‘Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures’ (Raimon, 18 de maig a la “Villa”)
Això del procés català dóna per a molt i per a res, vull dir que és una mina per als tertulians d’aquí i d’arreu perquè cada dia aporta novetats que l’endemà es desdibuixen i se’n creen de noves. Primer apostàvem per un referèndum, quan els espanyols s’hi van oposar, ideem La consulta, a l’empara d’una llei del Parlament que estableix que l’opinió popular no és decisòria. Que als catalans se’ns consulti tampoc agrada als espanyols, en realitat a Espanya, excepte cobrar-nos uns bons dinerons, poques coses agraden de Catalunya, (ni el pa amb tomàquet, o ja se l’hagueren fet seu, com el Colom!), ja veurem com ens en sortim de l’escomesa sense prendre mal.
Essent President de la Generalitat Pasqual Maragall, el Parlament de Catalunya aprovà un nou Estatut d’Autonomia al setembre de 2005, el 28 de juny de 2010, el TC declarà no legal bona part de l’Estatut, el qual va ser referendat a Catalunya el 2006, el 20 de setembre de 2012 Mariano Rajoy rebé el President de la Generalitat, Artur Mas, a Madrid però es negà al diàleg d’un Pacte Fiscal per a Catalunya; per no recular tres segles, situeu l’inici del conflicte en la data que us plagui. I sobta que cap dels intel·lectuals espanyols, siguin autoproclamats o amb títol concedit pel règim, s’hagi erigit en defensor del dret a sufragi dels catalans sobre el propi destí. Ni en el cas concret d’ara, en què, tombat pel congrés espanyol el projecte de referèmdum del Parlament català (7 d’abril, 2014), la consulta que deriva de la succedània Llei de Consultes no en declara vinculant el resultat. Val a dir que algunes veus tardanes, Santiago Segura i Joaquín Sabina, ambdós en plena activitat promocional de les seves activitats (una pel·lícula i uns concerts, respectivament), han defensat fa uns dies el dret dels catalans a decidir el nostre futur. Esperem que no faran com com Los Morancos, els quals un cop Ebre enllà es van desdir del que afirmaren mentre actuaven en un teatre a Barcelona (a Catalunya, a Andalusia).
Com que costa, i molt, d’empassar-nos tant de silenci d’una part de la ciutadania que presumeix d’elit, podria arribar el cas que els catalans, erròniament, creguéssim que la màxima aportació de la intel·lectualitat espanyola al seu país i al món en general estigués sermpre per sota del mèrit (jurídic, democràtic, literari…) que suposa la seva sacrosanta constitució, el nivell democràtic de la qual és de sobres conegut pel soroll de sabres sota la qual es redactà.
Pretenen, potser, que no recordem que quan els ha convingut –la darrere vegada abans de la proclamació del nou rei, Felip VI– PP i PSOE han reformat de la constitució el que els ha interessat o els han exigit des d’Europa. Des d’Espanya i des de Catalunya els unionistes afirmen que no pensen alterar l’actual constitució, pretenen eternitzar-la i reduir-ne la interpreatció abans que eixamplar la democràcia, la frase La constitució ho prohibeix, d’ínfim nivell intel·lectual, s’ha transformat en la preferida per a respondre qualsevol demanda catalana.
Des de dins de Catalunya, finalment ha sorgit un manifest de 60 autoproclamades ‘personalitats d’esquerres’ la més notable de les quals no va més enllà de ser un magnífic segundón d’un emigrant de luxe establert a la cort d’Esperanza Aguirre. Del manifest en qüestió val a dir que ve preludiat per una frase, Por la unidad del pueblo trabajador (sic), prou anacrònica com insignificant en ple segle XXI.
