El progrés assolit a les acaballes del segle XX per les societats europees avançades es desenvolupà en paral·lel a una estructura
política determinada, estructura que els dirigents d’aquest països líders van saber adequar a les circumstàncies, Alemanya en seria el paradigma més espectacular sense oblidar les diferents Repúbliques Franceses. A Espanya és notori que la democràcia arribà tard i malament, la llei d’amnistia política tan reclamada per l’oposicó franquista a qui més afavorí fou als propis fraquistes, i amb aquesta premissa es va construir la democràcia que ens volen fer creure que els poble s’ha atorgat. Si als països europeus avançats, amb més o menys encert, han estat capaços de modificar les seves estructures representatives, a l’estat espanyol, ai las, la representació democràtica és ben minsa i ningú no ha fet mai res per milllorar-ho. A Espanya la intenció i l’interès democràtics són considerats de fet una nul·litat perquè, al cap i la fi, el sistema es fonamenta en no afavorir la massiva participació de l’electorat.
Al Principat el PSC es debat entre renegar de facto i per sempre de la voluntat catalanista, opció que lidera –voluntàriament o 
perquè algú així ho va decidir– Pere Navarro i l’anomenat sector catalanista, d’Ernest Maragall, M. Geli, A. Ros… Davant la suposada deblacle electoral apareixen veus oportunistes –les que més s’han beneficiat del sistema representatiu de les llistes tancades i de la preponderància dels aparells dels partits per damunt de la societat que han de representar– com la d’en Bustos, per dir-los que en el partit hi caben diferents sensibilitats. Com si la cosa no anés amb ell, davant el fracàs, tenen la barra d’admetre, ni que sigui en un racó, callats i sense fer soroll, tothom però a l’hora de ‘repartu’ practiquen encara i sense vergonya la màxima que aprengueren del seu tòtem: ‘El que se mueve no sale en la foto’.
Les paraules d’Ernest Maragall a l’hora de justificar la dissidència amb el partit en una votació al Parlament –deia el diputat
que es deu abans als electors que al partit– en qualsevol país civilitzat resultarien una obvietat, només a l’estat Espanyol i a la Catalunya actual es consideren una absurditat. El predomini del l’aparell és tal que Marina Geli, per exemple, ha votat en contra de les conviccions que predica a la premsa, fins i tot obté un relleu innecessari Quim Nadal quan, per primera vegada, s’ha mig atrevit a esmenar la plana a la direcció del partit, d’on parteixen les ordres que ell mateix fins fa poc impartia. I és que un cop assolit l’escó o el càrrec, el culte al partit esdevé encara més indispensable que el respecte al ciutadà.
És trist haver de viure en un país on només quan s’arriba a la jubilació el discurs de determinats polítics assoleix categoria, segurament per això la valentia i la racionalitat que ha projectat aquest dies el President Artur Mas ens ha deixat gratament perplexos a molts de nosaltres.
Com molts dels que em llegiu, de petit van obrir-me una ‘llibreta’ a la caixa d’estalvis, jo era de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, més tard Caixa Sabadell, després Unnim i, el que en queda, BBVA. Amb el pas del temps vaig aprendre a ingressar-hi els petits guanys que aconseguia i també a efectuar els reintegres pertinents. Durant la incipient adolescència recordo encara la classe de matemàtiques on ens explicaren la famosa fórmula del crt/100, a la qual seguiren una quantitat ingent de problemes que requerien l’aplicació de la fórmula expressada.
