Buena Vista Social Club (1999), dirigida per Wim Wenders amb la provocació de Ray Cooder. Senzillament entranyable, la música i els personatges. Com que la majoria d’intèrprets es van morint, em conformo en seguir i perseguir l’Omara Portuondo arreu on pugui. El duet d’Ibrahim Ferrer i Omara Portuondo en la interpretació de Silencio, memorable. Aprofito per col·locar-la a la secció ‘Cançó Setmanal Recomanada’ ara que ja, des de la setmana passada, he iniciat una temporada de temes relacionats amb el cinema.
Balseros (2002), de Carles Bosh i Josep Ma Domènech. L’origen de la cinta és una edició del programa “30 minuts”, de TV3. A partir del 1994 segueix el recorregut vital d’alguns dels cubans que abandonen l’illa per instal·lar-se als EUA, on seran retrobats set anys després enmig d’una societat radicalment diferent del punt de partida. El cost personal de la decisió de fugir, com els transforma la nova societat… Una mirada emotiva amb la intenció de distanciar-se de l’interès polític i que ens recorda que entre el somni i el malson la línia divisòria és molt fina. Mereix més d’una revisió.
Comandante (2003), direcció d’Oliver Stone amb producció de Jaume Roures i música d’Alberto Iglesias. Es tracta d’un documental molt ben filmat. Resumeix tres dies i tres nits de rodatge amb un únic personatge, Fidel Castro. Prohibida als EUA, segurament cal mirar-la amb ulls crítics i no creure-se-la al 100% però això passa gairebé amb tot, no?
NOTA, s’ha complementat l’entrada “Tècnica Remarcable, Procediment Millorable”, de 9-1-2010, d’acord amb les últimes percepcions tangibles del comissionat. També l’enllaç relatiu a Història millorarà en breu.
Avui he enllaçat el discurs que el doctor Joan Solà i Cortassa, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009, va adreçar al Parlament l’u de juliol de 2009. No crec que hagi d’afegir res a les paraules d’un mestre. Ho het fet no només per tenir present les seves paraules –que les tinc– sinó per retenir en la memòria la imatge dels diputats que l’escoltaven…
Mitjançant InfoMigjorn rebo l’article que el mateix doctor ha escrit en relació a la nadala promocionada durant les passades festes. Lamentablement les raons que exposa aquest savi són inversament proporcionals al cas que se li fa, i és que si el país no fa cas ni de les pròpies patums, com no se les han d’haver els mestres i professors de llenguatge!
Qualsevol professional ha de poder realitzar bé la seva feina i, si no és el cas, se suposa que ha de saber assessorar-se on sigui. Aquesta obvietat resulta més o menys vàlida per a totes les activitats, excepte en els casos en què cal usar el llenguatge, més encara si es tracta de la llengua catalana, on sembla que el campi qui pugui és la norma predilecte, fins i tot d’alguns professionals que en viuen, del llenguatge, ja sigui oral o escrit. Aquells que fa uns anys van idear l’eslògan La feina mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres no es podien haver equivocat més, almenys pel que fa a la primera part del vaticini.
I retornant al doctor Solà, bé mereixeria aquest senyor un capítol dels Homenots, si existís encara la ploma i la boina de Josep Pla.
Mai no vaig tenir la sort de tenir al doctor Solà com a professor, però sí que tinc en lloc preferent algunes de les seves obres, a les quals m’adreço sovint en cas de dubte. En aquest sentit vull esmentar Ortotipografia, Manual de l’editor…, Columna (1995), escrit juntament amb el doctor Josep M. Pujol, i els tres volums de la Gramática del català contemporani, Editorial Empúries (2002), la publicació dels quals ha dirigit.