Ara que sembla que la consulta es realitzarà, malgrat sigui poc d’acord amb el que estava previst, resultarà interessant comprovar com sorgiran veus des de diferents estaments que, per no passar per poc demòcrates, afirmaran l’interès perquè aquesta es dugui a terme i, ara sense embuts, demanaran el vot pel NO. I malgrat que l’argumentari continuï essent deplorable, haurem d’agrair que surtin de l’armari. Si finalment el 9N queda del tot desconvocat per obra i gràcia del braç jurídic del PP i PSOE, des d’aquí s’alçaren amb tanta força com mancança d’arguments les veus canalles de l’unionisme que malament amaguen la realitat del seu desig, España una, Cataluña es España. Cap manifest unionista de les autoproclamades personalitats catalanes d’esquerres farà publica una lleu o furibunda defensa del dret a decidir. Tocats i enfonsats.
Com a mínim, El Procés haurà servit per a desvetllar, també tardanamet, molt tardanament, consciències de demòcrates que romanien profundament adormides des de temps immemorials. Acabi com acabi el 9N, que no s’adormin de nou.
Algun dia, aviat, el país haurà de passar comptes amb tota mena de lladres de coll i corbata. ¿Oi, senyors Felip Puig, Joan Aregio, Ramon Espadaler, Joan Josep Isern Aranda, Salvador Alemany i la rècula que el segueixen?
QUADRINENNI.– Els pas de la història atorga i pren raons motiu pel qual ens satisfà poder presumir que, arribats a la quarta edició de Temps de Fogueres, no ens hem de penedir de res sinó més aviat el contrari. Hem atiat la foguera amb l”estat en què ha sumit la junta Rosell el FCB, amb el descrèdit mundial o nivell que ocupa la justícia espanyola en el rànquing planetari, amb el desprestigi de la premsa tradicional que ha romàs a redós del poder i d’alguns dels professionals de la ràdio i televisió catalanes malgrat sostenir-se en discutibles estudis d’audiència…. I això sense oblidar que, si ja resulta difícilment creïble la defensa de qualsevol principi de l’esquerra europea de segona meitat del s. XX, l’oferta del socialisme espanyol i català fa riure, i la secció local del PSC de Sabadell, amb els primeres espases Bustos i la dansaire Capdevila, ens ha infectat de merda i mercuri fins al capdamunt.
QUINQUENNI.– Els aspirants a protagonitzar la foguera del quinquenni, lamentablement, són nombrosos, Així, doncs, ha calgut establir criteris de selecció per garbellar tan mal fill de bona mare. Finalment ha reeixit l’opció de triar un sol personatge entre el bloc o conjunt que aglutinava més candidats. La política ha estat l’escollida i d’entre aquesta sectorial, un protagonista ben meritori, amb pedrigí contrastat.
DE PARE MÚSIC, FILL BALLADOR.– Que el pare sigui feixistoide i repressor, lladre de vestit, camisa i corbata, proxeneta o
qualsevol altre persona de conducta discutible no exonera la descendència de ser tant o més fills de puta o tan bones o males persones com podria ser el progenitor. El mateix podem afirmar dels fills de qualsevol santedad elevada als altars més alts. Les parèmies tenen la seva raó de ser però aquesta raó de ser no significa el 100% d’encert. Cadascú és cadascú i cada cas, un cas, però vanagloriar-se d’atorgar una medalla policial a la maradedéu, perdó, a la Virgen i instal·lar-se al Valle de los Caídos per fer repòs, meditació o copular té tan poca lògica com cuinar a l’interior d’una cova amb l’escalfor de la lluna… Heus ací, doncs, la categoria de mèrits que oferia el personatge, mèrits, aquells dos, més que suficients com per obviar-ne d’altres, també particulars, com les prohibicions a la carta (impossibilitat de manifestar-se en pròximitat edificis determinats pels seus, prohibicions específiques de simbologia republicana, etc., etc.) que el reaccionari ministre ha imposat en ostentació del càrrec.
Sorprèn, vull dir, hauria de sorprendre, que un ministre, encara que sigui de la monarquia borbònica tan mundialment desacreditada, estigui a la mateixa alçada que personatges tan sinistres com Wert, Ruiz Gallardón, Alberto Fabra o Alícia Sánchez Camacho, per citar alguns dels personatges amb qui el triomfador d’enguany ha hagut de competir.
