Que en temps de crisi els polítics es dediquin únicament a legislar sobre temes de nul·la transcendència, procurant l’obtenció dels màxims rèdits electorals com a objectiu prioritari, és una realitat directament proporcional a la incapacitat que tenen per resoldre les dificultats quotidianes de la majoria de persones. Quan els interessa desviar l’atenció de temes concrets de país que afecten directament la ciutadania surten amb el renovat «ara no toca» i aporten com a exemple el tòtem de l’economia. I incapaços com són no es dediquen ni a una cosa ni a l’altra. Demagògia stricto sensu.
Amb el tema del burca i el nicab, uns quants alcaldes temorosos de perdre el càrrec han mostrat un més que notable esverament previ a la reflexió. El més trist és que la majoria d’alcaldes catalans crítics amb aquest model de vestimenta formen part d’uns partits (PSC-PSOE, la majoria, i altres de CiU) que vacil·len des de fa anys en massa temes, la qual cosa dóna ales als xenòfobs i a la dreta postfranquista, que recull amb prestesa aquestes propostes i intenta extraporlar-les urbi et orbe.
El debat fóra creïble si versés sobra la laïcitat del país de forma global, sobre la conveniència o no d’exhibir determinats trets identitaris de forma pública aquest, però, és un debat que no interessa, és impensable en la falsa democràcia que ens ha tocat suportar.
Que el debat és trist i de poc calat es justifica per si sol, però el més intolerant és que s’immisceixin en la llibertat individual i no ens permetin posar-nos el burca ni per carnaval, és clar que abans caldria trobar algú que ens els proporcionés, ni que fos alguna empresa de venda per correspondència…
Per tal de no veure’ls la cara jo posaria el burca a més d’un, així, de passada, també se’m faria més difícil d’escoltar les bajanades que diuen.
La moda de les tertúlies als mitjans més que aportar arguments diversos serveix perquè un reduït grup de privilegiats se’ns vagi repetint d’emissora en emissora o de tele en tele. En un món on l’especialització s’ha imposat en tots els ordres de la vida, resulta que ens presenten iteradament uns opinadors que saben de tot i sempre.
En temps de revetlles em permeto la petita venjança d’enviar al crematori de la meva foguera particular determinats personatges. Podrien ser molts més però prefereixo reservar-me una part del combustible per a futures festes i cremes.
MÀRIUS CAROL.– És una llàstima que talents com el seu prefereixin instal·lar-se a la terrasseta de l’establishment abans d’intentar imposar una bona línia de coherència i serietat, com demostren els seus primers treballs. Avui dia s’ha transformat en el paradigma del perfecte TT (tot terreny), tant pot fer un debat polític, esportiu o una crònica de la reialesa… Això sí, sempre al servei del Grupo Godó. Qui l’ha vist i qui el veu…
PILAR RAHOLA.–Capaç de generar un excés de tot allà on es trobi. Recordo la definició, si no excata aproximada que recentment feia Vidal Vidal d’aquesta star badalonina: «La Belén Esteban catalana, té la virtut d’aixecar la veu més que ningú per reforçar la seva raó». Una altra, aquesta vox populi: «Com una Fallera Major en vigília de festes es passegen per platós, redaccions i emissores múltiples».
BIBIANA BALLBÈ.– Afortunadament la fulgurant emergència del personatge ha impediit el seu empitjorament. Aquesta noia et pot explicar el més tràgic dels terratrèmols mai registrats amb el mateix somriure amb què explica l’última festa que ha celebrat. Els seus escrits són del tot prescindibles, tenint a l’abast personatges notables, l’única cosa que en traureu és on s’han trobat a fer un cafè.
JOSEP CUNÍ.– Calen raons? Que el nostre sigui un país petit no significa que alguns se’l puguin fer a mida
Que aquest és un país de trepes, malvats, envejosos i escaladors llepes no és cap secret ni falta que fa exposar-ne exemples. La campanya electoral al FC Barcelona ha aportat una nova ocasió per practicar aquest tipus de deshonestedats.
Sense discussió pel resultat de les eleccions, algun dia algú ens haurà d’explicar el perquè del suport mediàtic gairebé absolut al candidat elegit. Ni una sola excepció, bé, jo n’he trobat dues (una i dues), d’influència mediatica relativa o encara escassa. El suport descarat, gairebé insolent, dels mitjans audiovisuals autòctons a un candidat els mèrits del qual a la primera Junta de l’anterior presidència es reparteixen amb sorprenents encerts (Ronaldinho) i escandalosos fracassos (intervenció esportiva, desmembrament del futbol base…) no s’explica sinó és per desacreditar la bona feina del millor president que ha tingut l’entitat, Joan Laporta, amb qui l’equip ha assolit els més grans èxits de la història del club. Les aspiracions polítiques del president sortint –lícites al cap i a la fi– podien inquietar la classe política però aquest fet no justifica la unanimitat de la premsa esportiva i no esportiva per atacar-lo, donant suposadament suport incondicional al candidat més antagonista amb la gestió més brillant que mai ha tingut l’entitat.
