Skip to content
Desembre 7, 2016 / scapix

CAGANER MISTERIÓS, edició especial

Ho quant utile est cagare,

quam dulce ets ventrem buidare

in plasa, in horto, et in monte,

in camino, prope fonte;

et si cagacio malestias

adhunc cagare inter bestias!

 

Pendent de pair la nova gramàtica de l’IEC, em vénen (perdó per l’accent) unes ganes sobtades de reprendre algunes de les meves activitats anteriors. Així que sense més embuts i abans no certifiqui una segona etapa del certamen nadalenc preferit dels catalans d’aquí i d’arreu, us presento una edició especial del que, en aquest mateix espai, havia estat el tradicional concurs del Caganer Misteriós. Podeu participar-hi tantes vegades com vulgueu (un vot cada 24h).

núm. 0225 bis

Bona i feliç Cagada!

Entre els encertants sortejarem unes magnífiques vacances al millor dels exilis, allà on no calgui suportar cap missatge del PPSOE hispànic ni de cap càrrec de la nova Administració dels EUA, ben aviat sota la presidència de l’execrable feixista Donald Trump.

Podeu aportar les vostres votacions fins el dia 2 de gener, 2017, data en què publicarem el resultat i nom del guanyador.

 

caganer misteriós 2005, caganer misteriós 2006, caganer misteriós 2007, caganer misteriós 2008,  caganer misteriós 2009, caganer misteriós 2010, caganer misteriós  2011,  caganer misteriós 2012,  caganer misteriós 2013, caganer misteriós, 2014

 

Octubre 25, 2016 / scapix

SABADELLENQUISME (Història recent)

En certa ocasió vaig publicar un tuit irònic sol·licitant als conciutadans sabadellencs llocs d’interès per compartir un cap de setmana a la ciutat amb convidats forasters.

Ben aviat vaig rebre respostes, especialment d’aquells que de veritat patien més que jo per deixar la consideració i el bon nom de Sabadell ben amunt en l’imaginari dels visitants. Fins i tot un regidor va gosar il·lustrar-me amb el recull d’actes que aquell cap de setmana es duien a terme.

I és que a Sabadell no podem mostrar amb cap mena d’orgull la història de la ciutat, bàsicament per manca de testimonis tangibles. Els petits o grans vestigis de la nostra història comuna i els petits o grans tresors que s’hi han generat o trobat els conserva cada família a casa seva.

Per compensar la vergonya compartida de tantes pèrdues es podria creure que Sabadell 22s’ha posicionat com un municipi de futur, com a referent d’alguna mena en aquest món
tan ràpidament canviant. No res d’això ha passat ni sembla que hagi de passar, ocupats com estem ara en recuperar el bon govern després del llarg decenni en què bona part de sabadellencs ha preferit amagar el cap sota l’ala quan havia d’indicar la pròpia procedència. Anys abans la resposta a aquest mateix requeriment era motiu per presumir i la confirmació del gentilici atorgava un plus de prestigi. I és que fins al segle passat dir que eres de Sabadell afegia valor al discurs que hom oferia.

L’economia industrial indefectiblement va millorar les condicions de vida de la ciutadania. Els primers industrials van enriquir-se però no van ser capaços de construir una ciutat amb ànim i motius per a la pervivència. Com a nous rics van destruir qualsevol vestigi que consideraven antic per construir-se els propis aparadors més o menys sumptuosos, molts dels quals tampoc van saber conservar, tan bon punt decidiren emigrar a la capital barcelonina (val a dir que en sumptuositats el terrassencs van sobredimensionar-se molt més).

El franquisme ens atorgà el lema de Sabadell Ciudad piloto del deporte espanyol i d’ençà d’aquesta gràcia per ben poques branques de saber ens hem significat, els sabadellencs. Segurament avui Sabadell pot brandar l’estendard de La ciutat més bruta de Catalunya.

Amb l’arribada de l’esquerra al govern municipal, fonamentalment el PSUC i la seva11.jpg derivada ICV, es va realitzar bona part de la feina que el franquisme tenia abandonada in eternum. L’alcalde Farrés imposava ètica i aviat es convertí en un referent de la política municipal per a tot Catalunya i més enllà. Això, als sabadellencs, ens enorgullia i acceptarem de grat que els valors de l’alcalde traspuessin a la ciutadania, com si aquesta en tingués també algun mèrit. En aquest context van sorgir les primers mestretites de la política local. Aquells que sentint-se a prop del govern es consideraven empeltats d’una saviesa i autoritat de les quals ningú no els havia mai investit. Alguns d’aquests, més dels que voldríem, són els mateixos que abandonaren l’anterior credo i messies per rendir homenatge de seguida al nou batlle. Coneixent que la formació i preparació de Bustos se centrava únicament a la que va autoforjar-se al partit i coneixent que el seu tarannà era el que era, els més perspicaços o primers llepaculs van aconseguir premi amb l’obtenció de prebendes diverses. Els que van fracassar en l’acostament al nou govern o no van aconseguir fer carrera i escalar posicions anhelades al redós del nou govern municipal, els va costar ben poc retornar a la trinxera amb la intenció de dinamitar l’alcalde i aconseguir alguna posició rellevant en esdevenidores conteses electorals (afortunadament pocs ho aconseguiren, almenys fins ara). A uns i altres l’ètica de l’alcalde Farrés abans esgrimida com a pròpia se’ls n’anava en orris per una qüestió d’ego personal.

