se’l creava, el prestigi– i no s’ha aturat davant res ni ningú. Alguns l’han descobert fa poc, però des de l’inici el resultat evident de la seva gestió aporta un saldo deplorable a ulls de tothom menys als del propi perso-natge i adlàters. El segrest de les entitats per part d’una batllia més qüestionada que mai ha allunyat el govern municipal dels ciutadans, qualsevol interrealció amb l’admininistració local s’ha transformat en un mercat fenici, en una transacció comercial on la moneda a pagar és el suport polític o el silenci. Continuem pensant que si no plega per qüestions legals hauria, almenys, hauria de fer-ho per incompetent.«S’ha de dir, moltes entitats que veien al Partit Popular com un partit que no formava part de la normalitat democràtica de nostra ciutat i la Patricia i tu heu obert moltes entitats, moltes coses que ara, els companys que ara tindran l’honor de substituir-vos segur que tindran molta feina feta, segur que ells l’aprofitaran.
S’omplen la boca de democràcia i no dubten en oposar-se a la declaració de sobirania que ha d’aprovar el dia 23 de gener el Parlament de Catalunya perquè aquesta afirma que ‘El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà’. Només per això haurien de declarar-se incompetents per a presentar-se, com a defensors de la democràcia, a qualsevol consulta elec-toral, esclar que això de la democràcia, d’uns anys ençà, és la gran enganyifa occidental.
Que el senyor Pere Navarro i el seu PSC neguin al poble català el dret a decidir perquè és Espanya, segons Pere Navarro i el seu PSC, qui ha de decidir quins són els drets dels catalans sembla un motiu més que suficient per acabar amb qualsevol intent de negociació i entesa per romandre al mateix estat que els espanyols. El dret inalienable dels pobles a decidir el propi futur sembla que hauria de ser, i teòricament és, un dret emparat per la Declaració Universal dels Drets Humans, motiu pel qual pretendre la negociació imposada i limitada d’acord amb els interessos del PSOE resulta una mostra més de la submissió de Pere Navarro i el seu PSC alhora que la seva acceptació representaria una nova humiliació i ofensa per a la majoria de catalans. La influència del PSC en la societat catalana és cada cop menor i la baixa, externament celebrada per la direcció, d’Ernest Maragall podria aquirir un efecte mimètic en altres notables –Nadal, Martínez-Sampere, Geli i Tura ja s’han manifestat a favor de la declaració, contràriament als arguments de l’encara primer secretari del partit–, així que ningú no s’estranyi si comprova que a partir d’ara entre el bloc unionista a manca d’arguments els sobra lideratge de baix nivell.
De la resta de grups que votaran contra la declaració no paga la pena ni esmentar-ne els motius perquè, tant el Partit Popular com Ciutadans, mai no han volgut o sabut amagar l’objectiu principal de les seves formacions, que no és altra que l’anihilació de qualsevol bri de catalanitat que pugui sobresortir de la uniformitat marcial espanyola.
Passades les festes nadalenques i abans que la Candelera no ens canviï el cicle de l’any al calendari, la tradició imposa que el pessebrisme d’avanguarda es lliuri obertament i sense pressions al criteri del jurat popular.
LA MAMELLA D’AMARCORD AMB SUPORT DE L’HORTA VALENCIANA
Un càntir i un suport de gas, és a dir, objectes relacionats directament amb dos dels elements bàsics de la matèria –aigua i foc– guaiten des del terra la paella que podria ser cuinada en una qualsevol barraca valenciana i que, en aquest cas, corona, com si d’una falla es tractés, una esplèndida rèplica de Maria Antonietta Beluzzi en el seu paper d’estanquera preferida dels adolescents d’Amarcord. Precisió tècnica fonamentada en l’hiperrealisme de Ron Mueck.
L’ARRELAMENT A LA TERRA
Molt abans que el ràfting s’imposés com a esport d’aventura, als verals del
Pallars el personal se les havia amb els rais. La construcció d’embassaments, l’automòbil i 
la millora de les carreteres van acabar amb aquesta activitat, ara des-apareguda més enllà del record i la festa.
