«EL PROCÉS»

‘Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures’ (Raimon, 18 de maig a la “Villa”)

Això del procés català dóna per a molt i per a res, vull dir que és una mina per als tertulians d’aquí i d’arreu perquè cada dia  aporta novetats que l’endemà es desdibuixen i se’n creen de noves. Primer apostàvem per un referèndum, quan els espanyols s’hi van oposar, ideem La consulta, a l’empara d’una llei del Parlament que estableix que l’opinió popular no és decisòria. Que als catalans se’ns consulti tampoc agrada als espanyols, en realitat a Espanya, excepte cobrar-nos uns bons dinerons, poques coses agraden de Catalunya, (ni el pa amb tomàquet, o ja se l’hagueren fet seu, com el Colom!), ja veurem com ens en sortim de l’escomesa sense prendre mal.

Essent President de la Generalitat Pasqual Maragall, el Parlament de Catalunya aprovà un nou Estatut d’Autonomia al setembre de 2005, el 28 de juny de  2010, el TC declarà no legal bona part de l’Estatut, el qual va ser referendat a Catalunya el 2006, el 20 de setembre de 2012 Mariano Rajoy rebé el President de la Generalitat, Artur Mas, a Madrid però es negà al diàleg d’un Pacte Fiscal per a Catalunya; per no recular tres segles, situeu l’inici del conflicte en la data que us plagui. I sobta que cap dels intel·lectuals espanyols, siguin autoproclamats o amb títol concedit pel règim, s’hagi erigit en defensor del dret a sufragi dels catalans sobre el propi destí. Ni en el cas concret d’ara, en què, tombat pel congrés espanyol el projecte de referèmdum del Parlament català (7 d’abril, 2014), la consulta que deriva de la succedània Llei de Consultes no en declara vinculant el resultat. Val a dir que algunes veus tardanes, Santiago Segura i Joaquín Sabina, ambdós en plena activitat promocional de les seves activitats (una pel·lícula i uns concerts, respectivament), han defensat fa uns dies el dret dels catalans a decidir el nostre futur. Esperem que no faran com com Los Morancos, els quals un cop Ebre enllà es van desdir del que afirmaren mentre actuaven en un teatre a Barcelona (a Catalunya, a Andalusia).

Com que costa, i molt, d’empassar-nos tant de silenci d’una part de la ciutadania que presumeix d’elit, podria arribar el cas que els catalans, erròniament, creguéssim que la màxima aportació de la intel·lectualitat espanyola al seu país i al món en general estigués sermpre per sota del mèrit (jurídic, democràtic, literari…) que suposa la seva sacrosanta constitució, el nivell democràtic de la qual és de sobres conegut pel soroll de sabres sota la qual es redactà. 

Pretenen, potser, que no recordem que quan els ha convingut –la darrere vegada abans de la proclamació del nou rei, Felip VI– PP i PSOE han reformat de la constitució el que els ha interessat o els han exigit des d’Europa. Des d’Espanya i des de Catalunya els unionistes afirmen que no pensen alterar l’actual constitució, pretenen eternitzar-la i reduir-ne la interpreatció abans que eixamplar la democràcia, la frase La constitució ho prohibeix, d’ínfim nivell intel·lectual, s’ha transformat en la preferida per a respondre qualsevol demanda catalana.

Des de dins de Catalunya, finalment ha sorgit un manifest de 60 autoproclamades ‘personalitats d’esquerres’ la més notable de les quals no va més enllà de ser un magnífic segundón d’un emigrant de luxe establert a la cort d’Esperanza Aguirre. Del manifest en qüestió val a dir que ve preludiat per una frase, Por la unidad del pueblo trabajador (sic), prou anacrònica com insignificant en ple segle XXI.

Ara que sembla que la consulta es realitzarà, malgrat sigui poc d’acord amb el que estava previst, resultarà interessant comprovar com sorgiran veus des de diferents estaments que, per no passar per poc demòcrates, afirmaran l’interès perquè aquesta es dugui a terme i, ara sense embuts, demanaran el vot pel NO. I malgrat que l’argumentari continuï essent deplorable, haurem d’agrair que surtin de l’armari. Si finalment el 9N queda del tot desconvocat per obra i gràcia del braç jurídic del PP i PSOE, des d’aquí s’alçaren amb tanta força com mancança d’arguments les veus canalles de l’unionisme que malament amaguen la realitat del seu desig, España una, Cataluña es España. Cap manifest unionista de les autoproclamades personalitats catalanes d’esquerres farà publica una lleu o furibunda defensa del dret a decidir. Tocats i enfonsats.

Com a mínim, El Procés haurà servit per a desvetllar, també tardanamet, molt tardanament, consciències de demòcrates que romanien profundament adormides des de temps immemorials. Acabi com acabi el 9N, que no s’adormin de nou.