febrer

Si hagués sabut com m’havia de tractar el futur que ja és passat i el que encara ha de venir, hauria celebrat els aniversaris de dos en dos d’aquesta manera, potser, hagués arribat a l’edat que tinc amb la fortalesa de la clàssica mala salut de ferro.

Sense voler m’he convertit en un mostrari de dolors i planys, un estrany per a la majoria, llevat de comptades excepcions; tot i que si hi rumio gaire…

De vegades m’agradaria poder comprovar en quin grau el caràcter actual és fruit de l’edat pròpiament cronològica o d’una malaltia invisible i dolorosa. La provisionalitat m’ha vençut la voluntat i la sensació de fragilitat s’apodera del cos. Si se’m permet, puc afirmar que m’he fet més savi que ric i no em faig absurdes il·lusions, però em sembla que mantinc el cap clar i sempre tinc feines urgents, propòsits que no puc complir.

Deia que celebraria els aniversaris de dos en dos però… he fet tard. Ara em toca resignar-me celebrant els que em queden, com a mínim, de cinc en cinc. No sé si celebrar-ho de cop en un mateix dia o repartir-ne les dates amb noves marques al calendari. Hi rumiaré.

Se m’ha fet vella a les golfes dels anys

una imatge de mi que no voldria

que es perdés per vergonya o per desídia.

Més commogut que trist, sovint li

trec la pols i la contemplo. Ploraria

de vegades d’enveja i d’impotència;

d’altres vegades, però, se m’escapa

com una mena de mitja rialla

més comprensiva, agosarada i tendra.

Miquel Martí i Pol, Miratges (fragment) dins Llibre de les solituds