I què dir de les entitats i associacions de la ciutat la majoria de les quals van sucumbir també a les formes i prepotència de l’estil Bustos, al proselitisme local de baix perfil i soterrada i constant amenaça? Sabadell ha estat capaç de transformar els valors de l’associacionisme català en deixadesa de funcions per abraçar els encanteris d’un alcalde populista i poc o res més. Podem discutir el grau de força major que al·leguen cadascuna de les entitats per justificar avui aquell seguidisme, però el resultat va ser i és el de l’autolimitació i assistència presencial complaent o forçada on l’alcalde indicava.

La rècula de sabadellencs escampats per indrets del país, d’Europa o del món és gran i motivada per infinites causes. La distància no es motiu avui per ignorar el contacte amb aquells que són lluny ni per desentendre’s si hom no vol del que succeeix arreu del planeta. El Sabadell que recordarem i recorda la majoria d’aquests que en són lluny de cap de les maneres és el Sabadell que ens ha deixat el socialisme local, emparat per aquells a qui ja hem retratat i també, almenys en les primeres legislatures, per formacions polítiques que no tenien cap necessitat d’acomboiar-lo.

Perdudes per a molts les esperances d’una recuperació pròxima i positiva del sabadellenquisme, cada cop són més els conciutadans que troben el benestar quan s’allunyen de Sabadell; en retornar, tan bon punt albiren l’skyline de la ciutat i pateixen les pudors de pixum dels seus carrers, els retornen les ganes terribles d’allunyar-se’n de nou.

Com que a la decadència de la ciutat cal afegir-hi la pèrdua d’espai verd, de les fonts i la fauna del rodal –aspectes aquests que convindria tractar a part– tinc l’esperança que, un cop mort, els meus supervivents m’escampin ben lluny d’aquesta ciutat que ha estat meva i eviti així perpetuar-ne les seves ferums i la seva brutícia.

33.jpg

Febrer 28, 2016 / scapix

Arran del MWC

La darrera edició del MWC ha servit per ajudar-nos a situar a lloc determinats personatges, alguns dels quals no haurien d’haver emergit mai a les tribunes d’opinió públiques. Sé que l’afirmació anterior no inclou cap element tecnològic ni científic –en aquest cas mantinc dubtes seriosos– però és la conclusió a què hem arribat alguns.

Començant pel tema de la vaga de transports, l’actitud del conseller delegat del Congrés en no assistir a l’acte d’inauguració, fins al contingut de les ponències de determinats convidats, moltes veus han emès les seves sentències de tot i de tothom.

Vivim en un món de contradiccions i qui digui el contrari no sap on viu. És per això que WMCcada cop em costa més de suportar aquelles veus que, amb representació política oficial o d’activistes purs, s’atreveixen a opinar de tot i per tot sense admetre cap postura mínimament dubtosa respecte les afirmacions que emeten. Objectivament la vaga, que no el dret a convocar-la i realitzar-la, ha fet que l’Ajuntament de Barcelona incomplís el contracte que tenia firmat; objectivament que el senyor John Hoffman no assistís a un acte on se l’esperava com a un dels principals actors pot considerar-se una falta d’educació però, i també, representa un greu toc d’atenció a la organització local del congrés; i objectivament una munió de crítiques respecte la ponència de Mark Zuckerberg ha estat exposada des del facebook, la qual obliga a mantenir la mateixa prudència respecte el que s’hi diu com quan es culpa únicament els fabricants d’ordinadors o mòbils pels residus i l’explotació que generen, alliberant de la mínima responsabilitat als usuaris d’aquests aparells.

No res més demagògic que atorgar la culpa de la contaminació i eliminació del recursos del ccelular quefeplaneta a la tecnologia que incorporen els telèfons mòbils! En quin món viuen els que així s’han expressat aquests darrers dies? Que no contaminen els seus vehicles? Que no contaminen ni generen residus les seves cuines i frigorífics? Immaculats com es creuen, aquests personatges no devien contextualitzar mai res quan els van explicar allò de la necessitat de tenir esperit crític.

