La darrera edició del MWC ha servit per ajudar-nos a situar a lloc determinats personatges, alguns dels quals no haurien d’haver emergit mai a les tribunes d’opinió públiques. Sé que l’afirmació anterior no inclou cap element tecnològic ni científic –en aquest cas mantinc dubtes seriosos– però és la conclusió a què hem arribat alguns.
Començant pel tema de la vaga de transports, l’actitud del conseller delegat del Congrés en no assistir a l’acte d’inauguració, fins al contingut de les ponències de determinats convidats, moltes veus han emès les seves sentències de tot i de tothom.
Vivim en un món de contradiccions i qui digui el contrari no sap on viu. És per això que 
cada cop em costa més de suportar aquelles veus que, amb representació política oficial o d’activistes purs, s’atreveixen a opinar de tot i per tot sense admetre cap postura mínimament dubtosa respecte les afirmacions que emeten. Objectivament la vaga, que no el dret a convocar-la i realitzar-la, ha fet que l’Ajuntament de Barcelona incomplís el contracte que tenia firmat; objectivament que el senyor John Hoffman no assistís a un acte on se l’esperava com a un dels principals actors pot considerar-se una falta d’educació però, i també, representa un greu toc d’atenció a la organització local del congrés; i objectivament una munió de crítiques respecte la ponència de Mark Zuckerberg ha estat exposada des del facebook, la qual obliga a mantenir la mateixa prudència respecte el que s’hi diu com quan es culpa únicament els fabricants d’ordinadors o mòbils pels residus i l’explotació que generen, alliberant de la mínima responsabilitat als usuaris d’aquests aparells.
No res més demagògic que atorgar la culpa de la contaminació i eliminació del recursos del 
planeta a la tecnologia que incorporen els telèfons mòbils! En quin món viuen els que així s’han expressat aquests darrers dies? Que no contaminen els seus vehicles? Que no contaminen ni generen residus les seves cuines i frigorífics? Immaculats com es creuen, aquests personatges no devien contextualitzar mai res quan els van explicar allò de la necessitat de tenir esperit crític.
Acabada una edició més del congrés mundial de mòbils tinc clar que les noves tecnologies, a part d’altres aportacions diverses, també han propiciat que energúmens de xerrameca obsoleta, les opinions dels quals mai no haurien arribat a les nostres oïdes perquè lluny del bar o locals on s’expressen no tenen cap interès, puguin ara considerar-se amb el mateix o major ressò que el discurs elaborat de qualsevol especialista, científic o intel·lectual distingit. I més enllà d’aquesta afirmació, no m’atreveixo, de moment, a emetre altre opinió respecte al MWC i de tot allò que se’n deriva o l’ha generat.
Abans no donem per finit el cicle nadalenc –la Candelera, segon dia de febrer, després d’haver-lo iniciat la primera setmana de desembre, concretament el dia de sant Nicolau– alguns tenim la devoció i obligació de valorar la qualitat dels pessebres que des de fa una bona colla d’anys presenten en societat alguns dels principals artistes vallesans del ram. Heus aquí un petit resum de les peces que se’ns han mostrat en aquesta última edició.
a) INTERESTEL·LAR.– Com en els millors àpats de celebració, els amfitrions ens inicien la
visita mostrant-nos una prèvia de menor factura però de bon gust i poètica notable, siguin ambdós aspectes considerats com a entrants o per anar fent boca del que ha d’arribar a continuació.
Tot seguit, ja en l’estança superior, ens endinsem com qui no vol en l’espai còsmic, on un astronauta de manufactura pròpia i origen imprecís assenyala la màgia del pessebre terraqüi. La filmació projectada al casc de l’astronauta a mode de reflex terrícola rebla la tècnica dels autors. Excel·lent també, com sempre, la banda sonora amb què s’acompanya l’obra.
Abans no abandona el llogarret vallesà, el Jurat és sorprès amb un passi privat i en gran format de la producció Four seasons from Mars, remake d’una altra producció de la casa, en aquesta ocasió, però, rodada a la platja de Sarakiniko, com sempre sota la influència de Pina Bausch.
b) POSIDÓ.– En contemplar aquesta segona obra el Jurat desvela la intenció que amagava la projecció esmentada amb anterioritat. Si abans les sorres, les roques i l’orografia de Milos servien de marc a una acurada interpretació dels cicles estacionals, ara, en un pla subjectiu des de la mar Egea, contemplem la majestuositat d’un Posidó que no tan sols domina el mar sinó que disposa a voluntat les servituds animals, humanes i fantasmagòriques que la diversitat de peces de manufactura pròpia se li rendeixen al seus peus. El volum i formes de les figures de creació específica evoquen amb tota probabilitat fílies i fòbies de l’autoria dual.
