Vés al contingut
Juny 9, 2022 / scapix

TEMPS DE FOGUERES-VII

Després de treballar intensament i amb èxit a favor de la independència del seu país, Catalunya, dinamità i continua dinamitant el crèdit de més de mitja vida aferrant-se d’uns anys ençà a la falsa idea que la denúncia, la desobediència i la revolta enfront l’opressor i la seves lleis no són el camí correcte. I per assolir aquest nou objectiu, del tot contrari al que fins fa uns anys predicava se serveix de de lloctinents vinguts a menys, principalment de Joan Tardà –«Sense referèndum a la taula no hi ha pressupostos de Pedro Sánchez»– i Gabriel Rufián –«Seré divuit mesos al Congreso tornaré a la República Catalana»–, o de la tropa de nivell militància amb càrrec o amb aspiracions, regidors amb paga o soldats d’infanteria, és a dir, d’aquells que paguen regularment i sense protestar la quota  quota que els fixen, a canvi  d’assistir falsos llocs prominents actes de partit. Aquests tres nivells tenen en comú la defensa aferrissada de l’actual líder d’ERC, qui, com és natural, fixa l’estratègia política a seguir, avui de total renúncia a avançar en el camí vers la independència del país. Per aquells que coneixen el funcionament de l’Església catòlica, una dels credos més repressors i  alhora més enriquits, Junqueras vindria a ser el Papa; Tardà, Rufián, en els seu moment Roger Torrent i avui, per descomptat, Pere Aragonès, i Marta Vilalta, Josep Huguet i alguns més, són els cardenals, arquebisbes i bisbes. La resta, regidors i militància activa i fidel a la secta, els missaires de torn. En aquest darrer col·lectiu hi trobaríem de tot, seguint amb el paral·lelisme anterior serien l’equivalent als ultres de l’Opus Dei, seguidors de Cristo Rey… i també els més ingenus creients, aquells que, a ulls clucs, encara pensen que el partit, ERC, és la mateixa del 1931 o aquella anterior al Primer d’O. Aquest tercer grup és una tropa que, atès que no cobra sou públic derivat de la política –en tot cas aspira a aconseguir-lo–, fa de molt bon mantenir perquè resulta una infanteria activa i barata; és una tropa molt activa a les xarxes socials, que defensa i contraataca en el moment oportú sense necessitat de rebre ordres cada cop que calen els seus serveis.

Aquesta manera d’actuar de la militància activa avui s’imposa  tots els partits. Si a la segona meitat del segle passat hom criticava el centralisme democràtic dels vells comunistes i eurocomunistes, avui fins i tot el neoliberalisme imposa aquesta servitud. El, Qui és bellugui no surt a la foto amb què amenaçava el vicepresident espanyol Alfonso Guerra avui s’ha imposat arreu i pertot.

Però retornem al líder de l’actual ERC. Després d’uns anys al servei de les llistes electorals republicanes com a independent s’afilià al partit, en gest que podria semblar d’agraïment, tanmateix amb el pas del temps hom pot interpretar-ho com a via per impulsar per a una carrera política personalista amb el suport d’un partit consolidat. Un fet semblant passa amb Marta Rovira, actual secretària general d’ERC, que en sis anys passà d’afiliar-se al partir a assolir-ne el càrrec polític més important. Hem de recordar que en seu judicial davant el jutge Llarena Marta Rovira declarà que ella fou partidària de suspendre la votació del 1r O i que així ho va fer saber al president Carles Puigdemont. Una acte de total covardia i indignitat humana i política. La mateixa impudícia que Rufián al Congreso va fer aquesta primavera quan, a mode de retret, digué a Jaume Asens que deixés d’anar a Waterloo i que ell mateix superà al cap de poc quan titlla de tarat el president a l’exili. Amb aquesta mena de polítics ERC no només no serveix als objectius pels qual es va fundat el partit sinó que ens presenta autèntics estafadors.

