Vés al contingut
febrer 7, 2014 / scapix

DE RETRUC AMB EL METGES

Reconeix que es fa gran i, malgrat no tenir sobrepès, l’han amenaçat amb un possible ictus, cobriment de cor i no sap quantes malalties més. Reconeix que es fa gran i, malgrat que fa temps que no fuma, pràcticament no prova l’alcohol, ni una simple cervesa light –eufemisme estúpid perquè si no té alcohol no és cervesa– ha acceptat sotmetre’s a un règim alimentari per a satisfer més els metges que a si mateix. Explica, en resum, com d’avorrits i insulsos se li han tornat els àpats i altres penes que podríem qualificar de danys colaterals.

Com que sóc també assidu a tota classe de metges, el que més em sorprèn del relat és tipus de règim que li han 3recomanat. Resulta que, excepte les menges que té del tot prohibides, de la resta pot menjar les quantitats que desitgi. Sense límits. Que fins a dia d’avui no m’hagi sotmès a cap règim, la qual cosa no significa que no m’hagi convingut, no significa que desconegui la qüestió, almenys això em creia. Tinc encara prou fresques en la memòria les imatges de familiars i amics pesant en una bàscula especial els grams de pa, d’oli i altres menges abans de cuinar-se cada un dels àpats del dia. Tot això sembla, doncs, que és ja història, ara els règims, com gairebé tot en medicina, els fan els 2nutricionistes, endocrins o altres especialistes. Desconec les prediccions i l’eficàcia dels actuals règims alimentaris, desconec si milloren l’estat físic i anímic de les persones que se sotmeten a les seves rigideses i pronòstics de millora, però puc assegurar que el meu interlocutor no me’n parlava amb cap alegria, i sí amb una bona dosi de tristor.

Abans, del metges, ens feien gràcia les històries dels OTL que per una revisió d’orella et feien despullar i et diagnosticaven fimosi o comprovaven la turgència del pits. Avui, francament, hom surt del metge i no sap si aquest pretén curar-lo o es conforma senzillament en putejar el pacient a canvi d’allargar-li un sistema de vida que no demana i potser ni desitja.

Com que el meu amic i jo em deixat de ser imprescindibles –segurament ho hem estat sempre– i al cap d’anys ens va fer il·lusió retrobar-nos, a manca d’obres per visitar, vam decidir anar a un bar imprecís a prendre un cafè (el seu règim li ho permet). Va ser allà on, de forma alegre i distesa, em va explicar fil per randa la tristesa dels seus àpats.

I no perquè el meu amic sigui una mica més jove que jo però com que el seu cas em va deixar rumiant una bona estona, finalment vaig concloure que a partir d’ara posaré en pràctica i amb freqüència regular els esmorzar de forquilla i ganivet. Per a molts anys. O no.

Captura de pantalla 2014-02-07 a les 18.23.49

gener 23, 2014 / scapix

PESSEBRES–2013, ‘M’EXALTA EL NOU I M’ENAMORA EL VELL’

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Com que la tradició mana que per La Candelera es desmunti el pessebre i amb aquest fet es doni per tancat Jordi-Eulàlia-2-el cicle nadalenc, el participants en el tradicional certamen pessebrista vallesà s’han sotmès una vegada més a criteri del jurat de rigor.

13, rue del Percebe.– Algú hauria d’avisar Francisco Ibáñez perquè passi a admirar aquest homenatge abans que l’inexorable pas del temps no retorni cada figura al seu tradicional espai o esborri definitivament les transparències dels murs de Percebe. De l’espai principal que fa un any ocupava la família catalana i el seu esclat independentista se n’ha apoderat el natural relleu familiar, val a dir que el jove promet i apunta maneres, motiu pel qual des d’aquí l’encoratgem a seguir el camí marcat pels seus progenitors.

Un saborós batut de fruita disposà el cos i la ment per a  la resta de la jornada.

Enric:Montse-2-Toro d’Esdebrala.– De ben segur que el públic agraeix fidelitats i costums en qüestions tan principals com el pessebrisme, en aquest sentit els autors l’encerten quan ofereixen la particularitat d’Esdebrala com aquell qui ofereix el món sencer a l’espectador, endemés enguany han sabut impregnar l’obra amb les darreres incorporacions al territori així com amb els rostits argentins amb què s’hi han celebrat festes i solemnitats. Amb tot, no podem obviar que deteminades absències de figures principals generen dubtes manifestos.

