L’erupció del volcà islandès Eyjafjallajökull, a banda de mostrar la fragilitat del món que hem construït, ha aconseguit posar al frontispici del diaris de tot el món l’illa islandesa i els seus habitants.
Snæland, Fjallkonan, Eylenda, Frón, Skeri∂, Thule, Hrímgrund, Ísafold i molts altres són alguns dels noms amb què els «frónbúi», és a dir, els islandesos, designen el nom del seu país, el qual pren Ísland (imatges) com a forma oficial més comuna. La llengua islandesa manté un alfabet particular adaptat del llatí i és considerada una llengua indoeuropea propera a les escandinaves.
Situada a l’extrem nord-oest d’Europa, Islàndia és una petita illa en comparació amb la seva veïna del nord, Grenlàndia, l’illa més gran del món. Els primers habitants d’Islàndia, per referir-s’hi, esbombaren el nom «illa del gel» i, també amb tota la intenció, escamparen el d’«illa verda» per referir-se a la gran illa veïna del nord, per tal de desviar cap allà possibles invasions. L’Alþingi, constituït en època dels víkings i reinstaurat el 1848, competeix amb altres assemblees parlamentàries per ser considerat el primer òrgan pseudodemocràtic del món.
En l’actualitat, malgrat la crisi del sistema financer local –el 2008 el govern es va haver de fer càrrec dels bancs islandesos–, les particularitats del foc i el glaç, l’equilibri amb el medi, el paisatge, les polítiques socials i d’igualtat, etc., etc. fan que Islàndia continuï essent un paradís envejable.
Xavier Moret és l’autor d’un bon llibre de referència, Islàndia, l’illa secreta, per saber-més, d’aquest indret. També hi ha alguns blogs interessants, com Direcció Reykjaviki, i no voldria acabar aquest post sense recordar que Miquel Calçada dedicà un episodi (capítol sencer) del seu Afers Exteriors a aquest país.
L’AVAR ÉS COM EL PORC QUE NO S’APROFITA SINÓ DESPRÉS DE MORT.
No per esperat resulta menys dolorós l’empat aquest vespre entre el FC Barcelona i l’equip rival d’avui, així com el altres empats que de ben segur seguiran fins al final de l’actual lliga. La possible manca de títols no amaga la satisfacció i l’orgull que aquesta temporada també sentim pel joc d’un l’equip que és i té voluntat de ser referència de país i pels qui l’han gestionat en els darrers anys, malgrat patir atacs des de tots els àmbits. Les dificultats per assolir l’actual lliga no es desvinculen dels interessos per bombardejar la continuïtat en la gestió del club de cara les pròximes eleccions. Enfront unes molt bones temporades i transparència en la gestió, que podrien –i poden encara, malgrat els entrebancs– coronar amb una espectacular temporada no només en futbol sinó també en les més significatives de les seccions, és a dir, en bàsquet, handbol i hoquei, els intents per desprestigiar l’actual junta directiva i al seu president no cessen ni tenen intenció de fer-ho. Els motius són diversos, però se centren en el mateix enemic. De les crítiques que ens arriben de terres veïnes del sud no en parlaré ni m’interessen, però són curioses les que tenen origen al propi país i des de suposats entorns barcelonistes amb la intenció de fer forat en el desgast d’una gestió i resultats espectaculars, de llarg, els millors de la història del club. Motius? Allargaria el post, us remeto només a les hemeroteques i al record dels treballs iniciats per Ramon Barnils, qui en el seu moment promogué un estudi de l’economia en l’època del nuñisme i, més recentment, al treball publicat a la revista El Temps amb motiu de la moció de censura a l’actual Junta. No invoquem, com algú podria malintencionadament fer veure, el pensament únic sinó la mesura de la crítica responsable que des de tots els punts de vista resulta necessària i és plausible.
Acostumats com estem els catalans a commemorar derrotes, aprofito l’avinentesa que certifiquen els pitjors auguris que la minoria d’una bona colla d’amics havíem pronosticat enfront els més ingenus per rememorar i vindicar les opinions que ara fa poc menys d’un any van aportar als mitjans Sergi Pàmies, Pep Mayolas, Antoni Bassas, Toni Strubell i Trueta, entre molts d’altres en relació a fets protagonitzats per l’equip de futbol del FC Barcelona.