Gràcies a Oriol Junqueras, avui la Generalitat de Catalunya ha esdevingut una institució amb el mateix rang i categoria que la Junta d’Extremadura, per posar un exemple, i el seu president, Pere Aragonès ha esdevingut un mindundi l’èxit més important dels qual ha estat aconseguir una disculpa pública de Gabriel Rufián després de la ficada de pota tres-centes mil d’aquest, mentre el seu Govern participa d’una operació d’Estat contra el País amb la comèdia dels Jocs Olímpics d’Hivern, que no són sinó un exercici de renúncies pròpies per imposar-nos la uniformitat espanyolista.

La manca d’experiència més enllà de la política no atorga confiança, ja que  questa és guanya, i de moment l’actual President de la Generalitat de Catalunya, de confiança, n’ha generat tanta com res. Una cosa similar succeeix amb el delfí de Joan Tardà al Congrés espanyol. Es pot afirmar que la força que realment disposa  ERC per al manteniment del Gobierno de Pedro Sánchez només l’ha sabut vehicular a través de discursos. A l’hora de la gestió parlamentària el grup republicà ha demostrat ser un total inepte polític. Només cal veure el fracàs de la Taula de Diàleg que, des de la presó, impulsà directament Junqueras o el súmmum que representà el suposat blindatge del català que amb el suport a la llei Celaá amb què ens pretenien alliçonar quan el resultat mesos després és el que els jutges del TSJC han decidit en una sentència tan immoral com política.

Des de diferents sectors representatius del partit Junqueras aconsegueix aplicar encara avui la seva estratègia de renúncies. Malbaratar el 1rO, jornada història per a l’alliberament nacional, una gran victòria del poble català enfront la negativa espanyola (d’aquí la repressió d’aquell dia i les seves derivades que encara avui pateixen més de tres mil persones). Aquelles jornades precedents i posteriors a l’octubre de 2017 el cas català obria noticiaris arreu del món i obtenia la simpatia, sinó explícita de governs propers i allunyats, sí de les respectives majories de població d’aquests països. Dir avui que el 1rO fou un fracàs és una ofensa als més de dos milions de persones que van votar i defensar les urnes. Per a totes aquelles persones que va participar en el referèndum i van introduir la papereta amb el SÍ/ÒC, segur que aquell va ser i és encara, políticament parlant el dia més feliç de llurs vides.

Altres grans fracassos de la rendició gratuïta de l’Esquerra Republicana de Catalunya d’Oriol Junquera i Marta Rovira són les intervencions per evitar i acabar amb les protestes postsentència del Tribunal Suprem (Tsunami Democràtic, aeroport, autopistes, carreteres, Urquinaona…). Tot això a canvi de… res! Bé, sí, a canvi que amb un suposadament govern espanyol progressista i d’esquerres ens retallin cada dia més drets culturals i nacionals i alhora se’ns imposi via tribunals postfranquistes altes dosis d’espanyolisme. L’unionisme a Catalunya i a Espanya no podia ni imaginar tan èxtasi en tan pocs anys. Avui, la barroera excusa de Junqueras que calia apuntalar Pedro Sánchez per evitar l’arribada del neofeixisme ja no se la creu ningú, ni catalans ni espanyols. ¡I pensar que quan havíem posat Espanya a les cordes i encara els hi teníem va aparèixer aquest sancta sanctorum de Junqueras, il·lustre acadèmic, per desdir-se una biografia política fins aleshores admirable per esdevenir una  de les principals llances a favor del règim de 1978 a Catalunya…!

La Taula de Diàleg que tants bon auguris pressuposava ha quedat en res, com la majoria de catalans intuíem. Els trumfos necessaris per a qualsevol negociació, els ha malbarat també ERC, a proposta de Junqueras. En una Taula de Diàleg què podem oferir els catalans que avui Espanya no obtingui ja i gratis per part catalana? Si aquest és el preu dels indults, la dignitat d’aquells presos que afirmaven que la presó no els havia modificat el pensament polític queda en entredit. Avui Espanya no té cap necessitat de dialogar amb Catalunya i, com he deixat escrit més amunt, imposa el seu interès polític a casa nostra, que no és altre que la destrucció de la nació catalana, per via judicial. El president espanyol, el mateix que al 2019 entrà bloquejant urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona amb guardaespatlles mostrant el subfusell per la finestreta del vehicle, avui passeja per Europa per explicar la pacificació de Catalunya com a èxit personal i, no tenint-ne prou amb això, ve a Barcelona i brinda amb xampany per celebrar aniversaris amb l’actual ocupant del Palau de la Generalitat.

