Lluny dels cuiners estrella, les receptes dels quals sembla que només s’obtenen mitjançant els llibres que publiquen en edicions de luxe, trobar una bona fonda o restaurant amb cuina tradicional de tota la vida s’ha transformat en una missió impossible. Avui les amanides amb enciam, tomàquet, ceba i olives, els rostits o un bons macarrons s’han de menjar a casa perquè han desaparegut de les cartes dels restaurants o per evitar-nos un sobresalt davant un plat de disseny on hi ha de tot menys l’ingredient principal.
Entre els productes genuïns, en pocs anys els calçots s’han fet un lloc als restaurants i els podem trobar cuinats de mil formes diferents. Les calçotades populars se solen fer en família o grups d’amics com a prolegomen d’una bona graellada. En aquests casos m’agrada menjar-los, ben sucats amb la corresponent salvitxada o romesco de torn. I m’agrada també cuinar-los, els calçots. I aquí rau el meu dubte –segurament absurd però dubte al cap i a la fi–. Com cal col·locar-los a la graella, tallant la punta de la part blanca bulbosa o millor sense tallar-la? He escoltat defensors i detractors per a qualsevol de les opcions i em sembla que, com el capità Haddock amb la seva barba a l’hora d’anar a dormir, mai no resoldré aquest tipus de
dubte estúpid.
I ja posats en la qüestió gastronòmica adjunto l’enllaç d’un estrellat la cuina del qual mai no he tastat, però arran del calvari públic a què va ser sotmès –ni conec ni m’interessa la part de raó en la disputa– vaig descobrir-ne alguns aspectes força interessant, de l’individu.
Que a la situació de crisi –en inici financera– no se li veu sortida és d’una evidència clarivident. Tanmateix els polítics a qui se suposa devem consideració no paren de dictar normes i lleis absurdes. Augmenten el preu de serveis bàsics– gas, l’electricitat, peatges…– retallen pressupostos en ensenyament i sanitat, deneguen situacions d’invalidesa i allarguen l’edat de jubilació. I per culminar la seva obra retallen el límit de velocitat per ciutat i autopistes. Com que cap de les mesures adoptades en els últims temps preveu la millora real de la mobilitat de les persones o de la situació energètica futura, només em cal reafirmar la concepció que tinc dels nostres governants: són una colla de cràpules incompetents per a la feina que tenen encomanada.
He tractat el tema de la circulació de vehicles en diversos posts anteriors i no voldria repetir-me però aquesta colla de cafres que
haurien de vetllar pels interessos comuns m’ho impedeix.
Fa uns dies vaig haver de desplaçar-me per autopista un centenar llarg de quilòmetres. Les tres vies de circulació de l’autopista invitaven a l’accident múltiple i en cadena. La circulació en paral·lel permetia mantenir una conversa de cafè amb el vehicle veí de l’esquerra o la dreta. Encara sort que la intel·ligència dels conductors deixava lliure la via de l’esquerra per a possibles avançaments, cosa que de produir-se incomplia inevitablement la llei. La rècula de camions i conductors inexperts o temorencs –amb la llei o amb la conducció– lluny d’afavorir l’estalvi energètic previst aviat engrandirà la llista d’accidents, ja que circular de forma alentida per una via pensada per a una circulació més àgil no fa sinó dificultar l’atenció del conductor. Si hom no hi vol deixar la pell i si no disposeu d’una bona cartera, us recomano que intenteu esquivar els radars i que cadascú condueixi a la velocitat amb què se senti més còmode i segur. És el que fan les societats més avançades, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.
Mai no he defensat l’actual model de democràcia, ni l’europea ni la dels EUA. Amb més raó, doncs, encara em crec menys la que patim en pròpia pell, sense llistes obertes i on els mitjans de comunicació –mitjans econòmics i de pressió– tenen una notable influència en la manipulació dels votants. Accepto el compromís del dret de cada persona a un vot –nul, en blanc i abstenció inclosos– però si volen mantenir el festival de la democràcia que s’ho facin mirar; ni que fos per dissimular podrien limitar, o millor encara, prohibir la publicitat als mitjans, acotar els recursos dels con-cursants… ¿Per quins set sous els vots d’un grapat de fanàtics de Gran Hermano o Sálvame, per exemple, ha d’interferir cada vegada més en la meva vida? Sé que els malintencionats poden titllar-me com el que no sóc, però què voleu que hi faci? no em resigno a haver de suportar els Berlusconi o Bustos de torn, malgrat la legitimtat de les seves urnes. M’importen tant com la merda de sistema que tenim i que ens venen com «el millor dels possibles». Tan incompetents som?
Sempre m’he preguntat de què carai serveix la tradicional «jornada de reflexió» del dia anterior a les votacions. Des d’aquí proposo la jornada de reflexió permanent i l’abolició de la campanya als mitjans; si volen vots, que se’ls guanyin porta a porta, com fan els Testimonis de Jehovà o els mormons per captar adeptes; almenys aquests, quan els dius que emprenyen, ho entenen i et deixen en la pròpia pau.