Que inventin una llei de partits per eliminar els que no els agraden i es quedin tan panxos, mostra el grau de democràcia que ens imposen.
Que el Tribunal Suprem es converteixi en instrument del feixisme espanyol i processi hic et nunc el jutge estrella de l’Audiència Nacional (sucessora del TOP) fa més riure que pena. I no seré jo qui, ni de broma, alci un dit en la defensa d’aquest personatge.
Que l’Estatut de Catalunya aprovat el 30 setembre del 2005, retallat al Congrés, referendat pel poble, sigui recusat després pel Defensor del Pueblo, PP i altres, fa un tuf només inversament comparable a les flaires dels dinars i sopars que paguem als membres del Tribunal mentre allarguen una sentència absurda.
Que tanquin Egunkaria i absolguin, set anys després i sense cap mena de rubor, els seus directius –a qui han practicat tortures– i no garanteixin que un fet com aquest no es repetirà és imperdonable.
Que el franquisme i la manca de llibertats a l’Estat espanyol siguin cada dia més presents és una realitat tangible.
Que el Barça no sigui campió d’aquesta lliga és una aberració com ho eren també les guanyades continuadament pel Real Madrid durant La Dictadura.
Cada dia en queda un de menys per a la independència.
Amb aquest país i amb el fer d’aquest govern els catalans, més aviat que tard, acabarem com els valencians i els illencs, és a dir, escèptics totals. Passada l’època del peix al cove, ens trobàrem amb el primer tripartit, que, presidit per Pasqual Maragall, va il·lusionar-nos amb amb la redacció del nou Estatut. Més tard vingueren les preceptives rebaixes, encapçalades inversemblantment per les que, immediatament d’aprovar-se l’Estatut al Parlament, José Montilla anunciava de presentar al Congrés espanyol. Amb el segon tripartit i la presidència de la Generalitat del propi Montilla havíem de confiar en la suposada capacitat de gestió d’aquest espanyol reciclat de català i la seva colla de sequaços. Han passat gairebé dues legislatures i de l’Estatut, cap bona notícia, la crisi econòmica i política la tenim instal·lada al bell mig de casa sense pensaments ni idees per foragitar-la… El gran gestor en qui alguns volien fer-nos confiar no ha estat capaç d’il·lusionar ni de crear cap tipus d’expectativa d’autogovern. A hores d’ara l’horitzo és fosc no només per al qui eufemísticament ens anomenen ciutadans i ciutadanes sinó per al propi sistema de partits. Només ICV defensa el tripartit, PSC i Esquerra no el contemplen, però res no és impossible després de les eleccions, CiU va anar al notari però pot ser que perdi la memòria… Com que la democràcia actual se’n fot del vot en blanc i de l’abstenció, prefereixo romandre en la utopia. I ja posats en això, imagino uns resultats on cap dels partits de l’actual Parlament aconseguís ni que fos un simple escó.
Continuen prenent-nos per rucs al servei dels vots que ens proposen. I mentrestant l’espanyolitzada TV3 enceta Telenotícies amb els guanyadors del concurs de trincos.
HIC ET NUNC
Que el bisbe de Terrassa, que ostenta càrrec i privilegis gràcies a diners públics, escrigui i publiqui en castellà m’evoca, malgrat la meva poca fe en el que predica, la campanya Volem bisbes catalans! Ara bé que sigui TV3 –televisió publica que té l’obligació, el mandat i el privilegi de preservar la llengua– qui es dediqui amb renovat esforç a malmetre i a no vetllar per cap dels aspectes més nobles i justos per al manteniment de l’idioma autòcton resulta senzillament aberrant. El que seria inimaginable en qualsevol emissora pública de qualsevol país ens ho trobem potenciat a casa nostra. I mentre no hauríem d’haver oblidat la divisa maragalliana –«la llum que ens ve del nord»– encara ens venen que ens volen posar a nivell europeu quan no deixen de projectar-nos al sud!