Per acabar amb la tirallonga de fracassos que protagonitza la política catalana afegirem l’indigne comportament que des d’ERC s’ordenà arran la destitució d’un President de la Generalitat de Catalunya pel cas d’una pancarta. Es pot estar a favor o en contra del president Quim Torra i el seu Govern, tanmateix acatar sense cap mena de denúncia ni oposició que per una interès polític la Junta Electoral pressioni perquè un tribunal a Catalunya però d’obediència espanyola decideixi retirar del càrrec un president electe és un valor absolut a la incompetència.

Jeràrquicament, doncs, avui i ara, llancem a la foguera en primer lloc Oriol Junqueras, després poseu l’ordre que vulgueu els noms de Gabriel Rufián, Marta Rovira, Pere Aragonès, Joan Tardà, Marta Vilalta, Josep Huguet… i els xitxarel·los que defensen aquesta colla que avui no podem qualificar ni com a independentistes moderats i que és responsable de l’actual decadència politicocultural del nostre país. Decadència que ens submergeix i aboca en una situació no gaire més favorable que a la dels anys 50 i 60 del segle passat, en ple franquisme.

PS Un altre dia parlarem de les mentides de Junts X Catalunya, que déu-n’hi-do també, o farem un retrat de les inconsistències dels cupaires, que són múltiples, decebedores i sense ànim d’esmena, i si encara convé podem fer un retrat dels Comuns, la qual cosa no comportaria més de deu línies farcides vocabulari antic i falsament progre; això pels que em mereixen més respecte, que per als ordinaris de la generació nintendo només cal recomenar-los bones lliçons d’ètica política i que deixin de repetir consignes que van sentir dels pares. Avui només he tirat a foguera qui m’és m’ha fet sentit estafat per raons de vot i de confiances perdudes.

gener 1, 2022 / scapix

DANIEL CRAIG, CAGANER MISTERIÓS/2021

L’obstinat masclisme del personatge cedí, potser de forma més aparent que real, quan les reclamacions feministes obtingueren primers planes i obriren noticiaris. Possiblement per això el seu acostament cap a la igualtat de sexes, per poc reeixida, no deixà convençuts a molts. Atès, però, que es tracte d’un mascle de la generació boomer, com moltes de les persones que llegiu ara això, compta amb la nostra magnanimitat i amb la col·laboració dels amics de la Terrisseria de Caldes ressuscitem l’entranyable agent britànic i brindem per la seva continuïtat a la gran pantalla, on esperem retrobar una 007 com a protagonista i garantia de bons films d’acció.

El premi ha recaigut en el participant que s’amaga sota el pseudònim Q, el qual ha demanat bescanviar l’estada a Suïssa i la companyia proposada per un sojorn a Escòcia acompanyat d’una tal M.

Gràcies per la vostra visites i participacions, bon any 2022 a tothom i que no ens falti salut.

Desembre 15, 2021 / scapix

Caganer Misteriós, 2021

Fa anys vaig intentar matar el concurs del Caganer Misteriós però sembla que aquest no acaba de morir del tot, així que avui presento aquesta nova peça artesana perquè, si us atreviu a provar sort, endevineu qui l’ha inspirada.

Per aquells que hi vulgueu participar, en el concurs d’enguany, us avanço que és tracta de l’agent 007, codi sota el qual s’amaga la identitat de James Bond. Es tracta, doncs, d’esbrinar qui representa el Caganer Misteriós, 2021 d’entre aquests quatre actors que proposo, els quals, entre d’altres, han atorgat vida i protagonisme al cinema a aquest famós agent del servei secret britànic .

Entre els guanyadors se sortejarà un cap de setmana en un resort suís en companyia exclusiva i personalitzada de la Jane Moneypenny; en cas que el guanyador prefereixi companyia masculina s’ofereix bescanvi de Moneypenny per Pierce Brosnan o Thimoty Dalton.

