«La llibertat, la justícia i totes les causes nobles tenen molta gent al món que les defensa; però Catalunya només ens té els catalans» (Lluís Companys)
Vicent Partal fa una crida des de l’editorial d’avui a Vilaweb a un nova versió del tancament de caixes. Motius n’hi ha de sobres. En seria més que suficient el fet que la ministra espanyola es negui a 
pagar el que deu, d’acord amb el que va pactar tot just fa un any, més encara quan des de fa anys mai no han pagat ni invertit el que corresponia i havien acordat.
En uns moments en què el país es troba en una cruïlla històrica, avui més que mai, la responsabilitat del governants hauria aprofitar al màxim les oportunitats que beneficiïn més els ciutadans; i així és o hauria de ser per responsabilitat pròpia i la de les generacions que ens han de seguir. Vivim un temps en què no cal cercar independentistes en reunions clandestines o reductes llòbrecs, l’empeny que posa Espanya en la qüestió catalana fa que l’alliberament nacional sigui avui un sentiment que creix com els bolets a la tardor –el juliol passat en vam tenir una bona mostra–, i si no únicament pel sentiment, a ningú no se li escapa que la cosa ha de petar pels diners. El temps és més que arribat, no ens cal esperar ni en tenim motius.
Jordi Pujol ja ha dit la seva i, en una acció que l’honora, ha reconegut que el seu trajecte polític a la llarga ha resultat un episodi del tot incomprès, una feina en va, almenys comprovats el ressò obtingut amb seus interlocutors mesetaris. Em pregunto, però, quin cas pensen fer els actuals polítics a la proposta –simple i factible–del director de Vilaweb. Bé, algunes respostes ja me les conec, els diputats del PSC a Madrid continuaran mostrant-se cecs i muts, com els cadàvers polítics que són des de fa anys; la clepsa més visible d’UDC, aferrada al ja s’ha desmarcat de l’interès general, negant-se a votar en la consulta Barcelona Decideix, mentre segueix aferrada al rosari d’una fe molt particular; a ICV hi ha de tot, com a CDC. PP i Ciutadans seguiran com sempre, tot i que , ni que sigui per interessos partidistes, la senyora Camacho diu ara que està d’acord amb «plantar-se». Sempre és bo rectificar…
És el moment de les grans aliances, cada vegada som més a prop del 68 diputats que es necessiten per fer el salt. A BCN sembla que s’ha iniciat un pas ferm en aquest sentit, ara cal que abandonem els egoismes, els interessos particulars, les vanitats i els incompetents enlairats.
Ara fa un any i escaig vaig dedicar una entrada olímpica a l’ínclit senyor Hereu (propaganda oficial). Ara, ufanós com deu sentir-se per haver vençut la senyora Tura i els imminents exdirigents del partit que suposadament l’acull, l’home retorna amb força a les bretolades amb què ens té acostumats. Algú hauria de fer notar al fins ara alcalde que la seva oponent a les primàries no era precisament una rival d’entitat més enllà del bluf mediàtic, que també tot allò que ha tocat (últim post aquí), sigui a Interior o a Justícia, ho ha malmès considerablement.
Entre els darrers èxits de l’encara batlle s’hi troba la possibilitat de prohibir a BCN la circulació de vehicles (enllaç que guapa sóc) amb més de deu anys d’antiguitat, per poder-la negar l’endemà; s’entesta en solitari amb una querella farcida de tics prepotents contra Vilaweb –cas Vilaró– fins que troba una via d’escapament per retirar-la; posa totes les traves possibles per al referèndum BarcelonaDecideix, del 10 d’abril…
Malgrat que els seus discursos són un càstig, si més no pel to i la sintaxi que empra, el mèrit més lloable de Jordi Hereu serà el d’haver fet bo Joan Clos (per petar-se), és per això que em sap greu perdre’l, perquè aquest home és una mina.I segueixo sense voler saber si fuma, si beu o quin tipus de bolets consumeix.
Heus aquí les proves del dopatge i altres recordatoris per a Mourinho –falta la presa de pèl del Colina al Stamford Bridge, en l’època Rijkaard–, per a Wenger i per a la caverna espanyola i espanyolista. Potser no podrem accedir a títols però ens quedarà la memòria dels arbitratges i del joc de l’equip, que cada cop se s’assembla més a un fantàstic ballet.