NON COMPOS MENTIS
La CCMC és o hauria de ser una eina imprescindible d’un país amb nombrosos problemes de supervivència lingüística, cultural i política. Potser per això molesta a determinada crosta socialista amb càrrecs al carrer de Nicaragua. Avui dia a TV3 sembla que no hi ha gairebé ningú disposat a aplicar les bases més naturals del llenguatge, ni guia per escoltar els criteris dels professionals de l’idioma. No es tracta de triar entre el català light i el català heavy sinó de fer un bon ús de la llengua, d’escollir un estàndard digne de la mateixa manera que trien un vestuari o una cara amable i creïble per als informatius. Hi ha prou i bons sociolingüistes al país a qui escoltar o dirigir-se abans de regalar-nos els autèntics desgabells que ens ofereixen gratuïtament i reiterada. Però sembla que hi ha més interès per eliminar un dels principals objectius col·lectius de TV3 i de la CCMC en general, la qual cosa no és sinó un atac a la línia de flotació de la supervivència cultural i lingüística del país.
El pitjor és que TV3 transforma l’ús del llenguatge de forma amagada, no admetent el nul interès que demostra per l’idioma, interès que s’hauria d’exigir no als convidats però sí als professionals del mitjà. L’afany per ampliar l’estatus perseguit, el del fals bilingüisme en què tothom sap castellà però només uns quants català, em porta al paral·lelisme inevitable entre els actuals responsables de la situació i Felip V quan aquest, en l’aplicació del Decret de Nova Planta, no dubtà d’escriure i ordenar allò de «…conseguir el efecto sin que se note el cuidado».
SIT TIBI TERRA LEVIS
Com que són intervencionistes fins a l’hora d’anar a cagar i sempre tenen una justificació per a tot, no us estranyi que algun socialista s’excusi en què volen protegir-nos de ser confosos per etarres, com els va passar fa poc al grup de bombers catalans de vacances a França, ja que tenir una vaga pinta d’espanyol i parlar un idioma que s’hi assembli implica haver d’acceptar aquest tipus de conseqüències sense dret a reclamar.
D’un país i un govern que rebaixa les hores de l’idioma propi –de tres a dues – al batxillerat i en acabar l’ESO tothom surt amb el certificat de nivell C a la butxaca se’n pot esperar, com a mínim, que aconsegueixi equiparar el català amb el gallec en la seva relació amb el castellà més que no pas el finès o l’holandès respecte l’anglès.
NOTA.– El servei de teletext també és una autèntica mina dels despropòsits. I en una altra ocasió parlarem del contingut de les informacions i/o d’allò que expressament no informen.
Per no ser titllat una vegada més d’incrèdul compulsiu, en la secció Cançó setmanal recomanada he adaptat l’entrada al moment de la litúrgia actual, sense defugir el precepte cinematogràfic imposat.
Benvolgut Adso, si tingués respostes per a tot estaria ensenyant Teologia a París. (Guillem de Baskerville a El Nom de la Rosa)
Per raons diverses vaig poc al cinema i cada vegada m’hi veuran menys perquè entre la brutícia de la sala, l’olor de blat de moro, la butaca que et venen sense numerar i que t’obliga a arribar deu minuts abans en determinades sessions i haver-te d’empassar mitja dotzena de trailers, m’hi sento terriblement incòmode. És car –enlloc he pagat tant com al nostre país– i no vull participar més a engreixar les butxaques d’uns exhibidors còmplices de boicotejar amb falses excuses la nostre maltractada llengua. M’adaptaré a les noves, o ja no tan noves possibilitats que disposem per veure cinema a casa, sol o en companyia.
No sóc especialista en cinema, tanmateix m’atreveixo a recomanar set pel·lícules de cine que m’han colpit. Si hagués de trobar un fil conductor que les emparentés segurament apuntaria els límits de les relacions humanes en l’àmbit i la idea del concepte de l’amistat.
NINGÚ NO ÉS PERFECTE (Some like it Hot) EUA, 1959, de Billy Wilder. Combina magistralment els ullets que destria el film vers el gènere negre i el musical. La disfressa elevada a categoria. Ultrapassats 50 anys de la seva estrena als EUA, qualsevol altre comentari resultaria sobrer per aquells que ja l’heu vista un munt de vegades i no us en canseu mai.
