Algun dia, aviat, el país haurà de passar comptes amb tota mena de lladres de coll i corbata. ¿Oi, senyors Felip Puig, Joan Aregio, Ramon Espadaler, Joan Josep Isern Aranda, Salvador Alemany i la rècula que el segueixen?
QUADRINENNI.– Els pas de la història atorga i pren raons motiu pel qual ens satisfà poder presumir que, arribats a la quarta edició de Temps de Fogueres, no ens hem de penedir de res sinó més aviat el contrari. Hem atiat la foguera amb l”estat en què ha sumit la junta Rosell el FCB, amb el descrèdit mundial o nivell que ocupa la justícia espanyola en el rànquing planetari, amb el desprestigi de la premsa tradicional que ha romàs a redós del poder i d’alguns dels professionals de la ràdio i televisió catalanes malgrat sostenir-se en discutibles estudis d’audiència…. I això sense oblidar que, si ja resulta difícilment creïble la defensa de qualsevol principi de l’esquerra europea de segona meitat del s. XX, l’oferta del socialisme espanyol i català fa riure, i la secció local del PSC de Sabadell, amb els primeres espases Bustos i la dansaire Capdevila, ens ha infectat de merda i mercuri fins al capdamunt.
QUINQUENNI.– Els aspirants a protagonitzar la foguera del quinquenni, lamentablement, són nombrosos, Així, doncs, ha calgut establir criteris de selecció per garbellar tan mal fill de bona mare. Finalment ha reeixit l’opció de triar un sol personatge entre el bloc o conjunt que aglutinava més candidats. La política ha estat l’escollida i d’entre aquesta sectorial, un protagonista ben meritori, amb pedrigí contrastat.
DE PARE MÚSIC, FILL BALLADOR.– Que el pare sigui feixistoide i repressor, lladre de vestit, camisa i corbata, proxeneta o
qualsevol altre persona de conducta discutible no exonera la descendència de ser tant o més fills de puta o tan bones o males persones com podria ser el progenitor. El mateix podem afirmar dels fills de qualsevol santedad elevada als altars més alts. Les parèmies tenen la seva raó de ser però aquesta raó de ser no significa el 100% d’encert. Cadascú és cadascú i cada cas, un cas, però vanagloriar-se d’atorgar una medalla policial a la maradedéu, perdó, a la Virgen i instal·lar-se al Valle de los Caídos per fer repòs, meditació o copular té tan poca lògica com cuinar a l’interior d’una cova amb l’escalfor de la lluna… Heus ací, doncs, la categoria de mèrits que oferia el personatge, mèrits, aquells dos, més que suficients com per obviar-ne d’altres, també particulars, com les prohibicions a la carta (impossibilitat de manifestar-se en pròximitat edificis determinats pels seus, prohibicions específiques de simbologia republicana, etc., etc.) que el reaccionari ministre ha imposat en ostentació del càrrec.
Sorprèn, vull dir, hauria de sorprendre, que un ministre, encara que sigui de la monarquia borbònica tan mundialment desacreditada, estigui a la mateixa alçada que personatges tan sinistres com Wert, Ruiz Gallardón, Alberto Fabra o Alícia Sánchez Camacho, per citar alguns dels personatges amb qui el triomfador d’enguany ha hagut de competir.
PS foguera 2010, foguera 2011, foguera, 2012, foguera, 2013
De vegades alguns catalans ens creiem que som diferents de la resta dels ibèrics però som més similars del que sembla i potser voldríem. En qualsevol cas la catalanitat no excel·leix per damunt de gairebé ningú, més aviat ens deixem sotmetre amb excessiva facilitat i nul·la resistència.
Presumim de mitjans en la mateixa proporció que critiquen els espanyols sense adonar-nos que La Riera el Ventdelplà i
altres produccions s’arrelen el territori de la mateixa manera que els Gran Hermano i la Belén Esteban allà. Mestrestant els informatius públics mantenen l’interès que el senyor Duran indica, així la informacions de la meseta, succes-sos a Extremadura o el Real Madrid ocupen més espai que la resta d’infor-macions de Catalunya. Els mateixos comenta-ristes polítics, altrament dits tertulians, nom que els escau molt millor ja que el seu àmbit competencial resulta infinit, es reparteixen per emissores i canals televisius sense que ningú s’estranyi ni es queixi. Mesells com quasevol agricultor mesetari, malgrat que escalfem més cadires d’oficina!
