Afegim anys i tenim la sort d’afegir celebracions. Són ja onze anys seguits els que celebrem la revetlla de Sant Joan al Pati Bofí. En aquests anys hem coincidit més o menys la mateixes persones i fins ara hem sabut adoptar, ni que sigui subtilment, petits o grans canvis, entre els quals destaquem el Concurs de Tastets, vigent des del 2014, però també hi ha hagut un Concurs de Boleros…, per tal de mantenir l’ànim i el desig de festa amb l’expectació que mereix la diada, o millor dit, la vesprada.
L’any passat celebràvem la desena edició, però en mancar l’assistència d’un dels il·lustres participants vam optar per una celebració light. Ha estat, doncs, aquest any, quan les nostres deu més una revetlles celebrades de forma ininterrompuda s’han commemorat de fet i en forma oportuna.
Per a l’ocasió hem disposat de l’imprescindible i una mica més. Les tradicionals garlandes, les taules de sempre i un bon sopar, posterior al Concurs de Tastets. No hi ha mancat la reafirmació de tradicions, com la crema de vescos de Nadal, espectacle pirotècnic a la plaça de Taulí i les coques –de les millors, com sempre– i el xampany. Les novetats enguany han estat de tipus divers. La recepció ha estat a càrrec del servei de la casa; com els amfitrions, atents i professionals. Els convidats foren acompanyats fins l’espai precís, un photocall gens improvisat que perpetuaria la vetllada. Una altra de les novetats fou l’urna on s’emeteren els vots que havien de fer justícia al millor dels tastets de l’actual revetlla. Renoi, ja era hora d’atorgar la dignitat que mereixen aquests entrants i deixar de votar en una capsa de cartró! Per acabar, ja entrada la nit, tots els assistents reberen un diploma acreditatiu per les seves respectives aportacions en aquesta tradicional festa.
Abans que el Jurat faci públic el seu irrevocable veredicte, heus ací la ressenya d’enguany que, com sempre, pretén ser equànime i rigorosa.
TEMPS ERA TEMPS. Malgrat la predisposició per afrontar l’habitual sorpresa que la casa i els autors ofereixen any rere any, el desconcert és absolut quan el visitant és rebut per un plasma on una imatge de natura andrògina el situa uns quants mil·lennis enllà de la nostra fracassada realitat en l’intent de fer efectiva la República Catalana.
Tot seguit ens endinsem en una exposició retroactiva al Smithsonian Galactic Art Institut, a la base interestel·lar KH7, atès que fa 5000 anys, després de la III Guerra Total, el planeta Terra roman en la deixalleria còsmica, sense saber encara si es desintegrarà definitivament o el nou ordre universal la voldrà conservar en el formol, com al pitjor dels exemples per a civilitzacions actuals.
La visió que el pessebrisme del s. XX i XXI haurà deixat a la posteritat és força exacta al relat de l’exposició futurista de l’obra, tot i que, de ben segur els puristes negarien l’afirmació que sostenim. Pesi a qui pesi no pot ser d’altra manera, atès l’obertura de ments que ha d’assumir indefectiblement l’evolució de l’espècie humana,
Especial agraïment mereix la traducció del catàleg al català normatiu, tot mantenint el klingon que domina a la galàxia.
EL TEMPS DE LES FLORS… Els autors abandonen expressament els elements naturals que els caracteritzen –suros, pinasses, molses…– per centrar la seva obra en l’àmbit urbà, fins ara un espai desconegut per emmarcar-hi llurs propostes. Val a dir que se’n surten prou bé, tot i que el pòsit rural es manté en el subconscient de la peça. I quan diem rural en cap cas ho fem de forma ofensiva o menystenint el seu valor respecte d’altres, ben al contrari, diem rural amb tot el valor intrínsec i extrínsec del mot, que no és poc!
El material de reciclatge, reutilització en el cas concret, que de vegades sol acompanyar aquest tipus de peces evoca en aquesta ocasió un passat tan recent com intens.
Aposten fort en la combinació que fan de peces tradicionals, la majoria d’obradors murcians, amb petites esferes de poliestirè i altres materials moderns, totes elles pintades de colors diversos a l’estil de la pintura plana.
En un pessebre com aquest no hi pot mancar i no hi manca la tradicional figura del caganer, per bé que podem discutir la preeminència de la seva ubicació.
Per la seva alta dignitat, l’acomboiament musical de l’obra mereix una menció especial.
HABERLAS HAYLAS. Dels confins de Fisterra els autors d’aquesta obra van endur-se la salabror del mar i algunes pràctiques esotèriques de discutible ortodòxia, fins i tot entre el gremi dels excomunicats. Arribats de nou en catalana terra van confegir un pastiche amb una forta càrrega suggestiva i tenebrosa alhora.
La simbiosi entre tradició pessebrista i l’intricat món de la bruixeria, no menys tradicional en qualsevol dels indrets planetaris, no resulta tasca fàcil, excepte si es disposa de suficient bagatge espiritual en cadascuna de les parts. La religió sempre s’ha erigit per damunt de conjurs, prediccions i premonicions l’autoria de les quals atorgava al dimoni amb la mateixa manca de rubor com de crèdit en la seva autoritat.
L’erudició que emana dels manuals combina amb l’exposició d’estris específics per a pràctiques que no tindrien de cap manera cabuda sota el jurament hipocràtic. Barrejats entre humans no nats, toreros i gripaus les figures del pessebre busquen el seu propi espai. La mirada del visitant decideix si l’aconsegueixen o no. La força de tanta marededéu que observa des de punts diversos afavoreix un sector; una altra mena d’obscurantisme, l’altre.
___________
Edicions anteriors: 2009, 2010, 2011*, 2012, 2013, 2014*, 2015, 2016 i 2017
D’uns anys ençà és costum –i el costum fa llei– que entrat el mes de gener es faci la ronda de valoracions del certamen pessebrista més emblemàtic i menys purista que s’ha celebrat mai arreu dels Països Catalans. Amb aquest motiu els membres del jurat foren convocats per revisar i valorar les obres que es presenten a concurs.
Giovanni films presents… .– Potser sense que els autors en fossin conscients el mamellam de l’estanquera (2012) apuntava les formes d’una nova estètica i un nou registre dels pessebres que construeix el taller santfeliuenc. I el Tango de Roxanne (2013) confirmava les sospites que ja s’intuïen des de l’any anterior.
Fins l’esclat d’enguany, el període d’entremig mostrava els símptomes de quin havia de ser l’objectiu final d’allò que se’ns oferia. Les pors a no ser prou entès tenallaven, potser, els autors i combinaven l’encara incipient projecte amb els mecanisme que podríem definir com a més tradicionals, per bé que no mancats de la innovació pròpia de la casa. Abandonades definitivament les vacil·lacions, la proposta d’aquesta edició resulta del tot trencadora i obre alhora un camp amplíssim de possibilitats de futur.
En aquesta ocasió s’hi evoca Delfos, Nàpols, Sant Feliu, celebracions concretes, esdeveniments multitudinàris i particulars. Lògicament el mèrit no es troba en els localismes sinó en la capacitat d’universalitzar-los a través d’una estètica i un mitjà que no per conegut –el cinema– se’ns redescobreix ara per a finalitats multidisciplinars que fins ara crèiem, més que impensables, impossibles.
Per a l’espectador avesat en les obres d’aquests autors, el repte consisteix en descobrir si es tracta del tancament d’un cicle o som tot just a l’inici d’una nova era.
El ruc del Jonathan.– Una vegada més i amb el mateix encert de sempre els autors persisteixen en mostrar a l’espectador que coneixen el terreny que trepitgen, que estimen la terra que els acull i que, en definitiva, dominen amb escreix el pa que s’hi dona, en qüestions de pessebrisme. L’obra presentada no decebrà gens ni mica els visitants que s’hi enfrontin sense complexos, tan aviat com travessaran el llindar del portal on queda exposat el pessebre.
Una bona ullada no mancada de picardia permet localitzar les principals figures que no poden faltar en cap pessebre tradicional –caganera inclosa–, tanmateix l’espectador novell o poc avesat en aquesta mena de concursos segurament toparà abans amb tota mena de bestiar –de granja i salvatge–, personatges convidats i menges a punt de coure o a mig cuinar.
A destacar la picada d’ull a un aniversari destacat i a les festes que amb aquest motiu s’hi
celebraren, amb homenatge concret a les dones d’aigua de la mitologia nostrada, les antigues remeieres o trementinaires i a les dones milicianes de la causa republicana.
En substitució de l’antic estel monàrquic en desús i més que esgotat per reaccionari i conspirador, l’encerten de ple amb l’impacte que causa l’estel·lada com a nova guia del camí que hem de seguir si volem sobreeixir l’actual situació de regressió econòmica, social, cívica i humana. L’homenatge al presos polítics catalans l’ofereix la parella gallinàcia –gall i gallina– amb un significatiu llaç del color que els espanyols volen prohibir-nos.
