ANIVERSARI
Avui fa un any del naixement d’aquest blog. Com he dit en algunes ocasions, en cap moment no he tingut ni tinc la pretensió d’escampar-me il·limitadament per la bloggosfera, tanmateix agraeixo que una bona colla d’amics, de coneguts i inconeguts aparegueu per aquí de forma més o menys regular.
He de confesssar que un cop creat el blog, la principal inquietud al respecte era com i amb quina regularitat havia de donar-li vida. És per això que vaig proposar-me d’escriure-hi un post setmanal. Ha passat un any, he refet la imatge del blog en un parell d’ocasions i hem superat amb escreix les intencions primigènies. I ho escric en plural perquè molts de vosaltres m’heu ajudat en el propòsit. No faré ara un resum de les visites rebudes, indrets de procedència, etc., em plau manifestar, però, que d’acord amb les estadístiques que disposo estic gratament sorprès en aquest sentit. I com que cada dia de cada dia, amb diferència respecte als caps de setmana, sou una bona colla els que en un moment o altre visiteu aquest lloc, celebro especialment que formem part d’una quotidianitat compartida.
Sabeu que no censuro res ni ningú i és per això que animo tothom que vulgui a aportar els comentaris que vulgui del que vulgui –alguns ja ho feu–. Als que encara no us heu atrevit a escriure-hi, podeu mantenir-vos com a simples lectors i/o visitants amb el mateix agraïment per part d’aquest administrador, tanmateix us esperono a perdre la por, si aquest és el motiu del vostre pas silenciós per aquest indret.
No voldria cloure aquestes ratlles sense agrair també el suport d’aquelles persones que m’han ajudat en la resolució de dubtes, criteris estètics i solució de problemes diversos, en aquest sentit la dedicació i paciència del meu fill Raimon ha estat un suport impagable.
L’any viscut m’ha aportat la maduresa i coneixements suficients com per anunciar-vos l’imminent trasllat a un nou lloc on, amb un format més sobri però amb les mateixes prestacions, espero continuar donant la tabarra.
Moltes gràcies a tots, i recordeu que casa meva és casa vostra…
ANNEX, 29-12-2010
Aquesta és la darrere entrada de l’antic blog importada aquí, resulta, doncs, evident que el«nou lloc» que se cita al post és aquest on us trobeu ara.
ingredients
la carcanada d’un bon pollastre, el coll, les potes i el pedrer, 1/4 de gallina o de polla díndia, un parell d’ossos de genoll de vedella, un os d’espinada, 1/2 orella de porc, una botifarra blanca crua i una altra de negra, unes branques d’api, pastanagues, patates, un porro gros, una xirivia, un tros de col, un grapat de cigrons que prèviament haurem tingut en remull i els galets corresponents.
per a la pilota
250g de carn picada de vedella, 250g de carn picada de porc, un ou, molla de pa sucada amb llet, all, julivert, sal i pebre.
preparació
Un cop rentades bé totes les carns, excepte les botifarres, submergiu-les en una olla gran amb aigua. Un cop arrenqui el bull, traieu l’escuma que s’haurà format. Afegiu-hi els cigrons i una mica més tard les verdures i les patates. En aquest punt l’olla no ha de deixar de bullir. Quan toqui apagueu el foc, com que tot serà ben cuit, separeu en una safata les carns i la part de verdures, les patates i els cigrons. Per desgreixar el caldo, deixeu-lo reposar i amb un estri de cuina apropiat us ha de resultar fàcil de fer.
Abans de servir porteu de nou el caldo a ebullició i afegiu-hi els galets. Per tal de comprovar que no resulti massa fort de gust, es recomana afegir la sal cal al final i tastar-lo. Per fer la pilota ja us espavilareu, que encara no m’he il·lustrat en aquest aspecte…
De ben segur que a cada casa preparen l’escudella a la seva manera; a la meva també, i m’imagino que tampoc és ben igual que la recepta que us aporto. Arribades, però, aquestes dates, enguany m’ha servit per intentar esbrinar diferents tipus d’escudelles de Nadal i he optat per aquesta recepta, que no deu variar gaire de la que la majoria menjarem. Bon Profit i Bon Nadal!
