Fa uns dies vaig entrar a una oficina bancària on fa anys que tinc un compte per on pago alguna de les factures que semblen atorgar drets per viure, val a dir que, com a client de la sucursal o agència, sóc més antic que qualsevol dels treballadors actuals. L’experiència va somoure’m més que no imaginava.
Entro, saludo amb el clàssic i retòric bondia però ningú de l’oficina respon, ni per cortesia ni d’esma. Malgrat haver-hi quatre clients davant meu, menys que els set, vuit o màxim deu empleats de l’entitat, demano torn, com a la carnisseria, i m’espero una llarga estona fins que sóc atès; avui, per una simple operació de caixa entre ordinador i empleat hi esmercen gairebé cinc minuts!
La gestió que em menava a l’entitat i que jo els sol·licitava no era ni per demanar un crèdit –que no m’haguessin atorgat, perquè es veu que ja no s’hi dediquen, a això, ara són ells qui els reben en forma de donatius del govern espanyol o de la banca europea– ni tampoc era per efectuar cap imposició sinó per rebre determinada informació, per tant, semblava que per a ells, els treballadors de la banca en qüestió, era lògic que ningú no sabés qui m’havia d’atendre, amb la qual cosa em tornen a fer esperar una llarga estona.
Com que malgrat la manca de calés, de bancs, en sobren, passat el temps que vaig considerar m’acomiado amb la 
intenció de reclamar la informació en un altre indret. I justament quan intueixen que vaig a obrir la porta m’atura un xitxarel·lo amb ànsies d’ascendir en l’escalafó de l’entitat i m’ofereix tota mena de productes que inclouen, gratis!, targetes i altres avantatges que ni vull ni necessito. Com que noblesa i edat obliguen, responc d’entrada als seus oferiments amb la cortesia que no he rebut quan els he dit el bondia, i declino les ofertes, però l’empleat persisteix en les virtuts del producte fins a fer-me sentir gairebé com un insensat si no aprofito la ganga que m’ofereix i remarca novament l’afegit de les targes de rigor i no sé quantes meravelles més que van incloses en l’espectacular compte nosequè que promocionen com si es tractés d’un pernil o de qualsevol producte 2×3 de l’hipermercat més proper. No cal dir que finalment vaig poder escapar d’aquella lloriguera i que trigaran a tornar-m’hi a veure.
Esgotades les promocions de vaixelles, coberteries i ordinadors portàtils amb què obsequiaven possibles clients o víctimes, la banca ha optat per despersonalitzar-se sense embuts, és a dir, sincerar-se davant la societat encara que contradigui els principis bàsics que fins ara utilitzava en publicitat. Del “PARLEM”, “VOLEM SER EL SEU BANC”, “UN FUTUR JUNTS” i altres eslògans similars han passat a la despersonalització més descarnada i al setge directe sense embuts ni educació.
El perills que alertaven de la globalizació no solament s’han acomplert sinó que els patim cada dia amb més intensitat a l’espera que quasevol revolució, analògica o digital, ens retorni les esperances en l’ésser humà.
Com era d’esperar en una situació com l’actual, els guanyadors han declinat el premi, no per innecessari sinó perquè van sobrats d’aquesta tipus de material. Cada un, doncs, dels kids per a manifestacions i protestes que l’organització tenia ja adquirits serà destinat a obsequiar, fins a esgotar les existències, els primers catalans nascuts aquest any que iniciem. Amb aquesta donació pretenem col·laborar en la mesura de les nostres possibilitats en el sosteniment i educació dels fills. Per a futurs combatents que despuntin en el repte a la llei de seguretat ciutadana amb què el reaccionari de Fernández Díaz ens obsequia prometem ser altament generosos.
A un pas de celebrar la dècada d’aquesta humil proposta nadalenca, denunciem l’intent de competència il·legal que l’entitat autònoma Jocs i Apostes de la Generalitat de Catalunya ha promugut contra aquest joc, el qual, havent nascut sense recursos, ha estat incorporat al cúmul de tradicions amb què aquest dies ens obliguem una munió de catalans. En concret denunciem la implantació de La Grossa de Cap d’Any com a acció puntual i intencionada per ensorrar en l’absoluta misèria els participants i creador del joc El Caganer Misteriós. Tanmateix, advertim les autoritats pertinents que, per part nostra, estem disposats a oferir resistència.
En fi, és feina tan comuna
que sols aquell que dejuna
és el qui es pot lliurar
de la merda de cagar;
mes aquí entra l’obstacle
que, a no ser un gran miracle,
no viuria pas un mes
qui no mengés ni cagués.
Vivim moments històrics en què quatre espavilats sense escrúpols s’han apoderat del sistema i ens mantenen immersos en la crisi, la qual cosa ha disparat la mala salut de ferro de molts de nosaltres, motiu pel qual ens hem permès la llicència d’evocar alguns possibles salvadors (de la salut, que no de la crisi) amb l’enquesta del personatge d’enguany. Heus aquí, doncs, la proposta:
Entre els participants que encertin el concurs sortejarem un kid complet per a manifestacions de protestes diverses. Admetem que el premi ha sofert un retrocés notable, que alguns enyorareu els viatges gratis, sopars en resturants estrellats, cash en mà i altres fantasies. I és que mentre esperem la revolució, patim la crisi.
Podeu aportar les vostres votacions fins el dia 2 de gener, 2014, data en què publicarem el resultat i nom del guanyador.
La participació en aquest concurs us atorga el dret de gaudir del Caganer 13 de Xavier Boronat i Llop.
Edicions anteriors:
2005, resultat –2006, proposta i resultat – 2007 proposta i resultat – 2008, proposta i resultat – 2009, proposta i resultat – 2010, proposta i resultat – 2011, proposta i resultat – 2012 proposta i resultat
LGE, cicle, nivell, estadis, APA, castanyada, LRU, suficient, escola activa, participació, LOECE, treball en equip, LODE, docència, LOGSE, AMPA, equips de treball, aprenentage, LOPEG, EAPs, adaptació, bé, projectes, centres d’interès, adapatació curricular, deficient, claustre, administrativa, LOPEG, conserge, nens i nenes, alumnes, estudiants, nouvinguts, biblioteca, Pla Educatiu d’Entorn, reforç, educador de carrer, LIC, recursos, comunitat educativa, laïcisme, nivells, reunió, notable, entrevistes, pla anual, progressa adequadament, objectius de centre, aula taller, necessita millorar, certificat, beca, excel·lent, pública, catalana, formació integral, privada, anglès des de P-3, religiosa, informàtica, ESO, concertada, acollida, sorral, pilota, teatre, menjador, LOE, lectoescriptura, extraescolars, pati, material, EAIA, melmelades, padrins, setmana cultural, LOMLOU, festes, comunitats d’aprenentage, panellets, seminari, aula de reforç, jornada esportiva, memòria, pla estratègic, competències bàsiques, LOMCE.
I cap autocrítica mínimament creïble per part de ningú.
Resulta difícil de comprendre que TV3 tracti qualsevol notícia que tingui com a protagonisme el trànsit amb una servitud desmesurada cap el Servei Català de Trànsit i les limitacions de velocitat. El nivell d’excel·lència d’aquest despropòsit assolí el zenit durant la campanya del #novullpagar, tot i que, des d’aleshores, no han abaixat el nivell en cap moment.
Si el SCT i el seu nefast director es gasten una milionada en adquirir radars d’última generació amb l’únic objectiu de recaptar diners, s’anuncia com un èxit del maldestre Joan Josep Isern Aranda. No content amb el dispendi anterior dels
cinemòmetres, l’incompetent director inverteix una nova partida de dinerons públics en nous aparells, ara per detectar els vehicles que no passin l’impost revolucionari de la ITV; i, ja amb la joguina en qüestió, l’homenet encara té la barra de manifestar que no multarà el vehicles que incompleixin l’obligatorietat d’aquesta revisió. En pren per rucs o ho fa veure, el senyor Isern? Si no ha de multar potser que ens estalviem els radars, no?
Les limitacions o mala fe de l’ínclit Joan Josep Isern Aranda arriben a l’extrem que aquest, en el tema #novullpagar, desqualifica les primeres sentències judicials en contra les resolucions del SCT que ell mateix firmava.