Amb els anys he vist i sentit economistes de tot tipus, ideologia i religió –els passegen d’un plató a l’altre com a vedettes– però no he après res, llevat d’una creixent desconfiança, que em pugui servir per millorar la meva malmesa economia, de ben segur perquè els meus coneixements en el tema són pura xavalla. Després d’intentar durant anys quadrar el balanç, us mostro el saldo que presenten les meves oïdes:
feina, sou, salari, diner, cèntim, ral, pela, euro, estraperlo, mercat negre, diner, moneda i bitllet, banc, banc dolent, caixa d’estalvis o simplement caixa, aranzel, capital, especulació, secret bancari, taló, xec, pagaré, cash, compte corrent i d’estalvi, crèdit i la tarjeta de crèdit, lletra de canvi, factura, nota en blanc o en negre i rebut, IRPF, base impositiva, béns mobles, béns immobles, hipoteca, indicador CECA, euríbor, índex IRPH, IRS, RAI, ASNEF, economia financera, acció, obligació, dividend, interès, valor nominal i valor comptable, pla de pensions, OPA, Agència Qualificadora de Risc, Pla de pensions, Fons d’inversió, bo i bo escombraria, qualificació de risc creditici, cartera de valors, certificat de dipòsit, economia submergida, economies emergents, dèficit, inflació, deflació, devaluació, deute, exportacions i importacions, IPC, aval, prima de risc, atur, liquidesa, passiu, taxes i impostos de tot tipus, inversió, línia de crèdit, mercat, Mercat Comú i Unió Econòmica Europea (UE), PIB o PBI, PNB, fallida, suspensió de pagaments o ERO, recessió i creixement, recaptació, descompte, renda i rendabilitat, venda al comptat, a terminis o leasing, vaga i locaut.
Ah, i entre els possibles oblits no voldria que hi figurés el G20, el Down Jones, l’índex Nikkei o l’Ibex, ni el Banc Mundial, l’FMI i el BCE, tampoc la banca elèctrònica ni la banca ètica, que en algun lloc m’hauran d’ingressar la pensió mentre us acombaio en la camí cap a la probresa.
S’acaba l’estiu, el que tenen feina reprenen l’activitat laboral, els que no en tenen fan el que poden per conservar-la o inventar-se’n una entre uns i altre, però, hem d’ajudar-nos a oblidar l’agost, mes en què si no s’estavella un avió o s’enfonsa un creuer sempre aprofita algú per colar-nos un gol ni que sigui de rebot o en pròpia porteria, com va intentar no se sap qui
per mitjà de Pepe Serra, que va prendre el relleu a Dolores Serrat en una cursa absurda, o de Carles Duarte, a qui devien haver inoculat alguna cosa directament a la vena. El cas és que els unionistes, incapaços de minimitzar la constant ofensa del govern d’Espanya als catalans, aprofiten qualsevol escletxa per eliminar la projecció catalana, sigui a dins o més enllà del Principat. Com a resposta a la campanya som escola d’ara fa un any hem de reconèixer que han obtingut força ressò, d’una banda defensem el català com a llengua vehicular a l’escola i per altra, un català com el president del CoNCA considera acceptar com a vehicle de la literatura catalana també l’espanyol; i això uns dies després que l’elegit director del MNAC –nebot d’un president que, per no interferir en l’elecció, dimiteix en favor del cunyat– manifesti la molèstia del terme nacional en el nom del museu que dirigeix, malgrat que ens hàgim passat anys reclamant aquest dret.
Des de fora, res de nou, una vicepresidenta del Gobierno, filla de guàrdia civil franquista que insisteix en el que ben bé podria se una tesi del pare contra els catalans i esperona un militar perquè expressi el model de les idees del seu partit com a referent de les seves pròpies.
Se n’ha anat Guardiola i l’incompetent Sandro no desaprofita l’ocasió per fer l’equip que a ell, amb suport del Grupo Godó, li sembla. L’entrenador, Tito Vilanova, demana un central, doncs el president ni punyeteru cas, a darrere hora i mig d’amagat porta un migcampista, l’única cosa de què anem sobrats, mentre la premsa afí ens ven un brasiler que ningú, excepte ell, el president inepte, no demana.
El protagonisme que adquireix la figura de Teresa Forcades augmenta cada dia que passa. Aquesta benedictina farà més pel país, per la medicina i per la religió que molts professionals de la política, la ciència i el col·legi cardenalici sencer. Que els cristians del país segueixin apostant per Josep Antoni Duran Lleida, altrament conegut com El calb d’Unió, i menystinguin Josep M. Vila d’Abadal i Teresa Forcades em reafirma en la meva negativa a pertànyer a la secta religiosa.