D’un temps ençà, coincidint amb els bons resultats esportius i de gestió del FC Barcelona, el món editorial no ha desaprofitat l’ocasió i han aparegut una bona sèrie de llibres de temàtica culer. No sóc, o millor dit, no era lector d’aquest ‘gènere’ més enllà del que es publica com a notícia a la premsa diària. Com qui no vol, però, m’han caigut a les mans alguns exemplars i me’ls he llegit, la majoria, amb veritable passió. Recordo que vaig iniciar-m’hi arran del publicat pel Roc Casagran i l’Oleguer Presas, amb les famílies dels quals mantenim una relació d’amistat. Us presento una breu ressenya de cadascun, ordenats per ordre en què n’he fet la lectura:
1r Camí d’Ítaca, Roc Casagran i Oleguer Presas, Mina (2006): la visió privilegiada de qui ha col·laborat en la forja d’un èxit col·lectiu i “només volia dir-vorus-ho”. Entre la crònica i el relat personal, no mancat d’ele-ments per a la reflexió.
2n Joan Laporta, passió absoluta, Anton M. Espadaler, Edicions DAU (2009): Ja era hora que algú exposés de primerà mà la visió de qui ha estat el màxim representant no només del FC Barcelona sinó del país (i això no hauria de ser cap floreta però, lamentablement per al país, ho és). Imprescindible malgrat destil·lar servituds el personatge, però, mereix més que aquesta única defensa pública.
3r La pilota no entra per atzar, Ferran Soriano, Ara Llibres (2009): Una autèntica lliçó. No és estrany que sigui líder de vendes, entre altres, al Japó. Contractes i relacions amb els representants dels jugadors explicats probablement sobre fonaments reals, lluny de les èpiques que ens venien del vispresident Gaspart. Per posar una pega, és reiteratiu en alguns aspectes per la qual cosa queda al llindar de l’excel·lència en la puntuació.
4t Ara parlo jo, Carles Rexach, Ara Llibres (2008): Totalment recomanable per a fanàtics, inconscients i caragirats. La justificació injustificable d’un ‘bon vivant’.
5è Pep Guardiola, de Santpedor…, Jaume Collell, Columna Edicions (2009): Probablement la millor aproximació a l’home, al futbolista i a l’entrenador; una visió del personatge allunyada de la passió fonamentada en els darrers èxits.
6è No tindràs collons de fer-ho, Jordi Pons, Editorial Base (2009): Banal, una mala còpia dels anteriors. Totalment prescindible. El final, patètic, arcaic.
7è La Força d’un somni, Albert Puig, Plataforma Editorial (2009): Un altre llibre d’encàrrec…Segurament l’autor, entrenador de futbol base a can Barça, pretén oferir una feina honrada, noble, equilibrada i amb tocs pedagògics però cau en el parany dels interessos editorials.
8è Viatge d’anada i tornada, Gerard Piqué, edicions 62 (2010): El que vam poder viure plegats per televisió la temporada passada fins a la final d’Abu Dhabi explicat per un privilegiat de casa bona i excel·lent jugador. Per saber-ne una mica més del personatge i alhora autor. Malgrat les gestes que s’hi narren, el relat és mancat d’emotivitat. Una notable redacció d’alumne mitjà i excel·lent futbolista.
Nota: lamento molt la mala imatge de les puntuacions que s’observa mitjançant el “güindous”, però és una qüestió que heu de resoldre els ‘pecerus’.
D’acord que és un blog experimental, també d’acord que és un espai obert –especialment als “amics, coneguts i saludats”–, d’acord que he pres-sionat algú per tal que aporti, en la forma que vulgui, la seva imatge a “Seguidors”… D’acord.
El blog té, però, i encara, una vida curta i hi ha qui cada dos per tres ens intenta despistar mentre va a la recerca de la pròpia imatge perfecta. Lamento haver de dir que aquest procés de recerca, de continus canvis, no farà sinó apropar la bogeria a qui els fomenta. La resta ens anirem adaptant a cada nova imatge en la mesura que notem els canvis; oblida’t de trobar la pròpia ‘imatge perfecte’, no existeix ni en la imaginació!
