Vés al contingut
gener 30, 2020 / scapix

PESSEBRES, 2019 – RODA EL MÓN I TORNA AL BORN

Com és costum, al mes gener aportem en aquest espai la corresponent ressenya dels millors pessebres que s’han pogut veure al rodal sabadellenc.

CINÉMA SCALA. Sense abandonar la vena cinematogràfica que d’uns anys ençà caracteritza els seus autors, aquests la focalitzen ara al mític Cinéma La Scala, projectat per Le Corbusier, a principis del segle passat, i edificat a la seva ciutat
nadiua. No resulta fàcil traslladar l’urbanisme suís de La Chaux-de-Fonds a l’entorn pallarès, afegir-hi, al fons, el més famós turó cinematogràfic de Los Angeles i rematar-ho amb la projecció del film El marquès d’Esdebrala, que els visitants poden visionar a través de la marquesina del cinema. Val a dir que tota aquesta mélange no resulta fàcil de pair; d’aquí l’esclat que es podria ben bé escoltar si mai algun profà gosés qualificar-lo com a ‘Pessebre fora de context’.

El pessebre que creen i instal·len els veïns de Sant Feliu del Racó a la seva llar no decep mai. Tampoc en aquesta edició.

 

GEOMETRIA URBANA. Del Pallars simbòlic els visitants són transportats al més semblant que
es pot trobar al Vallès del veritable Pallars, indret on els sorprendrà una combinació geomètrica difícil de valorar, més encara tenint en compte l’ascendència rural dels seus autors. Aquests, amb orgull mal dissimulat, afirmen sense cap mena de dubte que plana la influència absoluta d’aquesta obra per damunt la que Paula Bosch va instal·lar a la plaça de sant Jaume, BCN, a benefici i glòria d’una alcaldessa més que discutida, els afanys de la qual difícilment seran ennoblits per la Història.

La parella de neorurals que firma l’autoria persisteix en la línia ecològica de materials i motius a què ens tenen acostumats i, potser per això, la introducció, a base de cubs de fusta, de la geometria urbana –oposada a les arrels pregones dels seu actual estadi– fa que tot plegat generi vacil·lacions a ulls inexperts. Caldrà ser condescendents si mai algú s’hi refereix, al pessebre d’enguany a Can Feu, com una obra que ‘Precisa l’habilitat d’un iogui per ser visionada en la seva plenitud’.

 

OMBRES XINESES. Per contemplar el tercer pessebre cal endinsar-se al bell mig de la ciutat. Al primer pis de l’edifici assenyalat ens espera la darrera obra que es presenta a concurs. Un espectacle inspirat en el teatre d’ombres xineses.

Com d’habitud, al prosceni succeeixen les accions principals de la trama, tanmateix els laterals de la sala acomboien de manera també efectista l’impacte visual, que, precís i emmudit, resulta encara més punyent.

‘Sense cap mena de dubte –pensa el visitant– aquest és un pessebre que provocaria l’orgasme d’activistes com Greta Thunberg‘, motiu pel qual fa una crida a llurs simpatitzants, de la jove sueca, perquè no es perdin l’ocasió d’aquest gaudi abans La Candelera el converteixi en una nova deixalla.

ANNEX. Atès que el tema d’aquest tercer pessebre podria immiscir-se en algun dels àmbits d’estricte prohibició per als concursants, com ara són la tria de motius preferents de determinats membres del jurat, el veredicte de l’edició d’enguany queda en suspens fins a la resolució definitiva del conflicte; en el supòsit que l’obra sigui desqualificada, nogensmenys els seus autors podran quedar alliberats dels escarments que el col·lectiu en forma i manera acordi.


M A N I F E S T  A D D I C I O N A L

Mitjançant l’espai que ofereix aquesta crítica el Jurat vol fer evident que es congratula que, del visionat de les obres d’enguany, se’n dedueixi el retorn dels concursants a una ortodòxia que mai no havia de ser abandonada, menys encara si, com era el cas, les últimes creacions incitaven o se sotmetien a les tesis del lliure albir.