En plena crisi iniciem un nou curs quan encara no fa ni un parell d’anys que regalaven ordinadors a tort i a dret. Un bon grapat de docents de l’ensenyament obligatori es preocuparan més pel curset de torn que no pas per la docència en si; «No fos cas que em retardessin algun pagament» deuen pensar els més incapaços i alhora cursillistes professionals. Ep, que ningú no pensi que estic en contra del reciclatge, tot el contrari, ara bé, aquest estil d’entendre el curset, induït amb males arts i pitjors formes, entès com un mal apèndix de la professió, de la diplomatura o llicenciatura, que ofereix ben poc o res i que no avalua res ni ningú de forma coherent i sincera, en uns curset així no, no hi crec. No hi crec perquè serveixen de ben poc a la professió i s’inscriuen únicament en el corporativisme més negatiu i ranci. I tot plegat per continuar fent les classes com fa trenta anys o imitant les pitjors que s’han rebut i, això sí, a mantenir per incomptenets el mateix sistema d’avaluació de sempre: paper, bolígraf i a respondre el típic examen. Encara sort que amb les retallades deuen haver suspès una bona pila de cursets, tanmateix no us estranyeu si les vostres oïdes es queixen que la frase més repetida aquest dies entre docents sigui «I tu, a quin curset t’has apuntat, aquest any?»
Això de la sorra i el mar bàsicament serveix, a banda d’afavorir el desenvolupament del càncer de pell, per engrandir la tafaneria pròpia. Superades les molèsties de la canalla i algun ganàpia que t’omple de sorra la tovallola i el teu espai, resulta del tot impossible no sentir certa incomoditat en haver d’escoltar les converses de l’entorn, sort que el sentit de la vista s’amplifica per al gaudi, ja que ens permet contemplar les persones (desconegudes) que més ens agraden sense límits ni rubors.
Mai no m’ha resultat fàcil romandre unes hores estirat, ajagut o tombat a la platja, tanmateix és una activitat que cada estiu poso en pràctica en alguna ocasió i que, vista l’evolució de l’espècie, estic disposat a eliminar-la per al resta de la meva vida. Si abans deia que la vista ens distreia proporcionant-nos un gaudi gairebé no pretès, la darrere experiència em fa desdir totalment de les meves paraules. I és que, avui dia i a hores d’ara, encara no t’has instal·lat a la teva parcel·la de sorra que ja t’han refregat cinquanta mil tatuatges pels morros. Si fins ara ens fixàvem lliurement en les protuberàncies i encaixos que més ens plaïen, de cop i volta ens canvien les regles i t’has d’empassar, vulgues no vulgues, les discutibles filigranes amb què la majoria d’insensats homes i dones han decidit decorar-se el cos.
Arribarà un dia en què alguna renovada Gilda ens farà un streaptes i quan ens comencem a il·lusionar amb el secret del seu entrecuix descobrirem que ens l’ensenya amb l’únic interès de mostrar-nos el tatuatge del seu parrús. O, si ho preferiu, caureu en braços d’un musculat mascle amb la pretensió esclusiva, per part seva, que li reviseu i puntueu la decoració del gland.
I és que alguns encara no han descobert que l’acumulació d’excessos no fa sinó que el retorn a l’estat natural d’objectes i persones adquireixi de bell nou el do de l’originalitat.
Coincidint amb el solstici d’estiu una vegada més (2010 i 2011) i de forma totalment merescuda formulem el nostre tradicional i particular exercici de revenja. No cal dir que podeu afegir en forma de comentari les absències que hi trobeu, que de ben segur són moltes. I és que no hi encabim tothom que durant l’any ha gallardejat els seus demèrits per por que no cremessin del tot abans d’apagar-se el caliu, així que els haurem de suportar encara una altra temporada i reservar aquests personatges i actituds per a nous focs.