I és que sense cap mena de dubte l’equip d’aquest acreditat obrador de Can Feu de les pedres en fan pans.
Pessebre experience.– Pessebre concebut com una experience interactiva moderna. No està exempt d’al·legories vàries, s’emmarca en tres sales independents que configuren alhora el conjunt d’una obra homogènia i particular. Camp obert perquè els sentits 
copsin l’essencial i s’omplin de les sensacions que provoca la proposta que s’ofereix al visitant.
Les sales externes compten amb una audioguia de fabricació casolana i que el visitant agraeix. En una d’aquestes sales un vídeo ens introdueix en la temàtica a través de la visió que en tenen les generacions més joves; segueix una petita mostra d’elements i figures i una interacció fonamentada bàsicament en l’olfacte.
La sala del mig, monotemàtica en la figura del caganer, incorpora, com a element interessantíssim de contemporaneïtat, una autèntica urna com les que es van fer invisibles fins l’1O per a les forces d’ocupació espanyoles. No cal dir que la proposta interactiva exigeix dipositar-hi un vot de rigorosa cagada en algú o alguna cosa. Completa la sala un display gegant de caganer, la imatge sencera del qual us serà obsequiada posteriorment a la visita.
La segona de les sales externes completa el recorregut amb una exposició d’escultures –no hi falta la Moreneta i un Sant Jordi en lluita contra el drac maligne–, facsímils i exemplars de categoria diversa que prestigien la bibliofília dels artistes i que s’ofereixen per a consulta, ús i gaudi dels visitants.
La visita sol cloure’s amb una cantada de nadales reguionades.
Es tracta d’una proposta exigent i agosarada. Una experiència sensorial recomanable que cap aficionat s’hauria de perdre. Si encara no l’heu contemplat, espavileu que la Candelera va fent via.
No podríem acabar el relat sense manifestar l’agraïment per les atencions rebudes en cadascuna de les llars. D’igual manera ens veiem en l’obligació de comunicar que la decisió del Jurat serà, com sempre, inapel·lable després que aquest hagi decidit en quin punt del planeta celebrarà les deliberacions oportunes. Obtinguda la resolució, aquesta serà feta pública i es convocarà en forma, dia i hora perquè els concursants rebin els guardons si en fos el cas.
___________
Edicions anteriors: 2009, 2010, 2011*, 2012, 2013, 2014*, 2015 i 2016
* Sense ressenya, només imatge compactada.
Recupero aquest text que ja vaig publicar fa més d’un decenni (25-11-2005), en un oblidat blog col·lectiu. Segurament us agradarà conèixer-lo o rellegir-lo.
Dolça Catalunya…
Ells diuen ‘perro viejo’ i ‘mosquita muerta’
allà on nosaltres diem: ‘gat vell’ i ‘gata maula’.
La sort màxima de la rifa és un masculí, ‘el gordo’, allà,
i un femení, ‘la grossa’, aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui ‘Virgen’
i nosaltres que sigui ‘Mare (de Déu)’;
ells paguen ‘impuestos’, que ve d”imponer’,
i nosaltres ‘contribucions’ que ve de ‘contribuir’.
Els espanyols, de desvergonyits ho són del tot,
no tenen gens ni mica de vergonya,
ja que són uns ‘sinvergüenzas’,
mentre que els catalans
som, només, uns ‘pocavergonyes’.
Com a mesura preventiva o deslliuradora,
ells ‘toquen madera’
quan nosaltres ‘toquem ferro’.
Allà celebren cada any les ‘Navidades’
mentre que aquí amb un sol ‘Nadal’ anual ja en tenim prou.
Com en tenim prou també amb un ‘Bon dia’ i una ‘Bona nit’ cada vint-i-quatre hores,
enfront dels seus, múltiples ‘Buenos días’ i ‘Buenas noches’ diaris.
A Espanya, tot i que no donen res, sembla que ho donin tot:
‘dar besos, abrazos, pena, paseos… ‘,
mentre que als Països Catalans donem més aviat poc (tot i que ens prenen molt),
i ens ho hem de fer gairebé solets sinó és que en ho fan:
‘fer petons, abraçades, pena, un tomb…’.
Allà diuen per tot se’t dirigeixen amb un ‘¡Oiga!’
quan aquí filem més prim
i procurem ser curosos amb un ‘Escolti!’
