SABADELLENQUISME (Història recent)

En certa ocasió vaig publicar un tuit irònic sol·licitant als conciutadans sabadellencs llocs d’interès per compartir un cap de setmana a la ciutat amb convidats forasters.

Ben aviat vaig rebre respostes, especialment d’aquells que de veritat patien més que jo per deixar la consideració i el bon nom de Sabadell ben amunt en l’imaginari dels visitants. Fins i tot un regidor va gosar il·lustrar-me amb el recull d’actes que aquell cap de setmana es duien a terme.

I és que a Sabadell no podem mostrar amb cap mena d’orgull la història de la ciutat, bàsicament per manca de testimonis tangibles. Els petits o grans vestigis de la nostra història comuna i els petits o grans tresors que s’hi han generat o trobat els conserva cada família a casa seva.

Per compensar la vergonya compartida de tantes pèrdues es podria creure que Sabadell s’ha posicionat com un municipi de futur, com a referent d’alguna mena en aquest món
tan ràpidament canviant. No res d’això ha passat ni sembla que hagi de passar, ocupats com estem ara en recuperar el bon govern després del llarg decenni en què bona part de sabadellencs ha preferit amagar el cap sota l’ala quan havia d’indicar la pròpia procedència. Anys abans la resposta a aquest mateix requeriment era motiu per presumir i la confirmació del gentilici atorgava un plus de prestigi. I és que fins al segle passat dir que eres de Sabadell afegia valor al discurs que hom oferia.

L’economia industrial indefectiblement va millorar les condicions de vida de la ciutadania. Els primers industrials van enriquir-se però no van ser capaços de construir una ciutat amb ànim i motius per a la pervivència. Com a nous rics van destruir qualsevol vestigi que consideraven antic per construir-se els propis aparadors més o menys sumptuosos, molts dels quals tampoc van saber conservar, tan bon punt decidiren emigrar a la capital barcelonina (val a dir que en sumptuositats el terrassencs van sobredimensionar-se molt més).

El franquisme ens atorgà el lema de Sabadell Ciudad piloto del deporte espanyol i d’ençà d’aquesta gràcia per ben poques branques de saber ens hem significat, els sabadellencs. Segurament avui Sabadell pot brandar l’estendard de La ciutat més bruta de Catalunya.

Amb l’arribada de l’esquerra al govern municipal, fonamentalment el PSUC i la seva derivada ICV, es va realitzar bona part de la feina que el franquisme tenia abandonada in eternum. L’alcalde Farrés imposava ètica i aviat es convertí en un referent de la política municipal per a tot Catalunya i més enllà. Això, als sabadellencs, ens enorgullia i acceptarem de grat que els valors de l’alcalde traspuessin a la ciutadania, com si aquesta en tingués també algun mèrit. En aquest context van sorgir les primers mestretites de la política local. Aquells que sentint-se a prop del govern es consideraven empeltats d’una saviesa i autoritat de les quals ningú no els havia mai investit. Alguns d’aquests, més dels que voldríem, són els mateixos que abandonaren l’anterior credo i messies per rendir homenatge de seguida al nou batlle. Coneixent que la formació i preparació de Bustos se centrava únicament a la que va autoforjar-se al partit i coneixent que el seu tarannà era el que era, els més perspicaços o primers llepaculs van aconseguir premi amb l’obtenció de prebendes diverses. Els que van fracassar en l’acostament al nou govern o no van aconseguir fer carrera i escalar posicions anhelades al redós del nou govern municipal, els va costar ben poc retornar a la trinxera amb la intenció de dinamitar l’alcalde i aconseguir alguna posició rellevant en esdevenidores conteses electorals (afortunadament pocs ho aconseguiren, almenys fins ara). A uns i altres l’ètica de l’alcalde Farrés abans esgrimida com a pròpia se’ls n’anava en orris per una qüestió d’ego personal.

I què dir de les entitats i associacions de la ciutat la majoria de les quals van sucumbir també a les formes i prepotència de l’estil Bustos, al proselitisme local de baix perfil i soterrada i constant amenaça? Sabadell ha estat capaç de transformar els valors de l’associacionisme català en deixadesa de funcions per abraçar els encanteris d’un alcalde populista i poc o res més. Podem discutir el grau de força major que al·leguen cadascuna de les entitats per justificar avui aquell seguidisme, però el resultat va ser i és el de l’autolimitació i assistència presencial complaent o forçada on l’alcalde indicava.

La rècula de sabadellencs escampats per indrets del país, d’Europa o del món és gran i motivada per infinites causes. La distància no es motiu avui per ignorar el contacte amb aquells que són lluny ni per desentendre’s si hom no vol del que succeeix arreu del planeta. El Sabadell que recordarem i recorda la majoria d’aquests que en són lluny de cap de les maneres és el Sabadell que ens ha deixat el socialisme local, emparat per aquells a qui ja hem retratat i també, almenys en les primeres legislatures, per formacions polítiques que no tenien cap necessitat d’acomboiar-lo.

Perdudes per a molts les esperances d’una recuperació pròxima i positiva del sabadellenquisme, cada cop són més els conciutadans que troben el benestar quan s’allunyen de Sabadell; en retornar, tan bon punt albiren l’skyline de la ciutat i pateixen les pudors de pixum dels seus carrers, els retornen les ganes terribles d’allunyar-se’n de nou.

Com que a la decadència de la ciutat cal afegir-hi la pèrdua d’espai verd, de les fonts i la fauna del rodal –aspectes aquests que convindria tractar a part– tinc l’esperança que, un cop mort, els meus supervivents m’escampin ben lluny d’aquesta ciutat que ha estat meva i eviti així perpetuar-ne les seves ferums i la seva brutícia.