Des de Coll de Nargó a Comiols i de la Pobla de Segur a Tremp, els autors han mantigut la constant del territori com a eix central de la seva temàtica alhora que, en la realització tangible de l’obra, han consolidat la idea primigènia de la tradició i han romàs conseqüents amb la utilització dels materials. Suport musical molt adient i ben executat.
LA SAGRADA FAMÍLIA DÓNA SUPORT A LA CAUSA CATALANA
Sembla talment com si l’úter embarassat que presentà la parella d’autors en el certament darrer hagi volgut 
concentrar, a l’hora del part, els esdeveniments més significatius que com a col·lectiu i com a poble hem patit i gaudit els últims mesos. Les angúnies han donat pas a la més gran de les esperances i aquell prenyament uterí, al cap d’un any, ha fruitat una família sencera.
En un racó, a prop de les eines de fusteria pròpies del Josep de la casa, no hi falta el contenidor de rebuig curull de porqueria borbònica.
Enfront possibles represàlies de la senyora Llanos de Luna caldria preguntar als autors si acceptarien una lectura sibil·lina d’acord amb la campanya «Si no ets envàs al groc no vas».
‘ARA DIGUEU: «ENS MANTINDREM FIDELS PER SEMPRE MÉS…»’
Ens complau constatar la fidelitat als criteris personals i vitals dels concursants respecte les obres que presenten al certamen. En moments difícils com els que ens toca viure no deixa de ser un valor i un mèrit romandre en l’ortodòxia personal que hom ha anat forjant de forma voluntària en el decurs de la vida. Potser és per això que, avançant-se a l’Any Espriu, encara que sigui de manera espontània i no deliberada, el pessebrisme del darrer Nadal s’ha anticipat a l’homenatge al poeta.
El passat 5 d’agost es commemorava el 50è aniversari de la mort de la gran Marilyn Monroe. Aquest recordatori, més reeixit que la desmemòria de molts de vosaltres, hauria de ser suficient per justificar l’elecció del caganer misteriós de l’edició darrera.
Un any més ens felicitem per l’èxit de partcipació. El mèrit és de tots, dels que en reclameu la continuïtat, del joc, dels que escampeu el concurs i, especialment, dels que hi participeu; a aquests darrers vull espressar l’agraïment més entranyable, i a la resta us esperono a perdre la por i a emetre el votre vot en futures ocasions. Comprovareu com l’acció de participar en el concurs del Caganer Misteriós us proporciona un ració extra de benestar corporal, engrandeix la vostra pau interior alhora que resulta un exercici perfectament indicat contra l’estrés, motiu pel qual nou de cada deu psiquiatres recomanen votar-lo sistemàticament cada final d’any.
Per tal de mantenir la concòrdia entre els participants, el comitè organitzador ha arribat a un acord amb els encertants i declara nul el premi d’enguany.
Avui toca:
Tres hores més xerraria
i encara no acabaria
però m’avisa el darrere
que ja ha acabat la caguera.
I acabo jo dient:
‘Que caguin vostès per sempre. Amén’
Entre la crisi existèncial i l’econòmica m’atreveixo encara a presentar una nova edició del concurs del Caganer Misteriós. Els ànims són els que són però arribat el període nadalenc tampoc es tracta de donar motius perquè els més rucs pensin que el maligne Wert ha acomplert en la meva persona l’objectiu d’espanyolitzar catalans.
Entre els participants que encertin el concurs repartirem passis vàlids per tot l’any per a l’assistència a les conferències de la FAES. La no acceptació del premi només podrà sol·licitar-se exhibint qualsevol certificat de simparitzant de les CUP.
Mentre rumieu el vostre vot podeu entretenir-vos amb el Caganer 12 de Xavier Boronat, la realització del qual permet visionar-lo en 3D, mitjançant ulleres anaglífiques.
