Skip to content
Novembre 1, 2017 / scapix

DE FRANCOLÀNDIA A ESPANYISTAN

Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres (Joan Fuster)

El que ha passat aquest dies a Catalunya és de sobres conegut per a tothom, de dins i de fora del país, excepte per aquells que prefereixen el discurs oficial del nou moviment PPSPOECs que dona suport al govern de Rajoy.

La democràcia espanyola, aquella que ens van vendre com a modèlica, fruit del consens, no va ser sinó un engany en què hi van participar i en són o van ser-ne còmplices tots els seus defensors, en aquell moment i ara. Avui és públic i notori que es va redactar sota l’amenaça de l’exèrcit franquista. Per si això fos poc, després de l’intent colpista del 23F (1981) i les conspiracions que van provocar-lo, algunes de les quals afecten al monarca vigent de l’època, es va produir una nova victòria del franquisme imperant, ja que mai va perdre el poder real, entre d’altres raons, perquè aquella democràcia modèlica no només no es va atrevir a jutjar-lo sinó que va ser incapaç de desautoritzar-lo en res.

La falsedat del model permetia els excessos ideològics de tot ordre. Apareixien demòcrates de tota la vida arreu, especialment a la UCD, partit que mentre va ser al poder, val a dir que no sense dificultats internes, va acollir la majoria de càrrecs i funcionaris de la dictadura fins que, tan aviat com aquests van poder, el van retornar a la cleda d’on havia sortit (AP, que es refundaria com PP, sense abandonar cap de les lloances i credos de la dictadura). També el PSOE, apadrinat per la socialdemocràcia europea acollí i donà cobertura demòcrata als antics defensors i col·laboracionistes franquistes. En ben poc temps abandonà allò que deien els seus principis i va haver de refundar-se en un congrés vergonyant.

És aquest entorn inicial de la democràcia representativa que fruità la Constitució de 1978 que aparegueren els primers oxímorons de categoria. Hom es declarava republicà i alhora juancarlista (n’ignoraven la categoria política i humana, del monarca, però arrambar-se al poder sempre ha comportat rèdits); poc després, amb els socialistes assimilats al règim i al poder, part del conservadurisme d’arrel franquista s’autoproclamava àcrata per amagar les admiracions del passat mai oblidades, però que ara convenia no exposar. Amb els anys i el poder els socialistes s’adaptaren a  algunes de les formes del franquisme (recordeu el GAL) i això donà de nou ales (si és que mai els les havien tallat) perquè la ultradreta tornés a ocupar espais al carrer i als mitjans i aconseguís encara més i noves subvencions. Si el senyor X ocupava el lloc que ocupava, què els podia passar a ells…!

IMG_4997

Faig ara un salt en el temps però és que hi ha poc a remarcar en la història dels anys que seguiren. Són els de l’alternança PP-PSOE, els del peix al cove o els la conllenvancia, respecte a la qüestió territorial. Entrats de ple al segle XXI el moviment 15M irromp i sacseja amb contundència –més aparent que real– en la societat, europea fonamentalment, alhora que el governs d’Europa es mostren cada vegada més a les antípodes de les demandes de progrés social que s’exigeixen. La socialdemocràcia s’ensorra i el liberalisme a Europa s’acomoda definitivament amb les tesis del conservadorisme immobilista.

I és en aquest context que la democràcia de baix perfil espanyola gaudeix de les proteccions de la UE. Perquè amb la mancances que mostra, amb la repressió amb què ha ordenat a la seva policia atacar ciutadans que només volien dipositar el seu vot en una urna o que volen defensar unes idees, no és ni serà condemnada explícitament per l’organisme europeu. S’entén perquè  la condemna d’Espanya seria la condemna de la pròpia UE, la que defensa els valors tradicionals ara sota el mantell del nou neoconservadorisme permissiu amb la vulneració de drets fonamentals.