PS foguera 2010, foguera 2011, foguera, 2012, foguera, 2013
De vegades alguns catalans ens creiem que som diferents de la resta dels ibèrics però som més similars del que sembla i potser voldríem. En qualsevol cas la catalanitat no excel·leix per damunt de gairebé ningú, més aviat ens deixem sotmetre amb excessiva facilitat i nul·la resistència.
Presumim de mitjans en la mateixa proporció que critiquen els espanyols sense adonar-nos que La Riera el Ventdelplà i
altres produccions s’arrelen el territori de la mateixa manera que els Gran Hermano i la Belén Esteban allà. Mestrestant els informatius públics mantenen l’interès que el senyor Duran indica, així la informacions de la meseta, succes-sos a Extremadura o el Real Madrid ocupen més espai que la resta d’infor-macions de Catalunya. Els mateixos comenta-ristes polítics, altrament dits tertulians, nom que els escau molt millor ja que el seu àmbit competencial resulta infinit, es reparteixen per emissores i canals televisius sense que ningú s’estranyi ni es queixi. Mesells com quasevol agricultor mesetari, malgrat que escalfem més cadires d’oficina!
Durant anys ens hem vanaglorita de ser els millors en l’aplicació del sistema educatiu fins ara legal. Però de cop i volta ens adonem que l’únic mèrit ha estat els de la universalització de l’educació obligatòria i, això sí, fer comprensible el català a tothom per bé que el fracàs en l’ús fins tot en les intitucions oficials és espectacular. Per a la resta, els informes PISA i la simple observació redueixien l’èxit a nivells de soterrani. És clar que, tan aquí com allà, la interpretació que es dóna a aquests tipus d’informe varia segons convingui.
Als catalans no solament se’ns sotmet a retallades indignes i de més consideració que a la resta de l’estat sinó que, al damunt, el propi estat que segons la liturgia de la democracia grega ens hauria de protegir no ens retorna allò que havia acordat.
Desapareguda la distinció de classes només queda la que menys mereix ser considerada com a distintiva: els autoanomenats intel·lectuals sense més adjectivació. I mentrestant els posco, a manca de discurs, continuen atorgant les culpes de tot a la burgesia, a liberalisme i a qualsevol puça que els digui que la CUP o Podemos són més purs. Tenim imputats i corruptes diversos en tots els àmbits, val a dir que en això som superior gràcies al president més votat del FCB, ara desparegut sense donar cap mena d’explicacions.
Potser sí que el caldo i la carn d’olla difereixen molt del cocido però també aquí les dones continuaran presumint i criticant les seves íntimes enemigues mentre els homes continuaran vanagloriant-se de tenir-la tant o més grossa que cap altre. I a cada primavera, malairem l’al·lalèrgia.
Podem situar el puntàlgid de la La campanya #novullpagar entre l’abril del 2012, Josep Casadellà s’autoenregistra i posa el seu vídeo a la xarxa els darrers dies de març, i finals de març i l’estiu del mateix any. La problemàtica dels preus dels peatges ni de lluny és resolta encara i són moltes les persones que encara ofereixen resistència activa de formes diverses; diferents, això sí, de la insubmissió o desobediència civil que fomentà el fenomen #novullpagar. I si l’oposició als peatges abusius ha hagut de canviar de tàctica és perquè el govern ultraconservador de Mariano Rajoy va trigar ben poc a canviar la llei per a satisfacció dels interessos privats d’Abertis, que no dels ciutadans. A l’estat espanyol només es recorda un canvi més ràpid de legislació, quan PP i PSOE acordaren en 10 dies modificar la sacrosanta consitutució.
Fa cosa d’un parell de dies, el SCT (Servei Català de Trànsit) ha iniciat el retorn aleatori –els criteris existeixen però són aleotoris en origen– dels imports cobrats com a sancions per actes de #novullpagar. El retorn dels diners porta implícit el reconeixemnt d’una injustícia i com a tal caldria que l’administració, que ni ha servit al ciutadà i ha malversat munts de diners i feina en persesguir conductors, rendís comptes amb la societat que la sosté. Però res d’això ha succeït, cap cessament ni dimissió, mentre un munt de persones segueix patint l’amenaça sinó l’execució d’uns embargament que ara la justícia – anem 9 a 1 a favor i els fonaments de la sentència contraria són per emmarcar!– declara que no procedien i, per tant, es van ordenar i procedir conculcant la llei i el sentit comú. Potser és arribada l’hora en què algú expliqui a la població l’obscura trama que sembla existir entre CiU, el SCT i Abertis, en cas contrari que no se’ns negui la formulació d’hipòtesi més que raonades.