Historiografia.– Caganer Misteriós 2005, Caganer Misteriós 2006, Caganer Misteriós 2007, Caganer Misteriós 2008, Caganer Misteriós 2009, Caganer Misteriós 2010, Caganer Misteriós  2011, Caganer Misteriós 2012, Caganer Misteriós 2013, Caganer Misteriós, 2014, Caganer Misteriós, 2016, Caganer-2020

Desembre 25, 2020 / scapix

COVID, any II

La durada del post anterior ha estat de set dies i les visites rebudes han estat 1347. El dia amb més activitat fou dissabte, dia 19, amb 387 clics a l’enllaç per a triar i votar el Caganer-2020. L’origen dels visitants, divers i distant. Hem rebut participació d’arreu dels Països Catalans i també d’Andorra, Alemanya, Argentina, Àustria, Canadà, Cap Verd, Croàcia, EUA, Espanya, França, Gran Bretanya, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Malàisia, Mèxic, Suècia, Xile i la Xina. La participació en forma de vot ha assolit la xifra de 259 clics, la qual cosa atorga la quarta màxima participació respecte altres enquestes, quedant per darrere del Caganer Misteriós, 2016 (Tyrion Lannister, 441 vots emesos), Caganer Misteriós, 2012 (Marilyn Monroe, 605 vots emesos) i del post guanyador en la categoria interactiva de vot, el Caganer Misteriós, 2013 (Hannibal Lecter, 613 vots emesos). En defensa de la variant d’enguany, val a dir que el post ha romàs en actiu una mica menys de la meitat de dies que els post respectius dels suara esmentats, per la qual cosa convido a qui tingui temps per perdre a fer-ne un estudi mes detallat, del tema. La participació en forma de comentaris trenca motlles; ha estat espectacular i aquí sí que sense cap mena de competència el post s’emporta el número u de participació intercativa. Als sociòlegs de la banda que aquí es congrega convido a analitzar el fenomen, el qual podríem entendre, i avanço hipòtesi, com a contrapunt a la immediatesa, sovint irreflexiva, a què el món d’avui ens aboca gairebé de forma involuntària a respondre qualsevol qüestió.

L’administració del blog admet que la duplicitat temàtica entre el Caganer Coronavirus SARS-CoV-2 i el Caganer Barretinaire amb mascareta pot haver causat penalització entre ambdós, és a dir, que possiblement l’un ha restat vots a l’altre i viceversa, la qual cosa de ben segur deu haver beneficiat la resta de figures en competició.

I és el Mono de l’Anís la peça que s’adjudica el títol de CAGANER-2020, de la Scapix’s Caganers Collection, segons votació popular certificada en aquest espai.

No es descarta donar continuïtat al concurs d’elecció de la peça Caganer de l’Any en el futur, tanmateix tampoc ens ho prendrem com una obligació. Així que mentre prenem aire per rumiar-hi, que tenim temps de sobres, us esperonem a afrontar l’Any II de la Covid amb la màxima il·lusió possible, mentre ens autoimposem Distància Mans, Mascareta. Salut i Bon Any!

Desembre 17, 2020 / scapix

CAGANER-2020

Malgrat que el fred sembla no voler arribar el calendari assenyala que l’hivern ja és aquí i, per a patiment de tothom, se sotmetrà de nou a la voluntat del coronavirus de torn. Des d’aquest espai intentem que la paciència, les restriccions i els confinaments no mudin ni desplacin les nostres tradicions. Us ofereixo, doncs, la possibilitat d’escollir EL CAGANER DE L’ANY, d’entre les quatre opcions que us proposo.

Al final del post trobareu l’enquesta per si voleu emetre el vostre vot. Aquesta vegada sense esperar res a canvi. Tanmateix us repto a enfrontar-vos a la primavera, a l’estiu i la posterior tardor amb l’esperança ferma que el final d’aquest mal viure el tenim a tocar però també en el convenciment que l’espècie humana sucumbirà potser a alguna altra pandèmia immediatament posterior a la que ara patim.

1 Coronavirus SARS-CoV-2.– A finals de 2019 a la ciutat xinesa de Wuhan es detectaren els primers casos de la malaltia provocada pel coronavirus SARS-CoV-2 i que es determinà amb el nom de la COVID-19, una malaltia infecciosa que en el cas dels humans provoca dificultats respiratòries, com refredats o altres de més greus, com la síndrome respiratòria aguda severa (SARS) o síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà (MERS). L’Organització Mundial de la Salut declarà pandèmia mundial el brots que afectaren el planeta durant el 2019 i 2020.