Una solitària barca de vela llatina roman en un indret sòrdid com a únic recordatori del pas de l’Home.
c) HELLENIC BEACH.– Aquesta obra se’ns presenta frontalment avançada a un retaule que fusiona l’art religiós bizantí amb el català, on un sant Magí i una marededéu de Montserrat comparteixen espai amb altres escenes de verdadera evocació ortodoxa. Com en les obres precedents, incorpora escultures de manufactura pròpia, si bé en aquesta ocasió les peces es mostren fidels a la realitat que les impulsà a fer-s’hi presents. Val a dir que l’obra en qüestió no escatima en bibliografia de nivell superior per a ser admirada i , si convé, consultada.
Abans de cloure la sessió, els amfitrions i llur hereu comú, amb una velada intenció de subornar el Jurat, oferiren sengles interpretacions de marcat caràcter teatral com a homenatge al desaparegut Daniel Rabinovich.
d) MALETA VIATGERA.– Si bé és la peça de menor format, a diferència de les anteriors obres, representa un autèntic i molt pràctic element geograficocultural per a aquelles persones que tinguin previst un desplaçament al sud-est europeu. Com en anteriors edicions, obra no exempta de referències intel·lectuals, les quals s’acorden perfectament amb el desenvolupament formatiu del seu protagonista. Definitivament l’autor ha abandonat la categoria de formació i passa a competir sense embuts amb la resta de participants, els quals poden ja considerar-lo un rival més a partir d’ara mateix.
El Jurat ignora si l’existència més o menys amagada d’un fil conductor comú en la majoria d’obres presentades tindrà continuïtat o és només el reflex d’un estiu grupal intens.
Malgrat alguns esforços, les obres del nou concurs continuaran de ben segur sense l’aprovació del bisbat de torn. Però aquesta és una consideració que cal apuntar al dèbit de l’eclesiàstica imperant.
La ronda de visionats va cloure amb el tradicional sopar de germanor, el qual no podia encetar-se de millor manera sinó amb un excel·lent tzatziki d’elaboració casolana.
* Edicions anteriors: 2009, 2010, 2011 (sense ressenya, només imatge compactada), 2012, 2013, 2014 (sense ressenya, només imatge compactada).
El desembre passat vaig anunciar que l’edició de 2014 era la darrera del concurs del ‘Caganer Misteriós’. Agraeixo l’interès i la insistència en favor de la continuïtat de l’invent però ara mateix reconfirmo el que vaig dir fa un any. Mentrestant i per no avorrir-vos us adreço amb la millor de les intencions al succedani que tinc més a mà (cliqueu, si voleu).
Bones Festes!
Avui fa 40 anys que Franco va morir. Al llit. Els hereus polítics del dictador, englobats a l’entorn del Partido Popular i Ciudadanos segueixen remenant les cireres tant o més que abans sense cap mena de vergonya, ans el contrari, quan els convé, tenen prou barra per declarar-se demòcrates però mai han mogut un fil per aclarir les morts ordenandes per Francisco Franco ni condemnar el seu règim dictatorial. El PSOE, sigui en èpoques d’esplendor electoral o a l’oposició, ha mantingut les subvencions a la fundació del dictador feixista. El que és inimaginable i prohibit a qualsevol país europeu, a Alemanya i Itàlia especialment, a Espanya rep lloances i subvencions. I encara, uns i altres presumeixen de demòcrates i de la democràcia espanyola.
Algú s’estranya que molts vulguem construir un nou Estat?
En data 16 de gener, 2012 vaig publicar un post amb aquest mateix vídeo que ara exposo.
Em sento pròxim als valors que proposen les CUP i en alguna de les poques ocasions que se m’ha presentat l’ocasió de votar-los ho he fet. No és el cas del 27S.