En aquest moments de canvi de rumb vull recordar les amenaces Felip Puig, conseller d’Interior de la Generalitat en l’inici de la campanya antipeatges, l’estúpida actuació servil de Joan Aregio, aleshores director del SCT, i més tard la mesquinesa de Ramon Espadaler, actual conseller d’Interior, home de moral dubtosa a jutjar per les actuacions contradictòries amb el carnet polític que llueix i, sobretot les incompetència, supèrbia i negligència de Joan Josep Isern Aranda, arquietcte de formació i actual director del SCT, el qual ha executat l’amenaça de multar amb 100,00€ les accions del #novullpagar. A tots ells vull recordar-los que som molt els que els tindrem el nostre pensament durant molts de temps, més del que voldríem, i que si mai algú els retreu la seva mala fe i prevaricació en aquest o altres afers, molt possiblement, no dubtarem ni un segon en saber de quina part posar-nos.
Bon Dijous Gras i feliç Carnaval/2014!
Reconeix que es fa gran i, malgrat no tenir sobrepès, l’han amenaçat amb un possible ictus, cobriment de cor i no sap quantes malalties més. Reconeix que es fa gran i, malgrat que fa temps que no fuma, pràcticament no prova l’alcohol, ni una simple cervesa light –eufemisme estúpid perquè si no té alcohol no és cervesa– ha acceptat sotmetre’s a un règim alimentari per a satisfer més els metges que a si mateix. Explica, en resum, com d’avorrits i insulsos se li han tornat els àpats i altres penes que podríem qualificar de danys colaterals.
Com que sóc també assidu a tota classe de metges, el que més em sorprèn del relat és tipus de règim que li han 
recomanat. Resulta que, excepte les menges que té del tot prohibides, de la resta pot menjar les quantitats que desitgi. Sense límits. Que fins a dia d’avui no m’hagi sotmès a cap règim, la qual cosa no significa que no m’hagi convingut, no significa que desconegui la qüestió, almenys això em creia. Tinc encara prou fresques en la memòria les imatges de familiars i amics pesant en una bàscula especial els grams de pa, d’oli i altres menges abans de cuinar-se cada un dels àpats del dia. Tot això sembla, doncs, que és ja història, ara els règims, com gairebé tot en medicina, els fan els 
nutricionistes, endocrins o altres especialistes. Desconec les prediccions i l’eficàcia dels actuals règims alimentaris, desconec si milloren l’estat físic i anímic de les persones que se sotmeten a les seves rigideses i pronòstics de millora, però puc assegurar que el meu interlocutor no me’n parlava amb cap alegria, i sí amb una bona dosi de tristor.
Abans, del metges, ens feien gràcia les històries dels OTL que per una revisió d’orella et feien despullar i et diagnosticaven fimosi o comprovaven la turgència del pits. Avui, francament, hom surt del metge i no sap si aquest pretén curar-lo o es conforma senzillament en putejar el pacient a canvi d’allargar-li un sistema de vida que no demana i potser ni desitja.
Com que el meu amic i jo em deixat de ser imprescindibles –segurament ho hem estat sempre– i al cap d’anys ens va fer il·lusió retrobar-nos, a manca d’obres per visitar, vam decidir anar a un bar imprecís a prendre un cafè (el seu règim li ho permet). Va ser allà on, de forma alegre i distesa, em va explicar fil per randa la tristesa dels seus àpats.
I no perquè el meu amic sigui una mica més jove que jo però com que el seu cas em va deixar rumiant una bona estona, finalment vaig concloure que a partir d’ara posaré en pràctica i amb freqüència regular els esmorzar de forquilla i ganivet. Per a molts anys. O no.
scapix - joan escapa 