APLICAR EL TRACTAMENT

Demanava  Víctor Alexandre fa uns dies que els polítics es deixessin de repetir una i mil vegades diagnòstics coneguts, evidents i constatables a ulls de tothom. Em temo que no reïxi en la súplica però per si serveix de re, des d’aquí el meu suport argumentat, com a mínim en un estat d’ànim particular.

Fart d’esperar alguna mena d’actuació col·lectiva pràctica més enllà d’assistir a manifestacions, concentracions, fer aportacions monetàries, assistir a fires, congressos, presentacions, concerts… Fart d’escoltar propostes i projectes que no es concreten. Fart d’escoltar que ens hem de carregar de raons –portem tres-cents anys carregant-nos de raons!–, mentre des de l’altre banda tomben un Estatut aprovat pel Parlament i votat en referèndum, ens declaren incostitucional qualsevol actuació que pretengui el manteniment  i foment d’una realitat diferent a la seva, ens ofeguen amb l’espoliació i ens imposen el més ranci de l’espanyolitat des dels temps mitjons fins ara (i mira que han avenc és el que és i no més!); i per si no n’hi ha prou ni ens rendim als interessos de la metròpoli ibèrica, ens sobrevolen amb avions militars i es passegen per Collserola com senglars, per bé que les metralladores els diferencien.

Fart de comprovar com la coalició de govern manté quintacolumnistes com en Duran sense practicament immutar-se ni forçar-lo a rectificar o dimitir per renegar del programa electoral amb què el partit que lidera va presentar-se a les eleccions. Fart que malgrat la pública farsa del personatge, la premsa amb interessos particulars més subvencionada del país no dubta en proposar-lo com a recanvi de la presidència actual si entre tots no ho evitem abans. Fart de comprovar com les tradicionals esquerres d’origen marxista resten orfes de discurs i propostes de futur i, malgrat tot, es neguen a acceptar l’autoliquidació enfront el fracàs dels diversos intents per renéixer; abans que la revolta falsament esbombada prefereixen el manteniment de l’actual status quo a la incorporació als nous projectes que els sobrepassen per totes bandes en credibilitat i acció.

Sí, anirem carregant-nos, encara més, de raons mentre  procurem que s’accepti un referèndum d’autodeterminació sota l’eufemisme que sigui. I mentre omplim fòrums i rebem aplaudiments propis no ens adonarem quan hauran incapcitat el President, substituït l’actual Parlament… Tot, esclar, amb el vistiplau del TC, faltaria més!

Feu les càbales que sigui però si nosaltres no acabem abans amb l’actual comèdia de l’autonomia, la intervenció estatal espanyola arribarà abans que ens n’adonem i tinguem temps per a res més que elaborar una nova relació de greuges. Aviat ens prohibiran el pa amb tomàquet i els castells. El dubte és què serà primer i quina serà l’última peculiaritat  que  mantindrem de forma pública a Catalunya. Us atreviu amb la jusquesca?