TEMPS DE FOGUERES-VII

Després de treballar intensament i amb èxit a favor de la independència del seu país, Catalunya, dinamità i continua dinamitant el crèdit de més de mitja vida aferrant-se d’uns anys ençà a la falsa idea que la denúncia, la desobediència i la revolta enfront l’opressor i la seves lleis no són el camí correcte. I per assolir aquest nou objectiu, del tot contrari al que fins fa uns anys predicava se serveix de de lloctinents vinguts a menys, principalment de Joan Tardà –«Sense referèndum a la taula no hi ha pressupostos de Pedro Sánchez»– i Gabriel Rufián –«Seré divuit mesos al Congreso tornaré a la República Catalana»–, o de la tropa de nivell militància amb càrrec o amb aspiracions, regidors amb paga o soldats d’infanteria, és a dir, d’aquells que paguen regularment i sense protestar la quota  quota que els fixen, a canvi  d’assistir falsos llocs prominents actes de partit. Aquests tres nivells tenen en comú la defensa aferrissada de l’actual líder d’ERC, qui, com és natural, fixa l’estratègia política a seguir, avui de total renúncia a avançar en el camí vers la independència del país. Per aquells que coneixen el funcionament de l’Església catòlica, una dels credos més repressors i  alhora més enriquits, Junqueras vindria a ser el Papa; Tardà, Rufián, en els seu moment Roger Torrent i avui, per descomptat, Pere Aragonès, i Marta Vilalta, Josep Huguet i alguns més, són els cardenals, arquebisbes i bisbes. La resta, regidors i militància activa i fidel a la secta, els missaires de torn. En aquest darrer col·lectiu hi trobaríem de tot, seguint amb el paral·lelisme anterior serien l’equivalent als ultres de l’Opus Dei, seguidors de Cristo Rey… i també els més ingenus creients, aquells que, a ulls clucs, encara pensen que el partit, ERC, és la mateixa del 1931 o aquella anterior al Primer d’O. Aquest tercer grup és una tropa que, atès que no cobra sou públic derivat de la política –en tot cas aspira a aconseguir-lo–, fa de molt bon mantenir perquè resulta una infanteria activa i barata; és una tropa molt activa a les xarxes socials, que defensa i contraataca en el moment oportú sense necessitat de rebre ordres cada cop que calen els seus serveis.

Aquesta manera d’actuar de la militància activa avui s’imposa  tots els partits. Si a la segona meitat del segle passat hom criticava el centralisme democràtic dels vells comunistes i eurocomunistes, avui fins i tot el neoliberalisme imposa aquesta servitud. El, Qui és bellugui no surt a la foto amb què amenaçava el vicepresident espanyol Alfonso Guerra avui s’ha imposat arreu i pertot.

Però retornem al líder de l’actual ERC. Després d’uns anys al servei de les llistes electorals republicanes com a independent s’afilià al partit, en gest que podria semblar d’agraïment, tanmateix amb el pas del temps hom pot interpretar-ho com a via per impulsar per a una carrera política personalista amb el suport d’un partit consolidat. Un fet semblant passa amb Marta Rovira, actual secretària general d’ERC, que en sis anys passà d’afiliar-se al partir a assolir-ne el càrrec polític més important. Hem de recordar que en seu judicial davant el jutge Llarena Marta Rovira declarà que ella fou partidària de suspendre la votació del 1r O i que així ho va fer saber al president Carles Puigdemont. Una acte de total covardia i indignitat humana i política. La mateixa impudícia que Rufián al Congreso va fer aquesta primavera quan, a mode de retret, digué a Jaume Asens que deixés d’anar a Waterloo i que ell mateix superà al cap de poc quan titlla de tarat el president a l’exili. Amb aquesta mena de polítics ERC no només no serveix als objectius pels qual es va fundat el partit sinó que ens presenta autèntics estafadors.

Gràcies a Oriol Junqueras, avui la Generalitat de Catalunya ha esdevingut una institució amb el mateix rang i categoria que la Junta d’Extremadura, per posar un exemple, i el seu president, Pere Aragonès ha esdevingut un mindundi l’èxit més important dels qual ha estat aconseguir una disculpa pública de Gabriel Rufián després de la ficada de pota tres-centes mil d’aquest, mentre el seu Govern participa d’una operació d’Estat contra el País amb la comèdia dels Jocs Olímpics d’Hivern, que no són sinó un exercici de renúncies pròpies per imposar-nos la uniformitat espanyolista.

La manca d’experiència més enllà de la política no atorga confiança, ja que  questa és guanya, i de moment l’actual President de la Generalitat de Catalunya, de confiança, n’ha generat tanta com res. Una cosa similar succeeix amb el delfí de Joan Tardà al Congrés espanyol. Es pot afirmar que la força que realment disposa  ERC per al manteniment del Gobierno de Pedro Sánchez només l’ha sabut vehicular a través de discursos. A l’hora de la gestió parlamentària el grup republicà ha demostrat ser un total inepte polític. Només cal veure el fracàs de la Taula de Diàleg que, des de la presó, impulsà directament Junqueras o el súmmum que representà el suposat blindatge del català que amb el suport a la llei Celaá amb què ens pretenien alliçonar quan el resultat mesos després és el que els jutges del TSJC han decidit en una sentència tan immoral com política.