Avui que el Barça no ha fet un bon resultat amb l’Athletic, els meus pensaments retornen al derbi de dissabte amb l’Espanyol. Els seguidors d’aquest darrer club afrontaven el duel amb inusual fatxenderia –una classificació fictícia a aquestes alçades de la temporada els donava coratge– i van rebre una maneta de gols que els hauria de resituar al lloc de sempre: el manteniment de la categoria com a objectiu principal.
El Barça és l’equip de Catalunya, del català ric i del català pobre, del burgès i del menestral, del ciutadà de Barcelona i del vilatà de l’indret més petit i amagat, del que se sent català de soca-rel i de l’immigrant que intenta crear lligams al lloc d’acollida; fins i tot celebren moltes vegades els seus triomfs aquells a qui no els agrada el futbol. El provincià català o que viu a Catalunya és de l’Espanyol.
Diuen que els han fet un estadi molt bonic, potser això els ajudarà a milllorar el futbol que practiquen la qualitat del seu sentiment, però, seguirà com sempre: ressentit, envejós del Barça i expectant els èxits del Real Madrid. ¿Qui no recorda l’emprenyament i el rebombori que van organitzar perquè en una promoció de Catalunya amb Les Tres Bessones no hi apareixien els seus colors? No era que volien promocionar també Catalunya sinó que se’ls menjava l’enveja perquè només hi apareixien símbols culers. Es queixen que el Barça ocupa més espai mediàtic però no els fa res que a TV3 programin primer la informació del seu Real Madrid abans que la pròpia, d’això, no se’n queixen gens!
Els nostres ídols: Kubala, Cruyff, Romario, Koeman, Guardiola, Messi… Els seus: Tamudo i Juanito? o Tamudo i Gento?
Pel que fa a la necessitat de proclamar la seva espanyolitat i altres penalitats que arrosseguen podeu consultar la bibliografia que desitgeu, tanmateix us recomano llegir el recent post d’Antoni Ferrando al seu blog (aneu-hi).
City/United (Manchester), Celtic/Rangers (Glasgow), Sevilla/Betis (Sevilla), Depor/Celta (Galízia), Othello/Caran d’Ache, Fred Perry/Lacoste… Els culers no hem dubtat mai quina és l’opció correcta, els pericus triarien l’altra…
Trobareu el tradicional joc del Caganer Misteriós, a l’adreça de sempre, llardons.com. La tradició mana que així sigui i no calgui donar més explicacions.
Gràcies a la participació de tots, hem arribat sense interrupcions a la sisena edició. Els anys passen volant l’esperit, però, roman com sempre, almenys en la intenció. Enhorabona a tots els participants!
I ja ho sabeu, «Menja bé, caga fort i no tinguis por de la mort!»
EDICIONS ANTERIORS
Caganer Misteriós, 2005, Fidel Castro
Caganer Misteriós, 2006, Stan Laurel i Oliver Hardy
Caganer Misteriós, 2007, Woody Allen
Caganer Misteriós, 2008, Julius «Groucho» Marx
Caganer Misteriós, 2009, Pep Guardiola
Caganer Misteriós, 2010 ?
_____________________
NOTA.– No s’ha pogut conservar la proposta d’enquesta que incloïa el post
FORÇA, EQUILIBRI, VALOR I SENY –Castells–
FOLKLORE RELIGIÓS –Cant de la Sibil·la–
El dia 23 d’aquest mes de novembre Joan Fuster commemoraria els 88è aniversari del seu natalici si no hagués mort en ple solstici d’estiu del 1992, a l’edat de gairebé 70 anys.
