Avui que el Barça no ha fet un bon resultat amb l’Athletic, els meus pensaments retornen al derbi de dissabte amb l’Espanyol. Els seguidors d’aquest darrer club afrontaven el duel amb inusual fatxenderia –una classificació fictícia a aquestes alçades de la temporada els donava coratge– i van rebre una maneta de gols que els hauria de resituar al lloc de sempre: el manteniment de la categoria com a objectiu principal.
El Barça és l’equip de Catalunya, del català ric i del català pobre, del burgès i del menestral, del ciutadà de Barcelona i del vilatà de l’indret més petit i amagat, del que se sent català de soca-rel i de l’immigrant que intenta crear lligams al lloc d’acollida; fins i tot celebren moltes vegades els seus triomfs aquells a qui no els agrada el futbol. El provincià català o que viu a Catalunya és de l’Espanyol.
Diuen que els han fet un estadi molt bonic, potser això els ajudarà a milllorar el futbol que practiquen la qualitat del seu sentiment, però, seguirà com sempre: ressentit, envejós del Barça i expectant els èxits del Real Madrid. ¿Qui no recorda l’emprenyament i el rebombori que van organitzar perquè en una promoció de Catalunya amb Les Tres Bessones no hi apareixien els seus colors? No era que volien promocionar també Catalunya sinó que se’ls menjava l’enveja perquè només hi apareixien símbols culers. Es queixen que el Barça ocupa més espai mediàtic però no els fa res que a TV3 programin primer la informació del seu Real Madrid abans que la pròpia, d’això, no se’n queixen gens!
Els nostres ídols: Kubala, Cruyff, Romario, Koeman, Guardiola, Messi… Els seus: Tamudo i Juanito? o Tamudo i Gento?
Pel que fa a la necessitat de proclamar la seva espanyolitat i altres penalitats que arrosseguen podeu consultar la bibliografia que desitgeu, tanmateix us recomano llegir el recent post d’Antoni Ferrando al seu blog (aneu-hi).
City/United (Manchester), Celtic/Rangers (Glasgow), Sevilla/Betis (Sevilla), Depor/Celta (Galízia), Othello/Caran d’Ache, Fred Perry/Lacoste… Els culers no hem dubtat mai quina és l’opció correcta, els pericus triarien l’altra…
Trobareu el tradicional joc del Caganer Misteriós, a l’adreça de sempre, llardons.com. La tradició mana que així sigui i no calgui donar més explicacions.
Gràcies a la participació de tots, hem arribat sense interrupcions a la sisena edició. Els anys passen volant l’esperit, però, roman com sempre, almenys en la intenció. Enhorabona a tots els participants!
I ja ho sabeu, «Menja bé, caga fort i no tinguis por de la mort!»
EDICIONS ANTERIORS
Caganer Misteriós, 2005, Fidel Castro
Caganer Misteriós, 2006, Stan Laurel i Oliver Hardy
Caganer Misteriós, 2007, Woody Allen
Caganer Misteriós, 2008, Julius «Groucho» Marx
Caganer Misteriós, 2009, Pep Guardiola
Caganer Misteriós, 2010 ?
_____________________
NOTA.– No s’ha pogut conservar la proposta d’enquesta que incloïa el post
FORÇA, EQUILIBRI, VALOR I SENY –Castells–
FOLKLORE RELIGIÓS –Cant de la Sibil·la–
El dia 23 d’aquest mes de novembre Joan Fuster commemoraria els 88è aniversari del seu natalici si no hagués mort en ple solstici d’estiu del 1992, a l’edat de gairebé 70 anys.
Evoco l’autor de Nosaltres el valencians, llibre amb què s’estrenava l’editorial Edicions 62 i llibre que d’alguna manera completava, des de la vessant valenciana, Notícia de Catalunya, treball que anys abans havia publicat Jaume Vicens Vives, del qual enguany commemorem el centenari del seu naixement.
De Fuster, que ha conreat diversitat de gèneres i ha escrit milers de pàgines de temàtica diversa –des de l’assaig fins a la poesia lírica– resulta impossible recomanar-ne una lectura concreta; per aquells que tanmateix vulgueu atansar-vos-hi amb una lectura curta però intensa no us defraudarà el llibret Ara o mai, (Edicions 3i4, col., Quaderns, núm. 20, 1981), amb què alertava contra els perills que assetjgen la llengua si aquesta no és capaç d’abraçar tots els àmbits de la vida social.
El record del personatge romandrà per uns dies en aquest espai gràcies al manlleu que insereixo a l’encapçalament del blog d’alguns dels aforismes que trobem a Judicis finals (Ciutat de Mallorca, Moll, 1960) i a Diccionari per a ocisos (Barcelona, Editorial A.C., 1964), així com també amb la inclusió musicada del poema «Criatura dolcíssima» –dins d’Escrit per al silenci (1954)– a la secció Cançó setmanal recomanada. Em temptava incloure la versió de Lluís Llach però finalment he optat per una de potser menys coneguda, amb l’esperança que també us agradi, especialment a aquells que no l’havieu descoberta. (versió Llach).
Em permeto acabar de la mateixa manera amb què acaba Joan Fuster un dels seus llibres, Diccionari per a ociosos:
Z
ZERO
¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d’imaginar la idea zero? Dic imaginar una idea. Evidentment, cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero –la nul·litat–, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!
Xavier Bru de Sala, al setmanari El Temps (núm. 1379, 16 de novembre, 2010), publica un article titulat La Campanya que ve. No sempre he coincidit amb els arguments de l’autor, però en aquest cas em sembla que es mereix la l’aplaudiment unànime, no per la previsió de la profecia, sinó per l’encert en la precisió.
En un breu article sintetitza el perquè de l’actual situació al País Basc i ens alerta del que ja sabem que ens espera aquí, si no hi posem aviat i definitivament remei. El PP posa la metxa, el PSOE hi aporta la brasa i entre els dos fan explotar el que els convé, sense cap tipus de rubor per impugnar o saltar-se a la brava les més democràtiques de les lleis, com les que s’han sotmès a la voluntat popular mitjançant referèndum.
Amb motiu dels seus primers 15 anys d’existència, fa uns dies vaig tenir el privilegi de visitar VilaWeb. Si bé coneixia ja de forma relativament propera el tarannà, el rigor i el savoir faire de la casa, no vaig desaprofitar l’oportunitat per felicitar-los personalment.
Després d’una ràpida visita –el local és petit–, vam agrair la disponibilitat del seu director i fundador, Vicent Partal, el qual va dedicar-nos sense presses una interessant xerrada no exempta de sol·licitud de crítiques i suggeriments de millora.
En el seu àmbit –el polític, el cultural i el tecnològic– VilaWeb és un model de referència mundial, el nombre de visites –més de 400.000 usuaris– de-mostra la qualitat de la informació que hi trobem, ja sigui escrita o audio-visual (VilaWeb TV es troba també en un àlgid moment d’expansió).
La pulcritud de la imatge, la manca d’elements superflus, el tractament acurat de la publicitat –el
principal coixí en què se sosté aquestprojected’èxit– demostren que el país i la seva gent éscapaç de generar productes de qualitat i dimensions extraordinàries, models de referència en un temps en què sovint semblem mancats de lideratges.
Confiem i esperem amb il·lusió que els nous projectes de l’empresa, la versió per a iPhone i Android de VilaWeb i la revista mensual per a iPad i en suport paper, redimensionin encara més la informació i el periodisme fets al nostre país, per al nostre país i per al món.
Partal & Maresma Associats, SL, per molts molts anys!
UN POBLE EDUCAT DISTINGEIX UN DISCURS SERIÓS D’UNA PRÈDICA DEMAGÒGICA
Es queixeran de l’abstenció o dels vots en blanc i no han estat capaços de canviar l’actual llei electoral ni fomentar de veritat res que incrementi la participació –no els interessa–, motiu pel qual cada vegada entenc més i millor l’exercici del dret a quedar-se a casa el dia de les eleccions. I que no vinguin amb sermons sobre la renúncia a com vull ser governat i amb quines polítiques. Prou que ho saben!
