Passa el temps i la llista de candidats per a la nostra foguera no para de créixer. Res no ens agradaria més que haver buscar i rebuscar com més lluny millor aquests tipus malignes lamentablement, però, amb els que tenim a prop de casa anem més que sobrats. La veritat és que no ens atrevim a atiar el foc amb els tots els personatges que mereixen cremar al foc purificador perquè l’excés de zel esgotaria l’oxigen necessari per a la combustió.
A diferència de fogueres anteriors (2010, 2011, 2012), instaurem des d’ara l’indult per un dels aspirants a la crema. Enguany la indulgència ha recaigut en José Mourinho, els mèrits del qual depassen de sobres els motius per transformar-lo en cendra. L’autoproclamat The Special One ha mantingut geni i figura més enllà dels seus enfrontaments de pagament amb el FCB o el menyspreu a l’entitat i patrimoni del club que li ha pagat una fortuna en els darrers tres anys.
TONI FREIXA.– Superar per la dreta Javier Faus no ha de ser fàcil però Freixa ha demostrat ser-ne un competidor i rival de categoria en aquestes estranyes arts que ambdós practiquen sense manies ni escrúpols. Des del primer dia de la seva presència pública, aquest home, amb l’actitud, el posat i l’oratòria, representa l’ala més beligerant de la junta actual del FCB, una secta d’incompetents que eleva a categoria el mal govern d’una de les principals institucions (agradi o no) dels país i que acapara l’odi perpetu als seus antecessors. El passat abril, presentà als mitjans la queixa que el Barça formulà a la UEFA per l’actuació de l’àrbitre alemany Wolfgang Stark en el partit de Champions Paris SG vs FC Barcelona, amb la qual rebequeria no només 
debilità el club sinó que ignorava de forma patètica, personalment i en nom de la junta per qui actua, les demandes del socis i aficionats respecte el rol i persones que han de defensar l’entitat. Guardiola va marxar anunciant que ‘els silencis del Club han tapat massa coses’, i ni Rosell, ni Freixa ni la resta d’aquests cràpules va entendre res, i si van entendre-ho resulta insignificant per a ells, que no per a la resta, perquè són uns incomptents amb excés de mala fe, baixesa moral (àudio) i intel·lectual, com ha quedat de sobres demostrat. I si a algú li queden dubtes que ho pregunti a Laporta, Godall, Soriano, Oliver…
Dia sí dia també han permès que ens fotin la cartera a la Lliga BBVA o a la Champions i, incompetents com són, s’entretenen en reclamar impossibles en la confiança que els socis i aficionats, com si fossin part del Grupo Godó o receptors de favors o sobres, els ho agrairan.
ENRIC MILLO.– Per no repetir en la figura del calb d’UDC, i mira que s’esforça per engrandir l’egolatria que el guia, rendim homenatge a qui podria haver estat el seu dofí, motiu pel qual (aneu a saber), l’hoste de Palace madrileny va foragitar del partit amb
l’excusa d’estar implicat en l’afer Pallarols. I té collons el calb, perquè amb la sentència final, ell mateix ha incomplert les promeses que al seu dia fomulà al respecte. Per si algú ho havia oblidat, recordeu que poques actuacions resulten tan mancades d’ètica com la dels cristians que posats en política aparenten defensar-hi llur credo.
En Millo, un professional de la política de nivell Rivera –currículum i imatge similars, pell de be i gola de llop–, amb el tarannà de catalanet educat, no perd ocasió per presentar-se on calgui a xupar càmera i micro i fotre un bon discurs espanyolista sota una aparent calma i fals respecte pel pa amb tomàquet i poc més.
De ben segursque aquests tipus d’actuacions li proporcionaran bones escalades en la piràmide del PP però ha de saber que no ho tindrà gens fàcil per substituir l’Alícia Sánchez Camacho, una bèstia amb pedigrí d’autèntic franquisme a les venes.
SÍLVIA CÓPPULO.– Escoltar-la irrita fins i tot a les formigues. El to, la falsa rialla, l’exageració absurda, la iteració de mots i 
expressions, inconsistents o no, dels convidats esgoten la paciència de l’oïdor més pacient. Si l’objectiu de la presentadora és transmetre a l’oient una falsa imatge d’espontaneïtat i franquesa, el triomf és absolut. Asseguren els més antics que hi hagué una època en què comportaments i actituds públiques com les de la presentadora acreditaven el títol de pubilla en qualsevol agrupació dansaire i, vençut l’any de pubillatge, s’esqueia el de tieta catalana, amb validesa per tot el territori principatí.
Mentre el calb d’Unió continuï imposant els seus fidels al capdavant de la CCRT, s’aniran tancant delegacions informatives arreu del país i els informatius catalans es faciran de toreros i flocòriques de nacionalitat veïna. L’oficialitat negarà amb displicència la realitat del desarrelament de les emissores de la Corporació catalana de Ràdio i Televisió, el qual només s’allunya dels interessos de Wert i Rajoy en l’exposició de les formes. Desmantellem TV3 i CatRàdio i alhora sibvencionem el Godó! Ens permetrem, això sí, emetre programes de gastronomia i sardanes! Que l’audiència de Catalunya Ràdio mantingui un descens continuat és lamentable però fora una mica més digerible si no anés acompanyat del baix nivell de les seves emissions.
L’èxit d’audiència que atorguen al programa de la Cóppulo és la demostració palpable que sóm un país petit, mal organitzat i pitjor endreçat, on la mediocritat obté premi i l’excel·lència és menystinguda. Molt criticar formats com Gran Hermano, però ens sentim orgullosos de qüestinonables èxits per poc millors que siguin.
SECCIÓ LOCAL DEL PSC DE SABADELL.– Sabadell no és l’unica mostra per explicar el perquè del descrèdit de la política però sí que resulta una de les més significtives. El successor d’Antoni Farrés i adlàters del nou guru, afortunadament caigut ara en desgràcia,
van segrestar la ciutat, van dedicar-se a la venda d’una falsa imatge particular i a desprestigiar qualsevol acció crítica que no fos del gust de Manuel Bustos. A la ciutadania correspon bona part de culpa però no és menys cert que els professionals de la cosa pública i la militància que els segueixen elaboren i aproven les llistes electorals. Els més antics del partit presumenixen d’haver col·laborat amb Farrés alhora que han permès sense vergonya que un incompetent acomboiat per un reguitzell de fanàtics, amb el mateix mal to i nul·la preparació, governés la ciutat.
L’estil Bustos, l’única herència que deixen, es caracteritza per una interpretació particularíssima de la política, la mala gestió dels temes públics i la manca de principis ètics i equanimitat. Han governat i potser governaran però difícilment obtindran el respecte de la ciutadania.
El d’ahir, a Barcelona, fou un dia farcit d’aquelles inèrcies que per si soles ens reafirmen com a col·lectiu allunyat de la unitat que reclama cada vegada amb menys seny i més insistència María de los Llanos de Luna Tobarra, actual i esperem que darrere titular de la ‘Delegación del Gobierno en Cataluña’.
1.– El president Mas aparegué a la sala de premsa del Palau de la Generalitat per explicar personalment el Pla de Govern 2013-2016, que defineix set eixos d’actuació, 77 objectius i 355 mesures. Massa d’aquests objectius no són cap novetat i, lògicament, encara o se’n desprenen els mitjans per assolir-los, però amb l’actual situació econòmica es fa difícil pensar que s’esmerçaran més diners del que s’ha fet el darrers anys. Tot i no haver-li atorgat mai el vot he de reconèixer que fins ahir l’actuació del President Artur Mas m’ha semblat coherent i digne d’admirar, pel coratge amb què ha sabut interpretar «el sentiment i els anhels del poble» d’ençà l’11S passat. A diferència d’altres (De Gispert, Duran…) Mas no va dubtar ni un instant en posar-se al costat dels ciutadans.
