Skip to content
octubre 12, 2014 / scapix

«EL PROCÉS»

‘Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures’ (Raimon, 18 de maig a la “Villa”)

Això del procés català dóna per a molt i per a res, vull dir que és una mina per als tertulians d’aquí i d’arreu perquè cada dia  aporta novetats que l’endemà es desdibuixen i se’n creen de noves. Primer apostàvem per un referèndum, quan els espanyols s’hi van oposar, ideem La consulta, a l’empara d’una llei del Parlament que estableix que l’opinió popular no és decisòria. Que als catalans se’ns consulti tampoc agrada als espanyols, en realitat a Espanya, excepte cobrar-nos uns bons dinerons, poques coses agraden de Catalunya, (ni el pa amb tomàquet, o ja se l’hagueren fet seu, com el Colom!), ja veurem com ens en sortim de l’escomesa sense prendre mal.

IMG_7333Essent President de la Generalitat Pasqual Maragall, el Parlament de Catalunya aprovà un nou Estatut d’Autonomia al setembre de 2005, el 28 de juny de  2010, el TC declarà no legal bona part de l’Estatut, el qual va ser referendat a Catalunya el 2006, el 20 de setembre de 2012 Mariano Rajoy rebé el President de la Generalitat, Artur Mas, a Madrid però es negà al diàleg d’un Pacte Fiscal per a Catalunya; per no recular tres segles, situeu l’inici del conflicte en la data que us plagui. I sobta que cap dels intel·lectuals espanyols, siguin autoproclamats o amb títol concedit pel règim, s’hagi erigit en defensor del dret a sufragi dels catalans sobre el propi destí. Ni en el cas concret d’ara, en què, tombat pel congrés espanyol el projecte de referèmdum del Parlament català (7 d’abril, 2014), la consulta que deriva de la succedània Llei de Consultes no en declara vinculant el resultat. Val a dir que algunes veus tardanes, Santiago Segura i Joaquín Sabina, ambdós en plena activitat promocional de les seves activitats (una pel·lícula i uns concerts, respectivament), han defensat fa uns dies el dret dels catalans a decidir el nostre futur. Esperem que no faran com com Los Morancos, els quals un cop Ebre enllà es van desdir del que afirmaren mentre actuaven en un teatre a Barcelona (a Catalunya, a Andalusia).

Com que costa, i molt, d’empassar-nos tant de silenci d’una part de la ciutadania que presumeix d’elit, podria arribar el cas que els catalans, erròniament, creguéssim que la màxima aportació de la intel·lectualitat espanyola al seu país i al món en general estigués sermpre per sota del mèrit (jurídic, democràtic, literari…) que suposa la seva sacrosanta constitució, el nivell democràtic de la qual és de sobres conegut pel soroll de sabres sota la qual es redactà. 

Pretenen, potser, que no recordem que quan els ha convingut –la darrere vegada abans de la proclamació del nou rei, Felip VI– PP i PSOE han reformat de la constitució el que els ha interessat o els han exigit des d’Europa. Des d’Espanya i des de Catalunya els unionistes afirmen que no pensen alterar l’actual constitució, pretenen eternitzar-la i reduir-ne la interpreatció abans que eixamplar la democràcia, la frase La constitució ho prohibeix, d’ínfim nivell intel·lectual, s’ha transformat en la preferida per a respondre qualsevol demanda catalana.

Des de dins de Catalunya, finalment ha sorgit un manifest de 60 autoproclamades ‘personalitats d’esquerres’ la més notable de les quals no va més enllà de ser un magnífic segundón d’un emigrant de luxe establert a la cort d’Esperanza Aguirre. Del manifest en qüestió val a dir que ve preludiat per una frase, Por la unidad del pueblo trabajador (sic), prou anacrònica com insignificant en ple segle XXI.

Ara que sembla que la consulta es realitzarà, malgrat sigui poc d’acord amb el que estava previst, resultarà interessant comprovar com sorgiran veus des de diferents estaments que, per no passar per poc demòcrates, afirmaran l’interès perquè aquesta es dugui a terme i, ara sense embuts, demanaran el vot pel NO. I malgrat que l’argumentari continuï essent deplorable, haurem d’agrair que surtin de l’armari. Si finalment el 9N queda del tot desconvocat per obra i gràcia del braç jurídic del PP i PSOE, des d’aquí s’alçaren amb tanta força com mancança d’arguments les veus canalles de l’unionisme que malament amaguen la realitat del seu desig, España una, Cataluña es España. Cap manifest unionista de les autoproclamades personalitats catalanes d’esquerres farà publica una lleu o furibunda defensa del dret a decidir. Tocats i enfonsats.

Com a mínim, El Procés haurà servit per a desvetllar, també tardanamet, molt tardanament, consciències de demòcrates que romanien profundament adormides des de temps immemorials. Acabi com acabi el 9N, que no s’adormin de nou.

Imagen 4

setembre 9, 2014 / scapix

11S, 2014

setembre 7, 2014 / scapix

A CADA PORC LI ARRIBA EL SEU SANT MARTÍ

Algun  dia, aviat, el país haurà de passar comptes amb tota mena de lladres de coll i corbata. ¿Oi, senyors Felip Puig, Joan Aregio, Ramon EspadalerJoan Josep Isern Aranda, Salvador Alemany i la rècula que el segueixen?

agost 27, 2014 / scapix

NECROLÒGICA D’UN GITANO

juny 20, 2014 / scapix

TEMPS DE FOGUERES – V

Santjoan

QUADRINENNI.– Els pas de la història atorga i pren raons motiu pel qual ens satisfà poder presumir que, arribats  a la quarta edició de Temps de Fogueres, no ens hem de penedir de res sinó més aviat el contrari. Hem atiat la foguera amb l”estat en què ha sumit la junta Rosell el FCB, amb el descrèdit mundial o nivell que ocupa la justícia espanyola en el rànquing planetari, amb el desprestigi de la premsa tradicional que ha romàs a redós del poder i d’alguns dels professionals de la ràdio i televisió catalanes malgrat sostenir-se en discutibles estudis d’audiència…. I això sense oblidar que, si ja resulta difícilment creïble la defensa de qualsevol principi de l’esquerra europea de segona meitat del s. XX, l’oferta del socialisme espanyol i català fa riure, i la secció local del PSC de Sabadell, amb els primeres espases Bustos i la dansaire Capdevila, ens ha infectat de merda i mercuri fins al capdamunt.

