«…Retorno adjunt a qui de dret pertoqui el prospecte de l’homenatge a Xavier Regàs que acabo de rebre. El meu gest no vol tenir res d’ofensiu per a ningú. Però és perfectament explicable. Jo parlo correctament set llengües. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m’entenen. Vull dir que els entenc massa.
En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d’això: fer de la nació catalana una “región” bilingüe amb un “idioma oficial único”. Dit d’altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d’anyell i veu (bilingüe) de cabrit. Davant d’una situació semblant, el meu refús és total, categòric, irreversible…» (Eugeni Xammar, Carta, 1973)
Amb l’excusa d’enfortir la nació espanyola esborren de passada la nostra, com demostren els fets i sense escrúpols personals de cap mena, aquest i no cap altre és l’objectiu primordial del seu projecte, amb intenció d’anar ràpid i de soca-rel si no ens hi oposem. Que cadascú cerqui les raons que vulgui –emocionals, econòmiques, justícia social, respecte, humanístiques, ètiques…– perquè cada vegada a més persones, de motius per aixecar el vol, ens ens sobren més i més.
Avui he comès una infracció de trànsit davant mateix d’un cotxe dels mossos que circulava en sentit contrari, per una costat de la calçada on la circulació només és permesa a taxis i autobusos. Tot i que no ho fet bé, sí, m’he aturat a fer un d’aquells encàrrecs que saps que no duraran ni trenta segons, després de comprovar que els vehicles de darrere meu podien avançar-me sense dificultats. Com que els mossos s’han mantingut aturats on eren, en sentit contrari, gairebé en paral·lel al meu cotxe, això sí que dificultava l’avançament del meu vehicle als que venien per darrere, tot fent bona la dita que més que per servir hi són per molestar.
Acabat el tràmit personal he sortit ràpid al carrer i ja he trobat el cotxe dels mossos davant per davant del meu –finalment s’han bellugat, incomplint tota mena de normes, ja se sap, estan de servei– i, ara sí, en sentit prohibit, impedien qualsevol moviment que pogués fer jo amb el meu cotxe. Els dos bordegassos eren fora del seu vehicle, l’un davant el capó del meu i l’altre esperant-me al costat de a finestreta del seient del conductor. Com que érem en ple centre urbà, per una evident (d’acord, potser discutible) manca de competències, en cap moment he patit l’angoixa d’una possible multa. M’han demanat els papers del cotxe i els meus, vull dir el carnet d’identitat. Com que fa molt de temps que no m’aturava cap policia, he infringit el costum que mantenia en aquests casos, no badar boca absolutament per a res, ni per saludar amb el rutinari «Bon dia». S’han mirat els papers i seguidament han telefonat al seu comandament o el que sigui per comprovar si les meves dades eren correctes! «Hòstia, són bojos, aquests paios són capaços de creure que, si jo fos un delinqüent consagrat, cometria una infracció davant dels seus nassos!», he pensat. No sé del cert com actua un delinqüent però, sense haver passat per l’escola de Mollet, m’imagino que el més insignificant lladre de gallines intenta comportar-se de la millor forma que sap quan ensuma com put qualsevol policia, indistintament del cos al qual pertanyi; això si és que no fuig corrents.
En acabades les comprovacions, m’han retornat la documentació i, ara en castellà –fins aleshores ens havíem interpel·lat en català, o almenys a mi m’ho ha semblat– em perdonaven la vida i em feien les observacions pertinents; val a dir que a la mínima rèplica meva, naturalment en català, l’agent ha contiuat l’intent de sermó en la llengua autòctona.
Jo he arribat tard a la feina, i mentre m’hi adreçava a més velocitat de la normal rumiava si no és que la nostra policia ha perdut el cap, o és que no n’ha tingut mai.
La tan inviolable i sagrada Constitución Española ha passat de la nit al dia a simple norma del més inferior rang legal possible, això sí, a gust del PPSOE a indicacions de la senyora Merkel. Després d’aguantar anys i panys el sermó centralista que era del tot inviolable el principi sagrat de la Constitució, ara, en un tancar d’ulls, comprovem no només com com n’estàvem, d’equivocats –si és que no ens vam deixar enredar una vegada més– sinó que per canviar el que calgui no fa ni falta el suposat i preceptiu referèndum. Ai, las! potser ha arribat el moment que proclamin la República d’avui per demà i quan més aviat millor, no?
A l’hora de parlar de pacte fiscal o del que sigui amb Espanya, seria convenient que la Generalitat i els polítics catalans, abans de perdre el temps passant per la capital mesetària, es dirigissin directament a la cancellera alemanya, d’acord amb les formulacions que va fer Xavier Roig no fa gaire.
Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 19 11 – 13 de gener, 2000), 100 anys/ Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys/ Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys/ Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys/ Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys/ Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 25anys /Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys/ Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys/ Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys/ Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys/ Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys/ Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys / Enric Valor (22 d’agost, 1911 – 13 de gener, 2000), 100 anys.
Els iterats oblits i el desinterès dels governs, universitats i institucions en general per commemorar insignes obres i les celebritats que les han fet possibles no permetrà consolidar-nos en la ignorància.
Índex de blogs participants a l’homenatge en xarxa a Enric Valor (cliqueu).
«Hi ha coses que no han canviat», amb aquest frase liquidava el tècnic del Real Madrid per boca dels seu petaner Karanka el resum del partit d’ahir. Es pot tenir sort, com la que va tenir anit el Barça, especialment a la primera part però queixar-se sempre d’un mateix rival a qui només la sort permet que no hagis enviat a l’hospital a cap dels seus jugadors resulta un recurs poc creïble. El maligne entrenador portuguès del Real Madrid –entre altres perles que només de recordar fan venir tots els mals retreu una Champions al Barça i no recorda la que li va regalar la UEFA mitjançant el seu compatriota Olegário Benquerença– va preparar les excuses a una possible derrota desprestigiant la competició de la Supercopa però va fer sortir el seu equip de gala per quedar-se una vegada més en l’intent de superar el Barça, el mateixos jugadors amb qui va perdre per 5 – 0 al Camp Nou la tardor passada, no van poder treure’s el malson que els provoquen Messi i companyia. Un equip on hi ha Pepe, aquest home no ha descobert encara cap de les regles del futbol, Khedira, que fa mèrits com a destraler major de la competició, on Marcelo sembla neuròtic quan observa un jugador rival a menys de tres metres i Xabi Alonso es trastoca i desvaria en relació al seu comportament
futbolístic ordinari, sense que puguem oblidar Sergio Ramos i Carbalho, no admet cap qualificatiu si no és relacionat amb la manca d’esportivitat i fair play.
Les excuses se’ls acaben i mostren el mateix discurs per als mateixos mals resultats, les estrelles futbolístiques mundials ja no frisen per jugar amb la seva samarreta… A hores d’ara haver de suportar un partit contra el Madrid és la pitjor de les teràpies ja que ens enfrontem a un equip i a un tècnic per a qui les formes elementals d’educació i el futbol són objectiu a destruir.
I a casa nostra tampoc no han canviat les coses, seguim amb el calçaces de president amagat i sortint només als mitjans per fotografiar-se a les portes dels restaurants amb el cap de la banda contrària. Per cert, no ens podria haver estalviat l’agonia del fitxatge del Cesc si ha acabat pagant el preu que l’Arsenal ja va fixar fa un any?
La tecnologia resulta canviant a cada moment i per als ignorants com jo seria una temeritat voler estar al dia de tot. Els que anem o pretenem anar amb una certa tranquil·litat per la vida i a més a més no ens agrada rebre ordres de res ni de ningú, menys encara d’una veu inconeguda, el comú dels mortals ens titlla ara d’insensats si ens atrevim a sortir de casa sense el corresponent Tom Tom o GPS per a automòbils.
Mentre no em sigui estrictament necessari –que no ho descarto, depenent d’on m’hagi de desplaçar–, el meu vehicle continuarà sense el guiatge del navegador, no fos cas que per culpa del maleït invent desaprofités l’ocasió de perdre’m per qualsevol poble, ciutat, carretera o paisatge i malbaratés el goig de redescobrir de nou la ruta cap el destí perseguit.
Un desp
laçament amb TV forçada m’ha obligat a compartir una vetllada amb la RAI. Aquest italians no sé com s’ho fan però siguis on siguis sempre hi ha un canal italià a la televisió de qualsevol indret per lluny que siguis d’Itàlia. Envejo els italians, bé, no a tots, en general tenen la virtut de fer-se notar –sovint massa i tot–, ben el contrari dels catalans, que ens deixem encolomar el que calgui al primer revés.