Durant anys ens hem vanaglorita de ser els millors en l’aplicació del sistema educatiu fins ara legal. Però de cop i volta ens adonem que l’únic mèrit ha estat els de la universalització de l’educació obligatòria i, això sí, fer comprensible el català a tothom per bé que el fracàs en l’ús fins tot en les intitucions oficials és espectacular. Per a la resta, els informes PISA i la simple observació redueixien l’èxit a nivells de soterrani. És clar que, tan aquí com allà, la interpretació que es dóna a aquests tipus d’informe varia segons convingui.
Als catalans no solament se’ns sotmet a retallades indignes i de més consideració que a la resta de l’estat sinó que, al damunt, el propi estat que segons la liturgia de la democracia grega ens hauria de protegir no ens retorna allò que havia acordat.
Desapareguda la distinció de classes només queda la que menys mereix ser considerada com a distintiva: els autoanomenats intel·lectuals sense més adjectivació. I mentrestant els posco, a manca de discurs, continuen atorgant les culpes de tot a la burgesia, a liberalisme i a qualsevol puça que els digui que la CUP o Podemos són més purs. Tenim imputats i corruptes diversos en tots els àmbits, val a dir que en això som superior gràcies al president més votat del FCB, ara desparegut sense donar cap mena d’explicacions.
Potser sí que el caldo i la carn d’olla difereixen molt del cocido però també aquí les dones continuaran presumint i criticant les seves íntimes enemigues mentre els homes continuaran vanagloriant-se de tenir-la tant o més grossa que cap altre. I a cada primavera, malairem l’al·lalèrgia.
Podem situar el puntàlgid de la La campanya #novullpagar entre l’abril del 2012, Josep Casadellà s’autoenregistra i posa el seu vídeo a la xarxa els darrers dies de març, i finals de març i l’estiu del mateix any. La problemàtica dels preus dels peatges ni de lluny és resolta encara i són moltes les persones que encara ofereixen resistència activa de formes diverses; diferents, això sí, de la insubmissió o desobediència civil que fomentà el fenomen #novullpagar. I si l’oposició als peatges abusius ha hagut de canviar de tàctica és perquè el govern ultraconservador de Mariano Rajoy va trigar ben poc a canviar la llei per a satisfacció dels interessos privats d’Abertis, que no dels ciutadans. A l’estat espanyol només es recorda un canvi més ràpid de legislació, quan PP i PSOE acordaren en 10 dies modificar la sacrosanta consitutució.
Fa cosa d’un parell de dies, el SCT (Servei Català de Trànsit) ha iniciat el retorn aleatori –els criteris existeixen però són aleotoris en origen– dels imports cobrats com a sancions per actes de #novullpagar. El retorn dels diners porta implícit el reconeixemnt d’una injustícia i com a tal caldria que l’administració, que ni ha servit al ciutadà i ha malversat munts de diners i feina en persesguir conductors, rendís comptes amb la societat que la sosté. Però res d’això ha succeït, cap cessament ni dimissió, mentre un munt de persones segueix patint l’amenaça sinó l’execució d’uns embargament que ara la justícia – anem 9 a 1 a favor i els fonaments de la sentència contraria són per emmarcar!– declara que no procedien i, per tant, es van ordenar i procedir conculcant la llei i el sentit comú. Potser és arribada l’hora en què algú expliqui a la població l’obscura trama que sembla existir entre CiU, el SCT i Abertis, en cas contrari que no se’ns negui la formulació d’hipòtesi més que raonades.
En aquest moments de canvi de rumb vull recordar les amenaces Felip Puig, conseller d’Interior de la Generalitat en l’inici de la campanya antipeatges, l’estúpida actuació servil de Joan Aregio, aleshores director del SCT, i més tard la mesquinesa de Ramon Espadaler, actual conseller d’Interior, home de moral dubtosa a jutjar per les actuacions contradictòries amb el carnet polític que llueix i, sobretot les incompetència, supèrbia i negligència de Joan Josep Isern Aranda, arquietcte de formació i actual director del SCT, el qual ha executat l’amenaça de multar amb 100,00€ les accions del #novullpagar. A tots ells vull recordar-los que som molt els que els tindrem el nostre pensament durant molts de temps, més del que voldríem, i que si mai algú els retreu la seva mala fe i prevaricació en aquest o altres afers, molt possiblement, no dubtarem ni un segon en saber de quina part posar-nos.