El repartiment de carbassa aglutinà llaors unànimes.

Tango de Roxanne.– Tercer impacte en una mateixa jornada; possiblement d’acord amb la nova realitat del seu director, l’obra es postula sense cap mena de dubte com a defensora dels nous formats. Estalviem els mots i ens acollim per una vegada a la dita que una imatge val més que mil paraules (cliqueu). Finalitzada la projecció, aquesta JC:Mar-2-provocà un fòrum rigorós.

Racions individualitzades de sarsuela estil CalaPepa acompanyaren el vermut que precedí el dinar de germanor, el qual, com sempre, els concursants oferiren amb el millor dels encerts. Els brindis no hi mancaren.

Certament aquesta ha estat una edició de canvis i afirmacions. Quan això passa, la reacció del Jurat no se sap mai quina direcció prendrà; vénen, doncs, mesos de tensa angoixa, tanmateix presagiem sessions deliberatives realment dures, ignorem encara on se celebraran, però del que no hi ha dubte és que cada membre del tribunal defensarà les seves preferències amb tenacitat i constància. I per si en el seu moment el veredicte no abellís a algú, es recorda que els infant i orats, com aquest Jurat, només diuen les veritats.

Edicions anteriors; 2009, 2010, 2011 (sense ressenya, només imatge compactada) i 2012

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

gener 12, 2014 / scapix

BANCA, NI ÈTICA NI ESTÈTICA

Fa uns dies vaig entrar a una oficina bancària on fa anys que tinc un compte per on pago alguna de les factures que semblen atorgar drets per viure, val a dir que, com a client de la sucursal o agència, sóc més antic que qualsevol dels treballadors actuals. L’experiència va somoure’m més que no imaginava.

Entro, saludo amb el clàssic i retòric bondia però ningú de l’oficina respon, ni per cortesia ni d’esma. Malgrat haver-hi quatre clients davant meu, menys que els set, vuit o màxim deu empleats de l’entitat, demano torn, com a la carnisseria, i m’espero una llarga estona fins que sóc atès; avui, per una simple operació de caixa entre ordinador i empleat hi esmercen gairebé cinc minuts!

La gestió que em menava a l’entitat i que jo els sol·licitava no era ni per demanar un crèdit –que no m’haguessin atorgat, perquè es veu que ja no s’hi dediquen, a això, ara són ells qui els reben en forma de donatius del govern espanyol o de la banca europea– ni tampoc era per efectuar cap imposició sinó per rebre determinada informació, per tant, semblava que per a ells, els treballadors de la banca en qüestió, era lògic que ningú no sabés qui m’havia d’atendre, amb la qual cosa em tornen a fer esperar una llarga estona.

Com que malgrat la manca de calés, de bancs, en sobren, passat el temps que vaig considerar m’acomiado amb la 1intenció de reclamar la informació en un altre indret. I justament quan intueixen que vaig a obrir la porta m’atura un xitxarel·lo amb ànsies d’ascendir en l’escalafó de l’entitat i m’ofereix tota mena de productes que inclouen, gratis!, targetes i altres avantatges que ni vull ni necessito. Com que noblesa i edat obliguen, responc d’entrada als seus oferiments amb la cortesia que no he rebut quan els he dit el bondia, i declino les ofertes, però  l’empleat persisteix en les virtuts del producte fins a fer-me sentir gairebé com un insensat si no aprofito la ganga que m’ofereix i remarca novament l’afegit de les targes de rigor i no sé quantes meravelles més que van incloses en l’espectacular compte nosequè que promocionen com si es tractés d’un pernil o de qualsevol producte 2×3 de l’hipermercat més proper. No cal dir que finalment vaig poder escapar d’aquella lloriguera i que trigaran a tornar-m’hi a veure.

Esgotades les promocions de vaixelles, coberteries i ordinadors portàtils amb què obsequiaven possibles clients o víctimes, la banca ha optat per despersonalitzar-se sense embuts, és a dir, sincerar-se davant la societat encara que contradigui els principis bàsics que fins ara utilitzava en publicitat. Del “PARLEM”, “VOLEM SER EL SEU BANC”, “UN FUTUR JUNTS” i altres  eslògans similars han passat a la despersonalització més descarnada i al setge directe sense embuts ni educació.