Pel que respecte a TV3 ignoro si el protagonista del post hi té infiltrats o bé els redactors de la casa reben algun plus per actuar en defensa del SCT i de qualsevol limitació circulatòria que perjudiqui la majoria de conductors. Perquè ningú no pot entendre que a la Meridiana de Barcelona la limitació de velocitat sigui de 50km/h o 60km/h –alternen senyals diferents en un mateix tram!–, o que en alguns municipis, sigui de 30km/h en determinats carrers de no preferència per a vianants… Ah, algun progrés sí que han fet, a la CCRT, ara ja no encenten informatius amb la lectura d’acusacions gairebé formals contra conductors –amb el motoristes s’hi aferrissaven especialment– que per autopista sobrepassaven l’arbitrària limitació actual de velocitat.
Ciclícament també, som molts els que ens setim acusat pels mitjans quan ens responsabilitzen, sense dir-ho, de mals diversos (la mala qualitat de l’aire, l’excessiuva concentració de vehicles a les ciutats grans, la manca de places d’aparcament…). Per combatre tots aquests mals que provoquem (involutàriament) nombrosos ciutadans (aparentment) honrats, sabem de sobres que mai cap resposable polític ha estat capaç de prendre algun tipus d’actuació eficaç, les úniques que s’han pres, i de resultats més que dubtosos, sempre han penalitzat la conducció. El nivell d’incapacitat en aquest sentit és de tal magnitud que, sigui el SCT, TV3 i altres mitjans, o bé i els polítics de torn, l’única recomanació que no es cansen de repetir-nos és l’exigència perquè utilizem els serveis de transport públic. Això sí, les seves declaracions les efectuen entre trajectes i desplaçaments realitzats amb vehicles d’ús personal que paguem entre tots.
En un país on per anar als principals aeroports no es pot efectuar el desplaçament en tren o metro, on els horaris i la xarxa de transports públics són a tots nivells deficitàris, qualsevol polític de baix perfil i periodista mediocre s’atreveix a pontificar absurditats.
Un prec, no confongueu el director del Servei Català de Trànsit amb l’escriptor homòleg.
Com cada any, i més encara si no hi ha hagut un descarrilament de tren, un accident múltiple a les carreteres, un desastre nuclear o altres desgràcies amb què farcir diaris i telenotícies, el debat que es genera a la premsa entre finals d’agost i primers de setembre, compartit amb notícies d’alguna Festa Major, se centra inevitablement (?) en l’educació, especialment en l’ensenyament obligatori. I és que en aquest tema tothom s’hi veu en cor, de dir la seva, només cal comprovar el nombre de modificacions o canvis que ha sofert qualsevol llei d’ensenyament a l’Espanya democraticoborbonicaherevadelfranquisme.
A Catalunya, donats a creure’ns, amb raó o sense, superiors a altres en aquesta qüestió ningú no defuig el debat de la mateixa manera que ningú no és capaç d’aportar i aplicar solucions que continguin el suficient rigor per tal de millorar l’actual estatus.
Trenta anys més tard d’iniciada la immersió lingüística ara qüestionada –la immersió com a referència global, no només pel que fa a la qüestió lingüística, que també– hem d’admetre l’evidència que les escoles més progressites són encara aquelles que es mantenen amb l’esperit del finals de la dècada dels 70 del segle passat. No hi ha progrés més ranci!
Le escoles més ‘modernes’ –trencadores, segons la terminologia de quatre sapastres del ram–, fonamentades en suposats mètodes aplicats a realitats socials i culturals distintes a la nostra però que algú s’ha entestat en aplicar aquí o els centres on l’espai interestel·lar esdevé centre d’interès perpetu dels docents i algunes altres escoles que s’han creat a conseqüència de ‘descobertes’ en viatges astrals o estiuencs en països on s’anava a ‘treballar’ per salvar la humanitat han esdevingut un considerable fracàs. Fracàs perquè continuen salvant-se el de sempre i condemnen la majoria.
En poc temps al nostre país hem passat de proposar l’ordinador particular i gratuït per a cada alumne a no poder pagar bona part de sol·licituds de beques-menjador. A aquesta situació hi hem d’afegir la implantació de la retrògada llei Wert, la qual tothom critica però que acabarà imposant-se. Ah, i per si no n’hi havia prou, fatxendes com som, aquí ens permetem la presumpció d’exigir al professorat que domini un mínim de 4 llengües, les quals pretenen considerar vehiculars per a determinades matèries, independentment de la capacitat dels docents per impartir la materìa en qüestió; ai las, desastre damunt desastre! Vaja, que de la nit al dia passem de repartir i obsequiar amb displicència títols de ‘català, nivell C‘ a l’exigència inexcusable del poliglotisme per damunt la mínima condició pedagògica i capacitat didàctica.
