BOIG PER TU
Des de fa temps però cada vegada amb més intensitat els espanyols ens recorden cada dos per tres la seva estimació. A banda d’agrair-nos la solidaritat infinita i suportar estoicament les nostres tardanes queixes per la qüestió, no paren de fer-nos favors. En els darrers trenta anys el llistat de personalitats submergides en aquest procés és inesgotable: Felipe i Guerra, Aznar, Bono, Rodríguez Ibarra, PedroJeta, ZP …
Els darrers actes de suport perquè els catalans preguem definitivament la determinació que ens cal, i de ben segur que abans no acabi aquest post n’hi haurà de noves, podrien ser:
a) Els jutges més polititzats del món occidental, els espanyols, desvirtuen una llei aprovada en referèndum després de ser aprovada i retallada per dos parlaments.
b) Els mateix col·lectiu de jutges exigeix el canvi de model lingüístic escolar, model que amb trenta anys d’aplicació ha estat acceptat amb normalitat per la població. No contents amb això alguns individus denuncien la presidenta d’Òmnium Cultural per defensar el model actual.
c) Impugnen la llei de protecció de l’aranès sense cap altra raó sinó per ser una llei catalana.
Esgotaríem l’alfabet, motiu pel qual us deixo a vosaltres, lectors, el redactat de la resta de lletres de l’abecedari.
I és que ells són més del Mourinho mentre que nosaltres vam saber desprendre’ns-en a temps. Si no apliquem aviat, molt aviat, el paral·lelisme futbolístic a la resta d’àmbits quotidians, la nostra col·lectivitat quedarà per sempre més competint a la lliga de perdedors, això sí, rebent tot sovint innombrables qualificatius a la nostra singularitat, alguns, amb sort, fins i tot condescendents.
Colofó.– Deia més amunt que abans no acabés el post potser rebíem més favors, bé, doncs, redacto les darreres línies quan el Barça acaba de guanyar 0 -5 a Bielorússia i m’assabento alhora que el govern d’Espanya filtra la decisió que el corredor Mediterrani en els pintarem a l’oli, segurament per no molestar-nos amb unes obres de no res i evitar-nos el progrés al qual mai no han estat oberts.
scapix - joan escapa 
Tens tota la raó Xavier Blanquer. Aquest Scapix ja cansa amb la seva obsessió independentista. Que no ho veu que això de l’autodeterminació i el sentiment de pertinença no són més que collonades? A qui li pot importar, en temps de crisi, el dèficit fiscal? Més i millors hospitals? Bah! Ajudes com Déu mana per joves, avis o persones dependents? Bah! Que per 600.000 persones a l’atur tampoc ens posarem escrupolosos ara! I la llengua? Podent parlar castellà o anglès, per què preocupar-nos de mantenir el català a les escoles?
Ja ho saps Scapix, dedica’t a explicar acudits i deixa de dir collonades. Això sí, que no siguin els típics acudits de “van un català, un espanyol i…”.
I tu Xavier, sigues feliç. Deixa que els polítics fem i desfem a la nostra manera i, com a mooooolt, si no tens res millor per fer, vés a votar cada 4 anys.
Mariano.
aIXÒ ESTÀ BÉ, UNA PASSEJADETA INTERESSANT.
Scapix, sigues feliç, deixa-ho còrrer… no insisteixis, tots ja ho sabem, ho veiem, i què? Anem per una altra cosa, no perdem el temps. Has pensat que hi ha altres equips que no són el Barça????? i altres esports, has pensat que potser no hi ha res de res? Caus cada cop al fons de la confrontació en la que ELLS volen que caiguis i no t’en surts.
Respira fons, compra pornografia, balla sardanes o algu que et faci canviar de rrollo…
Parlens de filatèlia, halterofilia, escacs, geografia, ensenyament, cultura o qualsevol cosa absolutament idiota, amb la teva gràcia, el teu estil… deixa la política, no et votaràn mai i a més, ara ningú et donarà cap càrrec ni comissió, ni cap ciutadà t’agrairà l’esforç…
explica acudits, riurem, t’ho juro!
Com acabo d’escriure a un company gironí, a qui gràcies a tu vaig descobrir, malgrat la trista realitat, és reconfortant saber que algú s’atura uns instants per aquí i et llegeix. Més encara quan la intenció no és ni de lluny el pontificat sinó l’esbravament reparador.
Són ben bojos, aquests espanyols (però ho pagueu els catalans)
I sort que aquí no van pensar en engarjolar els que van posar fi a Terra Lliure, tot i que el Garzón el 1992 ho va intentar esmenar, altrament farien com han fet amb l’Otegui: premiar-lo amb deu anys de presó per col·laborar amb l’eradicació d’ETA.