Dels ous de gallina que no són blancs,
ells en diuen ‘morenos’ i nosaltres ‘rossos’,
colors que s’oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins,
allà en diuen vulgarment ‘almeja’,
i aquí, ‘figa’.
Mots que designen les dues realitats tan diferents
com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas,
i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte fàcil i agradable.
Mentre ells ‘hablan’ –i fan el que els rota amb les nostres coses!–
aquí “enraonem”, és a dir, fem anar la raó –tanmateix sense èxit amb la relació amb ells.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú ‘adiestran’
i aquí ‘ensinistrem’.
Més enllà dels conceptes polítics actuals,
els uns basen l’ensenyament sobre la ‘destra’ (dreta)
i els altres sobre la ‘sinistra’ (esquerra)…
Tota una concepció del món, s’endevina, doncs, rere els mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres.
No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista, canvien, doncs, una concepció concreta del món.
Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres (Joan Fuster)
El que ha passat aquest dies a Catalunya és de sobres conegut per a tothom, de dins i de fora del país, excepte per aquells que prefereixen el discurs oficial del nou moviment PPSPOECs que dona suport al govern de Rajoy.
La democràcia espanyola, aquella que ens van vendre com a modèlica, fruit del consens, no va ser sinó un engany en què hi van participar i en són o van ser-ne còmplices tots els seus defensors, en aquell moment i ara. Avui és públic i notori que es va redactar sota l’amenaça de l’exèrcit franquista. Per si això fos poc, després de l’intent colpista del 23F (1981) i les conspiracions que van provocar-lo, algunes de les quals afecten al monarca vigent de l’època, es va produir una nova victòria del franquisme imperant, ja que mai va perdre el poder real, entre d’altres raons, perquè aquella democràcia modèlica no només no es va atrevir a jutjar-lo sinó que va ser incapaç de desautoritzar-lo en res.
La falsedat del model permetia els excessos ideològics de tot ordre. Apareixien demòcrates de tota la vida arreu, especialment a la UCD, partit que mentre va ser al poder, val a dir que no sense dificultats internes, va acollir la majoria de càrrecs i funcionaris de la dictadura fins que, tan aviat com aquests van poder, el van retornar a la cleda d’on havia sortit (AP, que es refundaria com PP, sense abandonar cap de les lloances i credos de la dictadura). També el PSOE, apadrinat per la socialdemocràcia europea acollí i donà cobertura demòcrata als antics defensors i col·laboracionistes franquistes. En ben poc temps abandonà allò que deien els seus principis i va haver de refundar-se en un congrés vergonyant.
És aquest entorn inicial de la democràcia representativa que fruità la Constitució de 1978 que aparegueren els primers oxímorons de categoria. Hom es declarava republicà i alhora juancarlista (n’ignoraven la categoria política i humana, del monarca, però arrambar-se al poder sempre ha comportat rèdits); poc després, amb els socialistes assimilats al règim i al poder, part del conservadurisme d’arrel franquista s’autoproclamava àcrata per amagar les admiracions del passat mai oblidades, però que ara convenia no exposar. Amb els anys i el poder els socialistes s’adaptaren a algunes de les formes del franquisme (recordeu el GAL) i això donà de nou ales (si és que mai els les havien tallat) perquè la ultradreta tornés a ocupar espais al carrer i als mitjans i aconseguís encara més i noves subvencions. Si el senyor X ocupava el lloc que ocupava, què els podia passar a ells…!
Faig ara un salt en el temps però és que hi ha poc a remarcar en la història dels anys que seguiren. Són els de l’alternança PP-PSOE, els del peix al cove o els la conllenvancia, respecte a la qüestió territorial. Entrats de ple al segle XXI el moviment 15M irromp i sacseja amb contundència –més aparent que real– en la societat, europea fonamentalment, alhora que el governs d’Europa es mostren cada vegada més a les antípodes de les demandes de progrés social que s’exigeixen. La socialdemocràcia s’ensorra i el liberalisme a Europa s’acomoda definitivament amb les tesis del conservadorisme immobilista.
I és en aquest context que la democràcia de baix perfil espanyola gaudeix de les proteccions de la UE. Perquè amb la mancances que mostra, amb la repressió amb què ha ordenat a la seva policia atacar ciutadans que només volien dipositar el seu vot en una urna o que volen defensar unes idees, no és ni serà condemnada explícitament per l’organisme europeu. S’entén perquè la condemna d’Espanya seria la condemna de la pròpia UE, la que defensa els valors tradicionals ara sota el mantell del nou neoconservadorisme permissiu amb la vulneració de drets fonamentals.
