L’HERIBERT
No sé si precoç o no però he de reconèixer que la primera vegada va ser durant l’adolescència. Problement seria l’any 1974 –la meva memòria històrica mai no m’ha estat prou fidel– quan algun company de l’Assemblea de Catalunya em va parlar del doctor Barrera i del seu discurs polític. Eren anys en què la majoria d’amics i companys s’aixoplugaren a l’entorn de la JCC (Joventut Comunista de Catalunya) i posteriorment ingressaren al PSUC, l’únic partit perfectament organitzat aleshores i pal de paller de l’oposició al règim; per allò del centralisme democràtic mai no m’hi vaig afiliar tot i que puntualment comptàven amb la meva col·laboració.
D’aquella primera conversa sobre l’Heribert Barrera recordo que qui portava la veu cantant en parlava com qui parla d’un mite, segurament compartit en el temps i més enllà de casa nostra amb personatges com Víctor Jara, Bernadette Devlin, Luther King… No va ser fins temps més tard, amb la mort del dictador, que se’ns va fer present a molts de nosaltres. Fer un panegíric d’Heribert Barrera resulta fàcil i no em pertoca, motiu pel qual us adreço a les pàgines que el setmanari El Temps, en el seu núm. 1421, li dedica.
Jo i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres… No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres ens incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen amb les persones els pobles. (A casa amb papers falsos, Manuel de Pedrolo, 1918-1980)
scapix - joan escapa 
Aquesta Chacón, és molt de la broma, dir que la INDEPENDÈNCIA seria una «claudicació»… Ella sí que és una autèntica «claudicació» al sentit comú
Administrador, et proposo una enquesta: Quina de les dues criatures et provoca més basques:
a) Helena Garcia Melero
b) Carme Chacón
egrcisué:Mare de Déu, quin embolic!!! Voleu dir que farem res de bo si no ens UNIM????
Vam enterrar les armes de Terra Lliure (1991) i a cap d’un any el jutge Garzón va actuar com li va donar la real gana; ara codemnen Arnaldo Otegi i Rada Diaz Usabiaga: ESpanya no té cura ni sap quina medecina recepta. Més que no ens agradin les sentències, el que ens preguntem és si els queden jutges independents
Més enllà dels molts elogis i algunes crítiques que podria fer al president Barrera, de qui ja s’ha parlat abastament en les darreres setmanes, a qui rebutjo de pla és als individus que apareixen a la foto que il·lustra aquesta entrada.
Es fan dir Identitat Catalana i el seu programa de mínims inclou a una mà la independència de Catalunya i a l’altra l’expulsió dels immigrants. És la versió de l’independentisme que ha triomfat en altres països com Flandes, però que, per sort, encara és residual a casa nostra.
Tocat! En això no hi havia caigut ara, doncs, pago la pena ja que l’error no té a temps esmena… En qualsevol cas faig un retall a la imatge amb la confiança que seré almenys mig disculpat sinó exculpat; entono el mea culpa i gràcies per l’observació, Marc. Si reitrero en aquest tipus d’errors avisa’m i xapo el blog…
No entenc perque són tan raros amb el catalans, els espanyols. Aquí tenim bon pa amb oli, pa amb tomàquet, fuet i llonganissa (jalal i no jalal, eh?), escudellai carn d’olla, anxoves, mongetes del ganxet i fesols de la Garrotxa, etc., etc. No entenc què tenen contra els catalans, els espanyols, i no em puc ceure que igui per la llengua, perquè parlen català, al meu país es parlen més de 6o llengües i no tenim cap problema. Per a mi que aquest espanyols sónmolt estranys!
CADA VEGADA MENYS TABÚS, CADA VEGADA SOM MÉS:
Estic amb el Vicenç però les bones notícies del dia indiquen que cada vegada són més veus que no neguen, i això és molt, la viabilitat i el desig d’independència, l’últim Salvador Alemany. Benvingut!
El món empresarial, econòmic i financer es comença a bellugar i posicionar, si no fem el pas endavant…
Ara que pleguen i després de putejar-nos i enganyar-nos, ara fan veure que són sensibles amb el país? Fa riure l’aprovació de la falsa moció al Congrés sobre la legitimitat de la immersió a l’ensenyament! Fa pena, el mateix dia, la negativa d’accedir a admetre el català a UE! Fa riure i pena alhora escoltar Pepiño Blanco posicionat-se a favor de l’eix Mediterrani, amb el temps que fa que és l’encarregat de Foment. Vergonya, cavallers, vergonya!
El trobarem a faltar, t’ha sortit una entrada una mica “revival” humanista?
Després de tants empats del Barça –dos de seguits són molts– potser el sentiment revival és degut a l’enyorament de les temporades últimes.