Les eleccions del 27S representen un canvi formal respecte qualsevol de les anteriors. Finalitzada la campanya i després del recompte de vots, els pactes per donar suport al candidat proposat per a la presidència de la Generalitat i, en conseqüència, al govern de torn s’allarguen mentre àtonits assistim a un tipus de converses i propostes que de moment no menen a acord. Sé que l’afirmació anterior pot no ser adequada en el moment present, mentre s’està negociant, però un servidor no té cap interès personal en tot això ni el tindrà mai en cap llista electoral, així que em sento alliberat de fidelitats i aplaudiments.
Si abans deia que em sento proper als valors de les CUP, ara afegeixo que m’hi allunyen determinats conceptes i formes que, encara que adoptades assembleàriament, la militància sembla interioritzar de manera pública talment com si de l’anacrònic centralisme democràtic es tractés. I en aquest cas em sap greu perquè es tracte de valors. Valors ètics i humans que situats en la política sembla que queden inevitablement alterats. I això no m’ho vull creure. També contra aquest convenciment, el de la noblesa en les formes i intercanvis, pactes i converses, creia que havien nascut les CUP.
Potser sí que, per generar confiances, calia la declaració d’inici del procés de desconnexió d’Espanya abans d’escollir un President i un govern, potser sí que les converses han de ser el màxim de públiques possible, potser sí que… Però perquè dos s’entenguin és segur que hom no pot mai obligar l’altre a renunciar de les seves promeses sense abans acceptar que un mateix també ho farà. Ja no és una qüestió de purisme, sinó d’ètica. La vida, en més ocasions que no voldríem, ens col·loca en situacions impensables que cal afrontar com sigui, de la millor manera possible. I en la política, que també és vida, passa el mateix.
Sap greu que la consideració que teníem de les maneres de fer i l’ètica cupaire, s’hagi fet miques en poc més de trenta dies. I no pel valor d’un vot en un o altre sentit sinó pel que diuen i com ho diuen, per imposar públicament criteris i noms sense la confiança dels propis interessats. Aquesta manera d’actuar no s’allunya del que podem convenir a anomenar com a moral a la carta. I per arribar aquí no calia aquest viatge! Potser el tema del govern que ha de sorgir arran 27S acabarà bé, però les formes per aconseguir-ho, ara mateix, m’allunya de les CUP. El Procés potser iniciarà el full de ruta previst, tant de bo sigui així aviat, però és un mal començament.
De vegades ateus convençuts practiquen el messianisme ideològic propi del radicalisme religiós, talment com si fossin d’e-cristians.
Oposar arguments enfront aquells amb qui hem discrepat tota la vida és un exercici que pot acabar resultant avorrit. Oposar criteris, arguments i actuacions amb aquells amb qui hem compartit afinitats i projectes causa doble aflicció: per les persones, d’una banda, i pel projecte, el que un dia va ser ICV. Voldries ser condescendent sense que es notés però avui ni un ni altre mereixen la confiança de molts de nosaltres, tanmateix confesso que haver d’enviar Joan Herrera al foc purificador em produeix una certa acidesa que no dubto s’esvairà tan bon punt contempli la màgia de les flames i l’olor del fum penetri pels meu narius.
S’ha de ser molt barrut o molt incompetent per liderar la formació ecosocialista que fins fa quatre dies maldava per la revolució i quan s’apropa l’hora de la veritat preferir romandre sota el jou de l’actual immobilisme carca que li nega el projecte federalista que defensa.
Posà pals a les rodes per a la celebració del 9N. Al cap de poc dies d’aconseguir les condicions exigides afirmà que no hi participaria. Rectificà, a contracor, per la pressió social i de la militància. El seu lideratge ha finiquitat ICV, ha preferit tirar per la borda el bo i millor de la formació a defensar realment el canvi social que suposadament proposava. Per evitar el naufragi personal i dissimular el desastre col·lectiu del seu lideratge s’ha infiltrat en les noves formacions en apogeu malgrat que aquestes reneguin de la feina en què ell i els seus han participat, durant anys, per exemple, el govern a l’Ajuntament de Barcelona.
A Sabadell ICV ha creat i trencat coalicions amb EUiA; coalicions que es trenquen després del primer ple i es refan abans de l’últim per tornar a mig trencar-se abans de la campanya electoral. Es divideixen però utilitzen el nom de Podemos quan els titulars de la marca els en neguen l’ús. I a Joan Herrera, l’autoproclamat guru de l’ètica política, no se li recorda cap explicació plausible per a tanta incongruència.