El perills que alertaven de la globalizació no solament s’han acomplert sinó que els patim cada dia amb més intensitat a l’espera que quasevol revolució, analògica o digital, ens retorni les esperances en l’ésser humà.

2

gener 2, 2014 / scapix

CAGANER MISTERIÓS-2013, HANNIBAL LECTER!

Com era d’esperar en una situació com l’actual, els guanyadors han declinat el premi, no per innecessari sinó perquè van sobrats d’aquesta tipus de material. Cada un, doncs, dels kids per a manifestacions i protestes que l’organització tenia ja adquirits serà destinat a obsequiar, fins a esgotar les existències, els primers catalans nascuts aquest any que iniciem. Amb aquesta donació pretenem col·laborar en la mesura de les nostres possibilitats en el sosteniment i educació dels fills. Per a futurs combatents que despuntin en el repte a la llei de seguretat ciutadana amb què el reaccionari de Fernández Díaz ens  obsequia prometem ser altament generosos.

núm. 0202tri

Captura de pantalla 2014-01-02 a les 19.34.35

Desembre 8, 2013 / scapix

CAGANER MISTERIÓS, IX edició

A un pas de celebrar la dècada d’aquesta humil proposta nadalenca, denunciem l’intent de competència il·legal que l’entitat autònoma Jocs i Apostes de la Generalitat de Catalunya ha promugut contra  aquest joc, el qual, havent nascut sense recursos, ha estat incorporat al cúmul de tradicions amb què aquest dies ens obliguem una munió de catalans. En concret denunciem la implantació de La Grossa de Cap d’Any com a acció puntual i intencionada  per ensorrar en l’absoluta misèria els participants i creador del joc El Caganer Misteriós. Tanmateix, advertim les autoritats pertinents que, per part nostra, estem disposats a oferir resistència.

En fi, és feina tan comuna

que sols aquell que dejuna

és el qui es pot lliurar

de la merda de cagar;

mes aquí entra l’obstacle

que, a no ser un gran miracle,

no viuria pas un mes

qui no mengés ni cagués.

Vivim moments històrics en què quatre espavilats sense escrúpols s’han apoderat del sistema i ens mantenen immersos en la crisi, la qual cosa ha disparat la mala salut de ferro de molts de nosaltres, motiu pel qual ens hem permès la llicència d’evocar alguns possibles salvadors (de la salut, que no de la crisi) amb l’enquesta del personatge d’enguany. Heus aquí, doncs, la proposta:

núm. 0202 bis

Entre els participants que encertin el concurs sortejarem un kid complet per a manifestacions de protestes diverses. Admetem que el premi ha sofert un retrocés notable, que alguns enyorareu els viatges gratis, sopars en resturants estrellats, cash en mà i altres fantasies. I és que mentre esperem la revolució, patim la crisi.

Podeu aportar les vostres votacions fins el dia 2 de gener, 2014, data en què publicarem el resultat i nom del guanyador.

La participació en aquest concurs us atorga el dret de gaudir del Caganer 13 de Xavier Boronat i Llop.

Edicions anteriors:

2005,  resultat –2006, proposta i resultat – 2007 proposta i resultat – 2008, proposta i resultat – 2009, proposta i resultat – 2010, proposta i resultat – 2011, proposta i resultat – 2012 proposta i resultat

Novembre 12, 2013 / scapix

EMBOLICANT EL FUTUR

AULA ESO 1_JPGLGE, cicle, nivell, estadis, APA, castanyada, LRU, suficient, escola activa, participació, LOECE, treball en equip, LODE, docència, LOGSE, AMPA, equips de treball, aprenentage, LOPEG, EAPs, adaptació, bé, projectes, centres d’interès,  adapatació curricular, deficient, claustre, administrativa, LOPEG, conserge, nens i nenes, alumnes, estudiants, nouvinguts, biblioteca, Pla Educatiu d’Entorn, reforç, educador de carrer, LIC, recursos, comunitat educativa, laïcisme, nivells, reunió, notable, entrevistes, pla anual, progressa adequadament, objectius de centre, aula taller, necessita millorar, certificat, beca, excel·lent, pública, catalana, formació integral, privada, anglès des de P-3, religiosa, informàtica, ESO, concertada, acollida, sorral, pilota, teatre, menjador, LOE, lectoescriptura, extraescolars, pati, material, EAIA, melmelades, padrins, setmana cultural, LOMLOU, festes, comunitats d’aprenentage, panellets, seminari, aula de reforç, jornada esportiva, memòria, pla estratègic, competències bàsiques, LOMCE.