Algú s’ha d’explicar, i em temo que no ho farà ningú a no ser que els resultats esportius immediats provoquin un daltabaix –ho lamentaríem tots– o la caverna antilaportista no recuperi els privilegis econòmics que ja deuen tenir pactats –publicitat al Camp Nou, etc.– i que en el seu dia van ser retirats per la Junta sorgida l’estiu del 2003
Gràcies a la crisi, al món de l’educació obligatòria se li obren unes expectatives no imaginables des de la tan criticada dècada dels 80 del segle passat. La retallada del Departament d’Educació podria comportar que els docents deixin de programar unes quantes activitats, visites i colònies, així com l’abandonament de l’estrany vici de destinar munts d’hores, dies o fins i tot setmanes senceres a preparar castanyades, Nadal, carnestoltes (ai las! la majoria de pares i mares no es disfressen mai ni enlloc però, això sí, que la canalla ho faci als centres, que aquests no el canviïn mai i, si pot ser, de portes obertes, que tothom gaudexi de no saben ben bé què). Si queda alguna data lliure es mal prepara la Diada de sant Jordi, més aviat amb poca gràcia i reiterant els mateixos materials, idees i continguts, que això d’escriure i llegir cada dia sembla més passat de moda.
Si no per excel·lir almenys per millorar notablement l’actual situació, només caldria recordar al Govern, al Conseller, càrrecs polítics i de confiança que no retallin les ratios, que mantinguin o augmentin –ara que els sobrarà pressupost d’altres partides— les atencions a l’alumnat amb dificultats o amb capacitats superiors, aquests sempre se citen en la paperassa (ui, perdó) però no he vist mai enlloc cap atenció sinó la particular que cada docent hi dedica pel seu compte.
Per elevar el nivell educatiu del país –actualment en caiguda lliure– caldria, a més a més de la suposada eficàcia docent, la mínima dedicació de la Conselleria en una pila d’assumptes iniciats els últims anys, perquè havent introduït tants formalismes, discutibles proves de nivell, cursos seminaris i cursets, la majoria dels quals únicament al servei de l’aparador oficial i en benefici d’un sobresou per a uns quants, el resultat continua essent el que és, deplorable a la vista de tothom. I només falta que carreguin els neulers als docents, quina barra!
Entre ensenyament i educació fa temps que el país s’ha oblidat de la docència. Ara, però, si la Conselleria no ho malmet som, doncs, al llindar de la recuperació. Ja era hora, gràcies, Ernest Maragall, antecessors i col·laboradors.
Daniel Cohn-Bendit, Dani el Roig el 1968, reconvertit des de fa uns anys en Dani el Verd, dóna una lliçó de com resoldre la crisi i deixar de fer l’hipòcrita.
Malgrat els desmentiments no mai prou significatius ni clars de la cúria romana, les excuses (vídeo) encara pitjors del cardenal Tarcisio Bertone, que mereixerien un altre encausament, els abusos més que provats de Marcial Maciel (vídeo) –Legionarios de Cristo– i el que encara desconeixem, la foto del vitrall que encapçala el text sembla la prova definitiva per resoldre el cas dels abusos de l’Església Catòlica.
Abandonat i en desús el mot nacionalisme per interpretacions contradictòries, ens centrem en els termes sobiranisme i independentisme. Els sobiranistes podrien ser aquells que opten o optaven pel pactisme, per l’encaix en la pell de brau sota el mateix sostre, en el seu moment Joan Maragall, més tard, Miquel Roca i Junyent, el Pasqual Maragall alcalde i President de la Generalitat, per citar alguns noms de personatges que s’han significat en l’intent. Molts dels que s’encabien fins fa poc en aquest sector han optat definitivament i clara per l’independentisme; personatges influents en altre temps de l’àmbit socialista, Xavier Rubert de Ventós, Jaume Sobrequés (vídeo), Joan Blanch (vídeo); de l’òrbita convergent, Max Cahner, Joan Vallvé o, fins i tot, de Unió Democràtica de Catalunya, Agustí Bassols, s’han destacat darrerament per la via de la independència com a únic camí per a la supervivència política i econòmica del país.
El conformisme i la immobilitat de Montilla vacil·la entre l’interès per mantenir càrrecs i sous i el sobiranisme parcial. És hora que el President escolti també les veus –algú queda encara dins el PSC que ho pot fer, si el volen escoltar– que han de permetre’ns l’accés al sobiranisme independent i sense embuts.