M’agradaria equivocar-me però molt em temo que els darrers esdeveniments a la coalició de l’actual govern –amb absurda declaració inclosa de la finalment llicenciada vicepresidenta Ortega– indiquen un canvi de rumb que de moment comprovem amb un alentiment dels objectius. Sembla que el quintacolumnista Duran finalment obtindrà el que vol però li aconsellaríem que comenci a passar factura a Madrid pels seus serveis ja que a Catalunya difícilment trobarà qui el compensarà de res. El Godó, aconseguit l’objectiu s’adaptarà, com sempre, a la situació resultant i no dubtarà en contractar els Cuní de torn que calgui, sigui per tenir-los sense fer res i pagant-los un sou o bé per presentar programes als mitjans que entre tots li finacem.
2.– A mig matí Joan Laporta aparegué de nou a l’escena mediàtica per anunciar que té ganes i se sent fort per retornar a presidir el FCB.
Després de patir l’atac i ofensa sistemàtica d el’actual junta va trencar el seu silenci per opinar sobre el que és obvi: Abidal, Cruyff, Valdés, Guardiola, Qatar, la Masia, Neymar…
Hem d’agrair a qui encara és el millor president de la història del Club que faci sentir la seva veu, ja que sembla que aquesta és l’única via perquè la majoria de mitjans més populars –Godó i no Godó– es facin ressò del que haurien de publicar com a informació objectiva. Per lloar el seu amo o el seu submarí disposen de tots els articulistes de pagament.
3.– Al vespre, una nova edició de l’acte de lliurament del Premi d’Honor de Lletres Catalanes s’esdevenia al Palau de la Música Catalana. Poques vegades un marc tan excepcional haurà decebut tant a tantes persones que assistien convençuts de participar en una litúrgia compartida de llengua, cultura, país. I quan faig l’afirmació anterior deslliuro la part de responsabilitat del premiat, Josep Maria Benet i Jornet, per la pèrdua o desordre involuntari dels papers, descontrol del discurs i emocions sobrevingudes. Al cap i a la fi l’homenatjat té dret a servir-se i modificar el protocol segons li convingui. La llicència va amb el premi!
Les intervencions de Joaquim Moles, Joan-Lluís Marfany i Enric Gallén, el més agraït del vespre. Més enllà de desprendre’s de l’erudició, van saber apropar Benet i Jornet al gran públic. De llarg, el millor del vespre. Hom diria que els responsables de direcció, guió i producció de l’acte van estar més aviat desencertats. Poques vegades es cometen tants errors en un sol acte, per la qual cosa resulta difícil creure que algun responsable hagués assistit als assajos. I en el supòsit que s’hagués produït la supervisió i assistència, ignorem si aquesta es produí amb plenitud de condicions. Els retalls de videos televisius, mal seleccionats i sense cap mena de gràcia –la popularitat del producte justifica per si mateixa la projecció?–, el vídeo de companys, amics i amigues de món teatral, llevat d’alguna excepció, directament per oblidar i llançar. Semblava destinat a una mala jubilació d’un company de feina… Val a dir que la coral que com a cloenda interpretà Els Segadors ho féu amb bon to i ben afinada però la mise en scène semblava també projectada per un mal estudiant d’educació obligatòria.
Demanava Víctor Alexandre fa uns dies que els polítics es deixessin de repetir una i mil vegades diagnòstics coneguts, evidents i constatables a ulls de tothom. Em temo que no reïxi en la súplica però per si serveix de re, des d’aquí el meu suport argumentat, com a mínim en un estat d’ànim particular.
