CUBA, EN DOCUMENTALS I AL COR
Buena Vista Social Club (1999), dirigida per Wim Wenders amb la provocació de Ray Cooder. Senzillament entranyable, la música i els personatges. Com que la majoria d’intèrprets es van morint, em conformo en seguir i perseguir l’Omara Portuondo arreu on pugui. El duet d’Ibrahim Ferrer i Omara Portuondo en la interpretació de Silencio, memorable. Aprofito per col·locar-la a la secció ‘Cançó Setmanal Recomanada’ ara que ja, des de la setmana passada, he iniciat una temporada de temes relacionats amb el cinema.
Balseros (2002), de Carles Bosh i Josep Ma Domènech. L’origen de la cinta és una edició del programa “30 minuts”, de TV3. A partir del 1994 segueix el recorregut vital d’alguns dels cubans que abandonen l’illa per instal·lar-se als EUA, on seran retrobats set anys després enmig d’una societat radicalment diferent del punt de partida. El cost personal de la decisió de fugir, com els transforma la nova societat… Una mirada emotiva amb la intenció de distanciar-se de l’interès polític i que ens recorda que entre el somni i el malson la línia divisòria és molt fina. Mereix més d’una revisió.
Comandante (2003), direcció d’Oliver Stone amb producció de Jaume Roures i música d’Alberto Iglesias. Es tracta d’un documental molt ben filmat. Resumeix tres dies i tres nits de rodatge amb un únic personatge, Fidel Castro. Prohibida als EUA, segurament cal mirar-la amb ulls crítics i no creure-se-la al 100% però això passa gairebé amb tot, no?
NOTA, s’ha complementat l’entrada “Tècnica Remarcable, Procediment Millorable”, de 9-1-2010, d’acord amb les últimes percepcions tangibles del comissionat. També l’enllaç relatiu a Història millorarà en breu.
scapix - joan escapa 
A veure, 'amic i més' Raimon, aquest blogger es va comprometre -en realitat ni això- a fer una entrada setmanal. 'Vaig néixer' el 27/12/2009, a efectes pràctics una mica més tard. Et semblen poques 14 entrades? Són força més que una setmanal, no? Et semblen pocs, els enllaços? Et sembla poca, la participació? Que jo no he nascut només per això. I és clar que tinc temes! però no sé si les ganes i els coneixements són suficients, tenint el meu 'mestre' a Sant Jaume de Galícia, fotent-se marisc i més marisc, abandonant llur progenitor en la batalla de la informàtica…
Bueno, què? Que no s'actualitza mai aquest bloc?
Bàsicament perquè escoltem persones sàvies com vosaltres i altres que us envolten. 'Pequeños Saltamontes', vull dir, 'xipironets' l'important no és ser molt savi sinó tenir bons mestres. Serveix la lliçó?
Com és que sabeu tantes coses???
Per a 'Anònim' (21:57h, del 23 de gener): Mira't, sisplau, el meu comentari d'aquest mateixa entrada del dia 22 a les 22:09h. T'agraeixo el comentari però tinc per norma no acceptar "Anònim ha dit…" Fes me cas.Dit això, amb el mojito ja pots comptar-hi, poca festa cubana faríem sense, no? Ah, i de pressing res de res, eh?
Flor de cactus es una película estadounidense de 1969 de comedia dirigida por Gene Saks y protagonizada por Walter Matthau, Ingrid Bergman, y Goldie Hawn. La película es una adaptación de una obra anterior etapa de Broadway, escrito por Abe Burrows, que a su vez se basaba en la obra francesa Fleur de cactus. La película fue la séptima película más taquillera de 1970.
VIVA LA REVOLUSIÓNNNNScapix, el pressing que ens fas és infernal! jajaja Només te'l perdonaré si ens tornes a fer algun d'aquells mojitos que elabores amb tanta destresa…
Suposo que aquesta entrada inclou el manteniment del soparet del "26 de Julio" al pati, amb mojitos i havans."Revolución es sentido del momento histórico", "Hasta la victoria siempre", "Revolución es no mentir jamás", "La moral de la Revolución está tan alta como las estrellas", etc., etc.
Johan!!! Collons que no t'escric perquè no tinc temps perquè l'Arnau entrega el projecte divendres que ve i anem de cul!!! Jo el vaig seguint, sóc un seguidor amb potència!!!
Cuba sí, Cuba sí, Cuba sí, ianquis nolalalá, lalalá, lalalá, lalalá…
Si lotus blau és el Pepe, trobo que ha fet molts avenços.
Ep Escapix aviat et diré quelcom, estic fent proves…
Anònim: no t'enfadis però t'ho havia de dir. Repetiré la lliçó les vegades que calgui (o anul·laré els comentaris). Trinidad, a mi també em va agradar molt, a més a més hi havia el Palau Brunet acabat de restaurar. Ara quan em pregunten què es el millor, jo dic que em quedo amb la gent (i no és una resposta de capellanet, eh? més aviat tot el contrari…)
Anònim, Anònim…: M'alegra el teu comentari però procura no comentar res com a "Anònim"; si vols posa't un pseudònim o no: Desplegues a sota l'espai del comentari "Comenta com a…" i selecciones "Nom/URL" i escrius el que vulguis a "Nom"; deixa en blanc URL. Aquesta lliçó ja l'he fet més vegades, oi?
La ciutat colonial que em va agradar més de Cuba va ser Trinidad. Vaig poder parlar amb un home de 90 anys nascut a Sabadell que havia perdut la seva joieria als primers anys de la revolució. La seva filla, curiosament, era castrista.
He estat remanan aquest bloc i he vist un munt de fotos de homes prims i grassos "super"interessants amb els instruments a les mans fins i tot algú a la boca, he llegit insinuacions i proposicions immorals, jo també mi apunto a la festa!Ah! el del teclat deu ser àgil de dits.CUBA ME PONE