 

També és en aquest context que la UE beneirà les eleccions del 21D. Si fins ara la majoria de governs europeus ha fet com Ponç Pilat enfront els excessos policials i judicials dictats pel govern espanyol, no s’ha d’esperar res de la UE que no sigui el manteniment de l’actual establishment. Les eleccions del 21D estan dissenyades per un fals rentat de cara a Europa, i en tant que fals, l’independentisme no hi és convidat. Si s’atreveix a participar-hi, com semblava d’entrada que n’era la intenció, se li posaran les traves pertinents perquè deixi de fer-ho; si persisteix hi arribarà amb tantes dificultats afegides que només faria un favor a la legalitat del govern d’Espanya. O és que es poden realitzar eleccions amb presos polítics i nombrosos encausats per delicte d’opinió?

legal o il·lgal

L’espanyolismes té tots els trumfos. Els seus partidaris violents campen com volen i per on volen incontroladament. Els que vam anar a votar el dia 1-O som acusats d’obligar les forces de seguretat enviades pel govern d’Espanya a reprimir-nos de forma violenta. Han perdut les formes i la vergonya. La veritat els importa un rave, només interessa la finalitat i per això compten amb tot el que cal (fiscals, jutges, premsa…). Si quedava algú que s’oposava el seu relat el convencen o es converteix en una veu que clama al desert sense eco ni el menor benefici particular en forma de sou. I això amb sort. El contrari té reconeixement i premis: ascensos, ressonàncies, avals i préstecs, com el cas de Prisa, beneficis judicials, com s’acaba de fer amb Josep Borrell. L’unionisme o fals constitucionalisme del 1978 disposa també de l’as de la nova esquerra. Aquella de què parlava abans i que s’atribueix el 15M. La que des de la llunyania de 600 km ens estima i comprèn mentre que des de casa es manté falsament equidistant (ni DUI ni 155 però s’empassen el 155 i es mantenen crítics amb la DUI). I tanmateix quan s’arriba on hem arribat ni els 600 km que ens separen de la capital d’Espanya són suficients perquè no se’ls desboqui el jacobinisme que porten incorporat en l’ADN. I si no que li ho preguntin a l’Albano-Dante Fachín!

Quim Arrufat, 2015

El Procés català deriva directament de la incapacitat democràtica de l’Espanya postfranquista. Si amb tot el que s’ha exposat no en tenen prou encara els resta, com ja han començat a fer, aplicar la Llei de Seguridad Ciudadana, la llei mordassa (el sobrenom sí que fa la cosa). Un autèntic model de les limitacions democràtiques que l’Estat espanyol imposa als seus ciutadans.

Catalunya s’ha vist obligada –per fi i a parer de molts– a eliminar el franquisme, o post franquisme (si ho preferiu), i la perpetuació de les seves formes de les nostres vides. I a això no hi estan disposats, a Espanya.

NOTA.– La il·lustració d’Eneko té avui un doble motiu. És bona i això és més que suficient per inserir-la alhora, però, voldria que manifestés l’enuig que sentim pel seu acomiadament. De la composició de la imatge Diada 2014, la de la  V, agraeixo als autors inconeguts la feina i respecte al tuit de Quim Arrufat, lamento que el pas del temps l’hagi convertit en profètic.

 

Anuncis
gener 16, 2017 / scapix

PESSEBRES-2016

Aniversari amb capvuitada. L’univers estrellat acompanya les tradicionals figures del pessebre, la troballa de les quals deu haver portat una considerable feina, després d’anys de romandre closes en el bagul de la memòria familiar.

Ignorem si la versió pessebrista tanca el cicle de celebracions sexagenàries d’un dels seus Pessebres Jodri i Eulàliaautors, en qualsevol cas és una demostració de vitalitat en el moment de canvi de decenni. A remarcar la participació d’amics i coneguts i saludats que, talment com meteorits, vaguen per l’espai, acomboiant l’obra en companyia d’antigues monedes de ral. El valor absolut que comporta l’acumulació d’anys i experiències esdevé quelcom impagable i se’ns  escenifica sense grandiloqüències però també sense dubtes.

Atès l’ascendent teatral dels seus autors, el protagonisme d’un immaculat i acromàtic blanc podria erròniament remetre l’autoria de la peça en favor de la francesa Yasmina Reza. No és el cas. I tanmateix el pessebre en qüestió conté mèrits sobrats per acaparar el mateix nombre de guardons que la peça més premiada de la dramaturga francesa.