I cap autocrítica mínimament creïble per part de ningú.

Novembre 4, 2013 / scapix

UN CAPSIGRANY A TRÀNSIT

Resulta difícil de comprendre que TV3 tracti qualsevol notícia que tingui com a protagonisme el trànsit amb una servitud desmesurada cap el Servei Català de Trànsit i les limitacions de velocitat. El nivell d’excel·lència d’aquest despropòsit assolí el zenit durant la campanya del #novullpagar, tot i que, des d’aleshores, no han abaixat el nivell en cap moment.

Si el SCT i el seu nefast director es gasten una milionada en adquirir radars d’última generació amb l’únic objectiu de recaptar diners, s’anuncia com un èxit del maldestre Joan Josep Isern Aranda. No content amb el dispendi anterior dels1363551507769 cinemòmetres, l’incompetent director inverteix una nova partida de dinerons públics en nous aparells, ara per detectar els vehicles que no passin l’impost revolucionari de la ITV; i, ja amb la joguina en qüestió, l’homenet encara té la barra de manifestar que no multarà el vehicles que incompleixin l’obligatorietat d’aquesta revisió. En pren per rucs o ho fa veure, el senyor Isern? Si no ha de multar potser que ens estalviem els radars, no?

Les limitacions o mala fe de l’ínclit Joan Josep Isern Aranda arriben a l’extrem que aquest, en el tema #novullpagar, desqualifica les primeres sentències judicials en contra les resolucions del SCT que ell mateix firmava.

Pel que respecte a TV3 ignoro si el protagonista del post hi té infiltrats o bé els redactors de la casa reben algun plus per actuar en defensa del SCT i de qualsevol limitació circulatòria que perjudiqui la majoria de conductors. Perquè ningú no pot entendre que a la Meridiana de Barcelona la limitació de velocitat sigui de 50km/h o 60km/h –alternen senyals diferents en un mateix tram!–, o que en alguns municipis, sigui de 30km/h en determinats carrers de no preferència per a vianants… Ah, algun progrés sí que han fet, a la CCRT, ara ja no encenten informatius amb la lectura d’acusacions gairebé formals contra conductors –amb el motoristes s’hi aferrissaven especialment– que per autopista sobrepassaven l’arbitrària limitació actual de velocitat.

Ciclícament també, som molts els que ens setim acusat pels mitjans quan ens responsabilitzen, sense dir-ho, de mals diversos (la mala qualitat de l’aire, l’excessiuva concentració de vehicles a les ciutats grans, la manca de places d’aparcament…). Per combatre tots aquests mals que provoquem (involutàriament) nombrosos ciutadans (aparentment) honrats, sabem de sobres que mai cap resposable polític ha estat capaç de prendre algun tipus d’actuació eficaç, les úniques que s’han pres, i de resultats més que dubtosos, sempre han penalitzat la conducció. El nivell d’incapacitat en aquest sentit és de tal magnitud que, sigui el SCT, TV3 i altres mitjans, o bé  i els polítics de torn, l’única recomanació que no es cansen de repetir-nos és l’exigència perquè utilizem els serveis de transport públic. Això sí, les seves declaracions les efectuen entre trajectes i desplaçaments realitzats amb vehicles d’ús personal que paguem entre tots.

En un país on per anar als principals aeroports no es pot efectuar el desplaçament en tren o metro, on els horaris i la xarxa de transports públics són a tots nivells deficitàris, qualsevol polític de baix perfil i periodista mediocre s’atreveix a pontificar absurditats.

Un prec, no confongueu el director del Servei Català de Trànsit amb l’escriptor homòleg.