Defensar les llibertats nacionals, la transparència política, un poder judicial independent, un sistema educatiu progressista i fort i fer creure que la millor forma per aconseguir-ho és romandre a Espanya, perquè, segons ell, en quatre dies aconseguirem un pacte de mínims amb ell govern espanyol de torn és no haver entès res de la política espanyola dels darrers trenta-set anys. Això o haver-se colat en un lideratge i situació que li van grans.
En aquest país molts hem recelat sempre de la dreta però ara temem que siguin els hereus de l’esquerra tradicional –ètica incorporadora i sumativa– els qui s’alineïn amb aquells que impedeixen el desenvolupament de les llibertats i l’avanç social i nacional.
En menys d’un quinquenni el PSC ha perdut la presidència Generalitat, de diputacions, batllies múltiples i els descens de suport popular continua malgrat que el malalt respiri; Herrera obtindrà càrrecs però enterrarà la història i el somni que englobava.
D’escolanet del PSC –el d’abans de l’autodestrucció– a aspirant d’escolà a Podemos o on li facin un raconet. Del PSUC, ni rastre; IC, un record esvaït; ICV, en hibernació perpètua. No sé per què, però intuïm una intenció oculta per emular la longevitat política del calb d’UDC. Ho preguntem a la Dolors? Ai, no…
Foguera, 2014
Foguera, 2013
Foguera, 2012
Foguera, 2011
Foguera, 2010
Per si quedaven dubtes, 1, Hannibal Lecter – 2, Groucho Marx – 3, Woody Allen – 4, José María Aznar – 5, Fidel Castro – 6, Stan Laurel – 7, Oliver Hardy – 8, Josep Guardiola – 9, Shakira – 10, Marilyn Monroe
caganer misteriós 2005, caganer misteriós 2006, caganer misteriós 2007, caganer misteriós 2008, caganer misteriós 2009, caganer misteriós 2010, caganer misteriós 2011, caganer misteriós 2012, caganer misteriós 2013
Tres hores més xerraria
i encara no acabaria
però m’avisa el darrere
que ha acabat ja la caguera
i acabo jo dient:
que caguin per sempre. Amén.
Aquest concurs arriba a la seva desena edició. Gràcies a tots els que l’heu seguit, als que m’heu empès a continuar-lo i, especialment, als que, en moments en què mantenir-lo em semblava més un exercici de pedanteria que no un joc, em vau treure aquest pensament del magí.
En la vida de les persones un decenni són molts anys. Començo a notar que ja fa massa temps de tot. Anem cremant etapes i arriba un moment en què hem de tancar portes. I mentre em trobo en aquest procés comprovo com, fruit d’una realitat potser mal interpretada o desvirtuada pels anys, les meves ocupacions paradoxalment es multipliquen. Entre el llast que he d’abandonar he decidit que també hi hagi aquesta tradicional entrada al blog. Em sap greu. I em sabrà greu que a alguns us sàpiga greu.
La vida continua i seguirà arribant cada 25 de desembre un nou Nadal, i l’endemà, Sant Esteve i en vuit dies de nou Cap d’Any… He decidit deixar pas, no me’n vaig del tot, vull ser-hi per si cal i puc encara ajudar, si algú vol agafar el relleu.
Que tinguem unes Bones Festes!
Nou anys, nou figures i deu personatges. Per arrodonir-ho a la coincidència del deu –10 edicions, 10 propostes de joc–, en aquesta darrere edició no ofereixo cap nova figura sinó que us proposo d’endevinar, mitjançant el perfil de cada peça, qui és qui de cadascuna de les figures protagonistes de les edicions anteriors, sabent que aquestes van ser… (al final del post, adjunto els enllaços que les van fer úniques al seu dia).
Sé que puc estalviar-me la solució però compliré amb les meva responsabilitat de publicar-la abans no conclogui el cicle nadalenc; espero així acabar tan o més amics que fa deu anys. Jugueu?
2005 – proposta 2006 – proposta 2007 – proposta 2008 – proposta 2009 – proposta 2010 – proposta 2011– proposta 2012 – proposta 2013
‘Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures’ (Raimon, 18 de maig a la “Villa”)
Això del procés català dóna per a molt i per a res, vull dir que és una mina per als tertulians d’aquí i d’arreu perquè cada dia aporta novetats que l’endemà es desdibuixen i se’n creen de noves. Primer apostàvem per un referèndum, quan els espanyols s’hi van oposar, ideem La consulta, a l’empara d’una llei del Parlament que estableix que l’opinió popular no és decisòria. Que als catalans se’ns consulti tampoc agrada als espanyols, en realitat a Espanya, excepte cobrar-nos uns bons dinerons, poques coses agraden de Catalunya, (ni el pa amb tomàquet, o ja se l’hagueren fet seu, com el Colom!), ja veurem com ens en sortim de l’escomesa sense prendre mal.