Sembla que la cosa es posa interessant i la tensió anirà en augment. Ho dic perquè s’ha confirmat que alguns treballadors de la central japonesa han rebut ja ara mateix uns índex de radiacions molt més alts dels que permet els EUA per a qualsevol treba-llador en una central nuclear del seu país. Esclar que això de permetre no sé ben bé quin sentit se li pot donar en cas d’accident, oi?
Segurament ara més que mai es reobrirà el debat entre partidaris i contraris d’aquest tipus de font energètica. Durarà quatre dies o el que duri l’hecatombe, ja ho vam veure a Txernóbil i, més tard i amb danys menors, a Harrisburg.
No pretenc ara i aquí esgrimir cap dels sobrats motius pels quals sento repulsió per les nuclears i no puc estar de fotre-me’n, dels que per defensar-les evidenciaven la qualitat del producte obtingut com energia neta. Més repulsió sento encara per
aquells que en decideixen les construccions i funcionament i ens n’han intentat escampar la dependència per un futur que no ens han preguntat com volem però que s’atreveixen a decidir-lo per tots. És la mateixa gent que qualifica el que ha passat al Japó com una «catàstrofe natural» alhora que estalvien dir-nos els beneficis particulars que n’obtenen o pensen obtenir-ne, amb l’energia nuclear.
Les catàstrofes i calamitats naturals són ells, perquè no s’adonen que la natura és precisament Natura i ja deien els nostres avis que no ens és permès d’imposar-nos-hi fins que, almenys, no en tinguem capacitat. Sempre, però, com a l’escola, hi ha els que es passen de llestos.
Les foteses, les de sempre, mentre ens tenen entretinguts amb el Japó, suprimeixen un nou reglament d’ús del català, ara a Girona, la vicepresidenta del Govern no es fa responsable del propi currículum, prometen l’eix Medietrrani per al 2020 –segurament superaran els anys de retard amb el TGV– i fem veure que ens ho creiem… Em divertia molt més Charlie Rivel i fins i tot amb les cançons de Gabi, Fofó i Miliki.
Lluny dels cuiners estrella, les receptes dels quals sembla que només s’obtenen mitjançant els llibres que publiquen en edicions de luxe, trobar una bona fonda o restaurant amb cuina tradicional de tota la vida s’ha transformat en una missió impossible. Avui les amanides amb enciam, tomàquet, ceba i olives, els rostits o un bons macarrons s’han de menjar a casa perquè han desaparegut de les cartes dels restaurants o per evitar-nos un sobresalt davant un plat de disseny on hi ha de tot menys l’ingredient principal.
Entre els productes genuïns, en pocs anys els calçots s’han fet un lloc als restaurants i els podem trobar cuinats de mil formes diferents. Les calçotades populars se solen fer en família o grups d’amics com a prolegomen d’una bona graellada. En aquests casos m’agrada menjar-los, ben sucats amb la corresponent salvitxada o romesco de torn. I m’agrada també cuinar-los, els calçots. I aquí rau el meu dubte –segurament absurd però dubte al cap i a la fi–. Com cal col·locar-los a la graella, tallant la punta de la part blanca bulbosa o millor sense tallar-la? He escoltat defensors i detractors per a qualsevol de les opcions i em sembla que, com el capità Haddock amb la seva barba a l’hora d’anar a dormir, mai no resoldré aquest tipus de
dubte estúpid.
I ja posats en la qüestió gastronòmica adjunto l’enllaç d’un estrellat la cuina del qual mai no he tastat, però arran del calvari públic a què va ser sotmès –ni conec ni m’interessa la part de raó en la disputa– vaig descobrir-ne alguns aspectes força interessant, de l’individu.