Podrem o no podrem obviar la presència de determinats saures, però la realitat certifica que Josep, Maria, el Nen Jesús, els Reis d’Orient i el Caganer han retornat amb més o menys fortuna a les posicions primiceres en cadascuns dels pessebres. Felicitem-nos-en.

edicions anteriors, 2009, 2010, 2011*, 2012, 2013, 2014*, 2015, 2016, 2017 i 2018

*anys exempts de crítica escrita, s’hi fa constar imatge compactada.

Desembre 13, 2019 / scapix

VISCA EL PESSEBRE!

El pessebre de Barcelona, vull dir, el de la placa de sant Jaume se significa perquè d’alguna manera reflecteix o hauria de reflectir el tarannà dels catalans. Agradi o no aquesta premissa resulta indiscutible, és i serà un fet mentre Barcelona es mantingui com a Cap i Casal de Catalunya. Una cosa similar passa amb el Més que un club associat al Futbol Club Barcelona, agradi més o menys als aficionats o no al futbol resulta avui una evidència inqüestionable. He esmentat únicament aquest dos casos per la seva transcendència, però la singularitat de Catalunya fa que en tinguem a dojo, de models que traspassen el radi d’acció de la seva activitat.

No tinc complexos religiosos, tanmateix porto molts anys passejant pel centre de Barcelona i per la plaça de sant Jaume els dies previs al Nadal, entre d’altres, amb la intenció expressa de contemplar el pessebre que l’Ajuntament ofereix als seus ciutadans i que, com deia a l’encapçalament d’aquest text, s’extrapola més enllà dels límits barcelonins, especialment per la resta del territori català i també a la resta del món des que la ciutat ha esdevingut un centre turístic universal. Més enllà de ser o no actiu soci d’agrupacions pessebristes, més enllà de credos religiosos o filosòfics, el pessebre de la plaça de sant Jaume, doncs, ens interpel·la a tots. 

Afortunadament enguany el pessebre creat per Paula Bosch ha generat crítiques de tota mena. I remarco l’afortunadament perquè aquesta casuística no s’ha donat en els últims cinc anys. L’alcaldessa Colau havia unificat, fins ara, tot tipus de crítiques, respecte al pessebre que ens oferia. Cinc anys d’absoluta coincidència que una presa de pèl total i absoluta s’interposava a l’empedrat entre Generalitat i Ajuntament. Un record difícil d’igualar. No soc dels que s’esgarrifen fàcilment en qüestions de gustos ni criteris artístics però certifico jo també que el que hem vist plantificat en els darrers anys com a pessebre de Barcelona mereixia amb benevolència extrema únicament a ser qualificat de mona de Pasqua (amb la pitjor de les xocolates i el plumerus oxidats).

Enguany observem per fi un tomb en la plantada pessebrista barcelonina. L’obra de Paula Bosch aplega crítiques en sentits diversos. El que veiem genera criteris varis i això –fugir de l’obvietat, més encara si és una fatalitat– és sempre positiu. El pessebre d’aquest any no retorna a l’ortodòxia ni té perquè fer-ho però manté els cànons artístics que no s’haurien d’haver abandonat mai. Personalment m’agrada, i no crec que m’influenciïn en excés, els desastres precedents de l’era Colau, però la crítica seriosa i concreta la deixem, si de cas, per un altre post.

Abandonar la tradició i el clasicisme no està de cap manera renyit amb la composició correcta i el bon gust. Ja anava essent hora! Visca! Eureka! Al·leluia!

Si per algun d’aquells imprevistos se li acudís, a algun malintencionat, associar l’alcaldessa Ada Colau i l’actual president del FCB, Josep Ma Bartomeu, com a membres d’alguna facció destinada a acabar amb el bon gust, amb el prestigi del disseny del país que tan costà d’assolir, i a acabar també amb el tarannà del país, amb el caràcter català… i amb tot allò que ens defineix com a col·lectivitat distintiva i distingida, en definitiva, com a poble, li hauríem de donar la raó.