2012 anaglyph 3D
Podeu efectuar les vostres votacions fins el dia 2 de gener, 2012, data en què es publicarà la solució i el nom dels guanyadors.
Edicions precedents: 2005, resultat –2006, proposta i resultat – 2007 proposta i resultat – 2008, proposta i resultat – 2009, proposta i resultat – 2010, proposta i resultat – 2011, proposta i resultat
Com de costum, per aquestes dates aprofito per desplaçar-me a les distintes fires i parades de Santa Llúcia que hi ha escampades pel país. No falto gairebé mai a la de la Sagrada Família, de Barcelona, on aprofito per saludar coneguts i artesans diversos. Allà mateix comprovo com allò que fins fa uns anys era concebut com una tradició que permetia recaptar uns ingressos més que merescuts a bons artesans s’ha transformat en una guerra comercial on el més perjudicat és, com sempre, el client i públic en general.
Des que la premsa s’interessa pel tema caganers, podem afirmar sense temor a equivocar-nos que el tema s’ha popularitzat en la mateixa proporció amb què la desinformació ha augmentat. Teles, ràdios i diaris ofereixen novetats tan antigues com el que portem de segle, esclar que el tema de la informació periodística és un tema en regressió total, i és que poques vegades una gran part de periodistes va més enllà del que es troba per internet i rarament confirmen la informacions que hi obtenen.
Els artesans d’avui dia, afortunadament, no tenen res a veure amb la vella imatge més pròpìa del segle XIX i primera meitat del XX que d’ells s’explica en llibres i enciclopèdies. Avui dia fan ús de les noves tecnologies i arriben a la primera allà on els interessa. I no cal dir que el progrés no hauria d’obstaculitzar les relacions entre productors, es tracti d’artesans o d’industrials de l’ordre que sigui. I és que a la fira de Santa Llúcia de la Sagrada Família, enguany, un advocat i un notari s’han presentat a la parada d’un artesà per reclamar-li la retirada de les seves figures de jugadors del Barça donat que l’empresa que els enviava n’ha aconseguit aquest any el drets amb el FC Barcelona. I què carai hi pinta, el FC Barcelona? Pel guany que en traurà, no paga la pena tenir els artesans del fang emprenyats! Considerant, però, que el club està des de fa dos anys a mans d’un grup de depravats, és possible que per un plat de sopa calenta de farigola s’hagin venut al primer postor.
De la mateixa manera que disposem de bons metges, arquitectes i professionals d’ordre divers i múltiple, disposem també i amb tota seguretat de bons lingüistes. Tanmateix val a dir que, a aquests, no se’ls consent més influència sinó la que s’esdevé de l’exposició simple de la realitat, i això en el supòsit que els mitjans els ofereixin l’altaveu necessari per obtenir ressò més enllà dels circuits interns.
En els darrers anys han estat múltiples les veus que han alertat d’un innecesari, per incongruent, eixample de la llista de barbarisme en la nostra llengua, i això sense cap tipus de frenada ni vergonya. El sac del xamós buenu l’hem anat farcint, mal farcint, en molt poc temps i ara hi tenim de tot i força, per remenar i per vendre (pues, joder…). I, és que no és mateix tres buenus que un gafe.
A Catalunya sabem que l’autonomia no ha servit pràcticament per a res –més enllà, han obtingut beneficis tangibles diversos–. Pel que fa la llengua, malgrat les prediccions avançades el 1979 per la revista Els Marges en l’article conjunt Una nació sense estat, un poble sense llengua, sempre s’ha actuat amb por, tanta que avui ens apareixen grups de Ciudadanos la principal pretensió dels quals és foragitar, més enllà de pa amb tomàquet, qualsevol indici de catalanitat. I en aquest objectiu, aquests ciudadanus han trobat ràpidament competència amb personal del PP i el PSC.
La realitat del segle XXI, després de més de trenta anys d’immersió lingüística –aviat en retrocés per imperatiu legal– és que hem aconseguit ser oficialment entesos per tothom, com si abans no ens entenguessin! Una fita molt lloable però poc interessant, perquè ben poc ham avançat, respecte als usos.
Avui dia ja ningú o gairebé ningú no es queixa per no entendre’ns, avui ningú amb poder decisió real no té miraments per la llengua sinó per la que anomenen ‘comuna dels espanyols’. A TV3 fins fa poc va fer furor l’anunci d’un detergent en què un germà diu a l’altre que cal ‘anar fet un pinzell’ i una veu en off ens diu nosequè de les ‘tuberies’. No és l’únic exemple però sí significatiu de la situació que patim. Malgrat les queixes que va merèixer l’espot pel grau d’irregularitats lingüístiques en els pocs segons que dura, ningú no va rectificar res. Ni l’empresa anunciant, ni, ai las, TV3, que se sàpiga, va suggerir cap esmena. Som una espècie única, perquè costa d’imaginar que coses semblants puguin passar amb altres idiomes i en les televisions dels seus respectius països.
Acabem de patir una nova campanya electoral i una vegada més s’ha fet palès el poc o fals interès dels polítics per la llengua. Nous i antics candidats han mantingut la mala praxi d’adreçar-se en format estereofònic (tots i totes, amics i amigues…) a la ciutadania; insisteixen en l’error d’usar el masculí i el femení tantes vegades com poden, encara que aquest ús no sigui necessari. Persisteixen en l’error, pensen, si és que pensen alguna cosa, que aquesta duplicitat absurda els ha donar vots! I no consola saber que aquest és un tipus d’error que no només pateix el català, ja que els nostres veïns espanyols també van apuntar-se ràpid a la destrossa via míting del seu idioma imperial.
Com que aquestes agressions a la llengua no són fruit d’una qüestió de registre, als malpensats de mena ens queda el recurs de creure que estem sota els efectes d’un curs gratuït i intensiu de catanyol. En aquest cas convindria que algú avisés del futur de la seva feina a en Pau Vidal…
I no per donar la raó a la dita aquella de la imatge i les paraules però sí per anar acabant el post em permeto oferir-vos una imatge publicitària amb un text prou digne per empresonar immediatament la persona que s’ha atrevit a redactar-lo. I creieu-me si us dic que em sap greu perquè l’empresa anunciadora fou de les primeres i poques grans empreses que apostaren per usar també el català en la seva publicitat i retolació. Que no s’estranyi l’amo de l’empresa anunciant o el de l’agència publicitària si de sobte algun dels seus néts estudiants suposats de primer nivell de l’ESO es presenta a casa amb el deure imposat d’una anàlisi sintàctica de la frase en qüestió. Si polítics i professionals es permeten aquestes llicències, qui assegura que els docents han de ser millors?
Per mal publicista que se sigui, per poc interès que es posi en la feina, se suposa que el títol de nivell C de català roman guardat en algun calaix de casa, perquè en aquest país per pors de les opinions alienes no s’ha deixat a ningú sense el corresponent diploma. I encara diuen que els catalans no regalem mai re!
Entre els vicis bons o dolents que tenim sovint els catalans hi ha el de condicionar el destí del país al de la llengua amb la qual ens identifiquem. Amb sinceritat, penso que és arribada l’hora d’abandonar aquest paral·lelisme si no volem fotre’ns una vegada més una garrotada d’allò més prevista. I és clar que estic a favor de salvar els mots i l’idioma sencer! Tanmateix, el desprestigi amb què hem acabat tractant les qüestions del nostre llenguatge no ha de limitar l’avanç del país.
De vegades, massa vegades, el sistema permet que algunes persones assoleixin responsabilitat per a les quals no estan preparades, aleshores el pas del temps acabarà posant inexorablement de relleu un alt nivell d’incompetència. I malgrat tot, els més ineptes, en lloc de marxar i callar, continuaran ficant cullerada en tot i reclamant innocències per a tot fins i tot quan ningú no els recordi i l’oblit s’imposi al malson dels que els vam patir.