Fart d’esperar alguna mena d’actuació col·lectiva pràctica més enllà d’assistir a manifestacions, concentracions, fer aportacions monetàries, assistir a fires, congressos, presentacions, concerts… Fart d’escoltar propostes i projectes que no es concreten. Fart d’escoltar que ens hem de carregar de raons –portem tres-cents anys carregant-nos de raons!–, mentre des de l’altre banda tomben un Estatut aprovat pel Parlament i votat en referèndum, ens declaren incostitucional qualsevol actuació que pretengui el manteniment i foment d’una realitat diferent a la seva, ens ofeguen amb l’espoliació i ens imposen el més ranci de l’espanyolitat des dels temps mitjons fins ara (i mira que han avenc és el que és i no més!); i per si no n’hi ha prou ni ens rendim als interessos de la metròpoli ibèrica, ens sobrevolen amb avions militars i es passegen per Collserola com senglars, per bé que les metralladores els diferencien.
Fart de comprovar com la coalició de govern manté quintacolumnistes com en Duran sense practicament immutar-se ni forçar-lo a rectificar o dimitir per renegar del programa electoral amb què el partit que lidera va presentar-se a les eleccions. Fart que malgrat la pública farsa del personatge, la premsa amb interessos particulars més subvencionada del país no dubta en proposar-lo com a recanvi de la presidència actual si entre tots no ho evitem abans. Fart de comprovar com les tradicionals esquerres d’origen marxista resten orfes de discurs i propostes de futur i, malgrat tot, es neguen a acceptar l’autoliquidació enfront el fracàs dels diversos intents per renéixer; abans que la revolta falsament esbombada prefereixen el manteniment de l’actual status quo a la incorporació als nous projectes que els sobrepassen per totes bandes en credibilitat i acció.
Sí, anirem carregant-nos, encara més, de raons mentre procurem que s’accepti un referèndum d’autodeterminació sota l’eufemisme que sigui. I mentre omplim fòrums i rebem aplaudiments propis no ens adonarem quan hauran incapcitat el President, substituït l’actual Parlament… Tot, esclar, amb el vistiplau del TC, faltaria més!
Feu les càbales que sigui però si nosaltres no acabem abans amb l’actual comèdia de l’autonomia, la intervenció estatal espanyola arribarà abans que ens n’adonem i tinguem temps per a res més que elaborar una nova relació de greuges. Aviat ens prohibiran el pa amb tomàquet i els castells. El dubte és què serà primer i quina serà l’última peculiaritat que mantindrem de forma pública a Catalunya. Us atreviu amb la jusquesca?
Que la xarxa ha revolucionat el món de l’economia, el comerç, la publicitat, les relacions humanes i qualsevol aspecte amb què vulguem establir algun tipus de comparació és un fet tan inconstestable com l’escalfament del planeta.
Si no ets present a la xarxa no ets ningú. Tanmateix no ens saludem a l’ascensor ni pel carrer. Una espècie de gruny al vestíbul pot ser la màxima concessió a un veí d’escala; això sí, mitjançant la pantalla ens fem «amics» amb una facilitat que espanta del primer desconegut o, més sorprenent encara, del mateix veí a qui només grunyíem al vestíbul. La facilitat amb què es clica un «m’agrada» o es retuiteja la notícia que algú ha penjat al seu mur o TL em fa témer que provoqui en negatiu un canvi en les relacions socials, personals o professionals, però sospito que si insisteixo en aquesta creença acabaré posant de manifest l’excés d’ingenuïtat que em caracteritza.
Conec gent, i n’intueïxo molta més, que del seguidisme internàutic n’ha fet una cursa. Com més seguidors tenen o més persones segueixen, més importants es pensen que són, per poca, molta o nul·la incidència que tinguin més enllà del portal de casa seva. Per aquest tipus de gent no devem ser massa lluny del temps en què s’hagin de valorar els mèrits de les persones pel nombre de followers o amistats que es tinguin, encara que s’hi relacionin ben poc o gens més enllà del perímetre d’una pantalla. Els suposo brindant amb cava cada cop que aconsegueixen un nou seguidor o reben una proposta d’amistat, així que no us dic com imagino els seus orgasmes quan baten els propis rècords o se senten vencedors en aquesta absurda competició.
Jo mateix tinc amics a la xarxa amb qui ni em saludo al carrer –bàsicament perquè ignoro que, davant la pantalla de l’ordinador mòbil o del dispositiu que sigui, som amics–. Un dia es van voler fer amics meus i, per excés de cortesia, vaig acceptar-los. Al principi, em va semblar que calia correspondre’ls d’alguna manera més que clicant un simple ‘accepto’ o similar i, per tant, vaig intercanviar la mateixa sol·licitud, amb el conveciment que, tal vegada sí, allò podia ser «l’inici d’una gran amistat». No negaré la descoberta a la xarxa d’algunes bones o molt bones relacions, complicitats amb persones i personatges l’existència dels quals desconeixia però… què voleu que us digui? sóc més del contacte humà, jo, del copet al braç i poder compartir una cervesa o concretar-ne la possibilitat si mai s’escau la proximitat física, la real, vull dir, no la de la imatge per pantalla.
No escric a màquina, com fa l’admirat Espinàs, utilitzo l’ordinador i altres ginys moderns, però això no m’obliga a autoimposar-me amistats no sentides ni meditades. Per defensar-me d’aquesta invasió fa temps que vaig decidir fugir de qualsevol proposta d’amistat o seguiment que m’arribi de persones a qui no tinc per norma saludar si mai me’ls trobo al carrer, en qualsevol sala d’espera o en alguna barra de bar a no ser que, pel seu bagatge personal, gosés jo mateix abans presentar-m’hi educadament.
Formo part d’una generació en què vergonya i el sentit del ridícul tenien reservat un espai íntim en cada individu, potser per això em costa d’entendre que l’eclosió de les xarxes socials hagi fomentat també una absoluta manca de rubor. Veure determinades imatges sense cap mena de sentit i llegir converses d’àmbit privat de forma pública, cada vegada m’irrita més i m’allunya d’aquesta mena d’usuaris per civilitzar.
La Conferencia Episcopal Española ens castiga de nou –mitjançant fórmula de pagament però amb els diners de tots– amb el seu credo. Quan semblava que allò d’«escampar el missatge» s’ho havien reformulat, resulta que no és així. Érem nosaltres qui, un cop més, anavèm pel camí errat.
Als que no ens interessen doctrines ni proclames públiques llançades per capellans, bisbes i altres funcionaris de l’alta jerarquia de l’església romana tenim dret a queixar-nos per les iterades reclamacions i preteses imposicions del catalocisme ibèric al conjunt de la societat, independentment del credo que cadascú professi.
El missatge de la campanya actual contra el dret a l’avortament, no mereix –per anacrònic i imperatiu– cap tipus de comentari si no és el del mal gust i pitjor disseny publicitari. Ignoro a quin publicista s’han adreçat però no estranyaria que es tracti d’algú amb interessos ben contraris als que pretén la campanya; altrament no s’entén tan poc rigor estètic i l’ús d’una ortotipografia de nivell parvulari. En l’improbable cas que el director de l’agència publicitària sigui membre actiu dels designis dels bisbes espanyols, podrien aquests elevar-lo en vida a la categoria de santedat, però en nom del bon gust i dignitat professional demanem que la suposada canonització no impedeixi a les autoritats civils la retirada de la seva capacitació professional.
No espero que la justícia porti mai a judici el responsables d’aquesta campanya però us ben asseguro que no em faria res si el preu del seu mal gust fos castigat amb pena de presó.
Realment no descobreixo cap novetat a ningú, llevat d’aquells que viuen a la figuera, si explico que vivim un període que, més enllà d’una nova crisi, ha de provocar canvis pregons en la societat. Per damunt o per sota de la gravetat del moment històric, vull remarcar un detall que m’ha cridat l’atenció i alhora determina amb precisó còsmica la gravetat del moment present.
