Aquesta edició del concurs ha assolit un nou rècord de votacions, és, doncs, de justícia agrair la participació de tothom que ho ha fet possible. Dit, o millor, escrit el que era obligat ara només cal que incompliu els bons propòsits que us vau imposar a finals de la setmana passada.
Els premiats de l’última edició del Caganer Misteriós són:
Terenci Moix (in memòriam) i Mohamed Jordi, premi pack acampada cinc nits a la plaça Tahrir del Caire.
Jordi González i Júlia Otero, premi visita als estudis de TV3 el dia que xapin els dos canals que preveuen les retallades, així les llàgrimes que els regalimin galtes avall només expressaran un possible condol personalment interessat.
Vídeo el Convidat, Xavier Sardà, amb l’obligació d’empassar-se’l sencer sense maleir la tirania del protagonista, ha estat refusat pel premiat, el qual ha demanat expressament mantenir-se en l’anonimat.
Pepiño Blanco i Ana Pastor, premi viatge amb Renfe Rodalies, destinacions diverses.
El socialisme català, vull dir, el PSC, fa temps que va a la deriva. Arran del darrer congrés els queda l’esperança que la nova executiva sàpiga usar l’escalímetre en la forma adequada per trobar el rumb que vulgui fixar l’actual cúpula dirigent, cúpula, no ho oblidem, farcida de partidaris de mantenir el partit com a barrera per impedir el creixement del sobiranisme, criteri o objectiu compartit amb el PP i el calb d’Unió.
Com que alguns militants socialistes, encapçalats per l’ínclita Carme Chacón, alcalde Bustos inclòs –faltaria a aquest homenet perdre’s protagonisme, ja que de ratlla segur que no n’ha redactat ni una!–, s’atreveixen encara a publicar un document vergonyós, Mucho PSOE por hacer, em pregunto com tenen la barra de carregar als altres el neulers del propi fracàs a les eleccions espanyoles. Culpar el gobierno, com si ella, la Chacón, no n’hagués format mai part sembla una irresponsabilitat fora de mida. Cal recordar a l’exresposable del ministeri de guerrres, soldadets i municions que el gobierno del qual formava part és un òrgan col·legiat? Tanta fatxenderia em recorda la frase d’un altre gran vanitós socialista que, essent vicepresident del govern, declarava que, al Consell de Ministres, ell només hi estava d’oient…
D’una feina tan comuna
només aquell qui dejuna
és qui es podrà deslliurar
de la merda de cagar.
Un any més presento el concurs del Caganer Misteriós. Si bé el nombre de persones que hi participeu m’obliga a intentar mantenir-me fidel a l’esperit original, amb l’edat comencen a cansar-me les imposicions, encara que, com és el cas, siguin autoinflingides; tanmateix vull agrair-vos la perseverança en les vostres visites i votacions.
Si fa un any parlava de temps difícils, què he de dir-vos enguany, en plena decadència econòmica, moral, cultural i social? No res que us pugui alegrar la vida, oi? Passo, doncs, directament al concurs, a veure si, ni que sigui per atzar, us proporciona una mica d’optimisme.
Entre els participants que encertin el concurs sortejarem un pack acampada, cinc nits, a la plaça Tahrir d’El Caire; una visita als estudis de TV3 el dia que xapin els dos canals que preveuen les retallades; el vídeo El convidat, Xavier Sardà, amb l’obligació d’empassar-se’l sencer sense maleir la tirania del nou ric protagonista, i un viatge amb Renfe rodalies, destinacions diverses.
SALA DE VOTACIONS (entra)
Podeu efectuar les vostres votacions fins el dia 2 de gener, 2012, data en què es publicarà la solució i els guanyadors. Per als que no ho encerteu us obsequiem amb el retallable adjunt, gentilesa de Xavier Boronat, per tal que us ajudi a gaudir o maleir els entreàpats d’aquestes festes.
Edicions precedents: Caganer Misteriós 2010, proposta i resultat; Caganer Misteriós 2009, proposta i resultat; resultat; Caganer Misteriós 2008, proposta i resultat; Caganer Misteriós 2007, proposta i resultat; Caganer Misteriós 2006, proposta i resultat; Caganer Misteriós 2005, resultat.
Segurament l’entrada del verb fer és una de les més completes als nostres diccionaris. Anem a fer benzina o a fer un vol, cal que ens fem lloc a determinats espectacles o en la vida, som d’un equip de futbol, tot i que alguns –si no n’eren– se’n fan i, de vegades, fins i tot fem tard als llocs. Diríem que si fa no fa atorguem a fer una multitud d’usos gairebé indescriptibles i, de fet, massa vegades ens deixem entabanar fent el que els altres volem que fem.
Arran d’un programa d’El Convidat (vídeo), Quim Monzó va retreure a l’Albert Om que aquest utilitzés l’expressió «fer sexe», expressió que d’un temps ençà sembla haver calat entre els més joves i alguns no tan joves. A la xarxa es generaren els corresponents debats, com sempre, alguns més reeixits que altres. I és que el llenguatge és una eina viva i com a tal canviable, ara bé, si aquesta premissa no justifica de cap de les maneres l’hegemonia d’unes llengües per damunt d’unes altres, encara menys hauríem de permetre que en un tres i no res, d’aquí a quatre dies, la globalització i les traduccions del Google substitueixin els criteris filològics de l’IEC, en el nostre cas, o la tradició més acurada, precisa i fidedigna.
Ningú no dubta que per fer sexe l’Om es referia a una de les accepcions concretes de follar, cardar, penetrar, copular, fotre, endinyar,
boixar, xinar, gitar-se, fornicar, fotre un clau…, fins i tot, a fer l’amor o fer l’acte sexual, ambdues expressions tan perfectament entenedores i tradicionals com, per eufemístiques, absurdes i horribles a parer de molts.
Argumentaran els menys sensibles que el plaer no passa pel verb, però costa de creure que anar a fer la migdiada i un bon clau o una bona cardada (cliqueu en cas de dilema) sigui el mateix que anar a dormir i fer sexe.
Encara que amb un cert retard, arriba la tardor (com sempre, de moment). Reco-menço la reclusió gairebé absoluta, abans que les diverses crisis no reiniciïn i agreugin encara més les malures damunt el cos. De moment vaig a la feina, encara que no sé si amb les mateixes ganes amb què vaig a metges, fisios, massatgistes i a la farmàcia.
Com qui no vol, d’esma, medito bana-litats i alguns pensaments més pregons. Des que he abandonat definitivament la premsa en suport paper sóc més selec-tiu en els temes d’informació, em sento molt més i millor informat, a banda d’estalviar-me una petita despesa. L’única pega és que, de vegades, trobo a faltar el diari quan he d’encendre la barbacoa. Ben mirat, però, la qualitat del paper de diari resultava cada vegada menys pràctica per aquesta feina, així que, com a molt, només el trobo a faltar per caminar damunt del terra acabat de fregar. Per tal de no furgar en la seva mediocritat, de les ràdios, millor no parlar-ne, els informatius de TV3 continuen ignorant l’actualitat des del prisma de la perspectiva catalana i es mantenen fidels a la visió espanyola del món; mai com ara no s’havia sentit tant l’espanyol en aquest canal, inclòs en l’ús del presen-tadors!.
Com que cada vegada em fa més mandra posar-me a escriure, a hores d’ara el twitter resulta una eina imprescindible. 
Aquest invent s’ha demos-trat definitivament efectiu, informa i relaxa a voluntat, és àgil, ràpid, senzill, intercatiu…
I jo també n’estic fart, de les notícies que generen de Grècia, de la UE, de la crisi, dels que ens volen manar i no en saben, del putu euro i la mare que el va parir, del Rosell i la colla de cràpules que el segueixen… Ah, i amb tot això resulta que acabo de sobreviure al primer dia de campanya electoral i jo, feliçment, sense adonar-me’n. Deu ser per allò que deia abans de ser selectiu…
I els bolets, ni ensumar-los (de moment).
Necessitaríem moltes setmanes com la que se’ns està acabant per vèncer l’avorriment a què estem sotmesos. Dilluns, amb El convidat, l’Albert Om i el Gerard Quintana van provocar –involuntà-riament?– l’inici d’un entreteniment que encara perdura; dimecres la UE, potser per animar-nos a continuar suportant els greuges que anem patint, ens va aportar la corresponent dosi de trankimazin, però com que la seva aportació només serà del 10% i és l’estat qui dirigirà les obres, molt em temo que sigui només un placebo d’allò més insignificant. Vint-i-quatre hores més tard, el show de la nova Masia que potser destrossarà Rosell queda gairebé foragitat de programació per la mort de Gaddafi i la declaració d’ETA, motiu pel qual és de suposar que Intereconomía pot caure definitivament en crisi, si els catalans no hi col·laborem amb la secessió immediata. La Conferència Episcopal Española s’avança al cap de setmana i, lluny de prendre exemple dels bascos i dissoldre’s, emet un comunicat per orientar el discernimiento moral (sic) de cara a les eleccions espanyoles; si algú els entén, sisplau, que no m’ho expliqui. Per acabar l’ora et labora, i abans del repòs bíblic obligat del setè dia, el Barça no només no guanya sinó que Messi s’atreveix a fallar un penal en temps de descompte. Si bé no ha estat el millor final, han estat uns dies en què almenys he sentit que no em podia adormir.
Viure per veure, beure i gaudir. Que no pari la música!
Retorno d’un intens cap de setmana a Morella (els Ports), un destí ansio-sament cobe-jat i ajornat en multitud d’ocasions. Ha estat un cap de setmana esplèndid, amb ganes de repetir i ampliar les visites i, per descomptat, recomanable per als que no heu passejat encara per la població. Amb tant de retard per concretar l’estada hagués estat demanar massa que aquesta coincidís amb les tradicionals festes del Sexenni o la prèvia de l’Anunci, la qual pertocava celebrar enguany, però em reservo els estius del 2012 i del 2017 per si encara hi sóc a temps…
Des de Vinaròs (Baix Maestrat) una bona carretera enfila cap a les muntanyes del sistema Ibèric, els Ports i l’Alt Maestrat. Fosqueja quan passem per
la Vallivana, l’ermita d’on els morellans van treure en processó la Marededéu fins a la ciutat per tal que els protegís de la pesta l’any 1672, remuntem el port de Querol en plena foscor, avancem uns metres i de sobte, passat un revolt, apareix la ciutat amb la muralla i el castell perfectament il·luminats a l’entorn i al damunt seu. L’espectacle que ofereix al visitant és senzillament espectacular, d’una potència inex-plicable, només els que n’han estat testimonis podran confirmar que no exagero si la faig equiparable i potser superior, visualment parlant, a la nogensmenys espectacular contemplació del Partenó grec.
Impacta que en una ciutat tan petita s’hi concentrin tantes finestres gòtiques, portals, claustres, escuts… i amb tot el pes de la història inclòs, la bonhomia dels seus habitants destil·li una franca cordialitat amb el visitant nouvingut.
Coincidia la visita amb la Diada Nacional del País Valencià (hauria de dir «Comunitat Valenciana» i eliminar el primer adjectiu?), motiu pel qual vam assistir a l’acte que organitzava l’ajuntament a la biblioteca municipal. Tot i que, segons paraules del ponent, els morellans són més del 25 d’abril, van organitzar un acte senzill que intentava amb més voluntat que rigor lloar la figura d’Enric Valor, en l’any del centenari del seu naixement.
Ah, a la tele de l’hotel vam poder sintonitzar infinitat de canals excepte TV3, però això són figues d’un altre paner i els morellans són els primer en lamentar-se’n.
Des de fa temps però cada vegada amb més intensitat els espanyols ens recorden cada dos per tres la seva estimació. A banda d’agrair-nos la solidaritat infinita i suportar estoicament les nostres tardanes queixes per la qüestió, no paren de fer-nos favors. En els darrers trenta anys el llistat de personalitats submergides en aquest procés és inesgotable: Felipe i Guerra, Aznar, Bono, Rodríguez Ibarra, PedroJeta, ZP …
Els darrers actes de suport perquè els catalans preguem definitivament la determinació que ens cal, i de ben segur que abans no acabi aquest post n’hi haurà de noves, podrien ser:
a) Els jutges més polititzats del món occidental, els espanyols, desvirtuen una llei aprovada en referèndum després de ser aprovada i retallada per dos parlaments.
b) Els mateix col·lectiu de jutges exigeix el canvi de model lingüístic escolar, model que amb trenta anys d’aplicació ha estat acceptat amb normalitat per la població. No contents amb això alguns individus denuncien la presidenta d’Òmnium Cultural per defensar el model actual.
c) Impugnen la llei de protecció de l’aranès sense cap altra raó sinó per ser una llei catalana.
Esgotaríem l’alfabet, motiu pel qual us deixo a vosaltres, lectors, el redactat de la resta de lletres de l’abecedari.
I és que ells són més del Mourinho mentre que nosaltres vam saber desprendre’ns-en a temps. Si no apliquem aviat, molt aviat, el paral·lelisme futbolístic a la resta d’àmbits quotidians, la nostra col·lectivitat quedarà per sempre més competint a la lliga de perdedors, això sí, rebent tot sovint innombrables qualificatius a la nostra singularitat, alguns, amb sort, fins i tot condescendents.
Colofó.– Deia més amunt que abans no acabés el post potser rebíem més favors, bé, doncs, redacto les darreres línies quan el Barça acaba de guanyar 0 -5 a Bielorússia i m’assabento alhora que el govern d’Espanya filtra la decisió que el corredor Mediterrani en els pintarem a l’oli, segurament per no molestar-nos amb unes obres de no res i evitar-nos el progrés al qual mai no han estat oberts.
El desprestigi de la política, si bé desolador, sempre pot anar a més per part d’alguns. Aquests impresentable solen defensar els seus abusos o els dels seus amics apel·lant al poder dels vots. Ai las, quin poc cervell! Quina manca d’arguments diacrònics i sincrònics amb la realitat del moment. En comptes de presentar resultats evidents, tangibles, demostrables, escudar-se en el sistema –més que caduc– no aporta sinó tristor a la tristor. Sistema que, per cert, quan convé critiquen però ningú no ha volgut reformar mai encara.
Incapaços com són, alguns d’aquests individus solen confondre poder, capacitat per obligar a fer allò que hom desitja, amb autoritat, categoria moral aconseguida a base de comportament ètic.
Els més llestets, te’ls pots trobar al facebook, al twitter o altres xarxes socials (?!). Això fa modern i, per un/a aspirant a viure el màxim de temps a càrrec dels ciutadans, fer-se notar, ni que sigui únicament exportant imatge, deu resultar rendible ja que el cost
econòmic i cerebral que suposa és ben minso; res a veure amb una exposició prolífica de les seves idees, projectes i pensament. I no parlem del seu currículum abans d’accedir al càrrec, la majoria són tan impresentables que quan arriben eleccions exposen el que han obtingut en funció del càrrec exercit, per descomptat de forma totalment gratuïta. Com si en accedir a la suposada cosa pública els afectés una confusió mental severa, talment es comporten els militants d’aquesta espècie motiu pel qual, des d’aquí i si en fos capaç, els proposaria algun exercici senzill perquè aprenguin a resituar-se. Si hi són a temps.
No sé si precoç o no però he de reconèixer que la primera vegada va ser durant l’adolescència. Problement seria l’any 1974 –la meva memòria històrica mai no m’ha estat prou fidel– quan algun company de l’Assemblea de Catalunya em va parlar del doctor Barrera i del seu discurs polític. Eren anys en què la majoria d’amics i companys s’aixoplugaren a l’entorn de la JCC (Joventut Comunista de Catalunya) i posteriorment ingressaren al PSUC, l’únic partit perfectament organitzat aleshores i pal de paller de l’oposició al règim; per allò del centralisme democràtic mai no m’hi vaig afiliar tot i que puntualment comptàven amb la meva col·laboració.
D’aquella primera conversa sobre l’Heribert Barrera recordo que qui portava la veu cantant en parlava com qui parla d’un mite, segurament compartit en el temps i més enllà de casa nostra amb personatges com Víctor Jara, Bernadette Devlin, Luther King… No va ser fins temps més tard, amb la mort del dictador, que se’ns va fer present a molts de nosaltres. Fer un panegíric d’Heribert Barrera resulta fàcil i no em pertoca, motiu pel qual us adreço a les pàgines que el setmanari El Temps, en el seu núm. 1421, li dedica.
Jo i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres… No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres ens incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen amb les persones els pobles. (A casa amb papers falsos, Manuel de Pedrolo, 1918-1980)
scapix - joan escapa 