Bon Dijous Gras i feliç Carnaval/2014!
Reconeix que es fa gran i, malgrat no tenir sobrepès, l’han amenaçat amb un possible ictus, cobriment de cor i no sap quantes malalties més. Reconeix que es fa gran i, malgrat que fa temps que no fuma, pràcticament no prova l’alcohol, ni una simple cervesa light –eufemisme estúpid perquè si no té alcohol no és cervesa– ha acceptat sotmetre’s a un règim alimentari per a satisfer més els metges que a si mateix. Explica, en resum, com d’avorrits i insulsos se li han tornat els àpats i altres penes que podríem qualificar de danys colaterals.
Com que sóc també assidu a tota classe de metges, el que més em sorprèn del relat és tipus de règim que li han 
recomanat. Resulta que, excepte les menges que té del tot prohibides, de la resta pot menjar les quantitats que desitgi. Sense límits. Que fins a dia d’avui no m’hagi sotmès a cap règim, la qual cosa no significa que no m’hagi convingut, no significa que desconegui la qüestió, almenys això em creia. Tinc encara prou fresques en la memòria les imatges de familiars i amics pesant en una bàscula especial els grams de pa, d’oli i altres menges abans de cuinar-se cada un dels àpats del dia. Tot això sembla, doncs, que és ja història, ara els règims, com gairebé tot en medicina, els fan els 
nutricionistes, endocrins o altres especialistes. Desconec les prediccions i l’eficàcia dels actuals règims alimentaris, desconec si milloren l’estat físic i anímic de les persones que se sotmeten a les seves rigideses i pronòstics de millora, però puc assegurar que el meu interlocutor no me’n parlava amb cap alegria, i sí amb una bona dosi de tristor.
Abans, del metges, ens feien gràcia les històries dels OTL que per una revisió d’orella et feien despullar i et diagnosticaven fimosi o comprovaven la turgència del pits. Avui, francament, hom surt del metge i no sap si aquest pretén curar-lo o es conforma senzillament en putejar el pacient a canvi d’allargar-li un sistema de vida que no demana i potser ni desitja.
Com que el meu amic i jo em deixat de ser imprescindibles –segurament ho hem estat sempre– i al cap d’anys ens va fer il·lusió retrobar-nos, a manca d’obres per visitar, vam decidir anar a un bar imprecís a prendre un cafè (el seu règim li ho permet). Va ser allà on, de forma alegre i distesa, em va explicar fil per randa la tristesa dels seus àpats.
I no perquè el meu amic sigui una mica més jove que jo però com que el seu cas em va deixar rumiant una bona estona, finalment vaig concloure que a partir d’ara posaré en pràctica i amb freqüència regular els esmorzar de forquilla i ganivet. Per a molts anys. O no.
Com que la tradició mana que per La Candelera es desmunti el pessebre i amb aquest fet es doni per tancat 
el cicle nadalenc, el participants en el tradicional certamen pessebrista vallesà s’han sotmès una vegada més a criteri del jurat de rigor.
13, rue del Percebe.– Algú hauria d’avisar Francisco Ibáñez perquè passi a admirar aquest homenatge abans que l’inexorable pas del temps no retorni cada figura al seu tradicional espai o esborri definitivament les transparències dels murs de Percebe. De l’espai principal que fa un any ocupava la família catalana i el seu esclat independentista se n’ha apoderat el natural relleu familiar, val a dir que el jove promet i apunta maneres, motiu pel qual des d’aquí l’encoratgem a seguir el camí marcat pels seus progenitors.
Un saborós batut de fruita disposà el cos i la ment per a la resta de la jornada.
Toro d’Esdebrala.– De ben segur que el públic agraeix fidelitats i costums en qüestions tan principals com el pessebrisme, en aquest sentit els autors l’encerten quan ofereixen la particularitat d’Esdebrala com aquell qui ofereix el món sencer a l’espectador, endemés enguany han sabut impregnar l’obra amb les darreres incorporacions al territori així com amb els rostits argentins amb què s’hi han celebrat festes i solemnitats. Amb tot, no podem obviar que deteminades absències de figures principals generen dubtes manifestos.
El repartiment de carbassa aglutinà llaors unànimes.