La meva consideració pels italians resulta inversament proporcional a la qualitat de la seva televisió estatal (la RAI encara és la seva televisió pública, oi?). Sense poder adormir-me ni amb la droga recomanada, aquella pantalla davant meu oferia un dels programes més xarons i casposos que he hagut de suportar mai. Semblava un mal retorn a la dècada dels 70 –segurament n’era la intenció–, el presentador no parava de xerrar i recordava el José Luis Uribarri de la nostra TV única d’èpoques passades, la partenaire, una senyora que semblava la pitjor de les còpies de la meva estimada Carmen de Mairena; el realitzador perseguia de tant en tant l’orquestra en la figura del seu director, mascle, i en la d’una violinista situada a primera línia de músics, segurament per la qualitat del seu escot més que per les notes que entonava. Un ballet acomboiava les interpretacions musicals, no cal dir que semblaven rèpliques modernes (?) i reduïdes de les coreografies de Giorgio Aresu als programes de dissabte al vespre de quan era encara un xaval. Les senyores del públic, protegides darrere una taula i acompanyades de suposats senyors respectables, lluïen totes la mateixa dosi de silicona als llavis… El pitjor de tot, però, va ser veure desfilar pel programa la meva admirada Ornella Vanoni. Ho sento Ornella, queda el record però amb la teva imatge, que no la veu, gairebé vas matar el mite…
Per contra, el millor d’aquest malson és que m’ha activat la memòria que creia oblidada. A partir d’ara quan em senti desmemoriat hauré de sintonitzar la RAI, pot resultar la millor medecina contra l’Alzheimer.
El cas DSK demostra una vegada més la immoralitat dels mitjans en fomentar la condemna sense una sentència ferma. Sense exculpar ni condemnar el personatge abans d’hora, qualsevol amb tres dits de front hauria de ser capaç de posar en dubte que una senyora de més de trenta tacos, per molt cambrera d’hotel de luxe que sigui, no se la força sexualment amb l’extrema facilitat que se suposa que va fer l’exdirector-gerent del FMI.
Com que els humans som contradictoris podria permetre’m també jo saltar-me les sentències en el cas de la SGAE, el senyor Teddy Bautista i els seus coreligionaris, inclòs Ramon Muntaner, i explicar els sentiments que em desvetllen aquests personatges a causa de les seves actuacions públiques des de ja fa temps. Però no ho faré. I tanmateix me’n moro de ganes, perquè gent que ha manipulat suposats drets intel·lectuals d’altri en benefici propi, gent que ha seduït o mantingut interessos particulars amb la ministra del ram, aquesta gent no em mereix cap tipus de simpatia; menys encara quan amb uns mals arguments aquesta gent s’ha oposat al dictamen de la ciència i del progrés, que a part de posar a l’abast obres de creació personal és capaç d’organitzar, compartir i mobilitzar persones en el sentit que sigui, per bo i per contra.
En moments que la societat reclama intenses catarsis no em faria res veure aquesta colla de cràpules emmanillats i mal afaitats sortint d’un furgó. I és que, com deia abans, el humans som contradictoris.
Si Al Capone va poder ser detingut i condemnat per
frau al fisc i no per cap dels assassinats que va ordenar, a mi se me’n refot que els directius de la SGAE paguin per altres malifetes que poc tenen a veure amb el cànon que em fan pagar quan compro una càmera de fotos, una capsa de CDs, un aparell de vídeo o per escoltar la ràdio mentre em fan la manicura, que ja m’agradaria però no és el cas, això de la manicura!
Probablement, quan es confirmi que Teddy Bautista i la resta de directius de la SGAE s’han deixat arrestar amb el propòsit d’esbrinar quines músiques s’escolten a les comissaries i presons per passar tot seguit la factura, aquest serà només un post il·lusori.
Així com alguns formulen bons propòsits a començament d’any, aquí tenim per costum enviar a la foguera de Sant Joan els nostres iuius particulars. Aquest any les condecoracions van per parelles.
FELIP PUIG i ERNEST MARAGALL.– La cosa pública continua anant de mal borràs i els polítics es mantenen sense encertar-ne ni una, així que, començant els 25 cadàvers
del PSC al congrés espanyol, hi tindria cabuda una bona colla de mals professionals i bons vividors. Personalitzo en Felip Puig per la diligència a comparar-se amb Joan Saura, i amb l’esconseller d’educació perquè ha estat capaç de rematar el desconeixement del càrrec amb la conjuminació d’elements externs del tot fora del seu abast: ha aconseguit que l’invent de la Setmana Blanca coincidís amb els dies de menys neu al Pirineu i la recuperada (electoralment) mitja jornada de primària, amb el juny més plujós i fred del que portem de segle.
SANDRO ROSELL i JAVIER FAUS.– El president del FC Barcelona tampoc no n’encerta una. No només
incompleix el programa electoral amb què es va presentar a les urnes, sinó que s’ha postulat com un llangardaix quan les circumstàncies requerien més que mai la seva presència i un discurs valent en defensa de l’entitat, jugadors i entrenador del primer equip de futbol. Quan ho ha fet, ho ha fet tard i tan malament que qui se l’havia de creure no se l’ha cregut.