2 Barretinaire amb mascareta.– Com a conseqüència de la pandèmia per la Covid-19 provocada pel coronavirus SARS-CoV-2 la majoria de països del món instaurà l’obligatorietat de l’ús de mascareta preventiva fora de l’àmbit domèstic.

3 Anís del Mono.– Aquesta és la marca del licor anisat més famosa de Catalunya. Va néixer al segle XIX (1868)  a la destil·leria badalonina dels germans Josep i Vicenç Bosch i Grau. La marca s’ha convertit en emblema de Badalona i avui una estàtua del ‘Mico de l’Anís’ presideix l’accés al Pont del Petroli, al litoral badaloní. Artistes com Picasso o Juan Gris van realitzar cartells per a la marca. L’ampolla, gràcies al seu vidre diamantat, ha esdevingut un clàssic instrument musical.

4 El Petit Príncep.– Protagonista del llibre del mateix nom, l’autor del qual fou Antoine de Saint-Exupéry. El llibre s’edità per primera vegada l’any 1943. Personalment sempre l’he trobada sobredimensionada, la història que explica el llibre, i tampoc sé ben bé perquè poso la peça del seu protagonista com a opció elegible. Bé, sí que ho sé i la figura s’ho ha guanyat, ja que d’un parell de mesos ençà es va incorporar casualment a la col·lecció particular per a l’engreix d’aquesta.

Historiografia.– Caganer Misteriós 2005, Caganer Misteriós 2006, Caganer Misteriós 2007, Caganer Misteriós 2008, Caganer Misteriós 2009, Caganer Misteriós 2010, Caganer Misteriós  2011,  Caganer Misteriós 2012, Caganer Misteriós 2013, Caganer Misteriós, 2014, Caganer Misteriós, 2016

gener 30, 2020 / scapix

PESSEBRES, 2019 – RODA EL MÓN I TORNA AL BORN

Com és costum, al mes gener aportem en aquest espai la corresponent ressenya dels millors pessebres que s’han pogut veure al rodal sabadellenc.

CINÉMA SCALA. Sense abandonar la vena cinematogràfica que d’uns anys ençà caracteritza els seus autors, aquests la focalitzen ara al mític Cinéma La Scala, projectat per Le Corbusier, a principis del segle passat, i edificat a la seva ciutat
nadiua. No resulta fàcil traslladar l’urbanisme suís de La Chaux-de-Fonds a l’entorn pallarès, afegir-hi, al fons, el més famós turó cinematogràfic de Los Angeles i rematar-ho amb la projecció del film El marquès d’Esdebrala, que els visitants poden visionar a través de la marquesina del cinema. Val a dir que tota aquesta mélange no resulta fàcil de pair; d’aquí l’esclat que es podria ben bé escoltar si mai algun profà gosés qualificar-lo com a ‘Pessebre fora de context’.

El pessebre que creen i instal·len els veïns de Sant Feliu del Racó a la seva llar no decep mai. Tampoc en aquesta edició.

 

GEOMETRIA URBANA. Del Pallars simbòlic els visitants són transportats al més semblant que
es pot trobar al Vallès del veritable Pallars, indret on els sorprendrà una combinació geomètrica difícil de valorar, més encara tenint en compte l’ascendència rural dels seus autors. Aquests, amb orgull mal dissimulat, afirmen sense cap mena de dubte que plana la influència absoluta d’aquesta obra per damunt la que Paula Bosch va instal·lar a la plaça de sant Jaume, BCN, a benefici i glòria d’una alcaldessa més que discutida, els afanys de la qual difícilment seran ennoblits per la Història.

La parella de neorurals que firma l’autoria persisteix en la línia ecològica de materials i motius a què ens tenen acostumats i, potser per això, la introducció, a base de cubs de fusta, de la geometria urbana –oposada a les arrels pregones dels seu actual estadi– fa que tot plegat generi vacil·lacions a ulls inexperts. Caldrà ser condescendents si mai algú s’hi refereix, al pessebre d’enguany a Can Feu, com una obra que ‘Precisa l’habilitat d’un iogui per ser visionada en la seva plenitud’.