Desembre 10, 2019 / scapix

EXMINISTRA CONDEMNADA

Les altes instàncies de la justícia a Espanya segueixen essent un mal exemple per massa motius, des de com funciona l’escalafó fins moltes de les sentències que emeten, per no dir la relació manifesta entre el poder judicial i l’executiu de torn. Algú fa temps va dir que La Justícia a Espanya era una conya; avui la consideració que mereix en general la justícia espanyola, sigui a l’interior de la pell de brau o a l’exterior, és ínfima. Indecorosa en una democràcia. 

Sigui com sigui aquesta mateixa Justícia ha condemnat Magdalena Álvarez Arza, exministra del PSOE amb el govern de Zapatero, la qual es distingí per ofendre sistemàticament la paciència dels catalans.

En llegir la notícia vaig recordar que la mísera va ser ja protagonista d’un post en aquest blog l’any 2008.


malena

Juny 27, 2019 / scapix

XI ANYS de REVETLLES DE SANT JOAN

Afegim anys i tenim la sort d’afegir celebracions. Són ja onze anys seguits els que celebrem la revetlla de Sant Joan al Pati Bofí. En aquests anys hem coincidit més o menys la mateixes persones i fins ara hem sabut adoptar, ni que sigui subtilment, petits o grans canvis, entre els quals destaquem el Concurs de Tastets, vigent des del 2014, però també hi ha hagut un Concurs de Boleros…, per tal de mantenir l’ànim i el desig de festa amb l’expectació que mereix la diada, o millor dit, la vesprada.

L’any passat celebràvem la desena edició, però en mancar l’assistència d’un dels il·lustres participants vam optar per una celebració light. Ha estat, doncs, aquest any, quan les nostres deu més una revetlles celebrades de forma ininterrompuda s’han commemorat de fet i en forma oportuna.

Per a l’ocasió hem disposat de l’imprescindible i una mica més. Les tradicionals garlandes, les taules de sempre i un bon sopar, posterior al Concurs de Tastets. No hi ha mancat la reafirmació de tradicions, com la crema de vescos de Nadal, espectacle pirotècnic a la plaça de Taulí i les coques –de les millors, com sempre– i el xampany. Les novetats enguany han estat de tipus divers. La recepció ha estat a càrrec del servei de la casa; com els amfitrions, atents i professionals. Els convidats foren acompanyats fins l’espai precís, un photocall gens improvisat que perpetuaria la vetllada. Una altra de les novetats fou l’urna on s’emeteren els vots que havien de fer justícia al millor dels tastets de l’actual revetlla. Renoi, ja era hora d’atorgar la dignitat que mereixen aquests entrants i deixar de votar en una capsa de cartró! Per acabar, ja entrada la nit, tots els assistents reberen un diploma acreditatiu per les seves respectives aportacions en aquesta tradicional festa.

vídeo

time-lapse

foc

gener 28, 2019 / scapix

PESSEBRES–2018

Abans que el Jurat faci públic el seu irrevocable veredicte, heus ací la ressenya d’enguany que, com sempre, pretén ser equànime i rigorosa.

TEMPS ERA TEMPS. Malgrat la predisposició per afrontar l’habitual sorpresa que la casa i els autors ofereixen any rere any, el desconcert és absolut quan el visitant és rebut per un plasma on una imatge de natura andrògina el situa uns quants mil·lennis enllà de la nostra fracassada realitat en l’intent de fer efectiva la República Catalana.

1        2

Tot seguit ens endinsem en una exposició retroactiva al Smithsonian Galactic Art Institut, a la base interestel·lar KH7, atès que fa 5000 anys, després de la III Guerra Total, el planeta Terra roman en la deixalleria còsmica, sense saber encara si es desintegrarà definitivament o el nou ordre universal la voldrà conservar en el formol, com al pitjor dels exemples per a civilitzacions actuals.

