A CAGAR A LA VIA!

El progrés assolit a les acaballes del segle XX per les societats europees avançades es desenvolupà en paral·lel a una estructura política determinada, estructura que els dirigents d’aquest països líders van saber adequar a les circumstàncies, Alemanya en seria el paradigma més espectacular sense oblidar les diferents Repúbliques Franceses. A Espanya és notori que la democràcia arribà tard i malament, la llei d’amnistia política tan reclamada per l’oposicó franquista a qui més afavorí fou als propis fraquistes, i amb aquesta premissa es va construir la democràcia que ens volen fer creure que els poble s’ha atorgat. Si als països europeus avançats, amb més o menys encert, han estat capaços de modificar les seves estructures representatives, a l’estat espanyol, ai las, la representació democràtica és ben minsa i ningú no ha fet mai res per milllorar-ho. A Espanya la intenció i l’interès democràtics són considerats de fet una nul·litat perquè, al cap i la fi, el sistema es fonamenta en no afavorir la massiva participació de l’electorat.

Al Principat el PSC es debat entre renegar de facto i per sempre de la voluntat catalanista, opció que lidera –voluntàriament o perquè algú així ho va decidir– Pere Navarro i l’anomenat sector catalanista, d’Ernest Maragall, M. Geli, A. Ros… Davant la suposada deblacle electoral apareixen veus oportunistes –les que més s’han beneficiat del sistema representatiu de les llistes tancades i de la preponderància dels aparells dels partits per damunt de la societat que han de representar– com la d’en Bustos, per dir-los que en el partit hi caben diferents sensibilitats. Com si la cosa no anés amb ell, davant el fracàs, tenen la barra d’admetre, ni que sigui en un racó, callats i sense fer soroll, tothom però a l’hora de ‘repartu’ practiquen encara i sense vergonya la màxima que aprengueren del seu tòtem: ‘El que se mueve no sale en la foto’.

Les paraules d’Ernest Maragall a l’hora de justificar la dissidència amb el partit en una votació al Parlament –deia el diputat que es deu abans als electors que al partit– en qualsevol país civilitzat resultarien una obvietat, només a l’estat Espanyol i a la Catalunya actual es consideren una absurditat. El predomini del l’aparell és tal que Marina Geli, per exemple, ha votat en contra de les conviccions que predica a la premsa, fins i tot obté un relleu innecessari Quim Nadal quan, per primera vegada, s’ha mig atrevit a esmenar la plana a la direcció del partit, d’on parteixen les ordres que ell mateix fins fa poc impartia. I és que un cop assolit l’escó o el càrrec, el culte al partit esdevé encara més indispensable que el respecte al ciutadà.

És trist haver de viure en un país on només quan s’arriba a la jubilació el discurs de determinats polítics assoleix categoria, segurament per això la valentia i la racionalitat que ha projectat aquest dies el President Artur Mas ens ha deixat gratament perplexos a molts de nosaltres.