I HAVE A DREAM

Fa dies que somio. Tinc un somni que en els darrers anys se’m repeteix, i cada vegada amb més insistència. Somio que el gran rival de meu equip de futbol té un entrenador que coneix perfectament l’entitat perquè l’ha mamada de petit, que la majoria dels seus jugadors s’han fet al planter propi i no només s’entenen a la perfecció al camp sinó que practiquen un futbol de saló que  meravella el món d’aquest esport. Somio també que, al terreny de joc, els jugadors d’aquest equip rival es mostren amb autèntica correcció amb el contraris i que fins i tot, quan l’àrbitre s’equivoca reiteradament i sospitosa en contra d’ells, manifesten una mansitud d’autèntic mesell estúpid. Somio encara que aquesta colla de jugadors rivals suporta estoicament les embranzides, patades, denúncies personals a la UEFA i un munt d’impertinències més, totes elles inqualificables, per part d’un mateix equip i que, malgrat això, aquests jugadors del meu equip rival, el seu entrenador i la seva junta directiva no alcen la veu, segurament perquè, il·lusos com són i insensibles a les arbirtatrietats que haurien suportat, confien en repetir els èxits d’unes suposades lligues passades, malgrat les traves que haurien hagut de superar. Vaja, que a més a més de jugar com els àngels fan veure que es mamen el dit i són més bons que una marededéu. El somni persisteix amb malastrugança i es mostra encara més cru perquè a aquest equip rival del meu equip preferit gairebé mai no li xiulen cap penal mentre que a l’etern competidor, l meu equip preferit, no n’hi estalvien cap i sempre n’hi afegeixen algun per allò del si de cas.

I somio una mica més. Somio que  una colla de brètols aplaudiex els actes indignes de l’entrenador del meu equip, com la ficada de dit a l’ull d’un col·lega, i que aquesta colla d’insensats lidera l’afició dels meus, en uns momentes en què l’entitat i el joc de l’equip  abandera l’animadversió mundial per infinitat de motius. En aquest punt, neguitós i suós, acostumo a despertar-me, comprovo la intangibilitat del somni i procuro adormir-me de nou fins a l’hora de llevar-me, moment en què, oh meravella, dutxat i vestit, m’adono que Sandro Rosell continua presidint el club del meu cor i retorno al malson real del dia a dia.