Pessebres Jodri i Eulàlia

Venezia senza noi. La decadència veneciana difícilment enganya ningú. Presentat en un espai reduït, aquest relat conceptual colpeix el visitant que l’esguarda. Aquí no se salva déu. Els palaus que simbolitzaven la grandesa d’un imperi conviuen ara amb el peixos mentre les fites de la navegació romanen per marcar el rumb a navegants supervivents. Més enllà de Venècia la metàfora o l’extrapolació de l’hecatombe fa pànic.

pessebres, Max

El pessebre per un forat… amb repicó. Els autors presenten una sòbria caixa òptica, la qual i per la seva qualitat externa, podria perfectament passar per elaboració d’ebenista.

A través d’una lent que atorga un marcat efecte de realisme i profunditat, l’interior de laPessebres, Joan Carles-Mar caixa regala a l’espectador un reguitzell d’imatges en perspectiva que inclouen figures també tradicionals. L’horitzó és culminat amb la daliniana  Noia a la finestra, evocació als inicis del pessebrisme d’alta qualitat artística i artesana que professen els autors.

La segona part de la visita resulta un sorprenent audiovisual produït per Giovanni films. S’anuncia com un remake de Cinema Paradiso però en realitat es tracta de La nit dels pessebres vivents, film amb un ampli elenc d’actors i actrius amb guió i protagonisme coral. No cal dir que el muntatge i l’acompanyament musical destaquen i són també del màxim nivell.

Pessebres, Joan Carles-Mar

Fidelitats i avantguardes. Els autors romanen perfectament fidels al tros. L’estima a la terra, emmarcada en el ruralisme d’arrel modernista, capaç d’incorporar i exportar avantguardes, es manté present en la seva última composició. En aquest sentit impacta el grup lector que dirigeix o guia un magister amb clara vocació pedagògica, el qual s’imposa en un entorn poc propici per a conreus intel·lectuals d’alta volada.

En aquesta ocasió l’obra aposta per la sostenibilitat, recupera i reutilitza material de desguàs per transformar-lo en tradicionals muralles que emmarquen una primitiva ciutadella. No podia faltar una considerable i diversa aportació de bestiar així com la magnífica exposició de figures emblemàtiques.

eeenric-tri

Catalunya serà cristiana o no serà, (Torras i Bages). Val a dir que, com en altres ocasions, la qualitat i nivell de les obres exposades sorprèn positivament el jurat i el públic en general. En aquesta ocasió el sobresalt, però, resulta majúscul en comprovar que la majoria de les obres recuperen les tradicionals figuretes –àngels, jesusets, maries i santjoseps, camells, els mags, i caganers– que solen protagonitzar els pessebres. I més sorpresa encara es mostraria una avui inexistent Conferència Episcopal Catalana, per aquest retorn a la cleda de l’ortodòxia pessebrista.

Fins i tot, en una lectura simple, qualsevol visitant experimentat en aquest certamen podria interpretar el sobtat retorn d’àngels i pastors com un símptoma de poca salut dels concursants. La tradicional malfiança catalana esvaeix aquets supòsit, ja que amb total certesa podem atribuir aquest fet als temors que genera en l’ànim col·lectiu l’efecte Trump i d’altres il·luminats que com ell esperen torn per podrir les nostres vides i a l’ensems el planeta que habitem.

___________

Edicions anteriors: 200920102011*, 201220132014* i 2015

* Sense ressenya, només imatge compactada.

gener 1, 2017 / scapix

CAGANER MISTERIÓS-2016, TYRION LANNISTER!

A jutjar per l’enquesta, Game of Thrones continua triomfant però reconforta saber que, malgrat els anys de la seva emissió, Els Joves (The Young Ones) resisteixen.

El premi es declara desert. Si hem de continuar vivint sota el pes de la monarquia borbònica d’arrel franquista, millor fer-ho plegats i si algú te la sort d’escapolir-se’n solet l’envejaren. Si al damunt pot lliurar-se de l’efecte Trump o d’altres personatges de similar tarannà que planegen damunt les nostres vides, el canonitzarem al registre de les nostres patums més sagrades.

núm. 0225

enquesta

Desembre 30, 2016 / scapix

La raresa CSQP

Des de fa uns anys ICV –i els seus antecessors i descendents encara en actiu a les seves proclames– ha menystingut l’independentisme i els independentistes; el seus representants associaven aquest moviment i les persones que coscu-rabellhi donaven suport a maniobres i a agents de la dreta catalana burgesa. Només ells es presentaven com els únics valedors del progrés social, els únics en qui l’espècie humana podia confiar el seu avenç. I no faltaria sinó, també eren el primers en la defensa dels drets a l’autodeterminació dels pobles!

