UNA MULTA CONTRA TOTS: EN SOLIDARITAT AMB ACCIÓ CULTURAL
El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.
Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.
Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.
Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.
(Editorial conjunt de premsa, digitals i blogs)
Per si al Premi Creu de Sant Jordi li faltava un grau més de des-acreditació, el discurs d’agraïment que va pronunciar Eduard Punset en l’edició d’enguany (qui va permetre a aquest personatge l’ús del mi-cròfon?!) mereixeria la retirada immediata del guardó als premiats o, almenys, tal com reclama Toni Strubell, la del premiat orador.
Primer van inventar-se la llei de partits, més tard van tancar Egunkaria i el govern i la justícia (?) espanyols es van passar pel folre dels pantalons el posterior dictamen de la UE contra aquesta actuació, no s’han disculpat mai ni han ofert cap tipus de compensació. Després de la sentència contra l’Estatut fins i tot un jutge –i en vindran més– acusa de deliberada manca de respecte usar el català als jutjats, quan en realitat segur que volia dir que el fet que hom usi aquesta llengua sigui on sigui li resulta molest… Neguen a última hora la participació democràtica a Bildu, reincidint la prohibició anterior a Sortu.
Resulta sospitós que la democràcia espanyola il·legalitzi formacions polítiques d’acord amb el que més convé a l’estratègia del PPSOE, mentre formacions que defensen l’ideari franquista no tenen cap mena de dificultat per escampar el missatge i presenta-se on sigui i com sigui. A banda de la seva idea d’uniformitat, què pretenen? Fer-nos jurar a tots la mateixa bandera?
Les noces reials britàniques i la beatificació vaticana d’urgència poc ens distreuen de la quotidianitat tangible més propera.
La molt honorable Presidenta del Parlament, Núria de Gispert, ha aparegut a la contraportada d’un diari espanyol disfressada de fada (foto), val a dir que, vist el contingut de les respostes a l’entrevista que li fan, em sembla el millor de la pàgina (i segurament del diari).
La mateixa autoritat que, a l’empar del simbolisme del càrrec insti-tucional que representa, es negava a participar en la consulta sobre la independència és capaç de clau-dicar d’aquells mateixos arguments quan se li sol·licita des de la capital d’Espanya el que raonaments menors consideraran una actitud vil del seu càrrec. Amb polítics com ella i el seu amo als catalans més ens val anar a cercar el simbolisme i la dignitat institucional als baretus i a les clavegueres enlloc d’exigir-los a les institucions que diuen representar-nos. Ah, i posats a fer exhibicionisme prefereixo mil vegades més Maria Lapiedra… i no per una sola raó sinó per moltes.
Els espanyols se’n deuen fotre de gust i, si em permeteu, ni que sigui per allò de cercar ponts de diàleg, en aquest cas m’afegeixo al seu deliri.
El Tribunal Constitucional espanyol ha tombat la possibilitat real d’apostatar. Segons es desprèn dels raonaments que emet la institució, amb el dictamen s’avala el manteniment a l’Església de les dades, llistats i relacions de les persones que en el seu moment van apostatar.
He mirat la web de la Conferència Episcopal –només es pot llegir en espanyol–, he anat al cercador i he sol·licitat «apostatar» i tots els seus derivats. Resultats, zero. Només m’he entretingut al lloc el mínim temps possible ja que les imatges del seu president i la del portaveu de la colla m’evocaquen –segurament sense motiu– inconeguts malfactors, alguna cosa així com mafiosos i pederastes. De seguida que he pogut i per veure si en treia l’entrellat he intentat refugiar-me a la web del Tribunal Constitucional –no l’he pogut llegir en català però sí en espanyol, anglès i francès–, entre d’altres conclusions, n’he tret que els cal algun bon dissenyador de webs, és avorridíssima i lletja de no dir, i que si els arribessin els diners també podrien llogar traductors de català, basc i gallec. Només són idees senzilles i barates (bé, algun centimets, però segur que per això els trobarien amb facilitat extrema).
Fa anys vaig demanar els papers necessaris per apostar, els guardo per casa però no sé ben bé on paren ja que, avorrit amb la de tràmits que m’obligaven a fer, vaig pensar que encara hi acabaria perdent la salut. No ho posen gens fàcil, potser perquè així, mentre no ens esborren, aconsegueixen més diners de l’estat.
Marqui el que marqui a la ja famosa casella de la declaració de renda, ningú no m’ha assegurat mai que no destinaran els meus diners al que específicament nego, és per això que ara m’alegra tant no haver complimentat els fulls de la meva apostasia, ja que estic segur que el meu cas no mereix ser tractat com una excepció de les seves particulars normes.
Ah, i gràcies a no haver emplenat la falsa paperassa que donen em queda el convenciment que, des que tinc ús de raó, aquesta colla de fanàtics no m’ha fet perdre més temps.
PS que tinguin una bona Pasqua, que deslliurin els seus fidels de la Quaresma perpètua en què pretenen tenir-los i, pel que fa a mi, quan els necessiti demanaré un rendez-vous amb el pare Manel, més que res perquè ja no se’l consideren gaire seu.
¿Ens podem permetre, una nació com la nostra, capaç de desprestigiar els premis que crea –Premi Creu de Sant Jordi–, una nació sense noblesa ni aristocràcia i amb una burgesia cada cop més decadent, prescindir dels privilegis que atorga la monarquia? Doncs… sí. En lloc de distreure’ns amb les actuacions de la família real ens entretindríem igualment amb les activitats d’altra gent, de qui se’ns permetria riure sense les limitacions que els cortesans ens imposen ara.