La visió que el pessebrisme del s. XX i XXI haurà deixat a la posteritat és força exacta al relat de l’exposició futurista de l’obra, tot i que, de ben segur els puristes negarien l’afirmació que sostenim. Pesi a qui pesi no pot ser d’altra manera, atès l’obertura de ments que ha d’assumir indefectiblement l’evolució de l’espècie humana,

Especial agraïment mereix la traducció del catàleg al català normatiu, tot mantenint el klingon que domina a la galàxia.

Versió 2

EL TEMPS DE LES FLORS… Els autors abandonen expressament els elements naturals que els caracteritzen –suros, pinasses, molses…– per centrar la seva obra en l’àmbit urbà, fins ara un espai desconegut per emmarcar-hi llurs propostes. Val a dir que se’n surten prou bé, tot i que el pòsit rural es manté en el subconscient de la peça. I quan diem rural en cap cas ho fem de forma ofensiva o menystenint el seu valor respecte d’altres, ben al contrari, diem rural amb tot el valor intrínsec i extrínsec del mot, que no és poc!

El material de reciclatge, reutilització en el cas concret, que de vegades sol acompanyar aquest tipus de peces evoca en aquesta ocasió un passat tan recent com intens.

Aposten fort en la combinació que fan de peces tradicionals, la majoria d’obradors murcians, amb petites esferes de poliestirè i altres materials moderns, totes elles pintades de colors diversos a l’estil de la pintura plana.

En un pessebre com aquest no hi pot mancar i no hi manca la tradicional figura del caganer, per bé que podem discutir la preeminència de la seva ubicació.

Per la seva alta dignitat, l’acomboiament musical de l’obra mereix una menció especial.

3

HABERLAS HAYLAS. Dels confins de Fisterra els autors d’aquesta obra van endur-se la salabror del mar i algunes pràctiques esotèriques de discutible ortodòxia, fins i tot entre el gremi dels excomunicats. Arribats de nou en catalana terra van confegir un pastiche amb una forta càrrega suggestiva i tenebrosa alhora.

5La simbiosi entre tradició pessebrista i l’intricat món de la bruixeria, no menys tradicional en qualsevol dels indrets planetaris, no resulta tasca fàcil, excepte si es disposa de suficient bagatge espiritual en cadascuna de les parts. La religió sempre s’ha erigit per damunt de conjurs, prediccions i premonicions l’autoria de les quals atorgava al dimoni amb la mateixa manca de rubor com de crèdit en la seva autoritat.

L’erudició que emana dels manuals combina amb l’exposició d’estris específics per a pràctiques que no tindrien de cap manera cabuda sota el jurament hipocràtic. Barrejats entre humans no nats, toreros i gripaus les figures del pessebre busquen el seu propi espai. La mirada del visitant decideix si l’aconsegueixen o no. La força de tanta marededéu que observa des de punts diversos afavoreix un sector; una altra mena d’obscurantisme, l’altre.

        Versió 2    6                                 ___________

Edicions anteriors: 200920102011*, 201220132014*, 2015, 2016 i 2017

gener 14, 2018 / scapix

PESSEBRES–2017

D’uns anys ençà és costum –i el costum fa llei– que entrat el mes de gener es faci la ronda de valoracions del certamen pessebrista més emblemàtic i menys purista que s’ha celebrat mai arreu dels Països Catalans. Amb aquest motiu els membres del jurat foren convocats per revisar i valorar les obres que es presenten a concurs.

Giovanni films presents… .– Potser sense que els autors en fossin conscients el mamellam de l’estanquera (2012) apuntava les formes d’una nova estètica i un nou registre dels pessebres que construeix el taller santfeliuenc. I el Tango de Roxanne (2013) confirmava les sospites que ja s’intuïen des de l’any anterior.

