TEMPS DE FOGUERES – V

QUADRINENNI.– Els pas de la història atorga i pren raons motiu pel qual ens satisfà poder presumir que, arribats  a la quarta edició de Temps de Fogueres, no ens hem de penedir de res sinó més aviat el contrari. Hem atiat la foguera amb l”estat en què ha sumit la junta Rosell el FCB, amb el descrèdit mundial o nivell que ocupa la justícia espanyola en el rànquing planetari, amb el desprestigi de la premsa tradicional que ha romàs a redós del poder i d’alguns dels professionals de la ràdio i televisió catalanes malgrat sostenir-se en discutibles estudis d’audiència…. I això sense oblidar que, si ja resulta difícilment creïble la defensa de qualsevol principi de l’esquerra europea de segona meitat del s. XX, l’oferta del socialisme espanyol i català fa riure, i la secció local del PSC de Sabadell, amb els primeres espases Bustos i la dansaire Capdevila, ens ha infectat de merda i mercuri fins al capdamunt.

QUINQUENNI.– Els aspirants a protagonitzar la foguera del quinquenni, lamentablement, són nombrosos, Així, doncs, ha calgut establir criteris de selecció per garbellar tan mal fill de bona mare. Finalment ha reeixit l’opció de triar un sol personatge entre el bloc o conjunt que aglutinava més candidats. La política ha estat l’escollida  i d’entre aquesta sectorial, un protagonista ben meritori, amb pedrigí contrastat.

DE PARE MÚSIC, FILL BALLADOR.– Que el pare sigui feixistoide i repressor, lladre de vestit, camisa i corbata, proxeneta o qualsevol altre persona de conducta discutible no exonera la descendència de ser tant o més fills de puta o tan bones o males persones com podria ser el progenitor. El mateix podem afirmar dels fills de qualsevol santedad elevada als altars més alts. Les parèmies tenen la seva raó de ser però aquesta raó de ser no significa el 100% d’encert. Cadascú és cadascú i cada cas, un cas, però vanagloriar-se d’atorgar una medalla policial  a la maradedéu, perdó, a la Virgen i instal·lar-se al Valle de los Caídos per fer repòs, meditació o copular té tan poca lògica com cuinar a l’interior d’una cova amb l’escalfor de la lluna… Heus ací, doncs, la categoria de mèrits que oferia el personatge, mèrits, aquells dos,  més que suficients com per obviar-ne d’altres, també particulars, com les prohibicions a la carta (impossibilitat de manifestar-se en pròximitat edificis determinats pels seus, prohibicions específiques de simbologia republicana, etc., etc.) que el reaccionari ministre ha imposat en ostentació del càrrec.

Sorprèn, vull dir, hauria de sorprendre, que un ministre, encara que sigui de la monarquia borbònica tan mundialment desacreditada, estigui a la mateixa alçada que personatges tan sinistres com Wert, Ruiz Gallardón, Alberto Fabra o Alícia Sánchez Camacho, per citar alguns dels personatges amb qui el triomfador d’enguany ha hagut de competir.

PS foguera 2010, foguera 2011, foguera, 2012, foguera, 2013