Que a la situació de crisi –en inici financera– no se li veu sortida és d’una evidència clarivident. Tanmateix els polítics a qui se suposa devem consideració no paren de dictar normes i lleis absurdes. Augmenten el preu de serveis bàsics– gas, l’electricitat, peatges…– retallen pressupostos en ensenyament i sanitat, deneguen situacions d’invalidesa i allarguen l’edat de jubilació. I per culminar la seva obra retallen el límit de velocitat per ciutat i autopistes. Com que cap de les mesures adoptades en els últims temps preveu la millora real de la mobilitat de les persones o de la situació energètica futura, només em cal reafirmar la concepció que tinc dels nostres governants: són una colla de cràpules incompetents per a la feina que tenen encomanada.
He tractat el tema de la circulació de vehicles en diversos posts anteriors i no voldria repetir-me però aquesta colla de cafres que
haurien de vetllar pels interessos comuns m’ho impedeix.
Fa uns dies vaig haver de desplaçar-me per autopista un centenar llarg de quilòmetres. Les tres vies de circulació de l’autopista invitaven a l’accident múltiple i en cadena. La circulació en paral·lel permetia mantenir una conversa de cafè amb el vehicle veí de l’esquerra o la dreta. Encara sort que la intel·ligència dels conductors deixava lliure la via de l’esquerra per a possibles avançaments, cosa que de produir-se incomplia inevitablement la llei. La rècula de camions i conductors inexperts o temorencs –amb la llei o amb la conducció– lluny d’afavorir l’estalvi energètic previst aviat engrandirà la llista d’accidents, ja que circular de forma alentida per una via pensada per a una circulació més àgil no fa sinó dificultar l’atenció del conductor. Si hom no hi vol deixar la pell i si no disposeu d’una bona cartera, us recomano que intenteu esquivar els radars i que cadascú condueixi a la velocitat amb què se senti més còmode i segur. És el que fan les societats més avançades, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.
Mai no he defensat l’actual model de democràcia, ni l’europea ni la dels EUA. Amb més raó, doncs, encara em crec menys la que patim en pròpia pell, sense llistes obertes i on els mitjans de comunicació –mitjans econòmics i de pressió– tenen una notable influència en la manipulació dels votants. Accepto el compromís del dret de cada persona a un vot –nul, en blanc i abstenció inclosos– però si volen mantenir el festival de la democràcia que s’ho facin mirar; ni que fos per dissimular podrien limitar, o millor encara, prohibir la publicitat als mitjans, acotar els recursos dels con-cursants… ¿Per quins set sous els vots d’un grapat de fanàtics de Gran Hermano o Sálvame, per exemple, ha d’interferir cada vegada més en la meva vida? Sé que els malintencionats poden titllar-me com el que no sóc, però què voleu que hi faci? no em resigno a haver de suportar els Berlusconi o Bustos de torn, malgrat la legitimtat de les seves urnes. M’importen tant com la merda de sistema que tenim i que ens venen com «el millor dels possibles». Tan incompetents som?
Sempre m’he preguntat de què carai serveix la tradicional «jornada de reflexió» del dia anterior a les votacions. Des d’aquí proposo la jornada de reflexió permanent i l’abolició de la campanya als mitjans; si volen vots, que se’ls guanyin porta a porta, com fan els Testimonis de Jehovà o els mormons per captar adeptes; almenys aquests, quan els dius que emprenyen, ho entenen i et deixen en la pròpia pau.
Ara que per a alguns sembla que vénen temps de canvis, em permeto mostrar-me més descregut que mai i heus ací que he recordat els versos d’un poema de Miquel Martí i Pol que reprodueixo més avall. Pertany al Llibre de les solituds, edicions 62/Empúries, Barcelona, 1997
Jo també en tinc prou. Ens espolien, ens insulten, ens vexen i al damunt ens menystenen i escarneixen pública-ment i descarada. Si els que fins fa poc han ocupat algun tipus de representació democràtica, com l’exdiputada Maria Mercè Roca, només hi veuen una possible solució, em pregunto per quins set sous no hi posem fil a l’agulla, en aplicar la solució més plausible.
Ens vam manifestar al passat mes de juliol contra el que crèiem extremadament injust la realitat, però, és que pel cap baix nosaltres continuem igual de malament o pitjor mentre que Espanya va aplicant la recepta que més mal ens fa. Ens han canviat el tauler i nosaltres continuem sense moure peça! Fins quan?