 

OMBRES XINESES. Per contemplar el tercer pessebre cal endinsar-se al bell mig de la ciutat. Al primer pis de l’edifici assenyalat ens espera la darrera obra que es presenta a concurs. Un espectacle inspirat en el teatre d’ombres xineses.

Com d’habitud, al prosceni succeeixen les accions principals de la trama, tanmateix els laterals de la sala acomboien de manera també efectista l’impacte visual, que, precís i emmudit, resulta encara més punyent.

‘Sense cap mena de dubte –pensa el visitant– aquest és un pessebre que provocaria l’orgasme d’activistes com Greta Thunberg‘, motiu pel qual fa una crida a llurs simpatitzants, de la jove sueca, perquè no es perdin l’ocasió d’aquest gaudi abans La Candelera el converteixi en una nova deixalla.

ANNEX. Atès que el tema d’aquest tercer pessebre podria immiscir-se en algun dels àmbits d’estricte prohibició per als concursants, com ara són la tria de motius preferents de determinats membres del jurat, el veredicte de l’edició d’enguany queda en suspens fins a la resolució definitiva del conflicte; en el supòsit que l’obra sigui desqualificada, nogensmenys els seus autors podran quedar alliberats dels escarments que el col·lectiu en forma i manera acordi.


M A N I F E S T  A D D I C I O N A L

Mitjançant l’espai que ofereix aquesta crítica el Jurat vol fer evident que es congratula que, del visionat de les obres d’enguany, se’n dedueixi el retorn dels concursants a una ortodòxia que mai no havia de ser abandonada, menys encara si, com era el cas, les últimes creacions incitaven o se sotmetien a les tesis del lliure albir.

Podrem o no podrem obviar la presència de determinats saures, però la realitat certifica que Josep, Maria, el Nen Jesús, els Reis d’Orient i el Caganer han retornat amb més o menys fortuna a les posicions primiceres en cadascuns dels pessebres. Felicitem-nos-en.

edicions anteriors, 2009, 2010, 2011*, 2012, 2013, 2014*, 2015, 2016, 2017 i 2018

*anys exempts de crítica escrita, s’hi fa constar imatge compactada.

Desembre 13, 2019 / scapix

VISCA EL PESSEBRE!

El pessebre de Barcelona, vull dir, el de la placa de sant Jaume se significa perquè d’alguna manera reflecteix o hauria de reflectir el tarannà dels catalans. Agradi o no aquesta premissa resulta indiscutible, és i serà un fet mentre Barcelona es mantingui com a Cap i Casal de Catalunya. Una cosa similar passa amb el Més que un club associat al Futbol Club Barcelona, agradi més o menys als aficionats o no al futbol resulta avui una evidència inqüestionable. He esmentat únicament aquest dos casos per la seva transcendència, però la singularitat de Catalunya fa que en tinguem a dojo, de models que traspassen el radi d’acció de la seva activitat.

No tinc complexos religiosos, tanmateix porto molts anys passejant pel centre de Barcelona i per la plaça de sant Jaume els dies previs al Nadal, entre d’altres, amb la intenció expressa de contemplar el pessebre que l’Ajuntament ofereix als seus ciutadans i que, com deia a l’encapçalament d’aquest text, s’extrapola més enllà dels límits barcelonins, especialment per la resta del territori català i també a la resta del món des que la ciutat ha esdevingut un centre turístic universal. Més enllà de ser o no actiu soci d’agrupacions pessebristes, més enllà de credos religiosos o filosòfics, el pessebre de la plaça de sant Jaume, doncs, ens interpel·la a tots. 

Afortunadament enguany el pessebre creat per Paula Bosch ha generat crítiques de tota mena. I remarco l’afortunadament perquè aquesta casuística no s’ha donat en els últims cinc anys. L’alcaldessa Colau havia unificat, fins ara, tot tipus de crítiques, respecte al pessebre que ens oferia. Cinc anys d’absoluta coincidència que una presa de pèl total i absoluta s’interposava a l’empedrat entre Generalitat i Ajuntament. Un record difícil d’igualar. No soc dels que s’esgarrifen fàcilment en qüestions de gustos ni criteris artístics però certifico jo també que el que hem vist plantificat en els darrers anys com a pessebre de Barcelona mereixia amb benevolència extrema únicament a ser qualificat de mona de Pasqua (amb la pitjor de les xocolates i el plumerus oxidats).

