Primer van inventar-se la llei de partits, més tard van tancar Egunkaria i el govern i la justícia (?) espanyols es van passar pel folre dels pantalons el posterior dictamen de la UE contra aquesta actuació, no s’han disculpat mai ni han ofert cap tipus de compensació. Després de la sentència contra l’Estatut fins i tot un jutge –i en vindran més– acusa de deliberada manca de respecte usar el català als jutjats, quan en realitat segur que volia dir que el fet que hom usi aquesta llengua sigui on sigui li resulta molest… Neguen a última hora la participació democràtica a Bildu, reincidint la prohibició anterior a Sortu.
Resulta sospitós que la democràcia espanyola il·legalitzi formacions polítiques d’acord amb el que més convé a l’estratègia del PPSOE, mentre formacions que defensen l’ideari franquista no tenen cap mena de dificultat per escampar el missatge i presenta-se on sigui i com sigui. A banda de la seva idea d’uniformitat, què pretenen? Fer-nos jurar a tots la mateixa bandera?
Les noces reials britàniques i la beatificació vaticana d’urgència poc ens distreuen de la quotidianitat tangible més propera.
La molt honorable Presidenta del Parlament, Núria de Gispert, ha aparegut a la contraportada d’un diari espanyol disfressada de fada (foto), val a dir que, vist el contingut de les respostes a l’entrevista que li fan, em sembla el millor de la pàgina (i segurament del diari).
La mateixa autoritat que, a l’empar del simbolisme del càrrec insti-tucional que representa, es negava a participar en la consulta sobre la independència és capaç de clau-dicar d’aquells mateixos arguments quan se li sol·licita des de la capital d’Espanya el que raonaments menors consideraran una actitud vil del seu càrrec. Amb polítics com ella i el seu amo als catalans més ens val anar a cercar el simbolisme i la dignitat institucional als baretus i a les clavegueres enlloc d’exigir-los a les institucions que diuen representar-nos. Ah, i posats a fer exhibicionisme prefereixo mil vegades més Maria Lapiedra… i no per una sola raó sinó per moltes.
Els espanyols se’n deuen fotre de gust i, si em permeteu, ni que sigui per allò de cercar ponts de diàleg, en aquest cas m’afegeixo al seu deliri.
El Tribunal Constitucional espanyol ha tombat la possibilitat real d’apostatar. Segons es desprèn dels raonaments que emet la institució, amb el dictamen s’avala el manteniment a l’Església de les dades, llistats i relacions de les persones que en el seu moment van apostatar.
He mirat la web de la Conferència Episcopal –només es pot llegir en espanyol–, he anat al cercador i he sol·licitat «apostatar» i tots els seus derivats. Resultats, zero. Només m’he entretingut al lloc el mínim temps possible ja que les imatges del seu president i la del portaveu de la colla m’evocaquen –segurament sense motiu– inconeguts malfactors, alguna cosa així com mafiosos i pederastes. De seguida que he pogut i per veure si en treia l’entrellat he intentat refugiar-me a la web del Tribunal Constitucional –no l’he pogut llegir en català però sí en espanyol, anglès i francès–, entre d’altres conclusions, n’he tret que els cal algun bon dissenyador de webs, és avorridíssima i lletja de no dir, i que si els arribessin els diners també podrien llogar traductors de català, basc i gallec. Només són idees senzilles i barates (bé, algun centimets, però segur que per això els trobarien amb facilitat extrema).
Fa anys vaig demanar els papers necessaris per apostar, els guardo per casa però no sé ben bé on paren ja que, avorrit amb la de tràmits que m’obligaven a fer, vaig pensar que encara hi acabaria perdent la salut. No ho posen gens fàcil, potser perquè així, mentre no ens esborren, aconsegueixen més diners de l’estat.
Marqui el que marqui a la ja famosa casella de la declaració de renda, ningú no m’ha assegurat mai que no destinaran els meus diners al que específicament nego, és per això que ara m’alegra tant no haver complimentat els fulls de la meva apostasia, ja que estic segur que el meu cas no mereix ser tractat com una excepció de les seves particulars normes.
Ah, i gràcies a no haver emplenat la falsa paperassa que donen em queda el convenciment que, des que tinc ús de raó, aquesta colla de fanàtics no m’ha fet perdre més temps.
PS que tinguin una bona Pasqua, que deslliurin els seus fidels de la Quaresma perpètua en què pretenen tenir-los i, pel que fa a mi, quan els necessiti demanaré un rendez-vous amb el pare Manel, més que res perquè ja no se’l consideren gaire seu.
¿Ens podem permetre, una nació com la nostra, capaç de desprestigiar els premis que crea –Premi Creu de Sant Jordi–, una nació sense noblesa ni aristocràcia i amb una burgesia cada cop més decadent, prescindir dels privilegis que atorga la monarquia? Doncs… sí. En lloc de distreure’ns amb les actuacions de la família real ens entretindríem igualment amb les activitats d’altra gent, de qui se’ns permetria riure sense les limitacions que els cortesans ens imposen ara.