Evoco l’autor de Nosaltres el valencians, llibre amb què s’estrenava l’editorial Edicions 62 i llibre que d’alguna manera completava, des de la vessant valenciana, Notícia de Catalunya, treball que anys abans havia publicat Jaume Vicens Vives, del qual enguany commemorem el centenari del seu naixement.
De Fuster, que ha conreat diversitat de gèneres i ha escrit milers de pàgines de temàtica diversa –des de l’assaig fins a la poesia lírica– resulta impossible recomanar-ne una lectura concreta; per aquells que tanmateix vulgueu atansar-vos-hi amb una lectura curta però intensa no us defraudarà el llibret Ara o mai, (Edicions 3i4, col., Quaderns, núm. 20, 1981), amb què alertava contra els perills que assetjgen la llengua si aquesta no és capaç d’abraçar tots els àmbits de la vida social.
El record del personatge romandrà per uns dies en aquest espai gràcies al manlleu que insereixo a l’encapçalament del blog d’alguns dels aforismes que trobem a Judicis finals (Ciutat de Mallorca, Moll, 1960) i a Diccionari per a ocisos (Barcelona, Editorial A.C., 1964), així com també amb la inclusió musicada del poema «Criatura dolcíssima» –dins d’Escrit per al silenci (1954)– a la secció Cançó setmanal recomanada. Em temptava incloure la versió de Lluís Llach però finalment he optat per una de potser menys coneguda, amb l’esperança que també us agradi, especialment a aquells que no l’havieu descoberta. (versió Llach).
Em permeto acabar de la mateixa manera amb què acaba Joan Fuster un dels seus llibres, Diccionari per a ociosos:
Z
ZERO
¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d’imaginar la idea zero? Dic imaginar una idea. Evidentment, cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero –la nul·litat–, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!
Xavier Bru de Sala, al setmanari El Temps (núm. 1379, 16 de novembre, 2010), publica un article titulat La Campanya que ve. No sempre he coincidit amb els arguments de l’autor, però en aquest cas em sembla que es mereix la l’aplaudiment unànime, no per la previsió de la profecia, sinó per l’encert en la precisió.
En un breu article sintetitza el perquè de l’actual situació al País Basc i ens alerta del que ja sabem que ens espera aquí, si no hi posem aviat i definitivament remei. El PP posa la metxa, el PSOE hi aporta la brasa i entre els dos fan explotar el que els convé, sense cap tipus de rubor per impugnar o saltar-se a la brava les més democràtiques de les lleis, com les que s’han sotmès a la voluntat popular mitjançant referèndum.
Amb motiu dels seus primers 15 anys d’existència, fa uns dies vaig tenir el privilegi de visitar VilaWeb. Si bé coneixia ja de forma relativament propera el tarannà, el rigor i el savoir faire de la casa, no vaig desaprofitar l’oportunitat per felicitar-los personalment.
Després d’una ràpida visita –el local és petit–, vam agrair la disponibilitat del seu director i fundador, Vicent Partal, el qual va dedicar-nos sense presses una interessant xerrada no exempta de sol·licitud de crítiques i suggeriments de millora.
En el seu àmbit –el polític, el cultural i el tecnològic– VilaWeb és un model de referència mundial, el nombre de visites –més de 400.000 usuaris– de-mostra la qualitat de la informació que hi trobem, ja sigui escrita o audio-visual (VilaWeb TV es troba també en un àlgid moment d’expansió).
La pulcritud de la imatge, la manca d’elements superflus, el tractament acurat de la publicitat –el
principal coixí en què se sosté aquestprojected’èxit– demostren que el país i la seva gent éscapaç de generar productes de qualitat i dimensions extraordinàries, models de referència en un temps en què sovint semblem mancats de lideratges.
Confiem i esperem amb il·lusió que els nous projectes de l’empresa, la versió per a iPhone i Android de VilaWeb i la revista mensual per a iPad i en suport paper, redimensionin encara més la informació i el periodisme fets al nostre país, per al nostre país i per al món.
Partal & Maresma Associats, SL, per molts molts anys!
