TEMPS DE FOGUERES – IV

Passa el temps i la llista de candidats per a la nostra foguera no para de créixer. Res no ens agradaria més que haver buscar i rebuscar com més lluny millor aquests tipus malignes lamentablement, però, amb els que tenim a prop de casa anem més que sobrats. La veritat és que  no ens atrevim a atiar el foc amb els tots els personatges que mereixen cremar al foc purificador perquè l’excés de zel esgotaria l’oxigen necessari per a la combustió.

A diferència de fogueres anteriors (2010, 2011, 2012), instaurem des d’ara l’indult per un dels aspirants a la crema. Enguany la indulgència ha recaigut en José Mourinho, els mèrits del qual depassen de sobres els motius per transformar-lo en cendra. L’autoproclamat The Special One ha mantingut geni i figura més enllà dels seus enfrontaments de pagament amb el FCB o el menyspreu a l’entitat i patrimoni del club que li ha pagat una fortuna en els darrers tres anys.

TONI FREIXA.– Superar per la dreta Javier Faus no ha de ser fàcil però Freixa ha demostrat ser-ne un competidor i rival de categoria en aquestes estranyes arts que ambdós practiquen sense manies ni escrúpols. Des del primer dia de la seva presència pública, aquest home, amb l’actitud, el posat i l’oratòria, representa l’ala més beligerant de la junta actual del FCB, una secta d’incompetents que  eleva a categoria el mal govern d’una de les principals institucions (agradi o no) dels país i que acapara l’odi perpetu als seus antecessors. El passat  abril, presentà als mitjans la queixa que el Barça formulà a la UEFA per l’actuació de l’àrbitre alemany Wolfgang Stark en el partit de Champions Paris SG vs FC Barcelona, amb la qual rebequeria no només debilità el club sinó que ignorava de forma patètica, personalment i en nom de la junta per qui actua, les demandes del socis i aficionats respecte el rol i persones que han de defensar l’entitat. Guardiola va marxar anunciant que ‘els silencis del Club han tapat massa coses’, i ni Rosell, ni Freixa ni la resta d’aquests cràpules va entendre res, i si van entendre-ho resulta insignificant per a ells, que no per a la resta, perquè són uns incomptents amb excés de mala fe, baixesa moral (àudio) i  intel·lectual, com ha quedat de sobres demostrat. I si a algú li queden dubtes que ho pregunti a Laporta, Godall, Soriano, Oliver…

Dia sí dia també han permès que ens fotin  la cartera a la Lliga BBVA o a la Champions  i, incompetents com són, s’entretenen en reclamar impossibles en la confiança que els socis i aficionats, com si fossin part del Grupo Godó o receptors de favors o sobres, els ho agrairan.

ENRIC MILLO.– Per no repetir en la figura del calb d’UDC, i mira que s’esforça per engrandir l’egolatria que el guia, rendim homenatge a qui podria haver estat el seu dofí, motiu pel qual (aneu a saber), l’hoste de Palace madrileny va foragitar del partit amb l’excusa d’estar implicat en l’afer Pallarols. I té collons el calb, perquè amb la sentència final, ell mateix ha incomplert les  promeses que al seu dia fomulà al respecte. Per si algú ho havia oblidat, recordeu que poques actuacions resulten tan mancades d’ètica com la dels cristians que posats en política aparenten defensar-hi llur credo.

En Millo, un professional de la política de nivell Rivera –currículum i imatge similars, pell de be i gola de llop–, amb el tarannà de catalanet educat, no perd ocasió per presentar-se on calgui a xupar càmera i micro i fotre un bon discurs espanyolista sota una aparent calma i fals respecte pel pa amb tomàquet i poc més.

De ben segursque aquests tipus d’actuacions li proporcionaran bones escalades en la piràmide del PP però ha de saber que no ho tindrà gens fàcil per substituir l’Alícia Sánchez Camacho, una bèstia amb pedigrí d’autèntic franquisme a les venes.

SÍLVIA CÓPPULO.– Escoltar-la irrita fins i tot a les formigues. El to, la falsa rialla, l’exageració absurda, la iteració de mots i expressions,  inconsistents o no, dels convidats esgoten la paciència de l’oïdor més pacient.  Si l’objectiu de la presentadora és transmetre a l’oient una falsa imatge d’espontaneïtat i franquesa, el triomf és absolut. Asseguren els més antics que hi hagué una època en què comportaments i actituds públiques com les de la presentadora acreditaven el títol de pubilla en qualsevol agrupació dansaire i, vençut l’any de pubillatge, s’esqueia el de tieta catalana, amb validesa per tot el territori principatí.

Mentre el calb d’Unió continuï imposant  els seus fidels al capdavant de la CCRT, s’aniran tancant delegacions informatives arreu del país i els informatius catalans es faciran de toreros i flocòriques de nacionalitat veïna. L’oficialitat negarà amb displicència la realitat del desarrelament de les emissores de la Corporació catalana de Ràdio i Televisió, el qual només s’allunya dels interessos de Wert i Rajoy en l’exposició de les formes. Desmantellem TV3 i CatRàdio i alhora sibvencionem el Godó! Ens permetrem, això sí, emetre programes de gastronomia i sardanes! Que l’audiència de Catalunya Ràdio mantingui un descens continuat és lamentable però fora una mica més digerible si no anés acompanyat del baix nivell de les seves emissions.

L’èxit d’audiència que atorguen al programa de la Cóppulo és la demostració palpable que sóm un país petit, mal organitzat i pitjor endreçat, on la mediocritat obté premi i l’excel·lència és menystinguda. Molt criticar formats com Gran Hermano, però ens sentim orgullosos de qüestinonables èxits per poc millors que siguin.

SECCIÓ LOCAL DEL PSC DE SABADELL.– Sabadell no és l’unica mostra per explicar el perquè del descrèdit de la política però sí que resulta una de les més significtives. El successor d’Antoni Farrés i adlàters del nou guru, afortunadament caigut ara en desgràcia, van segrestar la ciutat, van dedicar-se a la venda d’una falsa imatge particular i a desprestigiar qualsevol acció crítica que no fos del gust de Manuel Bustos. A la ciutadania correspon bona part de culpa però no és menys cert que els professionals de la cosa pública i la militància que els segueixen elaboren i aproven les llistes electorals. Els més antics del partit presumenixen d’haver col·laborat amb Farrés alhora que han permès sense vergonya que un incompetent acomboiat per un reguitzell de fanàtics, amb el mateix mal to i nul·la preparació, governés la ciutat.

L’estil Bustos, l’única herència que deixen, es caracteritza per una interpretació particularíssima de la política, la mala gestió dels temes públics i la manca de principis ètics i equanimitat. Han governat i potser governaran però difícilment obtindran el respecte de la ciutadania.