Quantes roselles als prats de la riba
Tot n’és ple
… i quants ocells que fan ombra a l’ermita
Tot n’és ple
Quantes estrelles quan l’agost s’apaga
Tot n’és ple
Quantes fonts fresques pel camí dels masos
Tot n’és ple
Quants aiguamorts a la ciutat captiva
Tot n’és ple
Quanta fruita d’olor darrere el claustres
Tot n’és ple
Quants capellans que cavalquen la moto
Tot n’és ple
Quants cotxes parquejats a les placetes
Tot n’és ple
Quants caminants amb la cama enguixada
Tot n’és ple
Quants avions que passen sobre casa
Tot n’és ple
Quantes gavines amb claror d’exili
Tot n’és ple
Quantes vellardes amb carbó a les celles
Tot n’és ple
Quantes senyores que ensenyen les cuixes
Tot n’és ple
Quantes noies vestides de nuesa
Tot n’és ple
Quants forasters amb els ventres polsosos
Tot n’és ple
Quants clubs d enit amb barbuts greixinosos
Tot n’és ple
Quantes donzelles que ploren, a l’alba
Tot n’és ple
Quants anuncis taurins plantats als arbres
Tot n’és ple
Quanta gent trista per la carretera
Tot n’és ple
Quantes antenes de TV en els àtics
Tot n’és ple
Quantes coses per dir que tothom calla
Tot n’és ple
Quantes ulleres fosques per no veure-hi
Tot n’és ple
Quants cardenals pintats a les revistes
Tot n’és ple
…i quantes meretrius a l’altra plana
Tot n’és ple
Quants pisos nous pels drapers i els grimpaires
Tot n’és ple
Quantes parelles sense clos ni teula
Tot n’és ple
Quants ulls enamorats darrere els vidres
Tot n’és ple
Quants cors germents al fosc de la brossalla
Tot n’és ple
Quants vinaters que es venen trull i vinyes
Tot n’és ple
Quants pagerols que es venen la pineda
Tot n’és ple
Quants grapalluts que es venen les muntanyes
Tot n’és ple
Quanta foscor amb tants d’ocells de presa
Tot n’és ple
Quants pobles afollats pels arquitectes
Tot n’és ple
Qauntes platges amb fressa de garatges
Tot n’és ple
Quants pescadors amb lliureia de patge
Tot n’és ple
Qaunts pexos morts vençuts per la vellesa
Tot n’és ple
Quants catalans vestits a la flamenca
Tot n’és ple
Quants botiflers amb carota de jutge
Tot n’és ple
Quants estendards airejats per les pluges
Tot n’és ple
Quants balladors fent verema a les pistes
Tot n’és ple
Quanta aigua clara als ulls de la veïna
Tot n’és ple
Quanta flor roja al braç de l’estrangera
Tot n’és ple
Quanta herba negra al cor de la ignorada
Tot n’és ple
Quants homenets amb aire de femella
Tot n’és ple
Quants homenots que escriuen el que els paguen
Tot n’és ple
Quants homes francs amb la boca tapada
Tot n’és ple
Quants homenassos morts sense llegenda
Tot n’és ple
Quantes cases obertes als sapastres
Tot n’és ple
Quantes portes tancades als poetes
Tot n’és ple
Quants saberuts que no llegeixen gaire
Tot n’és ple
Quants elefants sagrats que no llegeixen re
Tot n’és ple
blog adherit a l’homenatge conjunt de la catòsfera en el 25è aniversari de la mort del poeta J.V. Foix
Fa dies que somio. Tinc un somni que en els darrers anys se’m repeteix, i cada vegada amb més insistència. Somio que el gran rival de meu equip de futbol té un entrenador que coneix perfectament l’entitat perquè l’ha mamada de petit, que la majoria dels seus jugadors s’han fet al planter propi i no només s’entenen a la perfecció al camp sinó que practiquen un futbol de saló que meravella el món d’aquest esport. Somio també que, al terreny de joc, els jugadors d’aquest equip rival es mostren amb autèntica correcció amb el contraris i que fins i tot, quan l’àrbitre s’equivoca reiteradament i sospitosa en contra d’ells, manifesten una mansitud d’autèntic mesell estúpid. Somio encara que aquesta colla de jugadors rivals suporta estoicament les embranzides, patades, denúncies personals a la UEFA i un munt d’impertinències més, totes elles inqualificables, per part d’un mateix equip i que, malgrat això, aquests jugadors del meu equip rival, el seu entrenador i la seva junta directiva no alcen la veu, segurament perquè, il·lusos com són i insensibles a les arbirtatrietats que haurien suportat, confien en repetir els èxits d’unes suposades lligues passades, malgrat les traves que haurien hagut de superar. Vaja, que a més a més de jugar com els àngels fan veure que es mamen el dit i són més bons que una marededéu. El somni persisteix amb malastrugança i es mostra encara més cru perquè a aquest equip rival del meu equip preferit gairebé mai no li xiulen cap penal mentre que a l’etern competidor, l meu equip preferit, no n’hi estalvien cap i sempre n’hi afegeixen algun per allò del si de cas.