Tango de Roxanne.– Tercer impacte en una mateixa jornada; possiblement d’acord amb la nova realitat del seu director, l’obra es postula sense cap mena de dubte com a defensora dels nous formats. Estalviem els mots i ens acollim per una vegada a la dita que una imatge val més que mil paraules (cliqueu). Finalitzada la projecció, aquesta 
provocà un fòrum rigorós.
Racions individualitzades de sarsuela estil CalaPepa acompanyaren el vermut que precedí el dinar de germanor, el qual, com sempre, els concursants oferiren amb el millor dels encerts. Els brindis no hi mancaren.
Certament aquesta ha estat una edició de canvis i afirmacions. Quan això passa, la reacció del Jurat no se sap mai quina direcció prendrà; vénen, doncs, mesos de tensa angoixa, tanmateix presagiem sessions deliberatives realment dures, ignorem encara on se celebraran, però del que no hi ha dubte és que cada membre del tribunal defensarà les seves preferències amb tenacitat i constància. I per si en el seu moment el veredicte no abellís a algú, es recorda que els infant i orats, com aquest Jurat, només diuen les veritats.
Edicions anteriors; 2009, 2010, 2011 (sense ressenya, només imatge compactada) i 2012
Fa uns dies vaig entrar a una oficina bancària on fa anys que tinc un compte per on pago alguna de les factures que semblen atorgar drets per viure, val a dir que, com a client de la sucursal o agència, sóc més antic que qualsevol dels treballadors actuals. L’experiència va somoure’m més que no imaginava.
Entro, saludo amb el clàssic i retòric bondia però ningú de l’oficina respon, ni per cortesia ni d’esma. Malgrat haver-hi quatre clients davant meu, menys que els set, vuit o màxim deu empleats de l’entitat, demano torn, com a la carnisseria, i m’espero una llarga estona fins que sóc atès; avui, per una simple operació de caixa entre ordinador i empleat hi esmercen gairebé cinc minuts!
La gestió que em menava a l’entitat i que jo els sol·licitava no era ni per demanar un crèdit –que no m’haguessin atorgat, perquè es veu que ja no s’hi dediquen, a això, ara són ells qui els reben en forma de donatius del govern espanyol o de la banca europea– ni tampoc era per efectuar cap imposició sinó per rebre determinada informació, per tant, semblava que per a ells, els treballadors de la banca en qüestió, era lògic que ningú no sabés qui m’havia d’atendre, amb la qual cosa em tornen a fer esperar una llarga estona.
Com que malgrat la manca de calés, de bancs, en sobren, passat el temps que vaig considerar m’acomiado amb la 
intenció de reclamar la informació en un altre indret. I justament quan intueixen que vaig a obrir la porta m’atura un xitxarel·lo amb ànsies d’ascendir en l’escalafó de l’entitat i m’ofereix tota mena de productes que inclouen, gratis!, targetes i altres avantatges que ni vull ni necessito. Com que noblesa i edat obliguen, responc d’entrada als seus oferiments amb la cortesia que no he rebut quan els he dit el bondia, i declino les ofertes, però l’empleat persisteix en les virtuts del producte fins a fer-me sentir gairebé com un insensat si no aprofito la ganga que m’ofereix i remarca novament l’afegit de les targes de rigor i no sé quantes meravelles més que van incloses en l’espectacular compte nosequè que promocionen com si es tractés d’un pernil o de qualsevol producte 2×3 de l’hipermercat més proper. No cal dir que finalment vaig poder escapar d’aquella lloriguera i que trigaran a tornar-m’hi a veure.
Esgotades les promocions de vaixelles, coberteries i ordinadors portàtils amb què obsequiaven possibles clients o víctimes, la banca ha optat per despersonalitzar-se sense embuts, és a dir, sincerar-se davant la societat encara que contradigui els principis bàsics que fins ara utilitzava en publicitat. Del “PARLEM”, “VOLEM SER EL SEU BANC”, “UN FUTUR JUNTS” i altres eslògans similars han passat a la despersonalització més descarnada i al setge directe sense embuts ni educació.
El perills que alertaven de la globalizació no solament s’han acomplert sinó que els patim cada dia amb més intensitat a l’espera que quasevol revolució, analògica o digital, ens retorni les esperances en l’ésser humà.
scapix - joan escapa 