MENGES I BRASES

Lluny dels cuiners estrella, les receptes dels quals sembla que només s’obtenen mitjançant els llibres que publiquen en edicions de luxe, trobar una bona fonda o restaurant amb cuina tradicional de tota la vida s’ha transformat en una missió impossible. Avui les amanides amb enciam, tomàquet, ceba i olives, els rostits o un bons macarrons s’han de menjar a casa perquè han desaparegut de les cartes dels restaurants o per evitar-nos un sobresalt davant un plat de disseny on hi ha de tot menys l’ingredient principal.

Entre els productes genuïns, en pocs anys els calçots s’han fet un lloc als restaurants i els podem trobar cuinats de mil formes diferents. Les calçotades populars se solen fer en família o grups d’amics com a prolegomen d’una bona graellada. En aquests casos m’agrada menjar-los, ben sucats amb la corresponent salvitxada o romesco de torn. I m’agrada també cuinar-los, els calçots. I aquí rau el meu dubte –segurament absurd però dubte al cap i a la fi–. Com cal col·locar-los a la graella, tallant la punta de la part blanca bulbosa o millor sense tallar-la? He escoltat defensors i detractors per a qualsevol de les opcions i em sembla que, com el capità Haddock amb la seva barba a l’hora d’anar a dormir, mai no resoldré aquest tipus de dubte estúpid.

I ja posats en la qüestió gastronòmica adjunto l’enllaç d’un estrellat la cuina del qual mai no he tastat, però  arran del calvari públic a què va ser sotmès –ni conec ni m’interessa la part de raó en la disputa– vaig descobrir-ne alguns aspectes força interessant, de l’individu.