QUE NO PARI LA MÚSICA!

Necessitaríem moltes setmanes com la que se’ns està acabant per vèncer l’avorriment a què estem sotmesos. Dilluns, amb El convidat, l’Albert Om i el Gerard Quintana van provocar –involuntà-riament?– l’inici  d’un entreteniment que encara perdura; dimecres la UE, potser per animar-nos a continuar suportant els greuges que anem patint, ens va aportar la corresponent dosi de trankimazin, però com que la seva aportació només serà del 10% i és l’estat qui dirigirà les obres, molt em temo que sigui només un placebo d’allò més insignificant. Vint-i-quatre hores més tard, el show de la nova Masia que potser destrossarà Rosell queda gairebé foragitat de programació per la mort de Gaddafi i la declaració d’ETA, motiu pel qual és de suposar que Intereconomía pot caure definitivament en crisi, si els catalans no hi col·laborem amb la secessió immediata. La Conferència Episcopal Española s’avança al cap de setmana i, lluny de prendre exemple dels bascos i dissoldre’s, emet un comunicat per orientar el discernimiento moral (sic) de cara a les eleccions espanyoles; si algú els entén, sisplau, que no m’ho expliqui. Per acabar l’ora et labora, i abans del repòs bíblic obligat del setè dia, el Barça no només no guanya sinó que Messi s’atreveix a fallar un penal en temps de descompte. Si bé no ha estat el millor final, han estat uns dies en què almenys he sentit que no em podia adormir.

Viure per veure, beure i gaudir. Que no pari la música!