I somio una mica més. Somio que una colla de brètols aplaudiex els actes indignes de l’entrenador del meu equip, com la ficada de dit a l’ull d’un col·lega, i que aquesta colla d’insensats lidera l’afició dels meus, en uns momentes en què l’entitat i el joc de l’equip abandera l’animadversió mundial per infinitat de motius. En aquest punt, neguitós i suós, acostumo a despertar-me, comprovo la intangibilitat del somni i procuro adormir-me de nou fins a l’hora de llevar-me, moment en què, oh meravella, dutxat i vestit, m’adono que Sandro Rosell continua presidint el club del meu cor i retorno al malson real del dia a dia.
Cliqueu si voleu endinsar-vos en la feina excel·lent de Josep Bargalló.
Cliqueu per llegir les últimes reflexions de Lluís Llach.
Aquesta edició del concurs ha assolit un nou rècord de votacions, és, doncs, de justícia agrair la participació de tothom que ho ha fet possible. Dit, o millor, escrit el que era obligat ara només cal que incompliu els bons propòsits que us vau imposar a finals de la setmana passada.
Els premiats de l’última edició del Caganer Misteriós són:
Terenci Moix (in memòriam) i Mohamed Jordi, premi pack acampada cinc nits a la plaça Tahrir del Caire.
Jordi González i Júlia Otero, premi visita als estudis de TV3 el dia que xapin els dos canals que preveuen les retallades, així les llàgrimes que els regalimin galtes avall només expressaran un possible condol personalment interessat.
Vídeo el Convidat, Xavier Sardà, amb l’obligació d’empassar-se’l sencer sense maleir la tirania del protagonista, ha estat refusat pel premiat, el qual ha demanat expressament mantenir-se en l’anonimat.
Pepiño Blanco i Ana Pastor, premi viatge amb Renfe Rodalies, destinacions diverses.
El socialisme català, vull dir, el PSC, fa temps que va a la deriva. Arran del darrer congrés els queda l’esperança que la nova executiva sàpiga usar l’escalímetre en la forma adequada per trobar el rumb que vulgui fixar l’actual cúpula dirigent, cúpula, no ho oblidem, farcida de partidaris de mantenir el partit com a barrera per impedir el creixement del sobiranisme, criteri o objectiu compartit amb el PP i el calb d’Unió.
Com que alguns militants socialistes, encapçalats per l’ínclita Carme Chacón, alcalde Bustos inclòs –faltaria a aquest homenet perdre’s protagonisme, ja que de ratlla segur que no n’ha redactat ni una!–, s’atreveixen encara a publicar un document vergonyós, Mucho PSOE por hacer, em pregunto com tenen la barra de carregar als altres el neulers del propi fracàs a les eleccions espanyoles. Culpar el gobierno, com si ella, la Chacón, no n’hagués format mai part sembla una irresponsabilitat fora de mida. Cal recordar a l’exresposable del ministeri de guerrres, soldadets i municions que el gobierno del qual formava part és un òrgan col·legiat? Tanta fatxenderia em recorda la frase d’un altre gran vanitós socialista que, essent vicepresident del govern, declarava que, al Consell de Ministres, ell només hi estava d’oient…
D’una feina tan comuna
només aquell qui dejuna
és qui es podrà deslliurar
de la merda de cagar.
Un any més presento el concurs del Caganer Misteriós. Si bé el nombre de persones que hi participeu m’obliga a intentar mantenir-me fidel a l’esperit original, amb l’edat comencen a cansar-me les imposicions, encara que, com és el cas, siguin autoinflingides; tanmateix vull agrair-vos la perseverança en les vostres visites i votacions.
Si fa un any parlava de temps difícils, què he de dir-vos enguany, en plena decadència econòmica, moral, cultural i social? No res que us pugui alegrar la vida, oi? Passo, doncs, directament al concurs, a veure si, ni que sigui per atzar, us proporciona una mica d’optimisme.