No només hem abandonart la filosofia sinó que hem deixat d’escoltar els filòsofs perquè, com a societat, prefereixen que escoltem els seus gurus, per tronats que siguin, mentre els resultin útils per aprofitar-se’n, de tots nosaltres.
El vídeo (1979) de la decepció i la gran mentida del projecte integrador venut a Catalunya i als catalans per Espanya i la monarquia borbònica, el qual molts catalans van empassar-se. Afortunadament cada cop són menys els enganyats, malgrat els intents d’un tal Pere i quatre llepes, no del Pere si no de les engrunes que puguin pescar al PSOE.
Del federalisme frustrat a l’independentisme il·lusionant, passant per l’autonomisme retallat; el perquè de tot plegat o una lleugera però intensa explicació de la realitat i necessitat de llibertat immediata.
L’espanyolisme i un bon gruix d’espanyols segueixen de pega, si no fos perquè continuen retenint-nos, els catalans, el desastre seria encara de nivell superior. I ja és difícil! Destrossen un tren semisònic, dels que per aquí no hem tingut ocasió de veure’n cap, i com que, a diferència de l’accident de metro de València, sobreviu el xofer, els costarà qui-sap-lo d’encolomar-li tots els errors i els morts, al conductor.
Suposen que tothom és de vacances i només estem pendents del posat de l’Obregón, així que el FROB admet que, mentre retallen en serveis i infraestructures essencials, ja ens podem oblidar d’entre 25000 i 36000M d’eurets perquè el mentider de Rajoy (juliol, 2012 i 2013) i l’estafador De Guindos (juliol, 2012 i juliol 2013) han decidit fer un donatiu d’allò que inicialment era un prèstec només fa un any.
El govern filofranquista espanyol inicia un conflicte amb el Regne Unit amb la recurrent excusa de la territorialitat de Gibraltar. Poques o cap actuació internacional de rel tan purament franquista s’havia produït fins ara (almenys públicament) des la instauració de la monarquia juancarlista. I per reconfirmar el posicionament del partit conservador espanyol, els seus militants il·lustren amb símbologia nazi la plaça de braus del llur poble o es fotografien en actitud desafiant amb al·legories feixistes diverses, i tot això amb el consentiment de la cúpula; fins ara, no hi ha hagut cap expulsat ni sancionat. Això sí, a Espanya es continua titllant de «cobardes» els demòcrates i de «valientes» els autoritaris que clamen perquè els avions i La Legión, amb cabra inclosa, reconfirmin el dret de conquesta, mentre continuen esquivant com poden les contrarietats d’un tal Bárcenas.
I mentre arriben temps de llibertat, l’estat que diu representar-nos, amb el control de la tele pública pretén informar (?) i distreure’ns mitjançant les recuperades emissions de curses de braus en directe i en horari protegit. L’actual política educativa de José Ignacio Wert imposa que resulti més útil i edificant conèixer el nom dels toreros del moment que no la realitat de les retallades o la pròpia història de cada família i llurs col·lectius.
La creació d’una nova associació, Afectats per les multes del #novullpagar, irromp per oposar-se als abusos de LaCaixa, Abertis i dels excessos de Joan Josep Isern Aranda, l’insensat director del SCT, el qual, a banda de perseguir ciutadans més honrats que ell, ha anunciat la instal·lació de nous radars tipus cinemòmetres a fi d’engreixar la caixa de no se sap qui. La lluita contra els sinistres i accidents de circulació resta lluny de les prioritats de l’actual cap de Trànsit, més encara quan és notori que bona part dels accidents actuals són deguts a l’excessiva lentitud d’alguns conductors i a la regulació deficient –excés a la baixa– en la retolació de les velocitats màximes. I amb això que ningú no pensi que defenso la no regulació o velocitat lliure, només una mentalitat obtusa confondria l’observació que acabo de fer amb aquest disbarat.
