VISCA EL PESSEBRE!

El pessebre de Barcelona, vull dir, el de la placa de sant Jaume se significa perquè d’alguna manera reflecteix o hauria de reflectir el tarannà dels catalans. Agradi o no aquesta premissa resulta indiscutible, és i serà un fet mentre Barcelona es mantingui com a Cap i Casal de Catalunya. Una cosa similar passa amb el Més que un club associat al Futbol Club Barcelona, agradi més o menys als aficionats o no al futbol resulta avui una evidència inqüestionable. He esmentat únicament aquest dos casos per la seva transcendència, però la singularitat de Catalunya fa que en tinguem a dojo, de models que traspassen el radi d’acció de la seva activitat.

No tinc complexos religiosos, tanmateix porto molts anys passejant pel centre de Barcelona i per la plaça de sant Jaume els dies previs al Nadal, entre d’altres, amb la intenció expressa de contemplar el pessebre que l’Ajuntament ofereix als seus ciutadans i que, com deia a l’encapçalament d’aquest text, s’extrapola més enllà dels límits barcelonins, especialment per la resta del territori català i també a la resta del món des que la ciutat ha esdevingut un centre turístic universal. Més enllà de ser o no actiu soci d’agrupacions pessebristes, més enllà de credos religiosos o filosòfics, el pessebre de la plaça de sant Jaume, doncs, ens interpel·la a tots. 

Afortunadament enguany el pessebre creat per Paula Bosch ha generat crítiques de tota mena. I remarco l’afortunadament perquè aquesta casuística no s’ha donat en els últims cinc anys. L’alcaldessa Colau havia unificat, fins ara, tot tipus de crítiques, respecte al pessebre que ens oferia. Cinc anys d’absoluta coincidència que una presa de pèl total i absoluta s’interposava a l’empedrat entre Generalitat i Ajuntament. Un record difícil d’igualar. No soc dels que s’esgarrifen fàcilment en qüestions de gustos ni criteris artístics però certifico jo també que el que hem vist plantificat en els darrers anys com a pessebre de Barcelona mereixia amb benevolència extrema únicament a ser qualificat de mona de Pasqua (amb la pitjor de les xocolates i el plumerus oxidats).

Enguany observem per fi un tomb en la plantada pessebrista barcelonina. L’obra de Paula Bosch aplega crítiques en sentits diversos. El que veiem genera criteris varis i això –fugir de l’obvietat, més encara si és una fatalitat– és sempre positiu. El pessebre d’aquest any no retorna a l’ortodòxia ni té perquè fer-ho però manté els cànons artístics que no s’haurien d’haver abandonat mai. Personalment m’agrada, i no crec que m’influenciïn en excés, els desastres precedents de l’era Colau, però la crítica seriosa i concreta la deixem, si de cas, per un altre post.

Abandonar la tradició i el clasicisme no està de cap manera renyit amb la composició correcta i el bon gust. Ja anava essent hora! Visca! Eureka! Al·leluia!

Si per algun d’aquells imprevistos se li acudís, a algun malintencionat, associar l’alcaldessa Ada Colau i l’actual president del FCB, Josep Ma Bartomeu, com a membres d’alguna facció destinada a acabar amb el bon gust, amb el prestigi del disseny del país que tan costà d’assolir, i a acabar també amb el tarannà del país, amb el caràcter català… i amb tot allò que ens defineix com a col·lectivitat distintiva i distingida, en definitiva, com a poble, li hauríem de donar la raó.