Entre els participants que encertin el concurs sortejarem un pack acampada, cinc nits, a la plaça Tahrir d’El Caire; una visita als estudis de TV3 el dia que xapin els dos canals que preveuen les retallades; el vídeo El convidat, Xavier Sardà, amb l’obligació d’empassar-se’l sencer sense maleir la tirania del nou ric protagonista, i un viatge amb Renfe rodalies, destinacions diverses.
SALA DE VOTACIONS (entra)
Podeu efectuar les vostres votacions fins el dia 2 de gener, 2012, data en què es publicarà la solució i els guanyadors. Per als que no ho encerteu us obsequiem amb el retallable adjunt, gentilesa de Xavier Boronat, per tal que us ajudi a gaudir o maleir els entreàpats d’aquestes festes.
Edicions precedents: Caganer Misteriós 2010, proposta i resultat; Caganer Misteriós 2009, proposta i resultat; resultat; Caganer Misteriós 2008, proposta i resultat; Caganer Misteriós 2007, proposta i resultat; Caganer Misteriós 2006, proposta i resultat; Caganer Misteriós 2005, resultat.
Segurament l’entrada del verb fer és una de les més completes als nostres diccionaris. Anem a fer benzina o a fer un vol, cal que ens fem lloc a determinats espectacles o en la vida, som d’un equip de futbol, tot i que alguns –si no n’eren– se’n fan i, de vegades, fins i tot fem tard als llocs. Diríem que si fa no fa atorguem a fer una multitud d’usos gairebé indescriptibles i, de fet, massa vegades ens deixem entabanar fent el que els altres volem que fem.
Arran d’un programa d’El Convidat (vídeo), Quim Monzó va retreure a l’Albert Om que aquest utilitzés l’expressió «fer sexe», expressió que d’un temps ençà sembla haver calat entre els més joves i alguns no tan joves. A la xarxa es generaren els corresponents debats, com sempre, alguns més reeixits que altres. I és que el llenguatge és una eina viva i com a tal canviable, ara bé, si aquesta premissa no justifica de cap de les maneres l’hegemonia d’unes llengües per damunt d’unes altres, encara menys hauríem de permetre que en un tres i no res, d’aquí a quatre dies, la globalització i les traduccions del Google substitueixin els criteris filològics de l’IEC, en el nostre cas, o la tradició més acurada, precisa i fidedigna.
Ningú no dubta que per fer sexe l’Om es referia a una de les accepcions concretes de follar, cardar, penetrar, copular, fotre, endinyar,
boixar, xinar, gitar-se, fornicar, fotre un clau…, fins i tot, a fer l’amor o fer l’acte sexual, ambdues expressions tan perfectament entenedores i tradicionals com, per eufemístiques, absurdes i horribles a parer de molts.
Argumentaran els menys sensibles que el plaer no passa pel verb, però costa de creure que anar a fer la migdiada i un bon clau o una bona cardada (cliqueu en cas de dilema) sigui el mateix que anar a dormir i fer sexe.
Encara que amb un cert retard, arriba la tardor (com sempre, de moment). Reco-menço la reclusió gairebé absoluta, abans que les diverses crisis no reiniciïn i agreugin encara més les malures damunt el cos. De moment vaig a la feina, encara que no sé si amb les mateixes ganes amb què vaig a metges, fisios, massatgistes i a la farmàcia.
Com qui no vol, d’esma, medito bana-litats i alguns pensaments més pregons. Des que he abandonat definitivament la premsa en suport paper sóc més selec-tiu en els temes d’informació, em sento molt més i millor informat, a banda d’estalviar-me una petita despesa. L’única pega és que, de vegades, trobo a faltar el diari quan he d’encendre la barbacoa. Ben mirat, però, la qualitat del paper de diari resultava cada vegada menys pràctica per aquesta feina, així que, com a molt, només el trobo a faltar per caminar damunt del terra acabat de fregar. Per tal de no furgar en la seva mediocritat, de les ràdios, millor no parlar-ne, els informatius de TV3 continuen ignorant l’actualitat des del prisma de la perspectiva catalana i es mantenen fidels a la visió espanyola del món; mai com ara no s’havia sentit tant l’espanyol en aquest canal, inclòs en l’ús del presen-tadors!.
Com que cada vegada em fa més mandra posar-me a escriure, a hores d’ara el twitter resulta una eina imprescindible. 