També és en aquest context que la UE beneirà les eleccions del 21D. Si fins ara la majoria de governs europeus ha fet com Ponç Pilat enfront els excessos policials i judicials dictats pel govern espanyol, no s’ha d’esperar res de la UE que no sigui el manteniment de l’actual establishment. Les eleccions del 21D estan dissenyades per un fals rentat de cara a Europa, i en tant que fals, l’independentisme no hi és convidat. Si s’atreveix a participar-hi, com semblava d’entrada que n’era la intenció, se li posaran les traves pertinents perquè deixi de fer-ho; si persisteix hi arribarà amb tantes dificultats afegides que només faria un favor a la legalitat del govern d’Espanya. O és que es poden realitzar eleccions amb presos polítics i nombrosos encausats per delicte d’opinió?
L’espanyolismes té tots els trumfos. Els seus partidaris violents campen com volen i per on volen incontroladament. Els que vam anar a votar el dia 1-O som acusats d’obligar les forces de seguretat enviades pel govern d’Espanya a reprimir-nos de forma violenta. Han perdut les formes i la vergonya. La veritat els importa un rave, només interessa la finalitat i per això compten amb tot el que cal (fiscals, jutges, premsa…). Si quedava algú que s’oposava el seu relat el convencen o es converteix en una veu que clama al desert sense eco ni el menor benefici particular en forma de sou. I això amb sort. El contrari té reconeixement i premis: ascensos, ressonàncies, avals i préstecs, com el cas de Prisa, beneficis judicials, com s’acaba de fer amb Josep Borrell. L’unionisme o fals constitucionalisme del 1978 disposa també de l’as de la nova esquerra. Aquella de què parlava abans i que s’atribueix el 15M. La que des de la llunyania de 600 km ens estima i comprèn mentre que des de casa es manté falsament equidistant (ni DUI ni 155 però s’empassen el 155 i es mantenen crítics amb la DUI). I tanmateix quan s’arriba on hem arribat ni els 600 km que ens separen de la capital d’Espanya són suficients perquè no se’ls desboqui el jacobinisme que porten incorporat en l’ADN. I si no que li ho preguntin a l’Albano-Dante Fachín!
El Procés català deriva directament de la incapacitat democràtica de l’Espanya postfranquista. Si amb tot el que s’ha exposat no en tenen prou encara els resta, com ja han començat a fer, aplicar la Llei de Seguridad Ciudadana, la llei mordassa (el sobrenom sí que fa la cosa). Un autèntic model de les limitacions democràtiques que l’Estat espanyol imposa als seus ciutadans.
Catalunya s’ha vist obligada –per fi i a parer de molts– a eliminar el franquisme, o post franquisme (si ho preferiu), i la perpetuació de les seves formes de les nostres vides. I a això no hi estan disposats, a Espanya.
NOTA.– La il·lustració d’Eneko té avui un doble motiu. És bona i això és més que suficient per inserir-la alhora, però, voldria que manifestés l’enuig que sentim pel seu acomiadament. De la composició de la imatge Diada 2014, la de la V, agraeixo als autors inconeguts la feina i respecte al tuit de Quim Arrufat, lamento que el pas del temps l’hagi convertit en profètic.
Aniversari amb capvuitada. L’univers estrellat acompanya les tradicionals figures del pessebre, la troballa de les quals deu haver portat una considerable feina, després d’anys de romandre closes en el bagul de la memòria familiar.
Ignorem si la versió pessebrista tanca el cicle de celebracions sexagenàries d’un dels seus 
autors, en qualsevol cas és una demostració de vitalitat en el moment de canvi de decenni. A remarcar la participació d’amics i coneguts i saludats que, talment com meteorits, vaguen per l’espai, acomboiant l’obra en companyia d’antigues monedes de ral. El valor absolut que comporta l’acumulació d’anys i experiències esdevé quelcom impagable i se’ns escenifica sense grandiloqüències però també sense dubtes.
Atès l’ascendent teatral dels seus autors, el protagonisme d’un immaculat i acromàtic blanc podria erròniament remetre l’autoria de la peça en favor de la francesa Yasmina Reza. No és el cas. I tanmateix el pessebre en qüestió conté mèrits sobrats per acaparar el mateix nombre de guardons que la peça més premiada de la dramaturga francesa.