Els èxits de l’actual temporada formen part de l’herència rebuda; un any de mandat i l’únic indici de futur és la recuperació de les pitjors estratègies del nuñisme. El seu vicepresident econòmic, Javier Faus, no s’ha assabentat encara del que significa el Barça i, en les compareixences públiques, la seva intel·ligència no arriba més enllà de la prèdica contra els seus antecessors amanida amb una imatge que s’apropa a la dels membres de les joventuts hitlerianes.
PILAR RAHOLA i JOSEP CUNÍ.– No tinc cap interès per reenviar a la foguera personatges que en altres edicions ja he sotmès al
foc purificador del solstici, tanmateix l’excés d’egolatria d’aquesta parella fa que m’obligui a saltar la norma i confiar que la foguera d’enguany hi faci més que nosaltres o bé els cremi l’ànima si persisteixen en les seves impertinències i petulàncies. Com a novetat de la temporada, el cas de la vedette destaca per compaginar les vanitats personals amb un desenfrenat servilisme amb la intenció de canviar la història de determinats personatges, tot ben allunyat de l’ètica que sol predicar la dama. Per la banda de l’star Cuní, que acaba de fitxar pel mateix amo que la seva parella, continuen sobrant els motius…
Els pressupostos per l’any 2012 no serviran per sortir de la crisi, en tot cas i de manera molt escadussera, poder ser útils per afrontar o desafrontar la despesa dels organismes públics. Per fomentar iniciatives d’emprenedors, com en diuen ara, no hi ha ni cinc ni se n’espera res; que cadascú s’espavili com pugui, i si pot ser, afegim, allunyat dels favors oficials a particulars.
Els pressupostos de Catalunya dupliquen (2,66%) el dèficit que exigeix el govern d’Espanya a les autonomies, tot i que la 
Generalitat addueix que, si no fos per l’impagament del fons de compensació, el pressupost es veuria reduït a l’1,26%. Ignoro si Espanya es veurà primer obligada a demanar el rescat a la UE o bé serà Espanya qui intervingui els comptes de la Generalitat de Catalunya, i de passada el de la Generalitat Valenciana, que no es poc el que arrossega. Si Catalunya resulta intervinguda l’any vinent, adéu-siau, turons, vull dir, adéu a l’autonomia…
En temps de bonança i en temps de crisi, el Tripartit va augmentar la despesa un 60%, bona part dels diners segurament es van destinar a polítiques socials, val a dir que aprovades i no pagades en massa ocasions, i a infraestructures ningú no ignora, però, que un altre bon pessic va anar a parar a empreses i butxaques imprecises; i no dubto que, espavilats com són, sense que la il·legalitat els afecti, si bé no podem parlar d’estricta legitimitat i ètica.
Les protestes contra les retallades les hauríem de dirigir no només contra les decisions del nou Govern, que també, sinó repartir-les entre els que les han provocat, vull dir que hauríem d’exigir explicacions a altres coresponsables, ja siguin aquests membres del tripartit, banquers, Delegats del govern espanyol, secretaris, alts càrrecs, etc., etc. I tot això sense oblidar que una actuació de consens, com acabar amb l’actual espoli fiscal, podria ajudar-hi molt, a superar retallades. El malbaratament de l’esperit de la manifestació del 10J demostra que la majoria dels actuals partits polítics són una llosa per a la democràcia que ens mereixem.
Si l’esquerra o el progressisme –quan abandonarem la caduca terminologia dreta i esquerra completament buida ja de significat?– vol recuperar la incidència política perduda s’ha de reinventar però no ho aconseguirà mai si intenta fer-ho damunt dels propis
cadàvers i les pròpies cendres. Aquest dies tenen un bon mosaic de propostes a les places de molts municipis, i no només aquests dies ni en aquests llocs ni aquests únics mosaics. Si persisteixen amb l’estupidesa narcisista de creure’s en possessió de la veritat i no ser capaços de trobar-se els grans del cul, com demostra l’estupidesa de la diputada d’ICV Laia Ortiz en preguntar pel cost de la foto oficial del President Mas, no sortirem de l’atzucac, almenys amb aquests guiatges.
I si no m’esplaio també amb neoliberals, conservadors, democristians, neopuritans i altres del mateix estol no és par falta de motius sinó perquè de manera indefectible aquesta colla mai no ha aportat res en termes d’evolució social que no sigui particularment interessat, com he manifestat ja aquí en altres ocasions.
scapix - joan escapa 