Essent President de la Generalitat Pasqual Maragall, el Parlament de Catalunya aprovà un nou Estatut d’Autonomia al setembre de 2005, el 28 de juny de 2010, el TC declarà no legal bona part de l’Estatut, el qual va ser referendat a Catalunya el 2006, el 20 de setembre de 2012 Mariano Rajoy rebé el President de la Generalitat, Artur Mas, a Madrid però es negà al diàleg d’un Pacte Fiscal per a Catalunya; per no recular tres segles, situeu l’inici del conflicte en la data que us plagui. I sobta que cap dels intel·lectuals espanyols, siguin autoproclamats o amb títol concedit pel règim, s’hagi erigit en defensor del dret a sufragi dels catalans sobre el propi destí. Ni en el cas concret d’ara, en què, tombat pel congrés espanyol el projecte de referèmdum del Parlament català (7 d’abril, 2014), la consulta que deriva de la succedània Llei de Consultes no en declara vinculant el resultat. Val a dir que algunes veus tardanes, Santiago Segura i Joaquín Sabina, ambdós en plena activitat promocional de les seves activitats (una pel·lícula i uns concerts, respectivament), han defensat fa uns dies el dret dels catalans a decidir el nostre futur. Esperem que no faran com com Los Morancos, els quals un cop Ebre enllà es van desdir del que afirmaren mentre actuaven en un teatre a Barcelona (a Catalunya, a Andalusia).
Com que costa, i molt, d’empassar-nos tant de silenci d’una part de la ciutadania que presumeix d’elit, podria arribar el cas que els catalans, erròniament, creguéssim que la màxima aportació de la intel·lectualitat espanyola al seu país i al món en general estigués sermpre per sota del mèrit (jurídic, democràtic, literari…) que suposa la seva sacrosanta constitució, el nivell democràtic de la qual és de sobres conegut pel soroll de sabres sota la qual es redactà.
Pretenen, potser, que no recordem que quan els ha convingut –la darrere vegada abans de la proclamació del nou rei, Felip VI– PP i PSOE han reformat de la constitució el que els ha interessat o els han exigit des d’Europa. Des d’Espanya i des de Catalunya els unionistes afirmen que no pensen alterar l’actual constitució, pretenen eternitzar-la i reduir-ne la interpreatció abans que eixamplar la democràcia, la frase La constitució ho prohibeix, d’ínfim nivell intel·lectual, s’ha transformat en la preferida per a respondre qualsevol demanda catalana.
Des de dins de Catalunya, finalment ha sorgit un manifest de 60 autoproclamades ‘personalitats d’esquerres’ la més notable de les quals no va més enllà de ser un magnífic segundón d’un emigrant de luxe establert a la cort d’Esperanza Aguirre. Del manifest en qüestió val a dir que ve preludiat per una frase, Por la unidad del pueblo trabajador (sic), prou anacrònica com insignificant en ple segle XXI.
Ara que sembla que la consulta es realitzarà, malgrat sigui poc d’acord amb el que estava previst, resultarà interessant comprovar com sorgiran veus des de diferents estaments que, per no passar per poc demòcrates, afirmaran l’interès perquè aquesta es dugui a terme i, ara sense embuts, demanaran el vot pel NO. I malgrat que l’argumentari continuï essent deplorable, haurem d’agrair que surtin de l’armari. Si finalment el 9N queda del tot desconvocat per obra i gràcia del braç jurídic del PP i PSOE, des d’aquí s’alçaren amb tanta força com mancança d’arguments les veus canalles de l’unionisme que malament amaguen la realitat del seu desig, España una, Cataluña es España. Cap manifest unionista de les autoproclamades personalitats catalanes d’esquerres farà publica una lleu o furibunda defensa del dret a decidir. Tocats i enfonsats.
Com a mínim, El Procés haurà servit per a desvetllar, també tardanamet, molt tardanament, consciències de demòcrates que romanien profundament adormides des de temps immemorials. Acabi com acabi el 9N, que no s’adormin de nou.
scapix - joan escapa 