Venezia senza noi. La decadència veneciana difícilment enganya ningú. Presentat en un espai reduït, aquest relat conceptual colpeix el visitant que l’esguarda. Aquí no se salva déu. Els palaus que simbolitzaven la grandesa d’un imperi conviuen ara amb el peixos mentre les fites de la navegació romanen per marcar el rumb a navegants supervivents. Més enllà de Venècia la metàfora o l’extrapolació de l’hecatombe fa pànic.
El pessebre per un forat… amb repicó. Els autors presenten una sòbria caixa òptica, la qual i per la seva qualitat externa, podria perfectament passar per elaboració d’ebenista.
A través d’una lent que atorga un marcat efecte de realisme i profunditat, l’interior de la
caixa regala a l’espectador un reguitzell d’imatges en perspectiva que inclouen figures també tradicionals. L’horitzó és culminat amb la daliniana Noia a la finestra, evocació als inicis del pessebrisme d’alta qualitat artística i artesana que professen els autors.
La segona part de la visita resulta un sorprenent audiovisual produït per Giovanni films. S’anuncia com un remake de Cinema Paradiso però en realitat es tracta de La nit dels pessebres vivents, film amb un ampli elenc d’actors i actrius amb guió i protagonisme coral. No cal dir que el muntatge i l’acompanyament musical destaquen i són també del màxim nivell.
Fidelitats i avantguardes. Els autors romanen perfectament fidels al tros. L’estima a la terra, emmarcada en el ruralisme d’arrel modernista, capaç d’incorporar i exportar avantguardes, es manté present en la seva última composició. En aquest sentit impacta el grup lector que dirigeix o guia un magister amb clara vocació pedagògica, el qual s’imposa en un entorn poc propici per a conreus intel·lectuals d’alta volada.
En aquesta ocasió l’obra aposta per la sostenibilitat, recupera i reutilitza material de desguàs per transformar-lo en tradicionals muralles que emmarquen una primitiva ciutadella. No podia faltar una considerable i diversa aportació de bestiar així com la magnífica exposició de figures emblemàtiques.
Catalunya serà cristiana o no serà, (Torras i Bages). Val a dir que, com en altres ocasions, la qualitat i nivell de les obres exposades sorprèn positivament el jurat i el públic en general. En aquesta ocasió el sobresalt, però, resulta majúscul en comprovar que la majoria de les obres recuperen les tradicionals figuretes –àngels, jesusets, maries i santjoseps, camells, els mags, i caganers– que solen protagonitzar els pessebres. I més sorpresa encara es mostraria una avui inexistent Conferència Episcopal Catalana, per aquest retorn a la cleda de l’ortodòxia pessebrista.
Fins i tot, en una lectura simple, qualsevol visitant experimentat en aquest certamen podria interpretar el sobtat retorn d’àngels i pastors com un símptoma de poca salut dels concursants. La tradicional malfiança catalana esvaeix aquets supòsit, ja que amb total certesa podem atribuir aquest fet als temors que genera en l’ànim col·lectiu l’efecte Trump i d’altres il·luminats que com ell esperen torn per podrir les nostres vides i a l’ensems el planeta que habitem.
___________
Edicions anteriors: 2009, 2010, 2011*, 2012, 2013, 2014* i 2015
* Sense ressenya, només imatge compactada.
A jutjar per l’enquesta, Game of Thrones continua triomfant però reconforta saber que, malgrat els anys de la seva emissió, Els Joves (The Young Ones) resisteixen.
El premi es declara desert. Si hem de continuar vivint sota el pes de la monarquia borbònica d’arrel franquista, millor fer-ho plegats i si algú te la sort d’escapolir-se’n solet l’envejaren. Si al damunt pot lliurar-se de l’efecte Trump o d’altres personatges de similar tarannà que planegen damunt les nostres vides, el canonitzarem al registre de les nostres patums més sagrades.
Des de fa uns anys ICV –i els seus antecessors i descendents encara en actiu a les seves proclames– ha menystingut l’independentisme i els independentistes; el seus representants associaven aquest moviment i les persones que 
hi donaven suport a maniobres i a agents de la dreta catalana burgesa. Només ells es presentaven com els únics valedors del progrés social, els únics en qui l’espècie humana podia confiar el seu avenç. I no faltaria sinó, també eren el primers en la defensa dels drets a l’autodeterminació dels pobles!