Setembre 17, 2013 / scapix

RECOMENÇAR EL CURS


eix-irene-rigau-jose-ignacio-acnaraima20121029015820-32804Com cada any, i més encara si no hi ha hagut un descarrilament de tren, un accident múltiple a les carreteres, un desastre nuclear o altres desgràcies amb què farcir diaris i telenotícies, el debat que es genera a la premsa entre finals d’agost i primers de setembre, compartit amb notícies d’alguna Festa Major, se centra inevitablement (?) en l’educació, especialment en l’ensenyament obligatori. I és que en aquest tema tothom s’hi veu en cor, de dir la seva, només cal comprovar el nombre de modificacions o canvis que ha sofert qualsevol llei d’ensenyament a l’Espanya democraticoborbonicaherevadelfranquisme.

A Catalunya, donats a creure’ns, amb raó o sense, superiors a altres en aquesta qüestió ningú no defuig el debat de la mateixa manera que ningú no és capaç d’aportar i aplicar solucions que continguin el suficient rigor per tal de millorar l’actual estatus.

Trenta anys més tard d’iniciada la immersió lingüística ara qüestionada –la immersió com a referència global, no només pel que fa a la qüestió lingüística, que també– hem d’admetre l’evidència que les escoles més progressites són encara aquelles que es mantenen amb l’esperit del finals de la dècada dels 70 del segle passat. No hi ha progrés més ranci!

Le escoles més ‘modernes’ –trencadores, segons la terminologia de quatre sapastres del ram–, fonamentades en suposats mètodes aplicats a realitats socials i culturals distintes a la nostra però que algú s’ha entestat en aplicar aquí o els centres on l’espai interestel·lar esdevé centre d’interès perpetu dels docents i algunes altres escoles que s’han creat  a conseqüència de ‘descobertes’ en viatges astrals o estiuencs en països on s’anava a ‘treballar’ per salvar la humanitat han esdevingut un considerable fracàs. Fracàs perquè continuen salvant-se el de sempre i condemnen la majoria.

En poc temps al nostre país hem passat de proposar l’ordinador particular i gratuït per a cada alumne a no poder pagar bona part de sol·licituds de beques-menjador. A aquesta situació hi hem d’afegir la implantació de la retrògada llei Wert, la qual tothom critica però que acabarà imposant-se. Ah, i per si no n’hi havia prou, fatxendes com som, aquí ens permetem la presumpció d’exigir al professorat que domini un mínim de 4 llengües, les quals pretenen considerar vehiculars per a determinades matèries, independentment de la capacitat dels docents per impartir la materìa en qüestió; ai las, desastre damunt desastre! Vaja, que de la nit al dia passem de repartir i obsequiar amb displicència títols de ‘català, nivell C‘ a  l’exigència inexcusable del poliglotisme per damunt la mínima condició pedagògica i capacitat didàctica.

No només hem abandonart la filosofia sinó que hem deixat d’escoltar els filòsofs  perquè, com a societat, prefereixen que escoltem els seus gurus, per tronats que siguin, mentre els resultin útils per aprofitar-se’n, de tots nosaltres.

vaga Balears

Setembre 10, 2013 / scapix

11 S, DIADA, 2013

El vídeo (1979) de la decepció i la gran mentida del projecte integrador venut a Catalunya i als catalans per Espanya i la monarquia borbònica, el qual molts catalans van empassar-se. Afortunadament cada cop són menys els enganyats, malgrat els intents d’un tal Pere  i quatre llepes, no del Pere si no de les engrunes que puguin pescar al PSOE.

Del federalisme frustrat a l’independentisme il·lusionant, passant per l’autonomisme retallat; el perquè de tot plegat o una lleugera però intensa explicació de la realitat i necessitat de llibertat immediata.

Agost 30, 2013 / scapix

MISCEL·LÀNIA D’ESTIU, 2013 (i 2)

L’espanyolisme i un bon gruix d’espanyols segueixen de pega, si no fos perquè continuen retenint-nos, els catalans, el desastre seria encara de nivell superior. I ja és difícil! Destrossen un tren semisònicdels que per aquí no hem tingut ocasió de veure’n cap, i com que, a diferència de l’accident de metro de València, sobreviu el xofer, els costarà qui-sap-lo d’encolomar-li tots els errors i els morts, al conductor.