SF-1

Fins l’esclat d’enguany, el període d’entremig mostrava els símptomes de quin havia de ser l’objectiu final d’allò que se’ns oferia. Les pors a no ser prou entès tenallaven, potser, els autors i combinaven l’encara incipient projecte amb els mecanisme que podríem definir com a més tradicionals, per bé que no mancats de la innovació pròpia de la casa. Abandonades definitivament les vacil·lacions, la proposta d’aquesta edició resulta del tot trencadora i obre alhora un camp amplíssim de possibilitats de futur.

gastronomia.jpg

En aquesta ocasió s’hi evoca Delfos, Nàpols, Sant Feliu, celebracions concretes, esdeveniments multitudinàris i particulars. Lògicament el mèrit no es troba en els localismes sinó en la capacitat d’universalitzar-los a través d’una estètica i un mitjà que no per conegut –el cinema– se’ns redescobreix ara per a finalitats multidisciplinars que fins ara crèiem, més que impensables, impossibles.

Per a l’espectador avesat en les obres d’aquests autors, el repte consisteix en descobrir si es tracta del tancament d’un cicle o som tot just a l’inici d’una nova era.

P1130275

El ruc del Jonathan.– Una vegada més i amb el mateix encert de sempre els autors persisteixen en mostrar a l’espectador que coneixen el terreny que trepitgen, que estimen la terra que els acull i que, en definitiva, dominen amb escreix el pa que s’hi dona, en qüestions de pessebrisme. L’obra presentada no decebrà gens ni mica els visitants que s’hi enfrontin sense complexos, tan aviat com travessaran el llindar del portal on queda exposat el pessebre.

Enric-1

Una bona ullada no mancada de picardia permet localitzar les principals figures que no poden faltar en cap pessebre tradicional –caganera inclosa–,  tanmateix l’espectador novell o poc avesat en aquesta mena de concursos segurament toparà abans amb tota mena de bestiar –de granja i salvatge–,  personatges convidats i menges a punt de coure o a mig cuinar.

A destacar la picada d’ull a un aniversari destacat i a les festes que amb aquest motiu s’hiEnric-2.jpg celebraren, amb homenatge concret a les dones d’aigua de la mitologia nostrada, les antigues remeieres o trementinaires i a les dones milicianes de la causa republicana.

En substitució de l’antic estel monàrquic en desús i més que esgotat per reaccionari i conspirador, l’encerten de ple amb l’impacte que causa l’estel·lada com a nova guia del camí que hem de seguir si volem sobreeixir l’actual situació de regressió econòmica, social, cívica i humana. L’homenatge al presos polítics catalans l’ofereix la parella gallinàcia –gall i gallina– amb un significatiu llaç del color que els espanyols volen prohibir-nos.

Enric compactat

I és que sense cap mena de dubte l’equip d’aquest acreditat obrador de Can Feu de les pedres en fan pans.

Pessebre experience.– Pessebre concebut com una experience interactiva moderna. No està exempt d’al·legories vàries, s’emmarca en tres sales independents que configuren alhora el conjunt d’una obra homogènia i particular. Camp obert perquè els sentits Jordi-1copsin l’essencial i s’omplin de les sensacions que provoca la proposta que s’ofereix al visitant.

Les sales externes compten amb una audioguia de fabricació casolana i que el visitant agraeix. En una d’aquestes sales un vídeo ens introdueix en la temàtica a través de la visió que en tenen les generacions més joves; segueix una petita mostra d’elements i figures i una interacció fonamentada bàsicament en l’olfacte.

La sala del mig, monotemàtica en la figura del caganer, incorpora, com a element interessantíssim de contemporaneïtat, una autèntica urna com les que es van fer invisibles fins l’1O per a les forces d’ocupació espanyoles. No cal dir que la proposta interactiva exigeix dipositar-hi un vot de rigorosa cagada en algú o alguna cosa. Completa la sala un display gegant de caganer, la imatge sencera del qual us serà obsequiada posteriorment a la visita.

La segona de les sales externes completa el recorregut amb una exposició d’escultures –no hi falta la Moreneta i un Sant Jordi en lluita contra el drac maligne–, facsímils i exemplars de categoria diversa que prestigien la bibliofília dels artistes i que s’ofereixen per a consulta, ús i gaudi dels visitants.