PRISCILLA, REINA DEL DESIERTO (The Adventures of Priscilla, Queen of the Desert), Stephan Elliot. Austràlia, 1994, un bon road movie i excel·lent comèdia. Drag Queens i homosexualitat tractats amb humor no mancat de moments tensos i rigor en el guió. El vestuari, impactant. I will survive, de Gloria Gaynor, i Abba es comporten com siamesos de la banda musical en aquest inesborrable film.
JUSTINO, UN ASESINO DE LA TERCERA EDAD, Espanya, 1994, excel·lent òpera prima de La Cuadrilla. Filmada en blanc i negre i amb un pressupost baix, mostra amb tocs d’humor àcid i dramàtic, la realitat de l’Espanya del terç final del segle XX, allunyada del desarrollismo oficial i de les veleïtats predemocràtiques del moment.
GUANTANAMERA, Cuba, 1995, Tomás Gutiérrez Alea. Un altre road movie d’embolics, on el tema de l’amor i la mort conviuen en estreta relació. No exempt de crítica ferotge i intel·ligent a la realitat de l’entorn, mostra l’evolució de l’autor en el context de la societat cubana. La lògica limitació de mitjans li atorgarien els mèrits que li manquen si aquest fos el cas.
LOS LUNES AL SOL, Espanya, 2002, Fernando León de Aranoa. En ple període d’emergència econòmica, aquest film coral ens recorda l’encara realitat existent per a molts. Pretesament ignorada des de detrminats mitjans, tots aquells que en el seu moment la van trobar exagerada, convindria que la revisessin ara que alguns disposen de més temps que no voldrien.
QUEMAR DESPUÉS DE LEER (Burn after Reading), EUA, 2008, de Joel Coen i Ethan Coen. El guió, una veritable obra d’enginyera transformada en thriller d’espionatge còmic i humor crític amb el cinisme, les obsessions i les paranoies de bona part de la ciutadania nord-americana. Juntament amb Fargo (1996) i The big Lebowski (1998), per a mi, el millor dels Coen.
LA SUERTE DE EMMA (Emma Glüsk), Alemanya, 2006, dirigida per Sven Tddicken. Una història sublim, en un to dur, vital, sentit de l’humor finíssim i ajustat. De nou la mort i les ganes de viure, allunyades del melodrama tendre injustificat. La duresa filantròpica del final paga de sobres el preu de la pel·lícula.
El col·lectiu mèdic va ser el més important dins la militància del partit nazi.
Podem establir que d’uns anys ençà el sistema sanitari públic ha millorat considerablement. Si hom té la sort de gaudir d’una relativa bona salut pot permetre’s l’afirmació anterior. Deixant de banda els despropòsits amb el tema de la grip A, les llistes d’espera per a intervencions o les derivacions als especialistes, el sistema més o menys funciona. Tenim bons oncòlegs, bons cirurgians, bons odontòlegs, bons ginecòlegs… Segurament d’això en podeu donar fe molts de vosaltres, entre els quals cal comptar un munt d’estrangers, siguin jubilats europeus a la costa o immigrants de condició diversa. La medicina tradicional que ens empara, però, s’ha mostrat insuficient en molts aspectes. Anar al metge per una trista malura comporta una llarga espera de mesos si et deriven a «l’especialista». Això fa que la majoria de mortals hàgim de procurar-nos un servei mèdic paral·lel, evidentment de pagament. Els canvis soferts en l’exercici de la medicina formen part dels nous avenços que pateixen els pacients. Avui dia els metges no toquen els malalts. Les exploracions acostumen a ser radiològiques, el que no es veu mitjançant la imatge no existeix, si una analítica no demostra el contrari el pacient és una persona sana. De vegades quan disfunció es confirma per aquests mitjans és tard… Abans, amb menys recursos, els metges exploraven els malalts i, sovint, l’exploració incloïa la palpació de determinades zones del cos del pacient, amb la qual cosa el metge o l metgessa intuïa una possible afecció. Aquesta pràctica sembla haver desaparegut dels manuals mèdics i es deixa per a fisioterapeutes, quiromassatgistes o practicants de les medecines o cures alternatives, la majoria dels quals mereixen poc crèdit als titulats a les nostres universitats però les cosultes dels quals cada vegada són més plenes de gent insatisfeta amb els tractament únicament farmacològics de la medicina tradicional.
