ACAMPADES

Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. (Joan Fuster, Sueca, 1922–1992)

El fenomen del moviment 15M, Indignats o sigui quin sigui el nom amb què passarà a les hemeroteques, malgrat les causes que el provoquen és un motiu d’alegria. I així ho demostra el fet que persones de totes les edats i condicions defensen els joves que s’han plantat enmig de les nostres places.

Calia ser molt innocent o ignorant per no predir l’efecte de la bombolla immobiliària –quants pisos buits i edificis inacabats ens han deixat! –, amb la mateixa certesa, doncs, sabíem que el sistema no suporta que una generació sencera, i molt preparada, vegi negats els seus horitzons de futur, es trobi abocada a acceptar feines mal remunerades en condicions que ni l’extrema supèrbia i usura d’alguns patrons, camuflats en societats diverses, pot justificar. El nivell d’estalvis i de renda d’algunes famílies permet encara –i cada cop menys– la protecció dels propis fills però això no justifica que aquests s’hagin de quedar braços plegats.

Raons per a la indignació i assenyalar culpables n’hi ha de sobres i arriben des de tot arreu. Només aquells que es creuen capaços d’opinar de tot i a tot arreu poden ignorar la realitat. Els polítics mostren un dubte imprecís davant l’allau de concentrats, els jutges campen per la seva banda i col·laboren més que mai en el desprestigi de la política, la Junta Electoral dicta prohibicions incomprensibles… Algun/-a eurodiputat/-ada dels que fa ben pocs dies va votar pel manteniment dels seus viatges en primera classe hauria ara de tenir el valor de presentar-se enmig dels concentrats i explicar-los de veritat a què es dediquen i com viuen; amb la de casos de corrupció activa i passiva –duplicitat de sous públics, jubilacions previstes…– que suportem, no s’adona la classe política que la protesta és també contra la seva postura ètica? Fa tants anys que manen que segurament es pensen que som idiotes, que el país és seu i que són amos de tot i de tots. Al nord d’Àfrica fa uns mesos reclamaven democràcia i se n’alegraven, que no oblidin que aquí el reclam és similar però amb matís: més democràcia real. Perquè estem contra la seva endogàmia, contra la seva egolatria i contra la seva incapacitat absoluta per solucionar qüestions més enllà de l’àmbit particular i perquè han permès que el nivell de desigualtats augmenti en favor d’una minoria cada cop més privilegiada i més minoritàra.

Com deia al principi, el que esta passant a les nostres places és un motiu d’alegria: hi ha gent que té por altra gent, però, perd la por.