ARRIBAR TARD

Avui he comès una infracció de trànsit davant mateix d’un cotxe dels mossos que circulava en sentit contrari, per una costat de la calçada on la circulació només és permesa a taxis i autobusos. Tot i que no ho fet bé, sí, m’he aturat a fer un d’aquells encàrrecs que saps que no duraran ni trenta segons, després de comprovar que  els vehicles de darrere meu podien avançar-me sense dificultats. Com que els mossos s’han mantingut aturats on eren, en sentit contrari, gairebé en paral·lel al meu cotxe, això sí que dificultava l’avançament del meu vehicle als que venien per darrere, tot fent bona la dita que més que per servir hi són per molestar.

Acabat el tràmit personal he sortit ràpid al carrer i ja he trobat el cotxe dels mossos davant per davant del meu –finalment s’han bellugat, incomplint tota mena de normes, ja se sap, estan de servei– i, ara sí, en sentit prohibit, impedien qualsevol moviment que pogués fer jo amb el meu cotxe. Els dos bordegassos eren fora del seu vehicle, l’un davant el capó del meu i l’altre esperant-me al costat de a finestreta del seient del conductor. Com que érem en ple centre urbà, per una evident (d’acord, potser discutible) manca de competències, en cap moment he patit l’angoixa d’una possible multa. M’han demanat els papers del cotxe i els meus, vull dir el  carnet d’identitat. Com que fa molt de temps que no m’aturava cap policia, he infringit el costum que mantenia en aquests casos, no badar boca absolutament per a res, ni per saludar amb el rutinari  «Bon dia». S’han mirat els papers i seguidament han telefonat al seu comandament o el que sigui per comprovar si les meves dades eren correctes! «Hòstia, són bojos, aquests paios són capaços de creure que, si jo fos un delinqüent consagrat, cometria una infracció davant dels seus nassos!», he pensat. No sé del cert com actua un delinqüent però, sense haver passat per l’escola de Mollet, m’imagino que el més insignificant lladre de gallines intenta comportar-se de la millor forma que sap quan ensuma com put qualsevol policia, indistintament del cos al qual pertanyi; això si és que no fuig corrents.

En acabades les comprovacions, m’han retornat la documentació i, ara en castellà –fins aleshores ens havíem interpel·lat en català, o almenys a mi m’ho ha semblat–  em perdonaven la vida i em feien les observacions pertinents; val a dir que a la mínima rèplica meva, naturalment en català, l’agent ha contiuat l’intent de sermó en la llengua autòctona.

Jo he arribat tard a la feina, i mentre m’hi adreçava a més velocitat de la normal rumiava si no és que la nostra policia ha perdut el cap,  o és que no n’ha tingut mai.