Ah, no fumi, no begui, un cigarret furtiu i una cervesa al mes d’agost, per als nous metges del segle XXI poden justificar el vostre inconegut diagnòstic. Si no fumeu ni beveu,el diagnòstic pot ser establert com a síndrome psicosomàtic, qualsevol cosa per treure-us del damunt i passar la tarja de la vostra mútua les vegades que calgui. Sí, el sistema sanitari, públic o privat ha millorat considerablement perquè fa una anys la gent es moria abans…
Un seguidor del blog i alhora amic, el Jordi, em fa a mans l’article que publicà a la seva columna setmanal l’arquitecte, dissenyador i periodista Juli Capella. Per la seva concreció i claredat d’idees em permeto reproduir-lo amb l’esperança d’escampar-lo entre el personal que s’apropa a aquest espai. I donat, doncs, que es tracta d’un post singular perquè l’autoria és aliena, em permeto completar aquesta introducció amb uns prou coneguts versos perquè cadascú faci el que li doni la gana, sempre que utilitzi el cervell pel que serveix:
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol, Ara mateix, dins L’Àmbit de tots els àmbits (1981)
¡ADÉU, PARTITS POLÍTICS!
Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia.Adiós,perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Good-bye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues. Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació. Auf Wiedersehen, perquè tenir militants ja és una aberració anacrònica i premonitòria. Adéu, perquè, des dels vostres despatxos, sempre us assabenteu tard i malament del que passa al carrer. Adéu, perquè no sou exemple de transparència ni de renovació. Adéu, perquè encara seguiu elegint el vostre líder amb el 95% dels vots. Adéu, perquè en pro de l’eficiència heu cancel·lat el debat i la discrepància. Adéu, perquè cada vegada esteu més lluny de la gent i més a prop entre vosaltres. Ciao ciao, perquè us espanta la gent que destaca i preferiu entre les vostres files mediocres. Adéu, perquè feu pudor de ranci i de tancat. Perquè us defenseu entre vosaltres a costa del ciutadà, segrestant-lo de la política. Au revoir, perquè intenteu silenciar altres organitzacions socials i moviments polítics que no podeu manipular i us van prenent terreny. Adéu, estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia.
Juli Capella, El Periódico de Catalunya
En aquest país (Catalunya) sempre diem el mateix: la gent vol ser enganyada. (Josep Pla)
Ben mirat això de les candidatures olímpiques per al catalans no deixa de ser una broma de mal gust, talment com si, amb la crisi econòmica i política que patim, calgués esmerçar indignes quantitats de diners en la creació de llocs de treball –abans en dèiem feina– per ocupar bàsicament els socialistes que encara resten sense càrrec i sense sou oficial (que mira que s’ha de ser ruc per tenir carnet del partit i no estar encara col·locat!).
Algú, si pot ser també amb carnet, hauria d’explicar al senyor Hereu quina ciutat governa, en quin país viu i les prioritats i les mancances d’aquest territori i dels seus habitants, que les ciutats candidates a organitzar uns Jocs Olímpics haurien de disposar prèviament d’una xarxa de comunicacions i infraestructures bàsiques més o menys consolidades i efectives, i que els ciutadans no volem dependre de ser seu olímpica per tal de disposar de les millores que durant anys no s’han realitzat, que el guany se l’enduran els de sempre –empreses elèctriques, constructores i executius nomenats a dit que encara ens voldran fer creure que ens fan un favor–, que convertir de nou Barcelona en una capital espanyola de segona categoria ens empetiteix, que això de les candidatures olímpiques que no reïxen (i algunes de les que reïxen) és molt mal negoci –oi, Galladón?–, que és com iniciar una guerra, perdre-la i no voler ser considerat un perfecte estúpid. I ja posats en confidències, aquest mateix algú hauria de dir al senyor Hereu i al seu equip de campanya que la majoria de ciutadans no en tenim la culpa, que els nostres polítics siguin com són, que ens mereixem molt i molt més.