JOSEP ANTONI DURAN LLEIDA.– Que fins ara se n’hagi lliurat, de la crema, no ha estat per manca de mèrits sinó perquè altres amb un protagonisme puntual se li van avançar; tanmateix El Calb d’Unió no ha renunciat mai a vendre fum i erigir-se en un autèntic guia de franquistes reciclats. Si a això li afegiu l’autoritarisme, el afers de Guinea o quasevol altra actuació seva (inclòs l’espectacle de la bateria) obtindreu motius més que de sobres per enviar-lo directament a la foguera. El país i la seva gent estarem al fons de l’abisme però ell continuarà venent-nos el mateix producte inútil de sempre.
CARLOS DÍVAR.– Que el terme justícia espanyola s’hagi transformat en clàssic exemple d’oximoron per a estudiants d’institut
no és únicament responsabilitat d’aquest magistrat devot de Josemaría Escrivá i de la Mare de Déu de Fàtima, però cal reconèixer-li les seves aportacions. Per si no fos suficient la falta de vergonya mostrada al món sencer en el cas Garzón –cap simpatia aquí per l’exjutge ni per la Garzonada–, s’inscriu també amb força en la croada espanyolista contra el català i en unes declaracions que emulen les del seu predecessor –Francico José Hernando, comparà el català amb ballar sevillanes,–el nostre home deixà anar allò del mandinga… Per rematar la llista de hits, se’n fot a l’hora de donar explicacions de les seves escapades a Marbella i altres indrets.
IRENE RIGAU.– El seu antecessor demostrà com sense conèixer el tema es pot ser Conseller d’alguna cosa –la culpa no és pròpia més enllà d’acceptar un càrrec pel qual no serveixes– i tanmateix ens deixà com a present i record personal el
projecte de llei de professionalització de la figura del director de centre, que, d’aplicar-se, permetrà que es perpetuïn alguns autèntics incapaços al capdavant d’escoles i instituts. L’actual consellera, veient que té mala peça al teler, ens distreu amb la valoració sui generis de les competències bàsiques d’uns alumnes que, per bé o per mal, han realitzat la major part dels aprenentatges sota les ordres d’altres titulars de la conselleria. Ben mirat, sembla que no pot dedicar-se a gaire més que a aplicar retallades i reunir-se per obligació amb el ministre espanyol del ram, l’ultraSur José Ignacio Wert, motiu pel qual es demostra que Madrid pot mantenir ministeris aparentment buits de contingut mentre aquí ens serveixen de ben poc algunes transferències i conselleries.
FLORENTINO PÉREZ.– El Ser Superior i president del Real Madrit 
mereix el càstig del foc tant o més que ningú. Camaleònic d’alt nivell des de transició –abraçà la democràcia un cop mort el dictador fins al punt d’afiliar-se i ser candidat del Partido Reformista Democrático– amb el retorn dels hereus dels franquisme al poder no dubtà en convertir el club que presideix en la segona seu del gobierno de España. El seu estudiat silenci no amaga els actes innobles de la seva banda que, amb la manca de resposta d’un Rosell sense idees ni criteri, han permès que la mentida i l’ofensa gratuïta siguin conscientment usades per perjudicar el rival. Com a expert dictador no ha dubtat en trucar a les portes de l’Església perquè li aplanin el camí o li perdonin els pecats (intervenció de la jerarquia catòlica perquè el Barça retiri la demanda per acusació de dopatge). Qualsevol càrrec relacionat amb el club l’ha utilitzat per rodejar-se de mercenaris, ha mantingut a sou la caverna mediàtica rere la qual, a manera dictatorial, té pensat camuflar-se per evitar ser arrossegat quan al seu sicari personal, el portuguès per qui ha apostat tot el crèdit, li esdevingui un present de mal borràs.
