SI AVUI FEM VEREMA DEMÀ FOLLAREM

Segurament l’entrada del verb fer és una de les més completes als nostres diccionaris. Anem a fer benzina o a fer un vol, cal que ens fem lloc a determinats espectacles o en la vida, som d’un equip de futbol, tot i que alguns –si no n’eren– se’n fan i, de vegades, fins i tot fem tard als llocs. Diríem que si fa no fa atorguem a fer una multitud d’usos gairebé indescriptibles i, de fet, massa vegades ens deixem entabanar fent el que els altres volem que fem.

Arran d’un programa d’El Convidat (vídeo), Quim Monzó va retreure a l’Albert Om que aquest utilitzés l’expressió «fer sexe», expressió que d’un temps ençà sembla haver calat entre els més joves i alguns no tan joves. A la xarxa es generaren els corresponents debats, com sempre, alguns més reeixits que altres. I és que el llenguatge és una eina viva i com a tal canviable, ara bé, si aquesta premissa no justifica de cap de les maneres l’hegemonia d’unes llengües per damunt d’unes altres, encara menys hauríem de permetre que en un tres i no res, d’aquí a quatre dies, la globalització i les traduccions del Google substitueixin els criteris filològics de l’IEC, en el nostre cas, o la tradició més acurada, precisa i fidedigna.

Ningú no dubta que per fer sexe l’Om es referia a una de les accepcions concretes de follar, cardar, penetrar, copular, fotre, endinyar, boixar, xinar, gitar-se, fornicar, fotre un clau…, fins i tot, a fer l’amor o fer l’acte sexual, ambdues expressions tan perfectament entenedores i tradicionals com, per eufemístiques, absurdes i horribles a parer de molts.

Argumentaran els menys sensibles que el plaer no passa pel verb, però costa de creure que anar a fer la migdiada i un bon clau o una bona cardada (cliqueu en cas de dilema) sigui el mateix que anar a dormir i fer sexe.