Skip to content
febrer 7, 2014 / scapix

DE RETRUC AMB EL METGES

Reconeix que es fa gran i, malgrat no tenir sobrepès, l’han amenaçat amb un possible ictus, cobriment de cor i no sap quantes malalties més. Reconeix que es fa gran i, malgrat que fa temps que no fuma, pràcticament no prova l’alcohol, ni una simple cervesa light –eufemisme estúpid perquè si no té alcohol no és cervesa– ha acceptat sotmetre’s a un règim alimentari per a satisfer més els metges que a si mateix. Explica, en resum, com d’avorrits i insulsos se li han tornat els àpats i altres penes que podríem qualificar de danys colaterals.

Com que sóc també assidu a tota classe de metges, el que més em sorprèn del relat és tipus de règim que li han 3recomanat. Resulta que, excepte les menges que té del tot prohibides, de la resta pot menjar les quantitats que desitgi. Sense límits. Que fins a dia d’avui no m’hagi sotmès a cap règim, la qual cosa no significa que no m’hagi convingut, no significa que desconegui la qüestió, almenys això em creia. Tinc encara prou fresques en la memòria les imatges de familiars i amics pesant en una bàscula especial els grams de pa, d’oli i altres menges abans de cuinar-se cada un dels àpats del dia. Tot això sembla, doncs, que és ja història, ara els règims, com gairebé tot en medicina, els fan els 2nutricionistes, endocrins o altres especialistes. Desconec les prediccions i l’eficàcia dels actuals règims alimentaris, desconec si milloren l’estat físic i anímic de les persones que se sotmeten a les seves rigideses i pronòstics de millora, però puc assegurar que el meu interlocutor no me’n parlava amb cap alegria, i sí amb una bona dosi de tristor.

Abans, del metges, ens feien gràcia les històries dels OTL que per una revisió d’orella et feien despullar i et diagnosticaven fimosi o comprovaven la turgència del pits. Avui, francament, hom surt del metge i no sap si aquest pretén curar-lo o es conforma senzillament en putejar el pacient a canvi d’allargar-li un sistema de vida que no demana i potser ni desitja.

Com que el meu amic i jo em deixat de ser imprescindibles –segurament ho hem estat sempre– i al cap d’anys ens va fer il·lusió retrobar-nos, a manca d’obres per visitar, vam decidir anar a un bar imprecís a prendre un cafè (el seu règim li ho permet). Va ser allà on, de forma alegre i distesa, em va explicar fil per randa la tristesa dels seus àpats.

I no perquè el meu amic sigui una mica més jove que jo però com que el seu cas em va deixar rumiant una bona estona, finalment vaig concloure que a partir d’ara posaré en pràctica i amb freqüència regular els esmorzar de forquilla i ganivet. Per a molts anys. O no.

Captura de pantalla 2014-02-07 a les 18.23.49

Anuncis

One Comment

Feu un comentari
  1. Català Emprenyat / febr. 7 2014 18:36

    Completament d’acord i quan trobis algun bon lloc per això dels esmorzrs de forquilla avisa’m, que vinc! El problema és que cada cop en queden menys de llocs on en dies laborables serveixin aquest tipus d’esmorzars. 😦

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: