El nostre país petit ha d’apropar-se de nou als èxits del FC Barcelona per poder sortir al carrer amb motius d’alegria i no vindicacions, ja que ni la situació econòmica i social ni el que prediquen els dirigents polítics són motius per tirar coets.
De nou han estat les gestes del més que un Club el que ha actuat d’ambaixada mundial del nostre país. A la premsa mundial la majoria de mitjans s’hi refereixen com l’equip català i n’han destacat l’excel·lència del joc i la filosofia del club, la qual cosa ha obligat al veïnat del sud a rendir-se a l’evidència però, com és costum –a darrere hora i després de comprovar els elogis d’arreu– també ha volgut apropiar-se l’èxit, ara sí, com el d’un equip espanyol, com si ens féssin un favor, tot i que saben de sobres que no ho som ni ho volem ser, ni volen que alguns que potser se’n sentin ho siguin. De fet per llegir catalán en espanyol cal cercar la premsa americana.
L’equip entrenat per Pep Guardiola afronta l’esport que practica d’acord amb els valors innats del propi esport, de l’equip i del que representa i això contrasta amb la falsa creença que el model de globalització exigeix abandonar les pròpies arrels. Ara que el Barça no només guanya sinó que és referència d’espectacle i bon joc, ara que el Barça és més universal que mai és quan jugadors i tècnics s’inventen una particular sardana com a cloenda de les festes i conviden la resta de l’staff tècnic a participar-hi.
I ja que el Barça ha estat capaç no només de renovar la il·lusió dels seus seguidors sinó de renovar els fonaments del futbol, som molts els que ens preguntem per què no se’ls empelta una mica d’aquest esperit, als nostres dirigents polítics, per què no són capaços de renovar-se amb nous valors, molts dels quals aquests dies s’han posat de relleu a les places dels nostres municipis. I si no se’n volen adonar que repassin com els indignats han evitat els actes violents en l’espai que ocupaven i això sense la intervenció de cap intel·ligència política.
De retorn a l’àmbit estrictament esportiu no oblidem que l’esperit i els èxits del nostre equip es fonamenten en la feina de Johan Cruyff, Joan Laporta, Txiki Begiristain, Frank Rijkaard i Pep Guadiola, la totalitat dels quals van iniciar-se al club en períodes anteriors a Sandro Rosell, l’únic President capaç de malvendre una samarreta i d’organitzar un castell de focs amb claror de dia.
Avui m’he apressat per ser a les 19:00h a la plaça de Catalunya, a Barcelona. Des de dissabte passat que no hi anava, però avui, calia un esforç perquè, malgrat que la concen-tració té data de caducitat el proper diumenge, Felip Puig segurament, abans i després de l’actuació dels mossos, s’ha volgut mostrar tal com és.
La nul·la capacitat dels polítics, des del dia 15 no han estat capaços de generar cap tipus de proposta (serà que n’hi ha poques de senzilles, de fàcil aplicació!), és una prova més de la seva incapacitat per resoldre els problemes de ciutadans de tota mena i condició, motiu pel qual la necessitat d’un canvi profund de les regles de convivència resulta d’una evidència més que notòria.
L’ambient a BCN aquesta tarda alternava entre la indignació i la festa, el seny i la rauxa. Als crits de «Puig dimissió!», s’hi barrejaven pancartes on es podia llegir «Estem canviant el món, perdonin les molèsties», «En paro pero no parados», «Menys policia, més educació» o aquesta altra “Els nostres somnis, els vostres malsons»
, enmig de milers i milers d’eslògans diversos, alguns dels quals acusaven els mossos mentre que d’altres els convidaven a afegir-se pacíficament a les concentracions. He pogut veure també equips de televisió de Suècia i d’altres països. Durant l’estona que he estat al centre neuràlgic del Cap i Casal només he vist dos polític, en Joan Herrera i en Ricard Gomà; en tot aquest procés l’encara alcalde, Jordi Hereu, una vegada més ha mostrat la indignitat amb què exerceix el càrrec, fent-se fonedís des del primer moment que van aparèixer reclamacions; ara ja no ha de demanar ni que el votin, cobrar a final de mes i visca la Pepa!
En alguns indrets hi havia cartells que asseguraven que l’endemà els concentrats disposarien de nou de tot el material requisat (plaques solars, gas, etc., etc.). Si l’excusa del senyor Puig per ordenar l’actuació dels mossos és el partit de Champions que ha de jugar demà el Barça (les possibilitats de guanyar són només d’un 50%), jo proposaria a aquest Conseller que ordeni la instal·lació immediata d’una pantalla gegant a la Plaça de Catalunya, tindria gairebé garantit que els aldarulls seran mínims en comparació a altres celebracions.