Comptat i debatut, a hores d’ara sembla que la militància la representen quatre, la majoria amb càrrec o excàrrecs de sou públic esperançats, potser encara, per recuperar-lo. La pèrdua de vots se l’han ben guanyada. La immensa majoria dels suports que havien tingut els han fugit per manca de projecte, per ancorar-se en un discurs caduc o per excés de vanitat a l’hora d’afrontar errors quan han tingut responsabilitats de govern.

S’han convertit en mestres de la indefinició fins i tot quan s’han quedat sense arguments per diverses bandes. Mentre disposaven i viatjaven amb cotxe oficial s’han declarat públicament com antisistema sense patir cap mena de rubor. S’oposen a donar suport a la independència de Catalunya al·legant manca de projecte social, la qual cosa queda prou bonica de dir però callen que difícilment seran capaços d’omplir de contingut si romanem a l’Espanya monàrquica de l’actual règim del 1978. Ens proposen canviar el model i la relació a mantenir amb aquesta Espanya i saben de sobres que no són capaços de convèncer ni els seus afins de l’oest i del sud de casa.

De la indefinició, n’han fet bandera i aquest ha estat el modus vivendi de força dels actuals dirigents, mentre iteren un discurs de formes ètiques plausibles però allunyat de les accions polítiques quotidianes, les quals preserven establishment actual sense manies ni vergonyes.

Ara que són a punt de ser definitivament engolits entre comuns i podemites, alguns dels seus dirigents fan públiques proclames particulars unionistes per si poden fer-s’hi un lloc, en la nova esquerra, si finalment aquesta es declara partidària de pacte (sotmetiment disfressat) amb la monarquia borbònica.

Desembre 7, 2016 / scapix

CAGANER MISTERIÓS, edició especial

Ho quant utile est cagare,

quam dulce ets ventrem buidare

in plasa, in horto, et in monte,

in camino, prope fonte;

et si cagacio malestias

adhunc cagare inter bestias!

 

Pendent de pair la nova gramàtica de l’IEC, em vénen (perdó per l’accent) unes ganes sobtades de reprendre algunes de les meves activitats anteriors. Així que sense més embuts i abans no certifiqui una segona etapa del certamen nadalenc preferit dels catalans d’aquí i d’arreu, us presento una edició especial del que, en aquest mateix espai, havia estat el tradicional concurs del Caganer Misteriós. Podeu participar-hi tantes vegades com vulgueu (un vot cada 24h).

núm. 0225 bis

Bona i feliç Cagada!

Entre els encertants sortejarem unes magnífiques vacances al millor dels exilis, allà on no calgui suportar cap missatge del PPSOE hispànic ni de cap càrrec de la nova Administració dels EUA, ben aviat sota la presidència de l’execrable feixista Donald Trump.

Podeu aportar les vostres votacions fins el dia 2 de gener, 2017, data en què publicarem el resultat i nom del guanyador.

 

Si heu arribat fins aquí us heu guanyat el dret de gaudir del Caganers de Xavier Boronat Llop, inspirat el d’enguany en les persones que es veuen obligats a ser alternatius en les funcions de defecar.

Historiografia.– Caganer Misteriós 2005, Caganer Misteriós 2006, Caganer Misteriós 2007, Caganer Misteriós 2008, Caganer Misteriós 2009, Caganer Misteriós 2010, Caganer Misteriós  2011,  Caganer Misteriós 2012, Caganer Misteriós 2013, Caganer Misteriós, 2014

 

Octubre 25, 2016 / scapix

SABADELLENQUISME (Història recent)

En certa ocasió vaig publicar un tuit irònic sol·licitant als conciutadans sabadellencs llocs d’interès per compartir un cap de setmana a la ciutat amb convidats forasters.