QUINQUENNI.– Els aspirants a protagonitzar la foguera del quinquenni, lamentablement, són nombrosos, Així, doncs, ha calgut establir criteris de selecció per garbellar tan mal fill de bona mare. Finalment ha reeixit l’opció de triar un sol personatge entre el bloc o conjunt que aglutinava més candidats. La política ha estat l’escollida  i d’entre aquesta sectorial, un protagonista ben meritori, amb pedrigí contrastat.

DE PARE MÚSIC, FILL BALLADOR.– Que el pare sigui feixistoide i repressor, lladre de vestit, camisa i corbata, proxeneta oFOGUERA qualsevol altre persona de conducta discutible no exonera la descendència de ser tant o més fills de puta o tan bones o males persones com podria ser el progenitor. El mateix podem afirmar dels fills de qualsevol santedad elevada als altars més alts. Les parèmies tenen la seva raó de ser però aquesta raó de ser no significa el 100% d’encert. Cadascú és cadascú i cada cas, un cas, però vanagloriar-se d’atorgar una medalla policial  a la maradedéu, perdó, a la Virgen i instal·lar-se al Valle de los Caídos per fer repòs, meditació o copular té tan poca lògica com cuinar a l’interior d’una cova amb l’escalfor de la lluna… Heus ací, doncs, la categoria de mèrits que oferia el personatge, mèrits, aquells dos,  més que suficients com per obviar-ne d’altres, també particulars, com les prohibicions a la carta (impossibilitat de manifestar-se en pròximitat edificis determinats pels seus, prohibicions específiques de simbologia republicana, etc., etc.) que el reaccionari ministre ha imposat en ostentació del càrrec.

Sorprèn, vull dir, hauria de sorprendre, que un ministre, encara que sigui de la monarquia borbònica tan mundialment desacreditada, estigui a la mateixa alçada que personatges tan sinistres com Wert, Ruiz Gallardón, Alberto Fabra o Alícia Sánchez Camacho, per citar alguns dels personatges amb qui el triomfador d’enguany ha hagut de competir.

PS foguera 2010, foguera 2011, foguera, 2012, foguera, 2013

extrafoguera2014

juny 5, 2014 / scapix

VÒMIT PRIMAVERAL

De vegades alguns catalans ens creiem que som diferents de la resta dels ibèrics però som més similars del que sembla i potser voldríem. En qualsevol cas la catalanitat no excel·leix per damunt de gairebé ningú, més aviat ens deixem sotmetre amb excessiva facilitat i nul·la resistència.

Presumim de mitjans en la mateixa proporció que critiquen els espanyols sense adonar-nos que La Riera el Ventdelplà imareig-3 altres produccions s’arrelen el territori de la mateixa manera que els Gran Hermano i la Belén Esteban allà. Mestrestant els informatius públics mantenen l’interès que el senyor Duran indica, així la informacions de la meseta, succes-sos a Extremadura o el Real Madrid ocupen més espai que la resta d’infor-macions de Catalunya. Els mateixos comenta-ristes polítics, altrament dits tertulians, nom que els escau molt millor ja que  el seu àmbit competencial resulta infinit, es reparteixen per emissores i canals televisius sense que ningú s’estranyi ni es queixi. Mesells com quasevol agricultor mesetari, malgrat que escalfem més cadires d’oficina!

Durant anys ens hem vanaglorita de ser els millors en l’aplicació del sistema educatiu fins ara legal. Però de cop i volta ens adonem que l’únic mèrit ha estat els de la universalització de l’educació obligatòria i, això sí, fer comprensible el català a tothom per bé que el fracàs en l’ús fins tot en les intitucions oficials és espectacular. Per a la resta, els informes PISA i la simple observació redueixien l’èxit a nivells de soterrani. És clar que, tan aquí com allà, la interpretació que es dóna a aquests tipus d’informe varia segons convingui.

Als catalans no solament se’ns sotmet a retallades indignes i de més consideració que a la resta de l’estat sinó que, al damunt, el propi estat que segons la liturgia de la democracia grega ens hauria de protegir no ens retorna allò que havia acordat.

Desapareguda la distinció de classes només queda la que menys mereix ser considerada com a distintiva: els autoanomenats intel·lectuals sense més adjectivació. I mentrestant els posco, a manca de discurs, continuen atorgant les culpes de tot a la burgesia, a liberalisme i a qualsevol puça que els digui que la CUP o Podemos són més purs. Tenim imputats i corruptes diversos en tots els àmbits, val a dir que  en això som superior gràcies al president més votat del FCB, ara desparegut sense donar cap mena d’explicacions.

Potser sí que el caldo i la carn d’olla difereixen molt del cocido però també aquí les dones continuaran presumint i criticant les seves íntimes enemigues mentre els homes continuaran vanagloriant-se  de tenir-la tant o més grossa que cap altre. I a cada primavera, malairem l’al·lalèrgia.

mareig-4

 

juny 2, 2014 / scapix

FELIP O NO, DESLLIUREM-NOS D’UN NOU BORBÓ

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.