Una vegada més –i en portem unes quantes els últims decennis– la representació dels nostres polítics és motiu d’escarni més enllà dels nostres límits.
El Col·lectiu Antoni Moix, que aplega persones que han treballat per oferir a la ciutadania de Sabadell una informació crítica, diversa i diferent de la que proporcionen els mitjans locals de la ciutat, ha decidit donar per acabada l’etapa de Sabadell ha de canviar. Mai no sabrem l’efecte real de la seva presència a la xarxa però molt em temo que sense ells el bustisme podria perfectament haver crescut com ho han fet altres formacions, per exemple, PxC. I no dubto que en aquest supòsit el seu líder tindria encara la barra d’equiparar-se a Àngel Ros.
Tot i que durant la campanya el funcionari ha hagut segurament de purgar-se més d’una vegada perquè la por a perdre li alterava les digestions, res no indica que, renovada la majoria, el tradicional estil prepotent, sectari i el populisme de baixa estopa que destil·la el nostre alcalde canviarà.
Des d’aquí vull agrair a les persones del Col·lectiu Antoni Moix la feina feta i n’esperono d’altres perquè amb nous projectes entomin el relleu.
Catalonia is not Spain, almenys en clau electoral. Ja sigui en eleccions municipals, autonòmiques o generals aquí, i també al País Basc, es vota diferent perquè el ventall d’ofertes electorals és afortunadament més variat. Malgrat el que pugui dir la senyora Camacho i els seus amics, a diferència d’Espanya, les eleccions de diumenge demostren que a Catalunya bàsicament ens hem centrat en qüestions locals, és a dir, el protagonisme fonamental se l’han endut les candidatures en funció dels programes, interessos o disinteressos dels votants i, per bé que la influència global hi hagi tingut un pes específic, aquest ha estat molt relatiu, si més no comparativament. A Espanya, el model bipartidista empobridor i centrat en la política que genera el govern de l’estat ocupa gairebé tot l’interès, es tracti de les eleccions que es tracti.
Que a Barcelona el PSC/PSOE hagi perdut l’alcaldia és segurament mèrit d’un candidat que mai no hauria d’haver intervingut en política. Segurament el fet que l’aparell del partit i els 25 cadàvers que diuen representar-nos a Madrid només li hagin ofert suport en comptagotes i a darrere hora pot encara haver-li salvat alguns regidors en lloc minvar-ne més, però la cosa anava de mal borràs des que el personatge va accedir al càrrec. Ben al contrari que a Lleida on Àngel Ros, una de les veus més crítiques dins el PSC, ha sabut fer valer la seva gestió i posicionament al partit.
I a casa meva, el populista de Manuel Bustos, adscrit al PSC i funcionari sense especificar al currículum públic, manté el càrrec i continuarà el pacte no explícit amb el PP per la falta d’unió de la resta de forces. A no ser que el PSC salvi els sabadellencs amb l’oferiment d’alguns dels càrrecs que tant li agrada presumir, la ciutat continuarà en caiguda picada ara que podrà dedicar més temps als despropòsits a què ens té acostumats.
Més que l’interès per l’anàlisi de les noves formacions que han aparegut al país, CUP i Compromís o els xenòfobs diversos, són les experiències de Foixà (Catalunya) i Aduna (País Basc) les que haurem d’anar incorporant si l’anomenada classe política insisteix en mantenir l’absurditat de la llei electoral actual.
Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. (Joan Fuster, Sueca, 1922–1992)
El fenomen del moviment 15M, Indignats o sigui quin sigui el nom amb què passarà a les hemeroteques, malgrat les causes que el provoquen és un motiu d’alegria. I així ho demostra el fet que persones de totes les edats i condicions defensen els joves que s’han plantat enmig de les nostres places.
Calia ser molt innocent o ignorant per no predir l’efecte de la bombolla immobiliària –quants pisos buits i edificis inacabats ens han deixat! –, amb la mateixa certesa, doncs, sabíem que el sistema no suporta que una generació sencera, i molt preparada, vegi negats els seus horitzons de futur, es trobi abocada a acceptar feines mal remunerades en condicions que ni l’extrema supèrbia i usura d’alguns patrons, camuflats en societats diverses, pot justificar. El nivell d’estalvis i de renda d’algunes famílies permet encara –i cada cop menys– la protecció dels propis fills però això no justifica que aquests s’hagin de quedar braços plegats.