Un dia d’aquests en què la pluja et sorprèn sense caputxa ni paraigua, vaig poder refugiar-me en uns grans magatzems, aquells on les dones són totes ‘senyoras’ i els homes, ‘caballeros’. Des d’aquí els agraeixo l’aixopluc i l’escalf. Com que m’assemblo al cul d’en
Jaumet, mentre persistia el ruixat, vaig distreure’m amb un recorregut sense guia per l’establiment. Quina mala iniciativa, la meva! Allà on recordava que es vivia un món d’i·lusions, de pagament però il·lusions al cap i a la fi –’Efectivo o tarjeta del corteinglés?’–, vaig trobar-me un munt de desajustos inimaginables fa uns anys. Anys? què dic anys? Segurament mesos! Per començar, les portes de l’establiment no tancaven del tot i en intentar acabar-les d’obrir rascaven el terra produint aquella irritació tan descarnada; les caixes de cobrament entrebancaven la intranscendent passejada, la qual cosa no fora res si hagués pogut intercanviar una salutació amb el seu o seva responsable, però aquesta cortesia resultava imposible perquè la majoria de caixes restaven abandonades, sense personal per atendre els suposats clients que acostumen a pagar les seves compres, per si encara això fos poca cosa, alguna de les caixes aptes per efectuar el preceptiu cobrament alterava els nervis de la dependenta per no sé quin mal funcionament. Al supermercat, piles i piles de gènere però pocs compradors. A la peixateria, gel amarat de sulfòxid en molta més quantitat que peix, i per acabar de reomplir els mostradors, uns quants musclos i altres closques a simple vista no aptes per al consum, sospita que confirmaven les persones que despatxen a qui els preguntava per les peces exposades. Em va saber greu perquè jo mateix reconec haver-hi comprat en alguna ocasió més per la presència que per necessitat, ara, en canvi, resulta impensable que el producte i l’establiment pugui convèncer ningú.
Si a un home com jo, que només cercava refugiar-me de la pluja, la imatge d’aquests mítics grans magatzems em va decebre tan de cop i volta, no puc ni imaginar el mal que deu fer això a l’exterior. Juntament amb el Real Madrid, aquests magatzems són la imatge més representativa de l’Espanya democràtica del PPSOE i companyia. Espero que si un dia d’aquests la senyora Vicepresidenta del Gobierno, Soraya Sáenz de Santamaria, i el Ministro de Asuntos Exteriores y Cooperación, José Manuel García-Margallo, s’adonen de la lamentable realitat, facin amb urgència les oportunes rodes de premsa –sense preguntes, per descomptat– i prenguin decisions per tal de redreçar el bon nom del país del país que creuen seu i de passada amagar on calgui les tares del producte marca España.
Sóc un fidel escoltador de la ràdio, més per la companyia que per escoltar què s’hi diu. En aquest sentit sóc eclèctic, no he estat mai fidel absolut de cap emissora. Des que no m’és possible anar cada dia a treballar, tot i que, de feina, no me’n falta, l’escolto potser més i m’he tornat més selectiu. Ara no em perdo cap dilluns el matí a can Basté –emis-sora privada del Grupo Godó, finançat amb els diners de tots–, on l’actuació de Paco Marhuenda i el seu argumentari es converteix en un espectacle impagable. El que diu aquest home i com ho diu no té preu.
En moments difícils com els que vivim, programes d’humor són imprescindibles, motiu pel qual i en benefici dels ciutadans del país suposo que tard o d’hora la direcció de Rac1 el canviarà de programa o ompliarà l’horari de les seves actuacions. Confio que quan arribi el dia que això passi, l’incoporin a La competència o a La segona hora, que són programes que més o menys em va bé de seguir, en canvi, si la col·laboració fos a Misteris em sabria greu, perquè aquelles hores intento dormir.
