ART I ASSAIG

Fa uns tres anys (algun dia hauria de pensar en etiquetar les entrades del blog) vaig escriure que dificílment tornaria a un cinema mentre es mantinguessin les actuals condicions de les sales. No era difícil incomplir la sentència, menys encara tenint les amistats cinèfiles que tinc, però essent la condició humana com és no me’n sento pas culpable. Maleeixo, això sí, haver reincidit en l’experiència massa aviat.

Vulgues no vulgues, t’avancen tots els anuncis que poden i unes promocions de les pel·lícules que passen a les sales del damunt o de baix, de la dreta o l’esquerra abans, però, per accedir a la sala que pertoca t’obliguen a un recorregut llarg per passadissos plens de merda –hi ha ascensor però només funciona amb la clau que controla un dels resposables del local i, si t’has d’entretenir a trobar-lo, fas tard a la sessió–, quan arribes al seient, és brut, pertot restes de blat de moro i altres llepolies que, lluny de prohibir-les, els amos dels cinemes promocionen des de fa ja un bon grapat d’anys.  Quan aconsegueixes arribar i situar-te a la butaca que et deixen –allò de l’entrada numerada ha desaparegut definitiament en benefici de no se sap què, mèrit també de l’empresa!– i has superat la fase dels tràilers de projeccions futures i que no has demanat de veure, t’arriba una flaire desagradable, efluvis diversos que fins ara no havies percebut i que es passegen per la sala com qui ressegueix una ruta circular, ja que van i vénen amb certa regularitat  però que de cap manera garanteix que acabis acostumant-hi. Costa, doncs, concentrar-se en la pel·lícula que se suposa tenies interès de veure perquè els amics que conserven encara l’interès per aquesta mena de gimcanes t’havien recomanat amb insitència que no te la deixessis perdre. Però fas l’esforç i aguantes com un mascle enfront un convent de novícies dubitatives amb la professió dels vots, i no precisament pel d’obediència.

Estalvio a l’amic lector la part final de l’experiència, la nova gimcana final que ens ha de conduir de nou a l’exterior, al carrer. Poques coses per absurdes he trobat més bèsties! T’envaeixen en una sensació a mig camí entre el ramat en trashumància i el d’un grup de delinqüents essent conduïts a comissaria. Ah, i com a record , segurament per l’excessiu cost de l’entrada–  conserves un refredat notabílissim, obsequi, en el meu cas, de Cines Imperial.

Reclamo d’aquells que vulguin recomanar-me alguna pel·lícula que quan ho facin em regalin el DVD. Prometo mirar-lo i aportar el meu comentari crític, però sisplau, atureu-me si de nou defalleixo i recaic de la intenció de mantenir-me fidel a aquests principis elementals per a la salut i el bon estat general de la ment.