Suposen que tothom és de vacances i només estem pendents del posat de l’Obregón, així que el FROB admet que, mentre retallen en serveis i infraestructures essencials, ja ens podem oblidar d’entre 25000 i 36000M d’eurets  perquè el mentider de Rajoy (juliol, 2012 i 2013) i l’estafador De Guindos (juliol, 2012 i juliol 2013) han decidit fer un donatiu d’allò que inicialment era un prèstec només fa un any.

cabra LegiónEl govern filofranquista espanyol inicia un conflicte amb el Regne Unit amb la recurrent excusa de la territorialitat de Gibraltar. Poques o cap actuació internacional de rel tan purament franquista s’havia produït fins ara (almenys públicament) des la instauració de la monarquia juancarlista. I per reconfirmar el posicionament del partit conservador espanyol, els seus militants  il·lustren amb símbologia nazi la plaça de braus del llur poble o es fotografien en actitud desafiant amb al·legories feixistes diverses, i tot això amb el consentiment de la cúpula; fins ara, no hi ha hagut cap expulsat ni sancionat. Això sí, a Espanya es continua titllant de «cobardes» els demòcrates i de «valientes» els autoritaris que clamen perquè els avions i La Legión, amb cabra inclosa, reconfirmin el dret de conquesta, mentre continuen esquivant com poden les contrarietats d’un tal Bárcenas.

I mentre arriben temps de llibertat, l’estat que diu representar-nos, amb el control de la tele pública pretén informar (?) i distreure’ns mitjançant les recuperades emissions de curses de braus en directe i en horari protegit. L’actual política educativa de José Ignacio Wert imposa que resulti més útil i edificant conèixer el nom dels toreros del moment que no la realitat de les retallades o la pròpia història de cada família i llurs col·lectius.

La creació d’una nova associació, Afectats per les multes del #novullpagar, irromp per oposar-se als abusos de LaCaixaAbertis i dels excessos de  Joan Josep Isern Aranda, l’insensat director del SCT, el qual, a banda de perseguir ciutadans més honrats que ell, ha anunciat la instal·lació de nous radars tipus cinemòmetres a fi d’engreixar la caixa de no se sap qui. La lluita contra els sinistres i accidents de circulació resta lluny de les prioritats de l’actual cap de Trànsit, més encara quan és notori que bona part dels accidents actuals són deguts a l’excessiva lentitud d’alguns conductors i a la regulació deficient –excés a la baixa– en la retolació de les velocitats màximes. I amb això que ningú no pensi que defenso la no regulació o velocitat lliure, només una mentalitat obtusa confondria l’observació que acabo de fer amb aquest disbarat.

peatges

També a Catalunya ens distraiem amb això de la Via Catalana. Certament més d’un espanyol i algun català no acaba de pair la idea, tanmateix des de dins també hi ha autòctons, la condició dels quals és de sobres coneguda, bé com a líder del quintacolumnisme, bé com a cagadubtes  o paradigma de la indefinició sistemàtica; en ambdós casos els protagonistes traspuen temors i amences de moralitat i ètica contrària al credo o programa que prediquen i escampen com a dogma. Especialment en el cas de líder d’ICV, costa d’entendre l’interès per  posar pals a les rodes a un projecte que reneix de les bases populars, les quals empenyen sense lideratges unipersonals la classe política; esclar que tothom és lliure per opinar el contrari o autoexcloure-se’n, del projecte de la consulta, la independència o dependència. Cal però, jugar net i en això fins fa uns anys, primer el PSUC i després ICV, amb EUiA o sense, havia estat un exemple. Ara costa saber a què juguen.

De casa estant, ens hem de felicitar pel final d’estiu que ens ha ofert el que queda del PSC, després de l’abandó del llast il·lustrat i catalanista. L’hecatombe és tan gran que només s’entén, i fa riure, si ens aturem a repassar el nom i currículum dels líders que des del propi aparell han projectat i assolit el comandament del partit en els darrers anys.

I com que de juny a agost de sol n’hi ha hagut poc però el suficient, afegiré, digueu-me antic, una nova descoberta: a la moda dels tatuatges s’hi afegeix la depilació integral de la zona púbica; avui resulta que un pèl mal rasurat pot espatllar un orgasme previsible. I en això sembla que hi ha coincidències entre territoris i persones, fins i tot més enllà d’Ibèria.