També a Catalunya ens distraiem amb això de la Via Catalana. Certament més d’un espanyol i algun català no acaba de pair la idea, tanmateix des de dins també hi ha autòctons, la condició dels quals és de sobres coneguda, bé com a líder del quintacolumnisme, bé com a cagadubtes o paradigma de la indefinició sistemàtica; en ambdós casos els protagonistes traspuen temors i amences de moralitat i ètica contrària al credo o programa que prediquen i escampen com a dogma. Especialment en el cas de líder d’ICV, costa d’entendre l’interès per posar pals a les rodes a un projecte que reneix de les bases populars, les quals empenyen sense lideratges unipersonals la classe política; esclar que tothom és lliure per opinar el contrari o autoexcloure-se’n, del projecte de la consulta, la independència o dependència. Cal però, jugar net i en això fins fa uns anys, primer el PSUC i després ICV, amb EUiA o sense, havia estat un exemple. Ara costa saber a què juguen.
De casa estant, ens hem de felicitar pel final d’estiu que ens ha ofert el que queda del PSC, després de l’abandó del llast il·lustrat i catalanista. L’hecatombe és tan gran que només s’entén, i fa riure, si ens aturem a repassar el nom i currículum dels líders que des del propi aparell han projectat i assolit el comandament del partit en els darrers anys.
I com que de juny a agost de sol n’hi ha hagut poc però el suficient, afegiré, digueu-me antic, una nova descoberta: a la moda dels tatuatges s’hi afegeix la depilació integral de la zona púbica; avui resulta que un pèl mal rasurat pot espatllar un orgasme previsible. I en això sembla que hi ha coincidències entre territoris i persones, fins i tot més enllà d’Ibèria.
INICI.– El Concert per la Llibertat ha servit, si més no, perquè l’actual direcció d’ICV, coliderada per Joan Herrera i Dolors Camats, prengui oficialment el relleu en allò de la puta i la Ramoneta, el rol de les quals ha romàs vacant en l’àmbit de la 
política del país. Amb la CUP per l’esquerra i ERC per l’altra banda, ICV pot acabar perdent els papers i l’espai. Fa temps que tanta inconcreció anunciava, de fet, un alineament contra la necessitat de l’estat propi. Als líders de la formació ecosocialista els faltava concretar com, més enllà de prescindir de Raül Romeva i altres militants d’argumentari notable, justifiquen el que pot acabar essent una total però falsa manca d’alineació (falsa perquè la dualitat de la consulta no admet indecissions, si no s’està amb uns és perquè s’està amb els altres). És clar que sempre els queda el recurs d’envernissar-ho amb la pàtina del discurs social, ara que ja no cal perquè tothom n’és prou conscient, de la situació real.
ENTREMIG.– Que justícia espanyola sigui el recurs més usat a les classes de literatura a l’hora d’explicar la figura retòria de l’oxímoron no és cap novetat, nogensmenys costa d’entendre que la disminuïda classe política espanyola insisteixi en fer creure les bondats de la democràcia borbònica d’arrel franquista a la ciutadania al mateix temps que s’entesta en contradir el principi de trias politica.
El partidisme declarat al món judicial espanyol lluny d’escandalitzar polítics, ministres i el propi cap d’estat s’ha transformat en un
fet d’allò més normal i sense escrúpols per ensorrar qui s’atreveixi a denunciar-lo. Investigar el franquisme mentre se subvenciona des del poder (PSOE o PP) la fundació del dictador Franco representa una ofensa i un sacrilegi a l’Espanya borbònica del segle XXI. No contents amb aquesta constant amenaça, anuncien determinades actuacions vetades d’investigar (CajaMadrid, la banca privada del PP, etc., etc.), motiu pel qual al capdavant del TC hi situen, sense vergonya malgrat la ocultació inicial, un dels seus fidels, o bé transformen la fiscalia general en el millor aliat dels acusats quan aquests són propers a la filiació conservadora instruïda en l’elogi de Franco. Per centrar-nos en l’àmbit que els és propi, el cas del banquer Blesa vs el jutge Elpidio José Silva fa feredat, esclar que atorga una serenor immesa a Aznar, Matas, Camps, Correa, Camps, Cospedal… Fins i tot Bárcenas sap que només és qüestió de temps que arribi a un pacte amb qui correspongui.