Comptat i debatut, a hores d’ara sembla que la militància la representen quatre, la majoria amb càrrec o excàrrecs de sou públic esperançats, potser encara, per recuperar-lo. La pèrdua de vots se l’han ben guanyada. La immensa majoria dels suports que havien tingut els han fugit per manca de projecte, per ancorar-se en un discurs caduc o per excés de vanitat a l’hora d’afrontar errors quan han tingut responsabilitats de govern.
S’han convertit en mestres de la indefinició fins i tot quan s’han quedat sense arguments per diverses bandes. Mentre disposaven i viatjaven amb cotxe oficial s’han declarat públicament com antisistema sense patir cap mena de rubor. S’oposen a donar suport a la independència de Catalunya al·legant manca de projecte social, la qual cosa queda prou bonica de dir però callen que difícilment seran capaços d’omplir de contingut si romanem a l’Espanya monàrquica de l’actual règim del 1978. Ens proposen canviar el model i la relació a mantenir amb aquesta Espanya i saben de sobres que no són capaços de convèncer ni els seus afins de l’oest i del sud de casa.
De la indefinició, n’han fet bandera i aquest ha estat el modus vivendi de força dels actuals dirigents, mentre iteren un discurs de formes ètiques plausibles però allunyat de les accions polítiques quotidianes, les quals preserven establishment actual sense manies ni vergonyes.
Ara que són a punt de ser definitivament engolits entre comuns i podemites, alguns dels seus dirigents fan públiques proclames particulars unionistes per si poden fer-s’hi un lloc, en la nova esquerra, si finalment aquesta es declara partidària de pacte (sotmetiment disfressat) amb la monarquia borbònica.
Ho quant utile est cagare,
quam dulce ets ventrem buidare
in plasa, in horto, et in monte,
in camino, prope fonte;
et si cagacio malestias
adhunc cagare inter bestias!
Pendent de pair la nova gramàtica de l’IEC, em vénen (perdó per l’accent) unes ganes sobtades de reprendre algunes de les meves activitats anteriors. Així que sense més embuts i abans no certifiqui una segona etapa del certamen nadalenc preferit dels catalans d’aquí i d’arreu, us presento una edició especial del que, en aquest mateix espai, havia estat el tradicional concurs del Caganer Misteriós. Podeu participar-hi tantes vegades com vulgueu (un vot cada 24h).
Bona i feliç Cagada!
Entre els encertants sortejarem unes magnífiques vacances al millor dels exilis, allà on no calgui suportar cap missatge del PPSOE hispànic ni de cap càrrec de la nova Administració dels EUA, ben aviat sota la presidència de l’execrable feixista Donald Trump.
Podeu aportar les vostres votacions fins el dia 2 de gener, 2017, data en què publicarem el resultat i nom del guanyador.
Si heu arribat fins aquí us heu guanyat el dret de gaudir del Caganers de Xavier Boronat Llop, inspirat el d’enguany en les persones que es veuen obligats a ser alternatius en les funcions de defecar.
Historiografia.– Caganer Misteriós 2005, Caganer Misteriós 2006, Caganer Misteriós 2007, Caganer Misteriós 2008, Caganer Misteriós 2009, Caganer Misteriós 2010, Caganer Misteriós 2011, Caganer Misteriós 2012, Caganer Misteriós 2013, Caganer Misteriós, 2014
En certa ocasió vaig publicar un tuit irònic sol·licitant als conciutadans sabadellencs llocs d’interès per compartir un cap de setmana a la ciutat amb convidats forasters.
Ben aviat vaig rebre respostes, especialment d’aquells que de veritat patien més que jo per deixar la consideració i el bon nom de Sabadell ben amunt en l’imaginari dels visitants. Fins i tot un regidor va gosar il·lustrar-me amb el recull d’actes que aquell cap de setmana es duien a terme.
I és que a Sabadell no podem mostrar amb cap mena d’orgull la història de la ciutat, bàsicament per manca de testimonis tangibles. Els petits o grans vestigis de la nostra història comuna i els petits o grans tresors que s’hi han generat o trobat els conserva cada família a casa seva.
Per compensar la vergonya compartida de tantes pèrdues es podria creure que Sabadell 
s’ha posicionat com un municipi de futur, com a referent d’alguna mena en aquest món
tan ràpidament canviant. No res d’això ha passat ni sembla que hagi de passar, ocupats com estem ara en recuperar el bon govern després del llarg decenni en què bona part de sabadellencs ha preferit amagar el cap sota l’ala quan havia d’indicar la pròpia procedència. Anys abans la resposta a aquest mateix requeriment era motiu per presumir i la confirmació del gentilici atorgava un plus de prestigi. I és que fins al segle passat dir que eres de Sabadell afegia valor al discurs que hom oferia.
