Skip to content
Mai 31, 2012 / scapix

PRIMAVERA

Reconeix haver-se arrossegat per la vida en aquests darrers anys avui, tanmateix, li sembla que ha recuperat una mica l’esperança. Fins fa poc s’obligava encara a mantenir una mínima agenda, amb protocols concrets, alguns d’especialment festius –per als solsticis– destinats a amics i coneguts. Fa mesos, però, va dir-se que abandonava, que, voluntàriament encara que a desgrat, tirava la tovallola, que n’estava tip que qualsevol nimietat li alterés la ja prou decadent normalitat, en aquestes condicions la preeminència de la ment per damunt del propi cos no feia sinó agreujar-li el malestar; el destí, si no s’assumeix, no cal suportar-lo.

Arrossega una pila d’angoixes i dolors, alguns dels quals no associa directament al seu diagnòstic però en ser aquest una bona mostra de les malalties anomenades autoimmunes, bona part dels metges que li recomanen i ha visitat se’n desentén a l’hora de trobar-hi remei. Sovint, qualsevol acció se li pot transformar en un entrebanc notable, capaç d’espatllar no només els projectes personals sinó d’arrossegar aquells que li han fet confiança per a un determinat compromís; ningú com ell coneix millor la diferència que pot significar un graó de més o servir inoportunament un got d’aigua al veí de taula.

Estaria bé que algun tipus de tractament l’ajudés a recuperar el caràcter de sempre, almenys una part de la bonhomia i geni característics del seu tarannà d’abans. Aquesta malaltia i els metges que suposadament l’haurien d’ajudar a suportar-la no fan sinó insistir en la neurastènia, instal·lant-lo en la inseguretat constant sense aportar-li cap solució a les dificultats quan aquestes s’apoderen del seu cos.

Els que el coneixem donem fe que el nostre no és un amic boig i confiem que el tracte amb tants metges no li acabi provocant allò que no té.

Advertisements

One Comment

Feu un comentari
  1. Anònim / juny 1 2012 8:19

    Inevitablement no podem cap de nosaltres decidir el nostre “destí” i estem sotmesos a les vicissituds i esdeveniments de la vida; però com molt bé dius tu, no hem de perdre mai l’esperança i menys encara les ganes de compartir les angoixes i il·lusions amb les persones que ens envolten i estimen. Cadascú portem la nostra “càrrega” personal (n’hi ha de més feixuga que d’altra, això és veritat), però si la compartim tot es més lleuger i suportable. Ànims!, plegats ens en sortirem!. Feliuet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: