Som fruit d’un temps i d’unes modes canviants les quals seguim o refusem en virtut del propi criteri. No deixa de sorpredre’m, però, els límits d’alguns éssers humans pel desig d’agradar. Abans ens limitàvem –almenys en força mesura– a projectar-nos bàsicament a primer cop d’ull mitjançant l’aspecte extern –el vestit i més tard el piercing poden servir-nos d’exemples–. En la nostra cultura les dones han mantingut, des de sempre i gairebé en exclusivitat, un especial interès per mantenir hidratat el cutis i la pell en general. Aquest interès incloïa la depilació del pèl de la cara, cuixes i pèl púbic, especialment en èpoques en què s’havien d’exhibir a la platja o a la piscina.
El nou segle ha portat inevitablement noves modes i sembla que una d’aquestes és la geometrització dels engonals; el famós triangle femení reclama avui categoria artística. Diuen que s’hi troben autèntiques obres d’art, que n’hi ha de tota mena i per a tots els gustos.
Em diuen que també els homes s’han apuntat a la moda de la depilació en triangle o pitjor encara, la depilació total, i per total em fan entendre total: cames, braços, pit, celles… i pubis. Es veu que les noies defugen qualsevol jove que mostri quatre pèls a la intempèrie i, si en mostrar-se nu, no porta depilats els baixos, sembla que la festa es dóna per acabada abans de començar.
En èpoques de vindicacions, durant el període hippy o el de les ànsies intel·lectuals de la segona meitat del segle passat, les dones es depilaven poc o gens, com si això reforcés el desig de llibertat; vull creure que aquella era una idea equivocada perquè si no fos així, la moda dels actuals parrussos significaria que hem assolit un estatuts immillorable, i, almenys jo, m’hi nego, a creure això.
Avui la perla més preuada per a col·leccionistes fóra trobar un bon parrús natural. Sembla que es tracta d’un espècie en extinció.
«Mai no hagués pensat que arribaria a Consellera», declarava Marina Geli poc abans del relleu a la Conselleria de Salut. Ernest Maragall abans també d’abandonar la seva, la d’Educació –ara de nou Ensenyament, quines grans mesures!–, revelava que segons l’últim informe PISA la millora de l’ensenyament a Catalunya ha estat un fet significatiu. Amb els fracassos continuats de la seva Conselleria se’ns fa estrany creure ara en la validesa d’un informe que només tres anys enrere ens deixava a la cua d’Europa. Com a premi de comiat per al Conseller no estaria malament, sinó fos que la cosa s’assembla més a l’autocomplaença, posem pel cas, dels Premios Príncipe de Asturias que no pas a la realitat objectiva. Al seu torn, uns dies abans d’accedir a la Presidència, Artur Mas deia que formaria «un govern dels millors». Agraeixo la sinceritat de tots plegats en les declaracions perquè la simbiosi d’aquestes mena inevitablement a reconèixer que s’han nomenat persones poc preparades, els mèrits dels quals la majoria d’administrats sempre hem ignorat, a no ser que els basem en la fidelitat al líder de torn.
On hem arribat amb la cultura de l’engany? Com ens han menystingut sense miraments en el nomenament de consellers, alcaldes i ministres! Se’ls ha col·locat en funció d’uns mèrits que els sentit comú i qualsevol empresa privada recompensaria de forma ben diferent, mai amb l’accés a una responsabilitat per a la qual no estan preparats. ¡I encara tenen la barra de fer-nos creure que treballen desinteressadament en favor del nostre benestar! Oh, i quan se’ls acabi l’actual prebenda reclamaran encara una ambaixada pels serveis prestats…
No ens ha d’estranyar que aquesta colla d’incompetents, incapaços d’aportar cap tipus de solució eficaç als problemes de cada dia, es dediquin només a qüestions trivials, on consideren el màxim soroll que aconsegueixen provocar com un èxit de gestió personal. Ens colen lleis i normatives llargues, innecessàries i estúpides, com amb el tema de fumar. Si l’objectiu que pretenen és tan simple com el que diuen, no seria més senzill limitar la practica de fumar als espais públics oberts, sense cap més tipus de reglamentació i excepcions?
JULIAN ASSANGE
Allunyant-se de l’interès per mantenir-se com a clàssic quart poder, la premsa actual s’ha convertit massa sovint en portaveu submís de voluntats polítiques i econòmiques. És per això que el tema Wikileaks s’ha d’interpretar també com una alenada d’aire fresc que recorda al món periodístic i a la ciutadania en general que els mitjans democràtics no haurien d’haver abandonat mai la independència per abraçar-se descaradament a beneficis sectorials particulars abans que als lectors.
Ara sabem que els interessos dels EUA en el tema ha arribat a influir en les decisions dels actuals polítics espanyols, els quals de forma matussera van enganyar-nos en el tema dels avions amb destinació a Guantánamo, en el tema de la mort del periodista José Couso a l’Iraq i aneu a saber quantes mentides més ens han volgut o voldran fer-nos empassar.
Amb la detenció de Julian Assange, encara que sigui fonamentant-se en un estranyíssim acte d’abús sexual comès a Suècia i amb una sèrie d’incongruències notables –tweets elogiosos emesos i posteriorment esborrats–, Europa intenta complaure els EUA, encara que sigui d’aquesta forma tan barroera. Francament una mica de pudor de socarrim, sí que en fa, oi?
No sabem l’abast ni els mitjans dels hackers de Wikileaks però sí que els agraïm el fet que hagin demostrat la voluntat premeditada de molts governs per enganyar els seus ciutadans. I quan els governs es permeten indiscriminadament entrar en les nostres vides de mil maneres diferents –filma-cions al carrer, escoltes telefòniques, intervenció d’equips informàtics, etc.–, els està molt bé que algú els retorni enmig de la cara la bofetada.
ÁNGELES GONZÁLEZ-SINDE
Fa anys que l’estat espanyol té transferides de forma exclusiva les competències en matèria de cultura a les comunitats autònomes, tanmateix manté el ministeri i, esclar, el responsable de torn bé s’ha d’entretenir d’alguna manera…
L’actual ministra, A. González-Sinde, es va esplaiar amb el tema de les descàrregues per internet, que en principi li venia derivat de la Llei d’Economia Sostenible, fins que a Brussel·les li van dir que el que pretenia –tancament de webs per la via administrativa– és del tot il·legal i, per tant, si s’ha de produir cal la preceptiva ordre judicial.
Durant el temps que porta al ministeri resulta incomprensible el suport a la SGAE, tot i més tenint en compte com aquesta institució barreja l’excés de zel amb una bona dosi d’usura i cobdícia. No neguem el reconeixement –econòmic, intel·lectual i moral– dels drets d’autor però aquest no ha de ser ni desmesurat, abusiu o impertinent, sinó adequat al moment actual. Amb la sentència de la UE sobre el cànon digital, aquesta senyora podria dedicar-se ara a obligar la SGAE al retorn dels diners que ha cobrat il·legalment, però molt ens temem que passi com amb els papers de Salamanca, pocs i amb retard.
Últimament han aparegut informacions prou fonamentades que relacionen la croada que du a terme contra Wikileaks l’amabaixada dels EUA a Madrid amb la feina de la Ministra, la qual cosa no ens estranya perquè, ben mirat, ¿no és aquesta la mateixa ministra que va tranquil·litzar el mateix ambaixador en el tema de la Llei del Cinema?
Des d’aquí enviem Ángeles González-Sinde a la gelera perpètua, on podrà entretenir-se les vegades que vulgui signant el Manifiesto por la lengua común o dedicar-se al que més li plagui mentre, això sí, deixa els consumidors tranquils i no els priva de la pertinent defensa democràtica quan algú com ella intenti agredir-nos.
Enguany s’han produït canvis en el recorregut del Jurat. Si bé la mesura –a proposta dels concursants– sembla favorable a l’absoluta imparcialitat, val a dir que l’excés d’impressions acumulades en un espai limitat de temps pot retardar les deliberacions i el dictamen definitiu. Feta aquesta puntualització del tot necessària, el Jurat vol reiterar l’excel·lència en el tracte alhora que agraeix els suborns discrets i privats a què ha estat sotmès. Tot i que valora el tracte i servei de les hostesses, per a futures edicions agrairà que vagin una mica més lleugeres de roba.
A hores d’ara l’autoritat moral més que acadèmica del Jurat únicament pot fer públic que sotmetrà a judici les obres a concurs en consideració a les premisses observades a continuació. El termini de reclamacions d’aquest procés previ no té data de caducitat i es poden fer arribar a través d’aquest lloc o per e-mail.
PESSEBRE LACANIÀ, L’Ull de la Gran Germana
Parteix de vessants prou nobles com presumiblement atabaladors. D’una banda compacta el viatge físic i el viatge astral com un tot,
mentre que per altra part manté les constants del primigeni psicoanàlisi freudià per fer-lo desembocar en les teories lacanianes més modernes. Inclou i conjuga amb rigor distints motius geofísics –muntanyes, llacs, volcans…– que combina amb símbols –aranya agressora, glans i una munió d’ulls impactants– que no voldríem interpretar inquisidors. Remarcable la interpretació dels soterrats inferns. La tècnica elaborada, precisa i perfecta.
ESDEBRALA, Esdeveniments i fidelitats recents
Els autors romanen fidels a la tradició del materials i als elements naturals que els acullen part de la setmana i festius. Tanmateix han 
sabut adequar l’entorn –intervingut en satisfer les necessitats personals– amb l’obertura de mires al món exterior que els acomboia. Un element innat en la nostra cultura festiva, la taula, amb la millor de les coberteries i vaixella clàssica i elegant, presideix l’estança principal de llar i es converteix en motiu i l’element acollidor propi del moment. Cada plat, una menja diferent convida tanmateix a compartir un tast en la més harmònica de les comunions.
POESIA EMMARCADA, Vint-i-cinc moments infinits
Sens dubte provoca la reflexió de l’observador. L’orientació de l’obra obliga el visitant a deixar de banda el pànic extern actual i a recloure’s de forma absoluta en el recolliment interior i intimista. Impacta la simplicitat perfectament combinada dels elements cromàtics, així com la il·luminació i la sobrietat de línies i formes. El suport poètic incrustat a la base complementa aquesta obra i arrodoneix la intenció. El visitant no pot deixar de banda la contemplació d’una versió individual infantil que orienta la mirada de l’observador pacient.
Nota.– Un atac de cagarrines que augmentava a mesura que s’acostava el Nadal ha impedit la participació de l’amenaçador concursant reptador.
D’entre tots els personatges de l’«eix del mal» del darrer pessebre –la rècula configuraria un infern encara més terrible–, el Caganer Misteriós del 2010 ha resultat ser el fatxenda d’Ansar. Felicitats a tots els encertants i participants.
PREMIATS
Ana Botella, viatge –sense retorn– a Myanmar, si convé li pagarem també el viatge a la seva parella.
Javier Faus, accés a l’atracció El Pèndol del Tibidabo.
Col·lectiu d’Anorèctics i Bulímics, capsa doble de polvorons.
Mahatma Gandhi (in memoriam), passi per al simulacre de nou cattering del FC Barcelona.
Resultat de l’enquesta al tancament:
scapix - joan escapa 