Catalunya no és una raça sinó una cultura, per això no exclou a qui s’hi vulgui integrar (Josep Ma Ainaud de Lasarte)
En temps convulsos i excepcionals com els que ens toca viure aquests dies i els mesos avenir rebrem visites, llegirem i escoltarem declaracions de tot tipus. De ben segur que a una bona majoria no cal que ens vinguin amb la llagrimeta per optar romandre on som ni que ens expliquin la panacea de la independència; fa temps que sabem qui som i què volem. Tanmateix com que això s’esdevindrà igualment, em permeto unes orientacions a polítics, pseudointel·lectuals –intel·lectuals de veritat costaria de trobar en aquest país– professionals i opinadors diversos.
MODUS VIVENDI: LA PUTA I LA RAMONETA vs QUINTACOLUMNISTES
Fins ara tothom, i em refereixo als mitjans, s’ha atrevit a adjudicar, amb motius sobrats però no únics, a CiU, l’expressió que 
protagonitzen la puta i la Ramoneta. Em temo que, acceptada la menció pels propis protagonistes –Jordi Pujol i Artur Mas han reconegut aquesta mena de fer–, siguin ara uns altres els que en recolliran el testimoni. Em refereixo als articulistes de més o menys renom o significació, personatges, homes i dones, que tot i disposar dels altaveus dels mitjans preferiran redactar tota mena d’articles absurds que no els involucrin més del que desitgen en un sentit o altre, la qual cosa hauria d’anul·lar-los professionalment per sempre més. Ja hem vist i llegit articles vacus, no d’intenció però sí de contingut; són articles que excel·leixen les bondats, per exemple, d’Antonio Machado i menystenen les formes de Fèlix Millet, exercici de redacció tan absurd que qualsevol alumne de primària seria capaç de realitzar en sentit contrari si així se li indiqués.
A mesura que ens acostem al moment de la votació, eleccions o referèndum, caldrà que tothom s’arrenqui la màscara, aleshores el joc absurd d’utilitzar machados i millets esdevindrà tan inútil com el de citar soldeviles i roldanes.
Tothom és lliure d’opinar i de ben segur que si el procés iniciat pel President tira endavant, les dificultats més grans vindran, en forma de satèl·lits, de casa. Els manifestos espanyolistes amb firmes d’arreu poc ens han de preocupar. Més feridores seran les opinions dels quintacolumnistes que, a canvi de continuar acaparant tribunes ben pagades i en espera d’augmentar rèdits bancaris
personals, invocaran la por i només la por com a principal argument per romandre a l’Espanya que ens ofereix l’actual document d’identitat i poca cosa més, a part d’un ofec sostingut amb un vernís de suposada democràcia. Que ni el PP català ni el PSC hagin estat capaços, en el cas d’aquest últim més aviat el contrari, de concretar cap avenç ni en forma de promesa és motiu per pensar que res millor no ens espera sinó l’augment de la decadència actual, l’increment i la concreció dels mals auguris. I si continuen posant pals a les rodes al desenvolupament del Principat, no cal ni imaginar el futur per al país sencer.
MODUS OPERANDI: DEMOCRÀCIA POSTFRANQUISTA
En una societat on la democràcia mostra excessius defectes i poques ganes de rehabilitar-se cal reconèixer que l’actuació d’Artur Mas com a President de la Generalitat de Catalunya supera i de molt la del Mas candidat. A Madrid se’ls fa rar que un polític faci allò per al qual ha estat elegit: escoltar el poble i servir-lo. No hi estan acostumats. Tants anys d’ostentació de poder absolut sembla impedir-los d’una veritable conversió democràtica, no respectar el vot en el cas de l’Estatut, ni possibilitar l’opció del referèndum perquè un poble amb mil anys d’història es pronunciï sobre el seu futur són el paradigma de la democràcia sota monarquia borbònica.
scapix - joan escapa 