Els mitjans ens regalen debats matinals com si d’una obligació a l’audiència es tractés. A no ser que estigueu interessats en fer-ne un estudi de les estrelles que hi participen, i en aquest cas us el podeu estalviar gràcies a la feina de Josep Sala, poc paguen la pena. Tanmateix com a ésser humà que sóc em contradic i us reitero la meva proposta matinal de dilluns. Una excel·lent fomra d’encetar la setmana amb optimisme i bon humor. Gratis.
Reconec que malgrat la llunyania que sento respecte l’església catòlica, el segon dia del recent conclave em vaig gairebé enganxar com un posseït al tema. Paral·lelament a la cinquena i definitiva votació cardenalícia, intercanviava una sèrie inacabable de missatges whapsapp amb amics i coneguts, tots ells, els missatges, relatius a l’actualitat del que succeïa a l’interior de les estances vaticanes. Això, i el directe televiu, em va permetre observar amb precisió històrica la litúrgia eclesiàstica, la pública, l’aparició del nou Papa al balcó central de la basílica de Sant Pere del Vaticà, mentre la resta de cardenals s’encongia per encabir-se en balcons laterals.
Com que les més usuals d’aquestes litúrgies les tinc també una mica rovellades, la contemplació d’aquest panorama em va distreure d’allò més. Comprovar aquesta mena d’anacronismes, comprovar com un cúmul d’actes contraris als fonamentals valors democràtics de les persones i comunitats es justifiquen en nom de la fe, això fa feredat en ple segle XXI.
Posats a evitar la fuga de fidels, se’m fa difícil que cap de ses eminències hagi reparat encara en la possibilitat d’allargar considerablement aquesta mena de ritus i sovintejar molt més la celebració de conclaves amb la conseqüent retransmissió de resultats. Tenen una mina i no l’exploten, esclar que per això caldria canviar quatre detalls. D’entrada el Papa de torn hauria de desaparèixer com fos i amb molta més freqüència –Benet XVI va obrir una porta interessant amb la renúncia voluntària–. En aquest sentit ningú de la cúria no ha sabut valorar el bé que els va fer Joan Pau I. Però no, insiteixen en el manteniment de l’estatus mentre el món avança a velocitats de vertigen i els fidels els marxen.
No critico la litúrgia, vist i comprovat l’èxit assolit amb la resolució i retransmissió dels resultats del conclave, em sembla que encara queda curt, el protocol. Però jo, d’haver-me elegit Papa, els electors, em rumiaria si la litúrgia més quotidiana, la de les misses, funerals i altres actuacions, convé anul·lar-la perquè potser per massa iterada i poc renovada interessa cada dia, creients o no, a menys gent. I malgrat tot, com en una carpa de circ, l’especlacle continua sempre igual.
Estic convençut que amb la litúrgia, els vestits i els rituals que disposen, posats aquests en mans de qualsevol vulgar emprenedor d’avui dia, els munta aviat un parell o tres de conclaves i multiplica exponencialment el nombre de followers amb un tres i no res.
En el post anterior exposava alguns dels casos en què la mentida –suposada o demostrada– ha acabat inexorablement amb la carrera de determinats personatges europeus.
D’entre els que convivim en el territori comprès en la pell brau podríem elaborar un llistat considerable de personatges confessos d’haver mentit i, a més a més, haver-ho fet en qüestions que afecten al respecte i conside- ració de la gent que els paguem el sou.
El progrés ha disminuït distàncies i avui dia es viatja a preus realment més barats que fa uns anys, quan volar era un luxe més que una necessitat, vull dir que se’m fa difícil copsar quins matisos exactament se’ns perden pel camí de la interpretació entre mentida i lie. Entre les actituds ibèriques i el gest del britànic Chris Huhne percebem molta distància. Excessiva.