Ara que per a alguns sembla que vénen temps de canvis, em permeto mostrar-me més descregut que mai i heus ací que he recordat els versos d’un poema de Miquel Martí i Pol que reprodueixo més avall. Pertany al Llibre de les solituds, edicions 62/Empúries, Barcelona, 1997
Jo també en tinc prou. Ens espolien, ens insulten, ens vexen i al damunt ens menystenen i escarneixen pública-ment i descarada. Si els que fins fa poc han ocupat algun tipus de representació democràtica, com l’exdiputada Maria Mercè Roca, només hi veuen una possible solució, em pregunto per quins set sous no hi posem fil a l’agulla, en aplicar la solució més plausible.
Ens vam manifestar al passat mes de juliol contra el que crèiem extremadament injust la realitat, però, és que pel cap baix nosaltres continuem igual de malament o pitjor mentre que Espanya va aplicant la recepta que més mal ens fa. Ens han canviat el tauler i nosaltres continuem sense moure peça! Fins quan?
Em sembla que els que anem per lliure agrairíem les explicacions d’algun progre socialista en relació als partits polítics dels senyor Ben Alí, a Tunísia, i Hosni Mubàrak, a Egipte, vull dir que se’m fa difícil de creure que desconeixien amb qui tractaven quan s’asseien al costat d’aquests personatges o dels seus coreligionaris en les reunions de la Internacional Socialista.
a) Són uns ignorants de soca-rel i per tant no podem confiar en cap afiliat a la Internacional Socialista.
b) El socialistes d’arreu, els d’aquí també, sempre han fet el mateix que el senyors Ben Alí i Hosni Mubàrak i, per tant, ens han estat i ens estan foten el pèl i els quartos.
Suposo que, tant al tunisià com a l’egipci, se’ls en fotia tres raves, saber si eren a la Internacional Socialista, a
la Internacional Liberal, a la Internacional Demòcrata de Centre o a la Internacional dels Enciams. La Internacional Socialista agrupa 159 partits polítics, quants Ben Alí i quants Hosni Mubàrak més acullen o s’hi amaguen?
Que ens la foti la dreta de tota la vida és igual de reprovable em rebel·la, però, que siguin els que s’han cregut amb dret de repartir carnets d’ètica i moral els que es quedin amb el cul al descobert i encara molts d’ells continuïn intentant alliçonar-nos.
Si hagués sabut com m’havia de tractar el futur que ja és passat i el que encara ha de venir, hauria celebrat els aniversaris de dos en dos d’aquesta manera, potser, hagués arribat a l’edat que tinc amb la fortalesa de la clàssica mala salut de ferro.
Sense voler m’he convertit en un mostrari de dolors i planys, un estrany per a la majoria, llevat de comptades excepcions; tot i que si hi rumio gaire…
De vegades m’agradaria poder comprovar en quin grau el caràcter actual és fruit de l’edat pròpiament cronològica o d’una malaltia invisible i dolorosa. La provisionalitat m’ha vençut la voluntat i la sensació de fragilitat s’apodera del cos. Si se’m permet, puc afirmar que m’he fet més savi que ric i no em faig absurdes il·lusions, però em sembla que mantinc el cap clar i sempre tinc feines urgents, propòsits que no puc complir.
Deia que celebraria els aniversaris de dos en dos però… he fet tard. Ara em toca resignar-me celebrant els que em queden, com a mínim, de cinc en cinc. No sé si celebrar-ho de cop en un mateix dia o repartir-ne les dates amb noves marques al calendari. Hi rumiaré.
Se m’ha fet vella a les golfes dels anys
una imatge de mi que no voldria
que es perdés per vergonya o per desídia.
Més commogut que trist, sovint li
trec la pols i la contemplo. Ploraria
de vegades d’enveja i d’impotència;
d’altres vegades, però, se m’escapa
com una mena de mitja rialla
més comprensiva, agosarada i tendra.
Miquel Martí i Pol, Miratges (fragment) dins Llibre de les solituds
Ah, molta manifestació i solidaritat per les desgràcies de l’altra banda del planeta però encara no s’ha aixecat, a Europa i al món civilitzat, cap veu en favor del poble egipci. On són, per exemple, les plataformes i els partits que s’han apressat sempre a favor de la causa palestina? I parlo de manis a les quals, de vegades amb certa recança, he assistit. No és mereix la joventut i el poble egipci en general el suport internacional de tots nosaltres? Des del liberalisme i la socialdemocràcia esgotats i sense rumb ens ho mirem com espectadors passius mentre rebem una alliçonadora classe d’ús de les noves tecnologies per accedir a un món més just i solidari. Però… interessa això?
A Occident se li acaben les excuses per mantenir dictadures amigues: Aràbia Saudita, els estats del Golf Pèrsic… Comencem pel Marroc, on el rei d’Espanya considera Mohamed VI com un germà? O és que la por dels occidentals a la desestabilització continuarà imposant-se al dret i a l’anhel de llibertat de milions de persones?
ANNEX del dia 8 de febrer
Com assenyala la foto, avui s’han superat els 1000 quilòmetres de ruta. Que siguin moltes les matinades…
scapix - joan escapa 
