PRIMAVERA

Reconeix haver-se arrossegat per la vida en aquests darrers anys avui, tanmateix, li sembla que ha recuperat una mica l’esperança. Fins fa poc s’obligava encara a mantenir una mínima agenda, amb protocols concrets, alguns d’especialment festius –per als solsticis– destinats a amics i coneguts. Fa mesos, però, va dir-se que abandonava, que, voluntàriament encara que a desgrat, tirava la tovallola, que n’estava tip que qualsevol nimietat li alterés la ja prou decadent normalitat, en aquestes condicions la preeminència de la ment per damunt del propi cos no feia sinó agreujar-li el malestar; el destí, si no s’assumeix, no cal suportar-lo.

Arrossega una pila d’angoixes i dolors, alguns dels quals no associa directament al seu diagnòstic però en ser aquest una bona mostra de les malalties anomenades autoimmunes, bona part dels metges que li recomanen i ha visitat se’n desentén a l’hora de trobar-hi remei. Sovint, qualsevol acció se li pot transformar en un entrebanc notable, capaç d’espatllar no només els projectes personals sinó d’arrossegar aquells que li han fet confiança per a un determinat compromís; ningú com ell coneix millor la diferència que pot significar un graó de més o servir inoportunament un got d’aigua al veí de taula.

Estaria bé que algun tipus de tractament l’ajudés a recuperar el caràcter de sempre, almenys una part de la bonhomia i geni característics del seu tarannà d’abans. Aquesta malaltia i els metges que suposadament l’haurien d’ajudar a suportar-la no fan sinó insistir en la neurastènia, instal·lant-lo en la inseguretat constant sense aportar-li cap solució a les dificultats quan aquestes s’apoderen del seu cos.

Els que el coneixem donem fe que el nostre no és un amic boig i confiem que el tracte amb tants metges no li acabi provocant allò que no té.