EL VALOR DE MENTIR

En el post anterior exposava alguns dels casos en què la mentida –suposada o demostrada–  ha acabat inexorablement amb la carrera         de determinats personatges europeus.

D’entre els que convivim en el territori comprès en la pell brau podríem elaborar un llistat considerable de personatges confessos d’haver mentit i, a més a més, haver-ho fet en qüestions que afecten al respecte i conside- ració de la gent que els paguem el sou.

El progrés ha disminuït distàncies i avui dia es viatja a preus realment més barats que fa uns anys, quan volar era un luxe més que una necessitat, vull dir que se’m fa difícil copsar quins matisos exactament se’ns perden pel camí de la interpretació entre  mentida i lie. Entre les actituds ibèriques i el gest del britànic Chris Huhne percebem molta distància. Excessiva.

Les arrogàncies de Bustos, l’altivesa i fatxenderia d’Aznar, les falsedats de Luis Roldán o Joana Ortega, per posar alguns casos que ens toquen de prop, no tenen punt de comparació ètic amb el cas de l’exministre de Sa Majestat Elizabeth II. D’entre els casos que acabo de citar només l’exalcalde vallesà, forçat per l’aparell del PSC, va mig dimitir –s’ha reservat el càrrec de regidor per tal de mantenir-se un bon sou públic de la Diputació–. Roldán va fugir, fou enxampat i jutjat però mai va retornar els diners i gaudeix d’un vida en pseudollibertat. Aznar és l’únic dels protagonistes principal de la cimera de les Açores que no ha demanat disculpes per provocar una guerra, a hores d’ara s’ha erigit en líder de l’ultradreta espanyola. Joana Ortega, portser per efecte de la formació política en què milita, va intentar una disculpa formal per «l’error» del currículum  –una explicació del tot deficient però avalada pel màxim guru de la democràciacristiana del país, que sigui dit de passada té més de cristiana que de democràcia–; per expiar el seu pecat finalment va assolir el juny passat la llicenciatura després de  matricular-se i aprovar les dues assignatures que tenia pendents. Ho va fer a la Universitat  Abat Oliva, motiu pel qual som molts els que ens sentíem més còmodes amb una vicepresidenta sense llicenciatura però allunyada de determinats centres universitaris.

Hi ha molts altres personatges relativament propers que se’ns han rifat amb tipus de mentides diverses, com aquell vicepresident espanyol que afirmava estar d’oient al consell de Ministres o la senyora i senyor que afirmen una situació lingüística tan interessada com falsa a les escoles catalanes.

‘Ah, és que som mediterranis!’  diuen alguns. Sí, som medietrranis però sembla una molt pobra justificació.