Sandro Rosell no només no rectifica sinó que insisteix en la via de desastre i la manca de previsió. Si amb aquest bagatge ha tingut 
el suport incondicional dels mitjans amb interessos ocults en l’entitat, «Per què canviar?», deu pensar el geni. Al nul encert d’encetar el mandat amb un viatge llampec a Extremadura, el qual avergoní la majoria de catalans, afeccionats o no al Barça i al futbol, aquest estiu hi ha afegit, a la imperiosa necessitat de nomenar un nou entrenador per al primer equip de futbol, la indignitat de declinar la responsabilitat en el fitxatge de Gerardo Tata Martino, atorgant aquesta a l’entorn de Messi. Encara no havia arribar l’argentí a Barcelona quan el deslleial president del FCB ja preparava l’excusa per al dia no llunyà en què el substitueixi per algú de la seva corda, és a dir, l’Scolari de torn o qui aquest aconselli. Per evitar possibles crítiques a un fitxatge del tot inesperat que trenca amb un estil gunayador, una estètica elegant i un savoir faire admirat arreu del món, esgotat l’as del massatge a 8tv, apareix una de les cares més desagradables del club, Javier Faus, i ens ven un benefici de 32M€, malgrat la pèrdua d’un quants milions en l’afer Neymar. ¡Podrien reprendre la decència i categoria al catèring del club, ja que altra cosa no saben fer, aquest president i aquesta junta, si no és atacar aquells que els han precedit en el càrrec o llançar els gossos a qualsevol a qui l’afició i la ciutadania en general admiri més que no pas l’amo del jardí particular que Cuní ens va mostrar fa uns dies a la tele de l’aristòcrata Godó!
OCÀS.– Enfront alegries i infortunis pròpis de la vida, l’elecció de Ferran Adrià com a pregoner per a les Festes de la Mercè 2013, al costat de l’inefable alcalde Trias, em sembla que, com a cloenda d’un estiu de misèries, promet vibracions positives. En dia d’autos, si entrelluqueu la figura d’un inconegut enmig d’ambdós personatges, no ho dubteu: el logopeda.
Fa uns tres anys (algun dia hauria de pensar en etiquetar les entrades del blog) vaig escriure que dificílment tornaria a un cinema mentre es mantinguessin les actuals condicions de les sales. No era difícil incomplir la sentència, menys encara tenint les amistats cinèfiles que tinc, però essent la condició humana com és no me’n sento pas culpable. Maleeixo, això sí, haver reincidit en l’experiència massa aviat.
Vulgues no vulgues, t’avancen tots els anuncis que poden i unes promocions de les pel·lícules que passen a les sales del damunt o de baix, de la dreta o l’esquerra abans, però, per accedir a la sala que pertoca t’obliguen a un recorregut llarg
per passadissos plens de merda –hi ha ascensor però només funciona amb la clau que controla un dels resposables del local i, si t’has d’entretenir a trobar-lo, fas tard a la sessió–, quan arribes al seient, és brut, pertot restes de blat de moro i altres llepolies que, lluny de prohibir-les, els amos dels cinemes promocionen des de fa ja un bon grapat d’anys. Quan aconsegueixes arribar i situar-te a la butaca que et deixen –allò de l’entrada numerada ha desaparegut definitiament en benefici de no se sap què, mèrit també de l’empresa!– i has superat la fase dels tràilers de projeccions futures i que no has demanat de veure, t’arriba una flaire desagradable, efluvis diversos que fins ara no havies percebut i que es passegen per la sala com qui ressegueix una ruta circular, ja que van i vénen amb certa regularitat però que de cap manera garanteix que acabis acostumant-hi. Costa, doncs, concentrar-se en la pel·lícula que se suposa tenies interès de veure perquè els amics que conserven encara l’interès per aquesta mena de gimcanes t’havien recomanat amb insitència que no te la deixessis perdre. Però fas l’esforç i aguantes com un mascle enfront un convent de novícies dubitatives amb la professió dels vots, i no precisament pel d’obediència.
Estalvio a l’amic lector la part final de l’experiència, la nova gimcana final que ens ha de conduir de nou a l’exterior, al carrer. Poques coses per absurdes he trobat més bèsties! T’envaeixen en una sensació a mig camí entre el ramat en trashumància i el d’un grup de delinqüents essent conduïts a comissaria. Ah, i com a record , segurament per l’excessiu cost de l’entrada– conserves un refredat notabílissim, obsequi, en el meu cas, de Cines Imperial.
Reclamo d’aquells que vulguin recomanar-me alguna pel·lícula que quan ho facin em regalin el DVD. Prometo mirar-lo i aportar el meu comentari crític, però sisplau, atureu-me si de nou defalleixo i recaic de la intenció de mantenir-me fidel a aquests principis elementals per a la salut i el bon estat general de la ment.
scapix - joan escapa 