La raresa CSQP

Des de fa uns anys ICV –i els seus antecessors i descendents encara en actiu a les seves proclames– ha menystingut l’independentisme i els independentistes; el seus representants associaven aquest moviment i les persones que hi donaven suport a maniobres i a agents de la dreta catalana burgesa. Només ells es presentaven com els únics valedors del progrés social, els únics en qui l’espècie humana podia confiar el seu avenç. I no faltaria sinó, també eren el primers en la defensa dels drets a l’autodeterminació dels pobles!

Comptat i debatut, a hores d’ara sembla que la militància la representen quatre, la majoria amb càrrec o excàrrecs de sou públic esperançats, potser encara, per recuperar-lo. La pèrdua de vots se l’han ben guanyada. La immensa majoria dels suports que havien tingut els han fugit per manca de projecte, per ancorar-se en un discurs caduc o per excés de vanitat a l’hora d’afrontar errors quan han tingut responsabilitats de govern.

S’han convertit en mestres de la indefinició fins i tot quan s’han quedat sense arguments per diverses bandes. Mentre disposaven i viatjaven amb cotxe oficial s’han declarat públicament com antisistema sense patir cap mena de rubor. S’oposen a donar suport a la independència de Catalunya al·legant manca de projecte social, la qual cosa queda prou bonica de dir però callen que difícilment seran capaços d’omplir de contingut si romanem a l’Espanya monàrquica de l’actual règim del 1978. Ens proposen canviar el model i la relació a mantenir amb aquesta Espanya i saben de sobres que no són capaços de convèncer ni els seus afins de l’oest i del sud de casa.

De la indefinició, n’han fet bandera i aquest ha estat el modus vivendi de força dels actuals dirigents, mentre iteren un discurs de formes ètiques plausibles però allunyat de les accions polítiques quotidianes, les quals preserven establishment actual sense manies ni vergonyes.

Ara que són a punt de ser definitivament engolits entre comuns i podemites, alguns dels seus dirigents fan públiques proclames particulars unionistes per si poden fer-s’hi un lloc, en la nova esquerra, si finalment aquesta es declara partidària de pacte (sotmetiment disfressat) amb la monarquia borbònica.