PESSEBRES–2018

Abans que el Jurat faci públic el seu irrevocable veredicte, heus ací la ressenya d’enguany que, com sempre, pretén ser equànime i rigorosa.

TEMPS ERA TEMPS. Malgrat la predisposició per afrontar l’habitual sorpresa que la casa i els autors ofereixen any rere any, el desconcert és absolut quan el visitant és rebut per un plasma on una imatge de natura andrògina el situa uns quants mil·lennis enllà de la nostra fracassada realitat en l’intent de fer efectiva la República Catalana.

Tot seguit ens endinsem en una exposició retroactiva al Smithsonian Galactic Art Institut, a la base interestel·lar KH7, atès que fa 5000 anys, després de la III Guerra Total, el planeta Terra roman en la deixalleria còsmica, sense saber encara si es desintegrarà definitivament o el nou ordre universal la voldrà conservar en el formol, com al pitjor dels exemples per a civilitzacions actuals.

La visió que el pessebrisme del s. XX i XXI haurà deixat a la posteritat és força exacta al relat de l’exposició futurista de l’obra, tot i que, de ben segur els puristes negarien l’afirmació que sostenim. Pesi a qui pesi no pot ser d’altra manera, atès l’obertura de ments que ha d’assumir indefectiblement l’evolució de l’espècie humana,

Especial agraïment mereix la traducció del catàleg al català normatiu, tot mantenint el klingon que domina a la galàxia.

EL TEMPS DE LES FLORS… Els autors abandonen expressament els elements naturals que els caracteritzen –suros, pinasses, molses…– per centrar la seva obra en l’àmbit urbà, fins ara un espai desconegut per emmarcar-hi llurs propostes. Val a dir que se’n surten prou bé, tot i que el pòsit rural es manté en el subconscient de la peça. I quan diem rural en cap cas ho fem de forma ofensiva o menystenint el seu valor respecte d’altres, ben al contrari, diem rural amb tot el valor intrínsec i extrínsec del mot, que no és poc!

El material de reciclatge, reutilització en el cas concret, que de vegades sol acompanyar aquest tipus de peces evoca en aquesta ocasió un passat tan recent com intens.

Aposten fort en la combinació que fan de peces tradicionals, la majoria d’obradors murcians, amb petites esferes de poliestirè i altres materials moderns, totes elles pintades de colors diversos a l’estil de la pintura plana.

En un pessebre com aquest no hi pot mancar i no hi manca la tradicional figura del caganer, per bé que podem discutir la preeminència de la seva ubicació.

Per la seva alta dignitat, l’acomboiament musical de l’obra mereix una menció especial.

HABERLAS HAYLAS. Dels confins de Fisterra els autors d’aquesta obra van endur-se la salabror del mar i algunes pràctiques esotèriques de discutible ortodòxia, fins i tot entre el gremi dels excomunicats. Arribats de nou en catalana terra van confegir un pastiche amb una forta càrrega suggestiva i tenebrosa alhora.

La simbiosi entre tradició pessebrista i l’intricat món de la bruixeria, no menys tradicional en qualsevol dels indrets planetaris, no resulta tasca fàcil, excepte si es disposa de suficient bagatge espiritual en cadascuna de les parts. La religió sempre s’ha erigit per damunt de conjurs, prediccions i premonicions l’autoria de les quals atorgava al dimoni amb la mateixa manca de rubor com de crèdit en la seva autoritat.

L’erudició que emana dels manuals combina amb l’exposició d’estris específics per a pràctiques que no tindrien de cap manera cabuda sota el jurament hipocràtic. Barrejats entre humans no nats, toreros i gripaus les figures del pessebre busquen el seu propi espai. La mirada del visitant decideix si l’aconsegueixen o no. La força de tanta marededéu que observa des de punts diversos afavoreix un sector; una altra mena d’obscurantisme, l’altre.

                                             ___________

Edicions anteriors: 2009, 2010, 2011*, 2012, 2013, 2014*, 2015, 2016 i 2017