D’amagat ens fotem del rei, del seu fill i la consort, de les infantes i de la mare que va parir a tots plegats mentre ens és negat fotre’ns de qualsevol suposat President d’una República amb cara i ulls. Així, doncs, entretant que mantenim aquesta ximpleria de reialme i no arribin temps formals ens quedem amb el record de Josep Maria de Sagarra:
President de la República Si hi ha cas de compromís,
serà un senyor reposat, el govern té atribucions
que no l’hagin engendrat per passar-se pels faldons
a dins de cap casa pública totes les lleis del país.
Aquest blog participa amb aquest post en l’homenatge (adreça de referència) al 80è aniversari de la proclamació de la II República Espanyola.
Aquest home cansa. I cansa pel que diu i com ho diu. Ve a ser com el ninot animat amb greu alopècia de l’anunci de la tele, se’t fot a casa sense que te n’adonis i fa les mil i una trapelleries com aquell qui res.
Amb els anys que porta remenant les cireres a UDC no ha estat capaç encara de definir les línies del partit més enllà dels suports a les propostes més neoliberals del moment, de fer la gara-gara a la Conferencia Episcopal Espanyola i enarborar una simulada catalanitat.
El protagonisme de l’alcampenell últimament desborda. Defensa insostenible de la vicepresidenta Joana Ortega (currículum, ara real?) en el capítol del currículum, fatal encaix de la resposta d’ Alfons López Tena a unes prèvies insinuacions 
seves, revelació del secret del vot d’altri, amb una acció pròpia de dictadors il·luminats o guies espirituals de dubtosa reputació, contradiccions incessants amb els suposats aliats polítics…
Com que la hiperactivitat d’aquest home em supera per totes bandes, prefereixo estalviar-me la feina d’engegar-lo on es mereixeria no puc deixar, però, de remetre-us als que s’han avançat en la idea, és per això que agraeixo a Xavier Montanyà i a Antoni Ferrando Arjona els seus escrits i referències d’avui.
Amb el partit de demà corresponent a la Heineken Cup, copa d’Europa de rugbi, la USAP ens proporciona la festa del rugbi a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, un espectacle i una iniciativa que mereixen continuïtat. Els èxits de la USAP a la lliga Top 14, amb la conquesta de l’escut de Brennusi, el popular planxot, després de 54 anys del primer 
títol i les bones trajectòries en la competició europea han ajudat no només a popularitzar l’esport del rugbi al sud dels Pirineus sinó a perseverar en la plenitud de l’àmbit nacional en els valors i sentiments que ens identi-fiquen com a catalans.
En homenatge a la USAP i al recentment desaparegut Jordi Barre aporto el tema Els hi fotrem, el qual juntament amb L’estaca, de Lluís Llach, donen identitat al club rossellonenc i als seus seguidors.
Per tenir la festa completa només cal que el Sandrusco no l’espatlli més del que sol fer, com s’ha demostrat amb la reunió d’urgència que ha calgut fer avui entre el propi Sandro Rosell, Rossich i Bartomeu vs Pep Guardiola, Vilanova i Zubizarreta, amb la suposada actuació com a home bo de Manel Estiarte.
Una desgràcia de directius per a un club en un moment històric difícilment repetible.
«La llibertat, la justícia i totes les causes nobles tenen molta gent al món que les defensa; però Catalunya només ens té els catalans» (Lluís Companys)
Vicent Partal fa una crida des de l’editorial d’avui a Vilaweb a un nova versió del tancament de caixes. Motius n’hi ha de sobres. En seria més que suficient el fet que la ministra espanyola es negui a 
pagar el que deu, d’acord amb el que va pactar tot just fa un any, més encara quan des de fa anys mai no han pagat ni invertit el que corresponia i havien acordat.
En uns moments en què el país es troba en una cruïlla històrica, avui més que mai, la responsabilitat del governants hauria aprofitar al màxim les oportunitats que beneficiïn més els ciutadans; i així és o hauria de ser per responsabilitat pròpia i la de les generacions que ens han de seguir. Vivim un temps en què no cal cercar independentistes en reunions clandestines o reductes llòbrecs, l’empeny que posa Espanya en la qüestió catalana fa que l’alliberament nacional sigui avui un sentiment que creix com els bolets a la tardor –el juliol passat en vam tenir una bona mostra–, i si no únicament pel sentiment, a ningú no se li escapa que la cosa ha de petar pels diners. El temps és més que arribat, no ens cal esperar ni en tenim motius.
Jordi Pujol ja ha dit la seva i, en una acció que l’honora, ha reconegut que el seu trajecte polític a la llarga ha resultat un episodi del tot incomprès, una feina en va, almenys comprovats el ressò obtingut amb seus interlocutors mesetaris. Em pregunto, però, quin cas pensen fer els actuals polítics a la proposta –simple i factible–del director de Vilaweb. Bé, algunes respostes ja me les conec, els diputats del PSC a Madrid continuaran mostrant-se cecs i muts, com els cadàvers polítics que són des de fa anys; la clepsa més visible d’UDC, aferrada al ja s’ha desmarcat de l’interès general, negant-se a votar en la consulta Barcelona Decideix, mentre segueix aferrada al rosari d’una fe molt particular; a ICV hi ha de tot, com a CDC. PP i Ciutadans seguiran com sempre, tot i que , ni que sigui per interessos partidistes, la senyora Camacho diu ara que està d’acord amb «plantar-se». Sempre és bo rectificar…
És el moment de les grans aliances, cada vegada som més a prop del 68 diputats que es necessiten per fer el salt. A BCN sembla que s’ha iniciat un pas ferm en aquest sentit, ara cal que abandonem els egoismes, els interessos particulars, les vanitats i els incompetents enlairats.
scapix - joan escapa 