Enguany observem per fi un tomb en la plantada pessebrista barcelonina. L’obra de Paula Bosch aplega crítiques en sentits diversos. El que veiem genera criteris varis i això –fugir de l’obvietat, més encara si és una fatalitat– és sempre positiu. El pessebre d’aquest any no retorna a l’ortodòxia ni té perquè fer-ho però manté els cànons artístics que no s’haurien d’haver abandonat mai. Personalment m’agrada, i no crec que m’influenciïn en excés, els desastres precedents de l’era Colau, però la crítica seriosa i concreta la deixem, si de cas, per un altre post.

Abandonar la tradició i el clasicisme no està de cap manera renyit amb la composició correcta i el bon gust. Ja anava essent hora! Visca! Eureka! Al·leluia!

Si per algun d’aquells imprevistos se li acudís, a algun malintencionat, associar l’alcaldessa Ada Colau i l’actual president del FCB, Josep Ma Bartomeu, com a membres d’alguna facció destinada a acabar amb el bon gust, amb el prestigi del disseny del país que tan costà d’assolir, i a acabar també amb el tarannà del país, amb el caràcter català… i amb tot allò que ens defineix com a col·lectivitat distintiva i distingida, en definitiva, com a poble, li hauríem de donar la raó.

Desembre 10, 2019 / scapix

EXMINISTRA CONDEMNADA

Les altes instàncies de la justícia a Espanya segueixen essent un mal exemple per massa motius, des de com funciona l’escalafó fins moltes de les sentències que emeten, per no dir la relació manifesta entre el poder judicial i l’executiu de torn. Algú fa temps va dir que La Justícia a Espanya era una conya; avui la consideració que mereix en general la justícia espanyola, sigui a l’interior de la pell de brau o a l’exterior, és ínfima. Indecorosa en una democràcia. 

Sigui com sigui aquesta mateixa Justícia ha condemnat Magdalena Álvarez Arza, exministra del PSOE amb el govern de Zapatero, la qual es distingí per ofendre sistemàticament la paciència dels catalans.

En llegir la notícia vaig recordar que la mísera va ser ja protagonista d’un post en aquest blog l’any 2008.


malena

Juny 27, 2019 / scapix

XI ANYS de REVETLLES DE SANT JOAN

Afegim anys i tenim la sort d’afegir celebracions. Són ja onze anys seguits els que celebrem la revetlla de Sant Joan al Pati Bofí. En aquests anys hem coincidit més o menys la mateixes persones i fins ara hem sabut adoptar, ni que sigui subtilment, petits o grans canvis, entre els quals destaquem el Concurs de Tastets, vigent des del 2014, però també hi ha hagut un Concurs de Boleros…, per tal de mantenir l’ànim i el desig de festa amb l’expectació que mereix la diada, o millor dit, la vesprada.

L’any passat celebràvem la desena edició, però en mancar l’assistència d’un dels il·lustres participants vam optar per una celebració light. Ha estat, doncs, aquest any, quan les nostres deu més una revetlles celebrades de forma ininterrompuda s’han commemorat de fet i en forma oportuna.

Per a l’ocasió hem disposat de l’imprescindible i una mica més. Les tradicionals garlandes, les taules de sempre i un bon sopar, posterior al Concurs de Tastets. No hi ha mancat la reafirmació de tradicions, com la crema de vescos de Nadal, espectacle pirotècnic a la plaça de Taulí i les coques –de les millors, com sempre– i el xampany. Les novetats enguany han estat de tipus divers. La recepció ha estat a càrrec del servei de la casa; com els amfitrions, atents i professionals. Els convidats foren acompanyats fins l’espai precís, un photocall gens improvisat que perpetuaria la vetllada. Una altra de les novetats fou l’urna on s’emeteren els vots que havien de fer justícia al millor dels tastets de l’actual revetlla. Renoi, ja era hora d’atorgar la dignitat que mereixen aquests entrants i deixar de votar en una capsa de cartró! Per acabar, ja entrada la nit, tots els assistents reberen un diploma acreditatiu per les seves respectives aportacions en aquesta tradicional festa.

vídeo

time-lapse

foc

gener 28, 2019 / scapix

PESSEBRES–2018

Abans que el Jurat faci públic el seu irrevocable veredicte, heus ací la ressenya d’enguany que, com sempre, pretén ser equànime i rigorosa.