PS cliqueu a la imatge hi comprovareu el nombre de canvis, de moment en són tres, però quan acabi de redactar aquesta entrada potser ja en són uns quants més…
Vaig iniciar aquest blog sense pretensions encara que, val a dir, em satisfà comprovar que, en pocs dies, hi ha una bona pila seguidors. I no em desagradarà gens si la llista es va ampliant, així que ja ho sabeu, si us hi afegiu ho consideraré com un regal…
Tots els sants tenen capvuitada i passats els primers dies hi ha una qüestió que m’atabala una mica. Vaig unir-me a la xarxa, mitjançant aquest espai, sense cap mena d’intenció més enllà de la pròpia experiència informàtica. Ara resulta que rebo pressions i exigències perquè vagi publicant “el que sigui”. No, de moment he de dir que no penso fer-ho. Potser més endavant m’esplaio en opinions personals sobre temàtica diversa (cultura -música i cinema, sobretot-, política, esports, lleure…o sexe) . Vaja, de ben segur que ho faré, però d’entrada això és com un part i hom no sap ben bé què ha de fer i, grandet com sóc, no em plau voler-me esclavitzar ni haver de demanar consells.
A aquells que em veniu amb les exigències descrites us convido una vegada més a plasmar-les al blog.
Amb posterioritat a l’inici d’aquesta entrada, el Comissionat Inde-pendent de la Comissió Avaluativa Paral·lela que vetlla pel manteniment moral, ètic i estètic del concurs ha pogut valorar i interpretar noves obres. Tot i que el tema encara és sota secret de sumari, podem avançar quatre idees mal donades per tal d’evitar el desordre i l’esvalot entre els participants. Malgrat l’interès generalitzat pel judici, la sentència que ens hem compromès emetre és realment una qüestió difícil i podria perllongar-se en el temps. Prometem feina eficaç i contrastada i, per tant, equanimitat en el veredicte. De moment podem avançar que existeixen indicis que justifiquen el remenar la cua de més d’un dels participants. Lamentem no poder donar més novetats al respecte. Entendreu que el tema roman encara sota secret de sumari i que cal deixar treballar amb tranquil·litat el comissionat.
31 de gener, 2010
En relació als pessebres 2009, el Comissionat Independent dóna per acabada la tasca de visionat. Pendent només del dictamen definitiu volem aportar una lleugera valoració prèvia, un avanç tècnic i artístic d’acord amb les ponències que aquest comissionat porta realitzades.
OU FERRAT. Confeccionat sobre bases historicoarquitectòniques reals i notables, compagina aliances amb la modernitat present gràcies a la incorporació dels elements figuratius que el conformen (saures, humanoides, indis, àngels…, sense oblidar els seus autors). Detallisme i elaboració precisa, amb aplicació de tècniques informàtiques modernes. Commovedor, convulsiu i agitador.
SBD METRO. El reclam de ‹l’estació Xipironets› commou. Dues plantes de realitat tangible immediata configuren el tema central, no exempt de persistent contingut social i polític. Com la resta d’obres, contempla els elements bàsics pessebristes en la seva totalitat. Passat el període expositiu a la llar familiar pròpia, recomanem el lliurament de l’obra a l’AAFC (Associació d’Amics del Ferrocarril). Sentimental, actual i sacsejador.
CÒNIC PIRAMIDAL. Emmarcat en l’àmbit de la postmodernitat i barroquisme que l’envolta, un alzinar determina el perímetre de l’obra presentada. El brancam i la base donen suport als motius propis del projecte, que inclou peces de valor considerable. En el seu zenit culmina un immens caganer com a guaita i gabier del conjunt. Ecològic, tendre i emotiu.
NOTA I AVÍS PER A NAVEGANTS: la incontinència d’algun personatge amenaça el futur del certamen pessebrístic amb la seva imminent participació…
23 de gener, 2010
També des d’aquí, aquest paio merexia un homenatge!!!!
Premiats amb creuer pel Bàltic: Popeye i Edward Teach (Barbanegra)
Premi especial, creuer per la Polinèsia: Long John Silver
La resta compteu amb el meu reconeixement i podeu anar acabant de polir el retallable de ©Xavier Boronat.
Salut i bon any per a tothom!!!
____________________________________________
NOTA.– Aquesta entrada és un facsímil de la que en el seu dia en va publicar en un espai ja desaparegut o malmès. Els comentaris no s’hi han pogut afegir.
scapix - joan escapa 