L’economia industrial indefectiblement va millorar les condicions de vida de la ciutadania. Els primers industrials van enriquir-se però no van ser capaços de construir una ciutat amb ànim i motius per a la pervivència. Com a nous rics van destruir qualsevol vestigi que consideraven antic per construir-se els propis aparadors més o menys sumptuosos, molts dels quals tampoc van saber conservar, tan bon punt decidiren emigrar a la capital barcelonina (val a dir que en sumptuositats el terrassencs van sobredimensionar-se molt més).
El franquisme ens atorgà el lema de Sabadell Ciudad piloto del deporte espanyol i d’ençà d’aquesta gràcia per ben poques branques de saber ens hem significat, els sabadellencs. Segurament avui Sabadell pot brandar l’estendard de La ciutat més bruta de Catalunya.
Amb l’arribada de l’esquerra al govern municipal, fonamentalment el PSUC i la seva
derivada ICV, es va realitzar bona part de la feina que el franquisme tenia abandonada in eternum. L’alcalde Farrés imposava ètica i aviat es convertí en un referent de la política municipal per a tot Catalunya i més enllà. Això, als sabadellencs, ens enorgullia i acceptarem de grat que els valors de l’alcalde traspuessin a la ciutadania, com si aquesta en tingués també algun mèrit. En aquest context van sorgir les primers mestretites de la política local. Aquells que sentint-se a prop del govern es consideraven empeltats d’una saviesa i autoritat de les quals ningú no els havia mai investit. Alguns d’aquests, més dels que voldríem, són els mateixos que abandonaren l’anterior credo i messies per rendir homenatge de seguida al nou batlle. Coneixent que la formació i preparació de Bustos se centrava únicament a la que va autoforjar-se al partit i coneixent que el seu tarannà era el que era, els més perspicaços o primers llepaculs van aconseguir premi amb l’obtenció de prebendes diverses. Els que van fracassar en l’acostament al nou govern o no van aconseguir fer carrera i escalar posicions anhelades al redós del nou govern municipal, els va costar ben poc retornar a la trinxera amb la intenció de dinamitar l’alcalde i aconseguir alguna posició rellevant en esdevenidores conteses electorals (afortunadament pocs ho aconseguiren, almenys fins ara). A uns i altres l’ètica de l’alcalde Farrés abans esgrimida com a pròpia se’ls n’anava en orris per una qüestió d’ego personal.
I què dir de les entitats i associacions de la ciutat la majoria de les quals van sucumbir també a les formes i prepotència de l’estil Bustos, al proselitisme local de baix perfil i soterrada i constant amenaça? Sabadell ha estat capaç de transformar els valors de l’associacionisme català en deixadesa de funcions per abraçar els encanteris d’un alcalde populista i poc o res més. Podem discutir el grau de força major que al·leguen cadascuna de les entitats per justificar avui aquell seguidisme, però el resultat va ser i és el de l’autolimitació i assistència presencial complaent o forçada on l’alcalde indicava.
La rècula de sabadellencs escampats per indrets del país, d’Europa o del món és gran i motivada per infinites causes. La distància no es motiu avui per ignorar el contacte amb aquells que són lluny ni per desentendre’s si hom no vol del que succeeix arreu del planeta. El Sabadell que recordarem i recorda la majoria d’aquests que en són lluny de cap de les maneres és el Sabadell que ens ha deixat el socialisme local, emparat per aquells a qui ja hem retratat i també, almenys en les primeres legislatures, per formacions polítiques que no tenien cap necessitat d’acomboiar-lo.
Perdudes per a molts les esperances d’una recuperació pròxima i positiva del sabadellenquisme, cada cop són més els conciutadans que troben el benestar quan s’allunyen de Sabadell; en retornar, tan bon punt albiren l’skyline de la ciutat i pateixen les pudors de pixum dels seus carrers, els retornen les ganes terribles d’allunyar-se’n de nou.
Com que a la decadència de la ciutat cal afegir-hi la pèrdua d’espai verd, de les fonts i la fauna del rodal –aspectes aquests que convindria tractar a part– tinc l’esperança que, un cop mort, els meus supervivents m’escampin ben lluny d’aquesta ciutat que ha estat meva i eviti així perpetuar-ne les seves ferums i la seva brutícia.
scapix - joan escapa 