D’amagat ens fotem del rei, del seu fill i la consort, de les infantes i de la mare que va parir a tots plegats mentre ens és negat fotre’ns de qualsevol suposat President d’una República amb cara i ulls. Així, doncs, entretant que mantenim aquesta ximpleria de reialme i no arribin temps formals ens quedem amb el record de Josep Maria de Sagarra:
President de la República Si hi ha cas de compromís,
serà un senyor reposat, el govern té atribucions
que no l’hagin engendrat per passar-se pels faldons
a dins de cap casa pública totes les lleis del país.
Aquest blog participa amb aquest post en l’homenatge (adreça de referència) al 80è aniversari de la proclamació de la II República Espanyola.
Aquest home cansa. I cansa pel que diu i com ho diu. Ve a ser com el ninot animat amb greu alopècia de l’anunci de la tele, se’t fot a casa sense que te n’adonis i fa les mil i una trapelleries com aquell qui res.
Amb els anys que porta remenant les cireres a UDC no ha estat capaç encara de definir les línies del partit més enllà dels suports a les propostes més neoliberals del moment, de fer la gara-gara a la Conferencia Episcopal Espanyola i enarborar una simulada catalanitat.
El protagonisme de l’alcampenell últimament desborda. Defensa insostenible de la vicepresidenta Joana Ortega (currículum, ara real?) en el capítol del currículum, fatal encaix de la resposta d’ Alfons López Tena a unes prèvies insinuacions 
seves, revelació del secret del vot d’altri, amb una acció pròpia de dictadors il·luminats o guies espirituals de dubtosa reputació, contradiccions incessants amb els suposats aliats polítics…
Com que la hiperactivitat d’aquest home em supera per totes bandes, prefereixo estalviar-me la feina d’engegar-lo on es mereixeria no puc deixar, però, de remetre-us als que s’han avançat en la idea, és per això que agraeixo a Xavier Montanyà i a Antoni Ferrando Arjona els seus escrits i referències d’avui.
Amb el partit de demà corresponent a la Heineken Cup, copa d’Europa de rugbi, la USAP ens proporciona la festa del rugbi a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, un espectacle i una iniciativa que mereixen continuïtat. Els èxits de la USAP a la lliga Top 14, amb la conquesta de l’escut de Brennusi, el popular planxot, després de 54 anys del primer 
títol i les bones trajectòries en la competició europea han ajudat no només a popularitzar l’esport del rugbi al sud dels Pirineus sinó a perseverar en la plenitud de l’àmbit nacional en els valors i sentiments que ens identi-fiquen com a catalans.
En homenatge a la USAP i al recentment desaparegut Jordi Barre aporto el tema Els hi fotrem, el qual juntament amb L’estaca, de Lluís Llach, donen identitat al club rossellonenc i als seus seguidors.
Per tenir la festa completa només cal que el Sandrusco no l’espatlli més del que sol fer, com s’ha demostrat amb la reunió d’urgència que ha calgut fer avui entre el propi Sandro Rosell, Rossich i Bartomeu vs Pep Guardiola, Vilanova i Zubizarreta, amb la suposada actuació com a home bo de Manel Estiarte.
Una desgràcia de directius per a un club en un moment històric difícilment repetible.
«La llibertat, la justícia i totes les causes nobles tenen molta gent al món que les defensa; però Catalunya només ens té els catalans» (Lluís Companys)
Vicent Partal fa una crida des de l’editorial d’avui a Vilaweb a un nova versió del tancament de caixes. Motius n’hi ha de sobres. En seria més que suficient el fet que la ministra espanyola es negui a 
pagar el que deu, d’acord amb el que va pactar tot just fa un any, més encara quan des de fa anys mai no han pagat ni invertit el que corresponia i havien acordat.
En uns moments en què el país es troba en una cruïlla històrica, avui més que mai, la responsabilitat del governants hauria aprofitar al màxim les oportunitats que beneficiïn més els ciutadans; i així és o hauria de ser per responsabilitat pròpia i la de les generacions que ens han de seguir. Vivim un temps en què no cal cercar independentistes en reunions clandestines o reductes llòbrecs, l’empeny que posa Espanya en la qüestió catalana fa que l’alliberament nacional sigui avui un sentiment que creix com els bolets a la tardor –el juliol passat en vam tenir una bona mostra–, i si no únicament pel sentiment, a ningú no se li escapa que la cosa ha de petar pels diners. El temps és més que arribat, no ens cal esperar ni en tenim motius.