Ben aviat vaig rebre respostes, especialment d’aquells que de veritat patien més que jo per deixar la consideració i el bon nom de Sabadell ben amunt en l’imaginari dels visitants. Fins i tot un regidor va gosar il·lustrar-me amb el recull d’actes que aquell cap de setmana es duien a terme.

I és que a Sabadell no podem mostrar amb cap mena d’orgull la història de la ciutat, bàsicament per manca de testimonis tangibles. Els petits o grans vestigis de la nostra història comuna i els petits o grans tresors que s’hi han generat o trobat els conserva cada família a casa seva.

Per compensar la vergonya compartida de tantes pèrdues es podria creure que Sabadell 22s’ha posicionat com un municipi de futur, com a referent d’alguna mena en aquest món
tan ràpidament canviant. No res d’això ha passat ni sembla que hagi de passar, ocupats com estem ara en recuperar el bon govern després del llarg decenni en què bona part de sabadellencs ha preferit amagar el cap sota l’ala quan havia d’indicar la pròpia procedència. Anys abans la resposta a aquest mateix requeriment era motiu per presumir i la confirmació del gentilici atorgava un plus de prestigi. I és que fins al segle passat dir que eres de Sabadell afegia valor al discurs que hom oferia.

L’economia industrial indefectiblement va millorar les condicions de vida de la ciutadania. Els primers industrials van enriquir-se però no van ser capaços de construir una ciutat amb ànim i motius per a la pervivència. Com a nous rics van destruir qualsevol vestigi que consideraven antic per construir-se els propis aparadors més o menys sumptuosos, molts dels quals tampoc van saber conservar, tan bon punt decidiren emigrar a la capital barcelonina (val a dir que en sumptuositats el terrassencs van sobredimensionar-se molt més).

El franquisme ens atorgà el lema de Sabadell Ciudad piloto del deporte espanyol i d’ençà d’aquesta gràcia per ben poques branques de saber ens hem significat, els sabadellencs. Segurament avui Sabadell pot brandar l’estendard de La ciutat més bruta de Catalunya.

Amb l’arribada de l’esquerra al govern municipal, fonamentalment el PSUC i la seva11.jpg derivada ICV, es va realitzar bona part de la feina que el franquisme tenia abandonada in eternum. L’alcalde Farrés imposava ètica i aviat es convertí en un referent de la política municipal per a tot Catalunya i més enllà. Això, als sabadellencs, ens enorgullia i acceptarem de grat que els valors de l’alcalde traspuessin a la ciutadania, com si aquesta en tingués també algun mèrit. En aquest context van sorgir les primers mestretites de la política local. Aquells que sentint-se a prop del govern es consideraven empeltats d’una saviesa i autoritat de les quals ningú no els havia mai investit. Alguns d’aquests, més dels que voldríem, són els mateixos que abandonaren l’anterior credo i messies per rendir homenatge de seguida al nou batlle. Coneixent que la formació i preparació de Bustos se centrava únicament a la que va autoforjar-se al partit i coneixent que el seu tarannà era el que era, els més perspicaços o primers llepaculs van aconseguir premi amb l’obtenció de prebendes diverses. Els que van fracassar en l’acostament al nou govern o no van aconseguir fer carrera i escalar posicions anhelades al redós del nou govern municipal, els va costar ben poc retornar a la trinxera amb la intenció de dinamitar l’alcalde i aconseguir alguna posició rellevant en esdevenidores conteses electorals (afortunadament pocs ho aconseguiren, almenys fins ara). A uns i altres l’ètica de l’alcalde Farrés abans esgrimida com a pròpia se’ls n’anava en orris per una qüestió d’ego personal.

I què dir de les entitats i associacions de la ciutat la majoria de les quals van sucumbir també a les formes i prepotència de l’estil Bustos, al proselitisme local de baix perfil i soterrada i constant amenaça? Sabadell ha estat capaç de transformar els valors de l’associacionisme català en deixadesa de funcions per abraçar els encanteris d’un alcalde populista i poc o res més. Podem discutir el grau de força major que al·leguen cadascuna de les entitats per justificar avui aquell seguidisme, però el resultat va ser i és el de l’autolimitació i assistència presencial complaent o forçada on l’alcalde indicava.