La visita sol cloure’s amb una cantada de nadales reguionades.

nova compactació

Es tracta d’una proposta exigent i agosarada. Una experiència sensorial recomanable que cap aficionat s’hauria de perdre. Si encara no l’heu contemplat, espavileu que la Candelera va fent via.

Jordi-3

No podríem acabar el relat sense manifestar l’agraïment per les atencions rebudes en cadascuna de les llars. D’igual manera ens veiem en l’obligació de comunicar que la decisió del Jurat serà, com sempre, inapel·lable després que aquest hagi decidit en quin punt del planeta celebrarà les deliberacions oportunes. Obtinguda la resolució, aquesta serà feta pública i es convocarà en forma, dia i hora perquè els concursants rebin els guardons si en fos el cas.

___________

Edicions anteriors: 200920102011*, 201220132014*, 2015 i 2016


* Sense ressenya, només imatge compactada.

gener 8, 2018 / scapix

L·L vs Ñ

Recupero aquest text que ja vaig publicar fa més d’un decenni (25-11-2005), en un oblidat blog col·lectiu. Segurament us agradarà conèixer-lo o rellegir-lo.

Dolça Catalunya…Felip-IV-arago-V-castella

Ells diuen ‘perro viejo’ i ‘mosquita muerta’

allà on nosaltres diem: ‘gat vell’ i ‘gata maula’.

La sort màxima de la rifa és un masculí, ‘el gordo’, allà,

i un femení, ‘la grossa’, aquí.

De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui ‘Virgen’

i nosaltres que sigui ‘Mare (de Déu)’;

ells paguen ‘impuestos’, que ve d”imponer’,

i nosaltres ‘contribucions’ que ve de ‘contribuir’.

Els espanyols, de desvergonyits ho són del tot,

no tenen gens ni mica de vergonya,

ja que són uns ‘sinvergüenzas’,

mentre que els catalans

som, només, uns ‘pocavergonyes’.

Com a mesura preventiva o deslliuradora,

ells ‘toquen madera’

quan nosaltres ‘toquem ferro’.

Allà celebren cada any les ‘Navidades’

mentre que aquí amb un sol ‘Nadal’ anual ja en tenim prou.

Com en tenim prou també amb un ‘Bon dia’ i una ‘Bona nit’ cada vint-i-quatre hores,

enfront dels seus, múltiples ‘Buenos días’ i ‘Buenas noches’ diaris.

A Espanya, tot i que no donen res, sembla que ho donin tot:

‘dar besos, abrazos, pena, paseos… ‘,

mentre que als Països Catalans donem més aviat poc (tot i que ens prenen molt),

i ens ho hem de fer gairebé solets sinó és que en ho fan:

‘fer petons, abraçades, pena, un tomb…’.

Allà diuen per tot se’t dirigeixen amb un ‘¡Oiga!’

quan aquí filem més prim

i procurem ser curosos amb un ‘Escolti!’

Dels ous de gallina que no són blancs,

ells en diuen ‘morenos’ i nosaltres ‘rossos’,

colors que s’oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins,

allà en diuen vulgarment ‘almeja’,

i aquí, ‘figa’.

Mots que designen les dues realitats tan diferents

com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas,

i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte fàcil i agradable.

Mentre ells ‘hablan’ –i fan el que els rota amb les nostres coses!–

aquí “enraonem”, és a dir, fem anar la raó –tanmateix sense èxit amb la relació amb ells.

Allà per ensenyar alguna cosa a algú ‘adiestran’

i aquí ‘ensinistrem’.

Més enllà dels conceptes polítics actuals,

els uns basen l’ensenyament sobre la ‘destra’ (dreta)

i els altres sobre la ‘sinistra’ (esquerra)…

Tota una concepció del món, s’endevina, doncs, rere els mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres.

No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista, canvien, doncs, una concepció concreta del món.

llengua