Jordi Pujol ja ha dit la seva i, en una acció que l’honora, ha reconegut que el seu trajecte polític a la llarga ha resultat un episodi del tot incomprès, una feina en va, almenys comprovats el ressò obtingut amb seus interlocutors mesetaris. Em pregunto, però, quin cas pensen fer els actuals polítics a la proposta –simple i factible–del director de Vilaweb. Bé, algunes respostes ja me les conec, els diputats del PSC a Madrid continuaran mostrant-se cecs i muts, com els cadàvers polítics que són des de fa anys; la clepsa més visible d’UDC, aferrada al ja s’ha desmarcat de l’interès general, negant-se a votar en la consulta Barcelona Decideix, mentre segueix aferrada al rosari d’una fe molt particular; a ICV hi ha de tot, com a CDC. PP i Ciutadans seguiran com sempre, tot i que , ni que sigui per interessos partidistes, la senyora Camacho diu ara que està d’acord amb «plantar-se». Sempre és bo rectificar…
És el moment de les grans aliances, cada vegada som més a prop del 68 diputats que es necessiten per fer el salt. A BCN sembla que s’ha iniciat un pas ferm en aquest sentit, ara cal que abandonem els egoismes, els interessos particulars, les vanitats i els incompetents enlairats.
Ara fa un any i escaig vaig dedicar una entrada olímpica a l’ínclit senyor Hereu (propaganda oficial). Ara, ufanós com deu sentir-se per haver vençut la senyora Tura i els imminents exdirigents del partit que suposadament l’acull, l’home retorna amb força a les bretolades amb què ens té acostumats. Algú hauria de fer notar al fins ara alcalde que la seva oponent a les primàries no era precisament una rival d’entitat més enllà del bluf mediàtic, que també tot allò que ha tocat (últim post aquí), sigui a Interior o a Justícia, ho ha malmès considerablement.
Entre els darrers èxits de l’encara batlle s’hi troba la possibilitat de prohibir a BCN la circulació de vehicles (enllaç que guapa sóc) amb més de deu anys d’antiguitat, per poder-la negar l’endemà; s’entesta en solitari amb una querella farcida de tics prepotents contra Vilaweb –cas Vilaró– fins que troba una via d’escapament per retirar-la; posa totes les traves possibles per al referèndum BarcelonaDecideix, del 10 d’abril…
Malgrat que els seus discursos són un càstig, si més no pel to i la sintaxi que empra, el mèrit més lloable de Jordi Hereu serà el d’haver fet bo Joan Clos (per petar-se), és per això que em sap greu perdre’l, perquè aquest home és una mina.I segueixo sense voler saber si fuma, si beu o quin tipus de bolets consumeix.
Heus aquí les proves del dopatge i altres recordatoris per a Mourinho –falta la presa de pèl del Colina al Stamford Bridge, en l’època Rijkaard–, per a Wenger i per a la caverna espanyola i espanyolista. Potser no podrem accedir a títols però ens quedarà la memòria dels arbitratges i del joc de l’equip, que cada cop se s’assembla més a un fantàstic ballet.
Sembla que la cosa es posa interessant i la tensió anirà en augment. Ho dic perquè s’ha confirmat que alguns treballadors de la central japonesa han rebut ja ara mateix uns índex de radiacions molt més alts dels que permet els EUA per a qualsevol treba-llador en una central nuclear del seu país. Esclar que això de permetre no sé ben bé quin sentit se li pot donar en cas d’accident, oi?
Segurament ara més que mai es reobrirà el debat entre partidaris i contraris d’aquest tipus de font energètica. Durarà quatre dies o el que duri l’hecatombe, ja ho vam veure a Txernóbil i, més tard i amb danys menors, a Harrisburg.
No pretenc ara i aquí esgrimir cap dels sobrats motius pels quals sento repulsió per les nuclears i no puc estar de fotre-me’n, dels que per defensar-les evidenciaven la qualitat del producte obtingut com energia neta. Més repulsió sento encara per
aquells que en decideixen les construccions i funcionament i ens n’han intentat escampar la dependència per un futur que no ens han preguntat com volem però que s’atreveixen a decidir-lo per tots. És la mateixa gent que qualifica el que ha passat al Japó com una «catàstrofe natural» alhora que estalvien dir-nos els beneficis particulars que n’obtenen o pensen obtenir-ne, amb l’energia nuclear.
Les catàstrofes i calamitats naturals són ells, perquè no s’adonen que la natura és precisament Natura i ja deien els nostres avis que no ens és permès d’imposar-nos-hi fins que, almenys, no en tinguem capacitat. Sempre, però, com a l’escola, hi ha els que es passen de llestos.
Les foteses, les de sempre, mentre ens tenen entretinguts amb el Japó, suprimeixen un nou reglament d’ús del català, ara a Girona, la vicepresidenta del Govern no es fa responsable del propi currículum, prometen l’eix Medietrrani per al 2020 –segurament superaran els anys de retard amb el TGV– i fem veure que ens ho creiem… Em divertia molt més Charlie Rivel i fins i tot amb les cançons de Gabi, Fofó i Miliki.
scapix - joan escapa 