SANDRO ROSELL.– Enguany Alexandre Rosell repeteix penitència, amb una sola vegada el càstig del foc purificador es demostrà insuficient per transformar l’enveja i incompetència que atresora; llevat dels Godó i el fanàtics del no-res, va perdent
suports i simpaties, i és que tard o d’hora a cada porc li arriba el su sant Martí. No ha presentat cap projecte tangible ni en l’àmbit esportiu ni social potser perquè encara dedica temps a desprestigiar l’anterior presidència. Des que va accedir al càrrec ha aconseguit que augmentin els atacs i ofenses diverses –esportives i socials i polítiques– al club i al seus jugadors en el mateixa proporció amb què s’ha mostrat indiferent per defensar la institució quan l’actualitat demanava a crits fer alguna cosa (ditada Mou, desplaçament a Pamplona, acceptació acord en la denúncia contra J. A. Alcalá, de la COPE; sala d’espera Mourinho a l’aparcament de l’estadi, etc., etc.). No res de tot això pot compensar-ho amb el manteniment o millora dels èxits esportius, més aviat el contrari, així que la iteració en la codemna , per més que merescuda, no ens garanteix la rehabilitació si no hi ha la voluntat expressa de l’individu.
Ara més que mai, les injustes retallades ens ajuden a adonar-nos del benestar perdut. Amb raó ens queixem a cada anunci d’una nova mutilació, més encara si aquesta se centra en la medicina o en l’ensenyament, això sense menystenir el transport o altres serveis.
Ara com abans segueixo qüestionant determinades actituds i praxi professionals de dues branques que mai no haurien de formar part de cap negoci lucratiu, em refereixo a l’ensenyament i a la medicina. D’ensenyament n’he parlat a bastament quan ha calgut i em qui m’ho ha demanat resumiré, però, afirmant que no entenc encara la incapacitat de molts docents i de l’Administració per avaluar decentment el resultat de la pròpia feina. Tan aviat ens col·loquem a la cua com som capdavanters en el que convingui, vaja, que som del tot increïbles. La laxitud i la indulgència s’han convertit en màximes del gremi, amb la qual cosa el rigor queda únicament a mans, criteri, voluntat i intenció individual dels professionals.
Pel que fa a medicina em qüestiono com ha de poder, per exemple, el metge o metgessa d’un CAP atendre en condicions els malalts i evitar derivacions de pacients per reial imposició dels polítics que ens governen. De l’exercici actual de la medicina per part d’alguns metges ja en vaig parlar fa temps (anar-hi), ara bé, com en el cas de l’ensenyament, la incapacitat d’alguns no exclou l’existència de grans professionals que excel·leixen en la feina i en el tracte.
Les retallades contra un dèficit la responsabilitat del qual no adjudicaran mai impliquen la descomposició d’estructures, de projectes, d’equips humans que s’han demostrat vàlids, i tanmateix aquest és un retrocés que no ens podem permetre, per la qual cosa, en la mesura que siguem capaços d’evitar la paralització de l’actual xarxa de serveis assistencials i formatius abans plantarem cara a aquesta banda de delinqüents algun dels quals, instal·lat en la política i en les finances, insisteix en aplicar-nos un model d’estalvi improvisat d’avui per demà.
Disposem de bons metges i bons mestres, d’excel·lents equips de recerca, així com de molts altres bons professionals en àmbits diversos que ara pretenen ignorar i que ignorem. De la mateixa manera que sempre hi haurà persones dignes, capacitades i eficaces, amb retallades o sense ningú no garanteix la desaparició dels incompetents, però sí que podríem trobar-nos, de fet ja ens hi trobem, que als competents els obliguin a volatitzar-se o, els més afortunats, escampin la boira. No podem caure en el parany d’acceptar empobrir-nos i al damunt acatar limitacions substancials en la recerca o en l’accés a serveis bàsics que sabem i s’han demostrat més útils que la majoria d’accions de molts governants.
Ni la l’ensenyament ni la medicina haurien d’haver estat mai un negoci lucratiu, almenys amb fons públics, però a una Espanya que encara no ha realitzat cap tipus de revolució eficaç, això seria tant com demanar-li la condemna del franquisme.