Raons per a la indignació i assenyalar culpables n’hi ha de sobres i arriben des de tot arreu. Només aquells que es creuen capaços d’opinar de tot i a tot arreu poden ignorar la realitat. Els polítics mostren un dubte imprecís davant l’allau de concentrats, els jutges campen per la seva banda i col·laboren més que mai en el desprestigi de la política, la Junta Electoral dicta prohibicions incomprensibles… Algun/-a eurodiputat/-ada dels que fa ben pocs dies va votar pel manteniment dels seus viatges en primera classe hauria ara de tenir el valor de presentar-se enmig dels concentrats i explicar-los de
veritat a què es dediquen i com viuen; amb la de casos de corrupció activa i passiva –duplicitat de sous públics, jubilacions previstes…– que suportem, no s’adona la classe política que la protesta és també contra la seva postura ètica? Fa tants anys que manen que segurament es pensen que som idiotes, que el país és seu i que són amos de tot i de tots. Al nord d’Àfrica fa uns mesos reclamaven democràcia i se n’alegraven, que no oblidin que aquí el reclam és similar però amb matís: més democràcia real. Perquè estem contra la seva endogàmia, contra la seva egolatria i contra la seva incapacitat absoluta per solucionar qüestions més enllà de l’àmbit particular i perquè han permès que el nivell de desigualtats augmenti en favor d’una minoria cada cop més privilegiada i més minoritàra.
Com deia al principi, el que esta passant a les nostres places és un motiu d’alegria: hi ha gent que té por altra gent, però, perd la por.
De nou volen que votem per així justificar, a part d’un excel·lent sou i pensió, quatre anys més de despropòsits i gamberrades oficials.
Sabadell, una ciutat en decadència absoluta i caiguda lliure, és un municipi on l’alcalde prioritza les seves aparicions (processons als costat d’exlegionaris, esdeveniments públics i privats… a part de la premsa local que, naturalment, controla) per damunt de qualsevol altre aspecte de real interès ciutadà. Sabadell és una ciutat on el PSC sembla no existir més enllà de les fidelitats absolutes al guru local. Sabadell és una ciutat on les entitats romanen intervingudes o segrestades excepte per obligar-les a aplaudir en públic l’actual alcalde. Sabadell és una ciutat on la crítica no és que no existeixi sinó que roman per meandres d’escàs ressò perquè la majoria de mitjans li són negats. I per si no n’hi hagués prou, qualsevol visió diferent de la oficial és considerada artilleria enemiga per part de l’alcalde i els seus adlàters! Malgrat tot, aquests s’autoproclamen més transparents que ningú després de rebre bofetades de tot arreu (Síndic, contractacions, pisos, caserna, zoo, CAC, Ràdio Sabadell i canal 50, associacions de veïns…). No és que siguin incapaços de resoldre qüestions de ciutat sinó que provoquen i exporten vergonyes sense cap mena de rubor.
Segurament els mals de la ciutat no deriven tots del govern municipal –el ciutadans i les entitats tenim la nostra quota de responsabilitat– però fa por comprovar els raonaments amb què justifiquen les seves actuacions.
Si, com assenyala Hannah Arendt, l’autoritat és una font de poder sorgida de les relacions socials i la violència pertany a l’àmbit de l’energia usada per obligar algú a fer allò que un altre desitja, sembla que Sabadell ha estat governat des de la violència.
Molts homes passen per per savis gràcies a la ignorància dels altres, no tinc cap dubte que aquest és el propòsit que continua oferint la llista del PSC a Sabadell.
Podria el calcaces de President del Barça aplicar-se, ni que sigui per una vegada, el lema publicitari generat per l’empresa Nike amb motiu de la consecució de la lliga?
UNA MULTA CONTRA TOTS: EN SOLIDARITAT AMB ACCIÓ CULTURAL
El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.
Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.
Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.
Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.
(Editorial conjunt de premsa, digitals i blogs)
Per si al Premi Creu de Sant Jordi li faltava un grau més de des-acreditació, el discurs d’agraïment que va pronunciar Eduard Punset en l’edició d’enguany (qui va permetre a aquest personatge l’ús del mi-cròfon?!) mereixeria la retirada immediata del guardó als premiats o, almenys, tal com reclama Toni Strubell, la del premiat orador.
scapix - joan escapa 
