EL TRES PER UN D’UNA JORNADA DE JUNY

El d’ahir, a Barcelona, fou un dia farcit d’aquelles inèrcies que per si soles ens reafirmen com a col·lectiu allunyat de la unitat que reclama cada vegada amb menys seny i més insistència María de los Llanos de Luna Tobarra, actual i esperem que darrere titular de la ‘Delegación del Gobierno en Cataluña’.

1.– El president Mas aparegué a la sala de premsa del Palau de la Generalitat per explicar  personalment el Pla de Govern 2013-2016, que defineix set eixos d’actuació, 77 objectius i 355 mesures. Massa d’aquests objectius no són cap novetat i, lògicament, encara o se’n desprenen els mitjans per assolir-los, però amb l’actual situació econòmica es fa difícil pensar que s’esmerçaran més diners del que s’ha fet el darrers anys. Tot i no haver-li atorgat mai el vot he de reconèixer que fins ahir l’actuació del President Artur Mas m’ha semblat coherent i digne d’admirar, pel coratge amb què ha sabut interpretar «el sentiment i els anhels del poble»  d’ençà l’11S passat. A diferència d’altres (De Gispert, Duran…) Mas no va dubtar ni un instant en posar-se al costat dels ciutadans.

M’agradaria equivocar-me però molt em temo que els darrers esdeveniments a la coalició de l’actual govern –amb absurda declaració inclosa de la finalment llicenciada vicepresidenta Ortega– indiquen un canvi de rumb que de moment comprovem amb un alentiment dels objectius. Sembla que el quintacolumnista Duran finalment obtindrà el que vol però li aconsellaríem que  comenci a passar factura a Madrid pels seus serveis ja que  a Catalunya difícilment trobarà qui el compensarà de res. El Godó, aconseguit l’objectiu s’adaptarà, com sempre, a la situació resultant i no dubtarà en contractar els Cuní de torn que calgui, sigui per tenir-los sense fer res i pagant-los un sou o bé per presentar programes als mitjans que entre tots li finacem.

2.– A mig matí Joan Laporta aparegué de nou a l’escena mediàtica per anunciar que té ganes i se sent fort per retornar a presidir el FCB. Després de patir l’atac i ofensa sistemàtica d el’actual junta va trencar el seu silenci per opinar sobre el que és obvi: Abidal, Cruyff, Valdés, Guardiola, Qatar, la Masia, Neymar…

Hem d’agrair a qui encara és el millor president de  la història del Club que faci sentir la seva veu, ja que sembla que aquesta és l’única via perquè la majoria de mitjans més populars  –Godó i no Godó– es facin ressò del que haurien de publicar com a  informació objectiva. Per  lloar el seu amo o el seu submarí disposen de tots els articulistes de pagament.

3.– Al vespre, una nova edició de l’acte de  lliurament del Premi d’Honor de Lletres Catalanes s’esdevenia al Palau de la Música Catalana. Poques vegades un marc tan excepcional haurà decebut tant a tantes persones que assistien convençuts de participar en una litúrgia compartida de llengua, cultura, país. I quan faig l’afirmació anterior deslliuro la part de responsabilitat del premiat, Josep Maria Benet i Jornet, per la pèrdua o desordre involuntari dels papers, descontrol del discurs i emocions sobrevingudes. Al cap i a la fi l’homenatjat té dret a servir-se i modificar el protocol segons li convingui. La llicència va amb el premi!

Les intervencions de Joaquim Moles, Joan-Lluís Marfany i Enric Gallén, el més agraït del vespre. Més enllà de desprendre’s de l’erudició, van saber apropar Benet i Jornet al gran públic. De llarg, el millor del vespre. Hom diria que els responsables de direcció, guió i producció de l’acte  van estar més aviat desencertats. Poques vegades es cometen tants errors en un sol acte, per la qual cosa resulta difícil creure que algun responsable hagués assistit als assajos. I en el supòsit que s’hagués produït la supervisió i assistència, ignorem si aquesta es produí amb plenitud de condicions. Els retalls de videos televisius, mal seleccionats i sense cap mena de gràcia –la popularitat del producte justifica per si mateixa la projecció?–, el vídeo de companys, amics i amigues de món teatral, llevat d’alguna excepció, directament per oblidar i llançar. Semblava destinat a una mala  jubilació d’un company de feina… Val a dir que la coral que com a cloenda interpretà Els Segadors ho féu amb bon to i ben afinada però la mise en scène semblava també projectada per un mal estudiant d’educació obligatòria.