LA BAMBOLA

De la mateixa manera que disposem de bons metges, arquitectes i professionals d’ordre divers i múltiple, disposem també i amb tota seguretat de bons lingüistes. Tanmateix val a dir que, a aquests, no se’ls consent més influència sinó la que s’esdevé de l’exposició simple de la realitat, i això en el supòsit que els mitjans els ofereixin l’altaveu necessari per obtenir ressò més enllà dels circuits interns.

En els darrers anys han estat múltiples les veus que han alertat d’un innecesari, per incongruent, eixample de la llista de barbarisme en la nostra llengua, i això sense cap tipus de frenada ni vergonya. El sac del xamós buenu l’hem anat farcint, mal farcint, en molt poc temps i ara hi tenim de tot i força, per remenar i per vendre (pues, joder…). I, és que no és mateix tres buenus que un gafe.

A Catalunya sabem que l’autonomia no ha servit pràcticament per a res –més enllà, han obtingut beneficis tangibles diversos–. Pel que fa la llengua, malgrat les prediccions avançades el 1979 per la revista Els Marges en l’article conjunt Una nació sense estat, un poble sense llengua, sempre s’ha actuat amb por, tanta que avui ens apareixen grups de Ciudadanos la principal pretensió dels quals és foragitar, més enllà de pa amb tomàquet, qualsevol indici de catalanitat. I en aquest objectiu, aquests ciudadanus han trobat ràpidament competència amb personal del PP i el PSC.

La realitat del segle XXI, després de més de trenta anys d’immersió lingüística –aviat en retrocés per imperatiu legal– és que hem aconseguit ser oficialment entesos per tothom, com si abans no ens entenguessin! Una fita molt lloable però poc interessant, perquè ben poc ham avançat, respecte als usos.

Avui dia ja ningú o gairebé ningú no es queixa per no entendre’ns, avui ningú amb poder decisió real no té miraments per la llengua sinó per la que anomenen ‘comuna dels espanyols’. A TV3 fins fa poc va fer furor l’anunci d’un detergent en què un germà diu a l’altre que cal ‘anar fet un pinzell’ i una veu en off ens diu nosequè de les ‘tuberies’. No és l’únic exemple però sí significatiu de la situació que patim. Malgrat les queixes que va merèixer l’espot pel grau d’irregularitats lingüístiques en els pocs segons que dura, ningú no va rectificar res. Ni l’empresa anunciant, ni, ai las, TV3, que se sàpiga, va suggerir cap esmena. Som una espècie única, perquè costa d’imaginar que coses semblants puguin passar amb altres idiomes i en les televisions dels seus respectius països.

Acabem de patir una nova campanya electoral i una vegada més s’ha fet palès el poc o fals interès dels polítics per la llengua. Nous i antics candidats han mantingut la mala praxi d’adreçar-se en format estereofònic (tots i totes, amics i amigues…) a la ciutadania; insisteixen en l’error d’usar el masculí i el femení tantes vegades com poden, encara que aquest ús no sigui necessari. Persisteixen en l’error, pensen, si és que pensen alguna cosa, que aquesta duplicitat absurda els ha donar vots! I no consola saber que aquest és un tipus d’error que no només pateix el català, ja que els nostres veïns espanyols també van apuntar-se ràpid a la destrossa via míting del seu idioma imperial.

Com que aquestes agressions a la llengua no són fruit d’una qüestió de registre, als malpensats de mena ens queda el recurs de creure que estem sota els efectes d’un curs gratuït i intensiu de catanyol. En aquest cas convindria que algú avisés del futur de la seva feina a en Pau Vidal…

I no per donar la raó a la dita aquella de la imatge i les paraules però sí per anar acabant el post em permeto oferir-vos una imatge publicitària amb un text prou digne per empresonar immediatament la persona que s’ha atrevit a redactar-lo. I creieu-me si us dic que em sap greu perquè l’empresa anunciadora fou de les primeres i poques grans empreses que apostaren per usar també el català en la seva publicitat i retolació. Que no s’estranyi l’amo de l’empresa anunciant o el de l’agència publicitària si de sobte algun dels seus néts estudiants suposats de primer nivell de l’ESO es presenta a casa amb el deure imposat d’una anàlisi sintàctica de la frase en qüestió. Si polítics i professionals es permeten aquestes llicències, qui assegura que els docents han de ser millors?

Per mal publicista que se sigui, per poc interès que es posi en la feina, se suposa que el títol de nivell C de català roman guardat en algun calaix de casa, perquè en aquest país per pors de les opinions alienes no s’ha deixat a ningú sense el corresponent diploma. I encara diuen que els catalans no regalem mai re!

Entre els vicis bons o dolents que tenim sovint els catalans hi ha el de condicionar el destí del país al de la llengua amb la qual ens identifiquem. Amb sinceritat, penso que és arribada l’hora d’abandonar aquest paral·lelisme si no volem fotre’ns una vegada més una garrotada d’allò més prevista. I és clar que estic a favor de salvar els mots i l’idioma sencer! Tanmateix, el desprestigi amb què hem acabat tractant les qüestions del nostre llenguatge no ha de limitar l’avanç del país.