Però Barcelona no es projectarà mai com a ciutat candidata a organitzar un Jocs Olímpics d’Hivern perquè el senyor Jordi Hereu, el seu equip i el seu partit saben que el país no pot esperar trenta anys més les inversions que li calen. El senyor Hereu mai no faria declaracions per una Barcelona olímpica l’hivern del 2022 si no fos que fumés alguna substància rara i consumís algun tipus de determinats bolets.
ELS PROLEGÒMENS
Quan hom sobrepassa els cinquanta –encara que no se’n sigui conscient– ja porta un temps en la decadència vital més absoluta. Si no s’ha perdut el temps en foteses, s’haurà adquirit un cert grau de saviesa i s’acumularan un munt d’habilitats per continuar sobrevivint en aquest món de depravadors. La degradació del cos és un símptoma d’alerta contra el qual alguns intenten lluitar més aviat amb poc èxit. Sovint es troba el buit de l’amic/s o amiga/gues que han desaparegut abans d’hora i es passen estones amb aquells que pateixen una malaltia que ha d’acabar amb ells. Se sol tenir la hipoteca més o menys encaminada, alguns fins i tot acumulen notables quantitats de diners i béns immobles, com segones i terceres residències–que els aprofiti!–, s’han promogut o adquirit els afectes socials amb qui ha calgut, en cas contrari ja no s’adquiriran mai, i queda per veure si s’aconseguirà amb els encara inconeguts…
APROXIMACIÓ A LA REALITAT
Més enllà del quart o cinquè decenni –a cadascú l’hi va com va– alguns canvis tecnològics i els nous hàbits que s’observen en els més joves es copsen com una nosa més que no pas com un avenç. I no sempre però, sovint, s’està convençut que es té raó.
Han canviat els interessos i el lleure. Les vacances es planegen amb paràmetres diferents d’anys enrere –quan falsament es pretenia mostrar als fills la immensitat del món i la diversitat de cultures–, s’està una mica cansat de tot i fa mandra haver de fer i desfer maletes. Qualsevol activitat és plantejada sota el prisma de l’adjectiu cultural (vacances, la tria d’un vi o l’àpat a qualsevol restaurant car o barat, un espectacle bo o dolent, una exposició, l’exercici físic…).
Alguns es refugien en el fals recurs de l’esport. Els bojos del gimnàs, la piscina i el jogging són algunes de les espècies temibles que deixa la meva generació. Fugiu-ne tan ràpidament com pugueu. Normalment posseeixen un pensament monolític basat en l’objectiu exclusiu de batre propis rècords, com més estúpids millor. Són uns perpetus imbècils.
La sensació d’incomprensió és absoluta en molts aspectes. La impressió que gairebé tot allò que es fa, que es fabrica, que es produeix va destinat únicament als cretins adolescents d’avui dia provoca una justificada angoixa, la qual cosa fa que la distància entre els joves d’ara i les generacions que els precedeixen resulti cada vegada més abismal. Proveu de mantenir converses normals amb aquests individus a veure què en traieu… Jo em limito, amb poques excepcions, a discutir seriosament només amb coetanis de menys de 15 anys per la part baixa i d’edat il·limitada per la part alta (en aquest cas, la paciència és fruit de l’agraïment que em mereixen).
CONTRA QUI REBEL·LAR-SE
En assolir l’edat de referència d’aquest escrit la gent no només es rebel·la poc i malament –encara es va a votar malgrat l’escassa confiança en el sistema–, sinó que molts impedeixen als seus fills de fer-ho, tot i no faltar-los motius. Enmig de la revolució conservadora dels 80 i el procés de globalització s’han educat els fills en una infància de somni, una adolescència transigent i una cloenda acadèmica que els ha permès assolir diverses carreres i màsters alhora que se’ls demana que acceptin salaris ínfims i renúncies socials per les quals se suposa que les generacions anteriors van lluitar.
A hores d’ara els referents de la pròpia joventut ens han traït i no tenim contra qui rebel·lar-nos. El nostre exemple resulta, doncs, del tot estèril per a generacions posteriors, a les quals es demanen sacrificis i es transmet, per primera vegada, un món pitjor del que han rebut els seus pares. El fracàs de la nostra generació en el llegat és rotund.