Des de diferents sectors representatius del partit Junqueras aconsegueix aplicar encara avui la seva estratègia de renúncies. Malbaratar el 1rO, jornada història per a l’alliberament nacional, una gran victòria del poble català enfront la negativa espanyola (d’aquí la repressió d’aquell dia i les seves derivades que encara avui pateixen més de tres mil persones). Aquelles jornades precedents i posteriors a l’octubre de 2017 el cas català obria noticiaris arreu del món i obtenia la simpatia, sinó explícita de governs propers i allunyats, sí de les respectives majories de població d’aquests països. Dir avui que el 1rO fou un fracàs és una ofensa als més de dos milions de persones que van votar i defensar les urnes. Per a totes aquelles persones que va participar en el referèndum i van introduir la papereta amb el SÍ/ÒC, segur que aquell va ser i és encara, políticament parlant el dia més feliç de llurs vides.

Altres grans fracassos de la rendició gratuïta de l’Esquerra Republicana de Catalunya d’Oriol Junquera i Marta Rovira són les intervencions per evitar i acabar amb les protestes postsentència del Tribunal Suprem (Tsunami Democràtic, aeroport, autopistes, carreteres, Urquinaona…). Tot això a canvi de… res! Bé, sí, a canvi que amb un suposadament govern espanyol progressista i d’esquerres ens retallin cada dia més drets culturals i nacionals i alhora se’ns imposi via tribunals postfranquistes altes dosis d’espanyolisme. L’unionisme a Catalunya i a Espanya no podia ni imaginar tan èxtasi en tan pocs anys. Avui, la barroera excusa de Junqueras que calia apuntalar Pedro Sánchez per evitar l’arribada del neofeixisme ja no se la creu ningú, ni catalans ni espanyols. ¡I pensar que quan havíem posat Espanya a les cordes i encara els hi teníem va aparèixer aquest sancta sanctorum de Junqueras, il·lustre acadèmic, per desdir-se una biografia política fins aleshores admirable per esdevenir una  de les principals llances a favor del règim de 1978 a Catalunya…!

La Taula de Diàleg que tants bon auguris pressuposava ha quedat en res, com la majoria de catalans intuíem. Els trumfos necessaris per a qualsevol negociació, els ha malbarat també ERC, a proposta de Junqueras. En una Taula de Diàleg què podem oferir els catalans que avui Espanya no obtingui ja i gratis per part catalana? Si aquest és el preu dels indults, la dignitat d’aquells presos que afirmaven que la presó no els havia modificat el pensament polític queda en entredit. Avui Espanya no té cap necessitat de dialogar amb Catalunya i, com he deixat escrit més amunt, imposa el seu interès polític a casa nostra, que no és altre que la destrucció de la nació catalana, per via judicial. El president espanyol, el mateix que al 2019 entrà bloquejant urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona amb guardaespatlles mostrant el subfusell per la finestreta del vehicle, avui passeja per Europa per explicar la pacificació de Catalunya com a èxit personal i, no tenint-ne prou amb això, ve a Barcelona i brinda amb xampany per celebrar aniversaris amb l’actual ocupant del Palau de la Generalitat.

Per acabar amb la tirallonga de fracassos que protagonitza la política catalana afegirem l’indigne comportament que des d’ERC s’ordenà arran la destitució d’un President de la Generalitat de Catalunya pel cas d’una pancarta. Es pot estar a favor o en contra del president Quim Torra i el seu Govern, tanmateix acatar sense cap mena de denúncia ni oposició que per una interès polític la Junta Electoral pressioni perquè un tribunal a Catalunya però d’obediència espanyola decideixi retirar del càrrec un president electe és un valor absolut a la incompetència.

Jeràrquicament, doncs, avui i ara, llancem a la foguera en primer lloc Oriol Junqueras, després poseu l’ordre que vulgueu els noms de Gabriel Rufián, Marta Rovira, Pere Aragonès, Joan Tardà, Marta Vilalta, Josep Huguet… i els xitxarel·los que defensen aquesta colla que avui no podem qualificar ni com a independentistes moderats i que és responsable de l’actual decadència politicocultural del nostre país. Decadència que ens submergeix i aboca en una situació no gaire més favorable que a la dels anys 50 i 60 del segle passat, en ple franquisme.

PS Un altre dia parlarem de les mentides de Junts X Catalunya, que déu-n’hi-do també, o farem un retrat de les inconsistències dels cupaires, que són múltiples, decebedores i sense ànim d’esmena, i si encara convé podem fer un retrat dels Comuns, la qual cosa no comportaria més de deu línies farcides vocabulari antic i falsament progre; això pels que em mereixen més respecte, que per als ordinaris de la generació nintendo només cal recomenar-los bones lliçons d’ètica política i que deixin de repetir consignes que van sentir dels pares. Avui només he tirat a foguera qui m’és m’ha fet sentit estafat per raons de vot i de confiances perdudes.