El tema de les consultes iniciades a Arenys de Munt és una magnífica plataforma del futur. La baixa participació no exclou la legitimitat de l’acció i de l’invent, menys encara si tenim en compte que algunes institucions i la majoria del Govern han optat per la indiferència simulada. Els que més aviat veurien millorada la seva condició en el cas d’assolir la independència són precisament aquells que menys hi participen. Cal, doncs, persistir en l’intent. Recuperar de nou i de bona fe l’encaix amb Espanya no produeix sinó misericòrdia…
És el moment també que les institucions del món econòmic del país juguin almenys un paper neutral –que no la neutralitat com a acceptació de l’actual status quo– i ofereixin les seves seus, auditoris, sales d’exposicions, etc. per a la celebració d’actes a favor i en contra l’autodeterminació enlloc d’amagar-se com han fet fins ara, argumentant falsament que és un tema que no els pertoca.
És arribada l’hora d’exigir la veritable política o almenys la d’exigir als partits polítics independentistes que tinguin la fita per a la formació d’un estat català el més aviat possible.
A hores d’ara ningú amb quatre dits de seny —excepte alguns polítics de dretes que ho dissimulien públicament però no en privat— desconeix que Catalunya ha iniciat un nou i potser el més greu període de decadència de la seva història, similar a l’iniciat al segle XV. En aquests moments els intents per desacreditar i empobrir el país són més ferotges que mai. La industrialització va permetre sobreviure econòmicament al franquisme però, ara, instaurats de ple en la globalització, l’ofec del país és ràpid i efectiu: ens neguen participar en la gran competència portuària, els aeroports resulten carregosos per als passatgers i absolutament nuls per a les empreses que es podrien instal·lar al país i per les que ja hi són, les comunicacions ferroviàries més que deficients –l’estat de moltes estacions mereix un rècord Guinness–, i la resta de comunicacions terrestres, defectuoses i cares… L’eix mediterrani per a mercaderies mil vegades promès i pendent sembla que no interessa i que han trobat una millor font de vots i electors a l’Aragó, malgrat encarir el projecte…
Cal que en un futur molt pròxim Catalunya reneixi pacíficament, amb el desig de mantenir les millors relacions de veïnatge amb la resta de pobles que l’envolten.
Després de la mort del dictador i l’esclat democràtic de finals des 70 del segle passat, completat amb l’«Estat de les autonomies», el del cafè per a tothom, hem d’acordar que, efectivament, s’adonen que a la pell de brau hi ha més parlaments del compte. Sense cap tipus d’embut volen fer desparèixer de contingut les autonomies existents, sobretot les dues que més molesten, la catalana i la basca. I com que la basca ja la consideren força integrada després de l’impagable col·laboració dels jutges que van disposar la il·legalització dels partits que més nosa els feien, ara només els falta eliminar, en un nou intent, Catalunya.
En realitat els espanyols mai no han oblidat el que Manuel Azaña va deixar escrit: «Lo mejor de los políticos catalanes es no tratarlos», o aquesta altra gran frase: «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años». La famosa conllevancia d’Ortega y Gasset, que ja Pasqual Maragall donava com a opció de nul·la utilitat, evidentment, no ens serveix ni en servirà quan la mamella s’assequi del tot. Si no ens volen sinó per cobrar-nos a canvi de no res, atorguem-los-hi la independència, ja que no ens la concedeixen.
Pel bé de tots els pobles, i especialment d’Espanya, confiem que el final de l’actual status quo arribi com més aviat millor, i es doni per acabada aquesta farsa i aquest malson.
Procurem ensenyar en el respecte, l’educació i les bones maneres però el fracàs en el sistema és gairebé total i rotund. En l’àmbit escolar s’ha inventat de tot i amb denominacions diverses (l’última, «educació per a la ciutadania», com si a les aules es fes una altra cosa!).
Avui la gent t’atura pel carrer per demanar qualsevol informació sense ni desitjar-te el clàssic bon dia, més que una sol·licitud formal sembla una agressió. Tan bon punt reben l’objectiu de la seva demanda/exigència, només amb sort en rebreu les gràcies.
Fins no fa gaire, la correspondència postal que es rebia a casa s’acostumava a respondre (gràcies aquest hàbit tenim valuoses obres editades). La tradicional carta i la postal que ens portaven notícies i records des dels indrets més llunyans han desaparegut en favor del correu electrònic o e-mail. No sé si una cosa té a veure amb l’altra però el cert és que cada vegada la tendència a no respondre els correus rebuts a la bústia de l’ordinador és més que notable. També hi ha els que responen tard, quan l’interès de la qüestió resulta un absurd. Devem ser rars el que ens estranyem que alguns fins i tot trobin més pràctic agafar un vol barat per anar a visitar un amig/iga o un parent que es troba lluny, ni que sigui a l’altra banda del món, abans d’haver de respondre mitjançant l’escriptura un correu electrònic. Això sí, incapaços com són, no s’adonen que hauran dedicat molt més temps en la compra del bitllet que el temps que es necessita per escriure i enviar un correu amb quatre paraules sentides.
scapix - joan escapa 