TEMPS ERA TEMPS. Malgrat la predisposició per afrontar l’habitual sorpresa que la casa i els autors ofereixen any rere any, el desconcert és absolut quan el visitant és rebut per un plasma on una imatge de natura andrògina el situa uns quants mil·lennis enllà de la nostra fracassada realitat en l’intent de fer efectiva la República Catalana.

1        2

Tot seguit ens endinsem en una exposició retroactiva al Smithsonian Galactic Art Institut, a la base interestel·lar KH7, atès que fa 5000 anys, després de la III Guerra Total, el planeta Terra roman en la deixalleria còsmica, sense saber encara si es desintegrarà definitivament o el nou ordre universal la voldrà conservar en el formol, com al pitjor dels exemples per a civilitzacions actuals.

La visió que el pessebrisme del s. XX i XXI haurà deixat a la posteritat és força exacta al relat de l’exposició futurista de l’obra, tot i que, de ben segur els puristes negarien l’afirmació que sostenim. Pesi a qui pesi no pot ser d’altra manera, atès l’obertura de ments que ha d’assumir indefectiblement l’evolució de l’espècie humana,

Especial agraïment mereix la traducció del catàleg al català normatiu, tot mantenint el klingon que domina a la galàxia.

Versió 2

EL TEMPS DE LES FLORS… Els autors abandonen expressament els elements naturals que els caracteritzen –suros, pinasses, molses…– per centrar la seva obra en l’àmbit urbà, fins ara un espai desconegut per emmarcar-hi llurs propostes. Val a dir que se’n surten prou bé, tot i que el pòsit rural es manté en el subconscient de la peça. I quan diem rural en cap cas ho fem de forma ofensiva o menystenint el seu valor respecte d’altres, ben al contrari, diem rural amb tot el valor intrínsec i extrínsec del mot, que no és poc!

El material de reciclatge, reutilització en el cas concret, que de vegades sol acompanyar aquest tipus de peces evoca en aquesta ocasió un passat tan recent com intens.

Aposten fort en la combinació que fan de peces tradicionals, la majoria d’obradors murcians, amb petites esferes de poliestirè i altres materials moderns, totes elles pintades de colors diversos a l’estil de la pintura plana.

En un pessebre com aquest no hi pot mancar i no hi manca la tradicional figura del caganer, per bé que podem discutir la preeminència de la seva ubicació.

Per la seva alta dignitat, l’acomboiament musical de l’obra mereix una menció especial.

3

HABERLAS HAYLAS. Dels confins de Fisterra els autors d’aquesta obra van endur-se la salabror del mar i algunes pràctiques esotèriques de discutible ortodòxia, fins i tot entre el gremi dels excomunicats. Arribats de nou en catalana terra van confegir un pastiche amb una forta càrrega suggestiva i tenebrosa alhora.

5La simbiosi entre tradició pessebrista i l’intricat món de la bruixeria, no menys tradicional en qualsevol dels indrets planetaris, no resulta tasca fàcil, excepte si es disposa de suficient bagatge espiritual en cadascuna de les parts. La religió sempre s’ha erigit per damunt de conjurs, prediccions i premonicions l’autoria de les quals atorgava al dimoni amb la mateixa manca de rubor com de crèdit en la seva autoritat.

L’erudició que emana dels manuals combina amb l’exposició d’estris específics per a pràctiques que no tindrien de cap manera cabuda sota el jurament hipocràtic. Barrejats entre humans no nats, toreros i gripaus les figures del pessebre busquen el seu propi espai. La mirada del visitant decideix si l’aconsegueixen o no. La força de tanta marededéu que observa des de punts diversos afavoreix un sector; una altra mena d’obscurantisme, l’altre.

        Versió 2    6                                 ___________

Edicions anteriors: 200920102011*, 201220132014*, 2015, 2016 i 2017