Després de la manifestació del 10J els nostres dirigents es mantenen igual d’insensibles, com si no res hagués passat. Se’n foten de nosaltres sense dissimular. En aquest país, fins i tot en l’àmbit dels partits polítics, de ben segur que hi ha gent amb criteri i autoritat moral a qui tampoc no volen escoltar. Abans de millorar res, prefereixen que continuï l’actual decadència, segurament perquè els permet mantenir els privilegis particulars. Prefereixen insistir-nos en el manteniment de l’actual estatus amb antics arguments caducats –com si desconeguessin que només els pobles ignorants viuen d’il·lusions– i entretenir-nos amb eslògans barroers. Algú superarà això de «Supermontilla, l’increïble home normal»? Esperem que no, però tinc els meus dubtes…
Com a bons cràpules, l’únic que saben fer és augmentar la despesa en fulletons que enviaran sense consultar-nos i potenciar la propaganda als mitjans.
Comença a fer pudor de cremat que l’endemà de les eleccions manifestin la seva gran preocupació pels baixos índex de participació –l’insuficient suport real als diputats elegits–, que ens diguin que treballaran per combatre aquest fet i un munt de mentides més.
La constatació dels seus actes i desafectes és notòria des de fa temps però el neguit els dura dos dies i només cada quatre anys…
Fratelli, annuntio vobis gaudium magnum: Habemus Papam… in Barcelona.
PECATA MINUTA
En la seva personalitat dual, ara com a Benet XVI, l’exmembre del partit nazi Joseph Ratzinger és a punt d’arribar a Barcelona, la qual cosa alegra i conforta moltes persones alhora que en preocupa d’altres. Donada la representació que ostenta el personatge, es prega a les famílies que, mentre duri l’estada de l’alemany reconvertit i la seva cort a les nostres contrades, tinguin particular cura dels fills, especialment si són menors d’edat.
catòlica. Ens preguntem quan se’ls aplicaran les sancions que preveuen les lleis dels respectius
països on s’han comès els delictes ja que les lleis vaticanes –que no han d’interferir les civils– els exoneren o els consideren precrits. I ja posats a desvetllar aquests tipus de delictes, la curiositat demana quan es faran públics els pecats de les monges, que bé en deuen haver comès algun…
Mentre s’escuden en pretextos insostenibles, el clergat d’aquí i el d’allà no en té prou de condemnar-nos amb el pecat sinó que insta els seus seguidors a desobeir les lleis que la societat s’atorga. En qualsevol país normal la fiscalia tramitaria un expedient. Aquí, malgrat que les lleis diguin el contrari, només es considera intolerància i, per tant, objectiu de la justícia altres tipus d’opinions discrepants.
Com en el cas del seu antecessor polonès, molt ens temem que l’èxit de la visita papal omplirà estadis de la mateixa manera que impulsarà el buidatge de les esglésies del ram, que diuen vetllar per l’esperit de creguts i descreguts. Amb tota seguretat la visita aconseguirà satisfer les intencions d’aquelles parròquies i santuaris que permeten la pobresa dels fidels que diuen cercar, les quals continuaran igual d’insensibles tan bon punt acomiadin Sa Majestat Vaticana.
I és que la fatuïtat de l’Església romana s’ha caracteritzat sempre pel comportament contrari a la seva prèdica. Per no parlar de la Inquisió i altres desencerts notables, des de Pius XII ençà no hi ha hagut cap altre organisme, cap altra església, cap altra institució amb una capacitat tan perversa d’adaptació a la contemporeneïtat del sistema. Els repàs històric dels respectius papats mena en aquesta única direcció. Només, potser, durant el segle XX el comunisme de l’URSS va aconseguir uns dirigents tan camaleònics. Però l’URSS va desaparèixer…
D’altra banda i seguint amb aquesta mateixa línia, la fatuïtat amb què els falcons de l’administració papal han tractat el tema de llenguaés un exemple més –no podria ser d’altra manera– d’aquesta forma d’actuació, afavorint sempre el poder que més li interessa per tal de mantenir-se en els privilegis.
De vegades penso que som ben a prop d’inaugurar el monument al triumvirat Francisco Franco-Kurt Waldheim-Joseph Ratzinger, acomboiats amb el bust d’un tal Adolf Hitler.
Ad kalendas græcas, Santedat.
scapix - joan escapa 