Acabada una edició més del congrés mundial de mòbils tinc clar que les noves tecnologies, a part d’altres aportacions diverses, també han propiciat que energúmens de xerrameca obsoleta, les opinions dels quals mai no haurien arribat a les nostres oïdes perquè lluny del bar o locals on s’expressen no tenen cap interès, puguin ara considerar-se amb el mateix o major ressò que el discurs elaborat de qualsevol especialista, científic o intel·lectual distingit. I més enllà d’aquesta afirmació, no m’atreveixo, de moment, a emetre altre opinió respecte al MWC i de tot allò que se’n deriva o l’ha generat.

gener 18, 2016 / scapix

PESSEBRES/2015

Abans no donem per finit el cicle nadalenc –la Candelera, segon dia de febrer, després d’haver-lo iniciat la primera setmana de desembre, concretament el dia de sant Nicolau– alguns tenim la devoció i obligació de valorar la qualitat dels pessebres que des de fa una bona colla d’anys presenten en societat alguns dels principals artistes vallesans del ram. Heus aquí un petit resum de les peces que se’ns han mostrat en aquesta última edició.

 

a) INTERESTEL·LAR.– Com en els millors àpats de celebració, els amfitrions ens inicien la
visita mostrant-nos una prèvia de menor factura però de bon gust i poètica notable, siguin ambdós aspectes considerats com a entrants o per anar fent boca del que ha d’arribar a continuació.

Joan Carles-Mar

Tot seguit, ja en l’estança superior, ens endinsem com qui no vol en l’espai còsmic, on un astronauta de manufactura pròpia i origen imprecís assenyala la màgia del pessebre terraqüi. La filmació projectada al casc de l’astronauta a mode de reflex terrícola rebla la tècnica dels autors. Excel·lent també, com sempre, la banda sonora amb què s’acompanya l’obra.

Abans no abandona el llogarret vallesà, el Jurat és sorprès amb un passi privat i en gran format de la producció Four seasons from Mars, remake d’una altra producció de la casa, en aquesta ocasió, però, rodada a la platja de Sarakiniko, com sempre sota la influència de Pina Bausch.

 

b) POSIDÓ.– En contemplar aquesta segona obra el Jurat desvela la intenció que amagava la projecció esmentada amb anterioritat. Si abans les sorres, les roques i l’orografia de Milos servien de marc a una acurada interpretació dels cicles estacionals, ara, en un pla subjectiu des de la mar Egea, contemplem la majestuositat d’un Posidó que no tan sols domina el mar sinó que disposa a voluntat les servituds animals, humanes i fantasmagòriques que la diversitat de peces de manufactura pròpia se li rendeixen al seus peus. El volum i formes de les figures de creació específica evoquen amb tota probabilitat fílies i fòbies de l’autoria dual.

Una solitària barca de vela llatina roman en un indret sòrdid com a únic recordatori del pas de l’Home.

Enric-Montse.jpg

 

c) HELLENIC BEACH.– Aquesta obra se’ns presenta frontalment avançada a un retaule que fusiona l’art religiós bizantí amb el català, on un sant Magí i una marededéu de Montserrat comparteixen espai amb altres escenes de verdadera evocació ortodoxa. Com en les obres precedents, incorpora escultures de manufactura pròpia, si bé en aquesta ocasió les peces es mostren fidels a la realitat que les impulsà a fer-s’hi presents. Val a dir que l’obra en qüestió no escatima en bibliografia de nivell superior per a ser admirada i , si convé, consultada.

Jordi -Eulàlia

Abans de cloure la sessió, els amfitrions i llur hereu comú, amb una velada intenció de subornar el Jurat, oferiren sengles interpretacions de marcat caràcter teatral com a homenatge al desaparegut Daniel Rabinovich.

 

d) MALETA VIATGERA.– Si bé és la peça de menor format, a diferència de les anteriors obres, representa un autèntic i molt pràctic element geograficocultural per a aquelles persones que tinguin previst un desplaçament al sud-est europeu. Com en anteriors edicions, obra no exempta de referències intel·lectuals, les quals s’acorden perfectament amb el desenvolupament formatiu del seu protagonista. Definitivament l’autor ha abandonat la categoria de formació i passa a competir sense embuts amb la resta de participants, els quals poden ja considerar-lo un rival més a partir d’ara mateix.

Max
El Jurat ignora si l’existència més o menys amagada d’un fil conductor comú en la majoria d’obres presentades tindrà continuïtat o és només el reflex d’un estiu grupal intens.

Malgrat alguns esforços, les obres del nou concurs continuaran de ben segur sense l’aprovació del bisbat de torn. Però aquesta és una consideració que cal apuntar al dèbit de l’eclesiàstica imperant.

La ronda de visionats va cloure amb el tradicional sopar de germanor, el qual no podia encetar-se de millor manera sinó amb un excel·lent tzatziki d’elaboració casolana.

* Edicions anteriors: 2009, 2010, 2011 (sense ressenya, només imatge compactada), 2012, 2013, 2014 (sense ressenya, només imatge compactada).

Desembre 20, 2015 / scapix

LA FI DEL CAGANER (2)

IMG_4697

El desembre passat vaig anunciar que l’edició de 2014 era la darrera del concurs del ‘Caganer Misteriós’. Agraeixo l’interès i la insistència en favor de la continuïtat de l’invent però ara mateix reconfirmo el que vaig dir fa un any. Mentrestant i per no avorrir-vos us adreço amb la millor de les intencions al succedani que tinc més a mà (cliqueu, si voleu).

Bones Festes!

 

Novembre 20, 2015 / scapix

SIMBIOSI ESPANYOLA

Avui fa 40 anys que Franco va morir. Al llit. Els hereus polítics del dictador, englobats a l’entorn del Partido Popular  i Ciudadanos segueixen remenant les cireres tant o més que abans sense cap mena de vergonya, ans el contrari, quan els convé, tenen prou barra per declarar-se demòcrates però mai han mogut un fil per aclarir les morts ordenandes per Francisco Franco ni condemnar el seu règim dictatorial. El PSOE, sigui en èpoques d’esplendor electoral o a l’oposició, ha mantingut les subvencions a la fundació del dictador feixista. El que és inimaginable i prohibit a qualsevol país europeu, a Alemanya i Itàlia especialment, a Espanya rep lloances i subvencions. I encara, uns i altres presumeixen de demòcrates i de la democràcia espanyola.

Algú s’estranya que molts vulguem construir un nou Estat?

En data 16 de gener, 2012  vaig publicar un post amb aquest mateix vídeo que ara exposo.

Novembre 9, 2015 / scapix

EL SURSUM CORDA DE CUP-CC

Em sento pròxim als valors que proposen les CUP i en alguna de les poques ocasions que se m’ha presentat l’ocasió de votar-los ho he fet. No és el cas del 27S.

Les eleccions del 27S representen un canvi formal respecte qualsevol de les anteriors. Finalitzada la campanya i després del recompte de vots, els pactes per donar suport al candidat proposat per a la presidència de la Generalitat i, en conseqüència, al govern de torn s’allarguen mentre àtonits assistim a un tipus de converses i propostes que de moment no menen a acord. Sé que l’afirmació anterior pot no ser adequada en el moment present, mentre s’està negociant, però un servidor no té cap interès personal en tot això ni el tindrà mai en cap llista electoral, així que em sento alliberat de fidelitats i aplaudiments.

1-1Si abans deia que em sento proper als valors de les CUP, ara afegeixo que m’hi allunyen determinats conceptes i formes que, encara que adoptades assembleàriament, la militància sembla interioritzar de manera pública talment com si de l’anacrònic centralisme democràtic es tractés. I en aquest cas em sap greu perquè es tracte de valors. Valors ètics i humans que situats en la política sembla que queden inevitablement alterats. I això no m’ho vull creure. També contra aquest convenciment, el de la noblesa en les formes i intercanvis, pactes i converses, creia que havien nascut les CUP.

Potser sí que, per generar confiances, calia la declaració d’inici del procés de desconnexió d’Espanya abans d’escollir un President i un govern, potser sí que les converses han de ser el màxim de públiques possible, potser sí que… Però perquè dos s’entenguin és segur que hom no pot mai obligar l’altre a renunciar de les seves promeses sense abans acceptar que un mateix també ho farà. Ja no és una qüestió de purisme, sinó d’ètica. La vida, en més ocasions que no voldríem, ens col·loca en situacions impensables que cal afrontar com sigui, de la millor manera possible. I en la política, que també és vida, passa el mateix.

Sap greu que la consideració que teníem de les maneres de fer i l’ètica cupaire, s’hagi fet miques en poc més de trenta dies. I no pel valor d’un vot en un o altre sentit sinó pel que diuen i com ho diuen, per imposar públicament criteris i noms sense la confiança dels propis interessats. Aquesta manera d’actuar no s’allunya del que podem convenir a anomenar  com a moral a la carta. I per arribar aquí no calia aquest viatge! Potser el tema del govern que ha de sorgir arran 27S acabarà bé, però les formes per aconseguir-ho, ara mateix, m’allunya de les CUP. El Procés potser iniciarà el full de ruta previst, tant de bo sigui així aviat, però és un mal començament.

De vegades ateus convençuts practiquen el messianisme ideològic propi del radicalisme religiós, talment com si fossin d’e-cristians.

cup_PNG1962