Aquest invent s’ha demos-trat definitivament efectiu, informa i relaxa a voluntat, és àgil, ràpid, senzill, intercatiu…
I jo també n’estic fart, de les notícies que generen de Grècia, de la UE, de la crisi, dels que ens volen manar i no en saben, del putu euro i la mare que el va parir, del Rosell i la colla de cràpules que el segueixen… Ah, i amb tot això resulta que acabo de sobreviure al primer dia de campanya electoral i jo, feliçment, sense adonar-me’n. Deu ser per allò que deia abans de ser selectiu…
I els bolets, ni ensumar-los (de moment).
Necessitaríem moltes setmanes com la que se’ns està acabant per vèncer l’avorriment a què estem sotmesos. Dilluns, amb El convidat, l’Albert Om i el Gerard Quintana van provocar –involuntà-riament?– l’inici d’un entreteniment que encara perdura; dimecres la UE, potser per animar-nos a continuar suportant els greuges que anem patint, ens va aportar la corresponent dosi de trankimazin, però com que la seva aportació només serà del 10% i és l’estat qui dirigirà les obres, molt em temo que sigui només un placebo d’allò més insignificant. Vint-i-quatre hores més tard, el show de la nova Masia que potser destrossarà Rosell queda gairebé foragitat de programació per la mort de Gaddafi i la declaració d’ETA, motiu pel qual és de suposar que Intereconomía pot caure definitivament en crisi, si els catalans no hi col·laborem amb la secessió immediata. La Conferència Episcopal Española s’avança al cap de setmana i, lluny de prendre exemple dels bascos i dissoldre’s, emet un comunicat per orientar el discernimiento moral (sic) de cara a les eleccions espanyoles; si algú els entén, sisplau, que no m’ho expliqui. Per acabar l’ora et labora, i abans del repòs bíblic obligat del setè dia, el Barça no només no guanya sinó que Messi s’atreveix a fallar un penal en temps de descompte. Si bé no ha estat el millor final, han estat uns dies en què almenys he sentit que no em podia adormir.
Viure per veure, beure i gaudir. Que no pari la música!
Retorno d’un intens cap de setmana a Morella (els Ports), un destí ansio-sament cobe-jat i ajornat en multitud d’ocasions. Ha estat un cap de setmana esplèndid, amb ganes de repetir i ampliar les visites i, per descomptat, recomanable per als que no heu passejat encara per la població. Amb tant de retard per concretar l’estada hagués estat demanar massa que aquesta coincidís amb les tradicionals festes del Sexenni o la prèvia de l’Anunci, la qual pertocava celebrar enguany, però em reservo els estius del 2012 i del 2017 per si encara hi sóc a temps…
Des de Vinaròs (Baix Maestrat) una bona carretera enfila cap a les muntanyes del sistema Ibèric, els Ports i l’Alt Maestrat. Fosqueja quan passem per
la Vallivana, l’ermita d’on els morellans van treure en processó la Marededéu fins a la ciutat per tal que els protegís de la pesta l’any 1672, remuntem el port de Querol en plena foscor, avancem uns metres i de sobte, passat un revolt, apareix la ciutat amb la muralla i el castell perfectament il·luminats a l’entorn i al damunt seu. L’espectacle que ofereix al visitant és senzillament espectacular, d’una potència inex-plicable, només els que n’han estat testimonis podran confirmar que no exagero si la faig equiparable i potser superior, visualment parlant, a la nogensmenys espectacular contemplació del Partenó grec.
Impacta que en una ciutat tan petita s’hi concentrin tantes finestres gòtiques, portals, claustres, escuts… i amb tot el pes de la història inclòs, la bonhomia dels seus habitants destil·li una franca cordialitat amb el visitant nouvingut.
Coincidia la visita amb la Diada Nacional del País Valencià (hauria de dir «Comunitat Valenciana» i eliminar el primer adjectiu?), motiu pel qual vam assistir a l’acte que organitzava l’ajuntament a la biblioteca municipal. Tot i que, segons paraules del ponent, els morellans són més del 25 d’abril, van organitzar un acte senzill que intentava amb més voluntat que rigor lloar la figura d’Enric Valor, en l’any del centenari del seu naixement.
Ah, a la tele de l’hotel vam poder sintonitzar infinitat de canals excepte TV3, però això són figues d’un altre paner i els morellans són els primer en lamentar-se’n.
scapix - joan escapa 