Les arrogàncies de Bustos, l’altivesa i fatxenderia d’Aznar, les falsedats de Luis Roldán o Joana Ortega, per posar alguns casos que ens toquen de prop, no tenen punt de comparació ètic amb el cas de l’exministre de Sa Majestat Elizabeth II. D’entre els casos que acabo de citar només l’exalcalde vallesà, forçat per l’aparell del PSC, va mig dimitir –s’ha reservat el càrrec de regidor per tal de mantenir-
se un bon sou públic de la Diputació–. Roldán va fugir, fou enxampat i jutjat però mai va retornar els diners i gaudeix d’un vida en pseudollibertat. Aznar és l’únic dels protagonistes principal de la cimera de les Açores que no ha demanat disculpes per provocar una guerra, a hores d’ara s’ha erigit en líder de l’ultradreta espanyola. Joana Ortega, portser per efecte de la formació política en què milita, va intentar una disculpa formal per «l’error» del currículum –una explicació del tot deficient però avalada pel màxim guru de la democràciacristiana del país, que sigui dit de passada té més de cristiana que de democràcia–; per expiar el seu pecat finalment va assolir el juny passat la llicenciatura després de matricular-se i aprovar les dues assignatures que tenia pendents. Ho va fer a la Universitat Abat Oliva, motiu pel qual som molts els que ens sentíem 
més còmodes amb una vicepresidenta sense llicenciatura però allunyada de determinats centres universitaris.
Hi ha molts altres personatges relativament propers que se’ns han rifat amb tipus de mentides diverses, com aquell vicepresident espanyol que afirmava estar d’oient al consell de Ministres o la senyora i senyor que afirmen una situació lingüística tan interessada com falsa a les escoles catalanes.
‘Ah, és que som mediterranis!’ diuen alguns. Sí, som medietrranis però sembla una molt pobra justificació.
Annette Schavan, amiga personal de la cancellera Merkel, acaba de dimitir del càrrec de ministre d’Educació en anunciar-se que s’ha declarar nul·la la tesi doctoral que va presentar fa trenta-tres anys a la Universitat de Dusseldorf (febrer, 2013).
El britànic Chris Huhne, ministre d’Energia i Canvi Climàtic i diputat Liberal, anuncià la dimissió dels seus càrrecs per haver mentit en una infracció de trànsit relativa al seu vehicle, els fets de la qual es remunten a deu anys enrere (gener, 2013).
El President alemany Cristian Wulff va presentar la dimissió en ser objecte de la fiscalia per un suposat cas de suborn (febrer, 2012)
Pál Schmitt, President d’Hongria, va dimitir en ser acusat de plagiar la seva tesi doctoral (abril, 2012)
El maltès John Dalli va dimitir en haver de respondre a l’Oficina Antifrau per un suposat suborn i tràfic d’influències en relació amb la companyia tabaquera del seu país (octubre, 2012)
Christian von Boetticher, líder de la CDU de l’estat federal del Shleswig-Holstein, va dimitir per haver mantingut, tot i essent solter i pemetre-ho la legislació alemanya, una relació amb una noia de setze anys (agost, 2011)
Huhne, Schavan, Wulff, Schmitt, Dalli, von Boetticher són només alguns exemples en què es podrien emmirallar polítics que diuen respresentar-nos i treballar en favor nostre. Naseiro, Camps, Fabra, Sala, Bustos, Crespo, Munar, Matas, Catany…
Si la dimissió d’un càrrec públic és considerat un acte per no entorpir l’acció de la justícia, nosaltres, que continuem vivint en una molt limitada democràcia representativa –alguns dels nostres representants quan no ens alliçonen ens renyen, en lloc de servir-nos–, continuem suportant que només dimiteixin quan l’aparell del partit els ho ordena i després de pactar, segurament, una compensació, no del càrrec però sí de sou.
Algú els hauria de dir que avui dia dimiteix fins i tot el Papa, la qual cosa, comprovat l’anacronimse en què viu i pretén fer viure la institució romana als seus seguidors, no deixa de ser una bofetada a la cara d’aquells trepes que es vanaglorien de la seva innocència mentre tot demostra que s’han servit d’un sistema que no pot ser modèlic de res.
scapix - joan escapa 