Reconeix haver-se arrossegat per la vida en aquests darrers anys avui, tanmateix, li sembla que ha recuperat una mica l’esperança. Fins fa poc s’obligava encara a mantenir una mínima agenda, amb protocols concrets, alguns d’especialment festius –per als solsticis– destinats a amics i coneguts. Fa mesos, però, va dir-se que abandonava, que, voluntàriament encara que a desgrat, tirava la tovallola, que n’estava tip que qualsevol nimietat li alterés la ja prou decadent normalitat, en aquestes condicions la preeminència de la ment per damunt del propi cos no feia sinó agreujar-li el malestar; el destí, si no s’assumeix, no cal suportar-lo.
Arrossega una pila d’angoixes i dolors, alguns dels quals no associa directament al seu diagnòstic però en ser aquest una bona mostra de les malalties anomenades autoimmunes, bona part dels metges que li recomanen i ha visitat se’n desentén a l’hora de trobar-hi remei. Sovint, qualsevol acció se li pot transformar en un entrebanc notable, capaç d’espatllar no només els projectes personals sinó d’arrossegar aquells que li han fet confiança per a un determinat compromís; ningú com ell coneix millor la diferència que pot significar un graó de més o servir inoportunament un got d’aigua al veí de taula.
Estaria bé que algun tipus de tractament l’ajudés a recuperar el caràcter de sempre, almenys una part de la bonhomia i geni característics del seu tarannà d’abans. Aquesta malaltia i els metges que suposadament l’haurien d’ajudar a suportar-la no fan sinó insistir en la neurastènia, instal·lant-lo en la inseguretat constant sense aportar-li cap solució a les dificultats quan aquestes s’apoderen del seu cos.
Els que el coneixem donem fe que el nostre no és un amic boig i confiem que el tracte amb tants metges no li acabi provocant allò que no té.
BARRUFAR.- Barrufo aquest post com a col·laboració en l’homenatge simultani que la catosfera organitza per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, entitat que, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes, coincidint amb el també centenari de la mort de Joan Maragall, convocava l’acció participativa ‘2011, l’any de la paraula viva’.
L’incansable Víctor Pàmies ens barrufa sovint amb les seves clarividents propostes, motiu pel qual els que no barrufem al seu ritme aviat prendrem mal si intentem barrufar totes les seves iniciatives, tanmateix des d’aquí li barrufo la meva felicitació alhora que l’animo a continuar amb tota aquesta mena de projectes.
No us afusellaré amb legitimacions significatives del mot apadrinat perquè, entre altres raons –a banda que em semblen del tot sobreres–, en sóc incapaç. Només em permeto recordar que des que l’acústica del mot penetrà per primer cop a les nostres oïdes a ningú no se li va fer estrany i, per aquelles coses del llenguatge, sembla que la paraula ha fet forat i fortuna entre els parlants, indistintament de condició, edat o sexe. I, ara sí, justifico l’apadrinament de barrufar amb la intenció de fer extensiu l’homenatge d’avui al creador dels meravellosos Els Barrufets, és a dir, al dibuixant Peyo, a l’Albert Jané, traductor i importador del particular llenguatge d’aquests personatges, i, finalment, per haver-nos-els servit directament a casa, a la revista Cavall Fort, en aquest any tan especial per a ells.
Podeu fer el seguiment de l’aparaula’m mitjançant twitter, etiqueta #aparaulam o, entre d’altres, als blogs Raons que Rimen (V. Pàmies), Diari d’un llibre vell (X. Caballé) o facebook.
Aprofitant un dinar al Maresme, avui he tingut l’ocasió d’afegir-me de forma pràctica a la campanya #novullpagar, encetada per Josep Casadellà.
Novament la xarxa es demostra com una eina útil, capaç i poderosa enfront els abusos i les incapacitats d’anys i panys de la política. Ah, i recordeu, tres tocs de clàxon quan feu els vostres novullpagar.
Per al que encara teniu dubtes, us deixo unes informacions útils:
.– web no vull pagar
.– guia pràctica d’insubmissió als peatges
.– documentació diversa, informació peatges
scapix - joan escapa 