FACTA, NON VERBA

Catalunya no és una raça sinó una cultura, per això no exclou a qui s’hi vulgui integrar (Josep Ma Ainaud de Lasarte)

En temps convulsos i excepcionals com els que ens toca viure aquests dies i els mesos avenir rebrem visites, llegirem i escoltarem declaracions de tot tipus. De ben segur que a una bona majoria no cal que ens vinguin amb la llagrimeta per optar romandre on som ni que ens expliquin la panacea de la independència; fa temps que sabem qui som i què volem. Tanmateix com que això s’esdevindrà igualment, em permeto unes orientacions a polítics, pseudointel·lectuals –intel·lectuals de veritat costaria de trobar en aquest país–  professionals i opinadors diversos.

MODUS VIVENDI: LA PUTA I LA RAMONETA vs QUINTACOLUMNISTES

Fins ara tothom, i em refereixo als mitjans, s’ha atrevit a adjudicar, amb motius sobrats però no únics, a CiU, l’expressió que protagonitzen la puta i la Ramoneta. Em temo que, acceptada la menció pels propis protagonistes –Jordi Pujol i Artur Mas han reconegut aquesta mena de fer–, siguin ara uns altres els que en recolliran el testimoni. Em refereixo als articulistes de més o menys renom o significació, personatges, homes i dones, que tot i disposar dels altaveus dels mitjans preferiran redactar tota mena d’articles absurds que no els involucrin més del que desitgen en un sentit o altre, la qual cosa hauria d’anul·lar-los professionalment per sempre més. Ja hem vist i llegit articles vacus, no d’intenció però sí de contingut; són articles que excel·leixen les bondats, per exemple, d’Antonio Machado i menystenen les formes de Fèlix Millet, exercici de redacció tan absurd que qualsevol alumne de primària seria capaç de realitzar en sentit contrari si així se li indiqués.

A mesura que ens acostem al moment de la votació, eleccions o referèndum, caldrà que tothom s’arrenqui la màscara, aleshores el joc absurd d’utilitzar machados i millets esdevindrà tan inútil com el de citar soldeviles i roldanes.

Tothom és lliure d’opinar i de ben segur que si el procés iniciat pel President tira endavant, les dificultats més grans vindran, en forma de satèl·lits, de casa. Els manifestos espanyolistes amb firmes d’arreu poc ens han de preocupar. Més feridores seran les opinions dels quintacolumnistes que, a canvi de continuar acaparant tribunes ben pagades i en espera d’augmentar rèdits bancaris personals, invocaran la por i només la por com a principal argument per romandre a l’Espanya que ens ofereix l’actual document d’identitat i poca cosa més, a part d’un ofec sostingut amb un vernís de suposada democràcia. Que ni el PP català ni el PSC hagin estat capaços, en el cas d’aquest últim més aviat el contrari, de concretar cap avenç ni en forma de promesa és motiu per pensar que res millor no ens espera sinó l’augment de la decadència actual, l’increment i la concreció dels mals auguris. I si continuen posant pals a les rodes al desenvolupament del Principat, no cal ni imaginar el futur per al país sencer.

MODUS OPERANDI: DEMOCRÀCIA POSTFRANQUISTA

En una societat on la democràcia mostra excessius defectes i poques ganes de rehabilitar-se cal reconèixer que l’actuació d’Artur Mas com a President de la Generalitat de Catalunya supera i de molt la del Mas candidat. A Madrid se’ls fa rar que un polític faci allò per al qual ha estat elegit: escoltar el poble i servir-lo. No hi estan acostumats. Tants anys d’ostentació de poder absolut sembla impedir-los d’una veritable conversió democràtica, no respectar el vot en el cas de l’Estatut, ni possibilitar l’opció del referèndum perquè un poble amb mil anys d’història es pronunciï sobre el seu futur són el paradigma de la democràcia sota monarquia borbònica.