La rècula de sabadellencs escampats per indrets del país, d’Europa o del món és gran i motivada per infinites causes. La distància no es motiu avui per ignorar el contacte amb aquells que són lluny ni per desentendre’s si hom no vol del que succeeix arreu del planeta. El Sabadell que recordarem i recorda la majoria d’aquests que en són lluny de cap de les maneres és el Sabadell que ens ha deixat el socialisme local, emparat per aquells a qui ja hem retratat i també, almenys en les primeres legislatures, per formacions polítiques que no tenien cap necessitat d’acomboiar-lo.

Perdudes per a molts les esperances d’una recuperació pròxima i positiva del sabadellenquisme, cada cop són més els conciutadans que troben el benestar quan s’allunyen de Sabadell; en retornar, tan bon punt albiren l’skyline de la ciutat i pateixen les pudors de pixum dels seus carrers, els retornen les ganes terribles d’allunyar-se’n de nou.

Com que a la decadència de la ciutat cal afegir-hi la pèrdua d’espai verd, de les fonts i la fauna del rodal –aspectes aquests que convindria tractar a part– tinc l’esperança que, un cop mort, els meus supervivents m’escampin ben lluny d’aquesta ciutat que ha estat meva i eviti així perpetuar-ne les seves ferums i la seva brutícia.

33.jpg

febrer 28, 2016 / scapix

Arran del MWC

La darrera edició del MWC ha servit per ajudar-nos a situar a lloc determinats personatges, alguns dels quals no haurien d’haver emergit mai a les tribunes d’opinió públiques. Sé que l’afirmació anterior no inclou cap element tecnològic ni científic –en aquest cas mantinc dubtes seriosos– però és la conclusió a què hem arribat alguns.

Començant pel tema de la vaga de transports, l’actitud del conseller delegat del Congrés en no assistir a l’acte d’inauguració, fins al contingut de les ponències de determinats convidats, moltes veus han emès les seves sentències de tot i de tothom.

Vivim en un món de contradiccions i qui digui el contrari no sap on viu. És per això que WMCcada cop em costa més de suportar aquelles veus que, amb representació política oficial o d’activistes purs, s’atreveixen a opinar de tot i per tot sense admetre cap postura mínimament dubtosa respecte les afirmacions que emeten. Objectivament la vaga, que no el dret a convocar-la i realitzar-la, ha fet que l’Ajuntament de Barcelona incomplís el contracte que tenia firmat; objectivament que el senyor John Hoffman no assistís a un acte on se l’esperava com a un dels principals actors pot considerar-se una falta d’educació però, i també, representa un greu toc d’atenció a la organització local del congrés; i objectivament una munió de crítiques respecte la ponència de Mark Zuckerberg ha estat exposada des del facebook, la qual obliga a mantenir la mateixa prudència respecte el que s’hi diu com quan es culpa únicament els fabricants d’ordinadors o mòbils pels residus i l’explotació que generen, alliberant de la mínima responsabilitat als usuaris d’aquests aparells.

No res més demagògic que atorgar la culpa de la contaminació i eliminació del recursos del ccelular quefeplaneta a la tecnologia que incorporen els telèfons mòbils! En quin món viuen els que així s’han expressat aquests darrers dies? Que no contaminen els seus vehicles? Que no contaminen ni generen residus les seves cuines i frigorífics? Immaculats com es creuen, aquests personatges no devien contextualitzar mai res quan els van explicar allò de la necessitat de tenir esperit crític.

Acabada una edició més del congrés mundial de mòbils tinc clar que les noves tecnologies, a part d’altres aportacions diverses, també han propiciat que energúmens de xerrameca obsoleta, les opinions dels quals mai no haurien arribat a les nostres oïdes perquè lluny del bar o locals on s’expressen no tenen cap interès, puguin ara considerar-se amb el mateix o major ressò que el discurs elaborat de qualsevol especialista, científic o intel·lectual distingit. I més enllà d’aquesta afirmació, no m’atreveixo, de moment, a emetre altre opinió respecte al MWC i de tot allò que se’n deriva o l’ha generat.